Democràcia i empresa: la paradoxa pendent

 

S. Clarós

Pot existir una democràcia política sòlida si una part tan central de la vida social com el treball queda fora de la lògica democràtica?

Poques vegades des de la Transició s’havia parlat tant de democràcia com ara. Durant aquells anys, la democràcia era sobretot una aspiració: un horitzó que mobilitzava esperances col·lectives. Avui, en canvi, aquell horitzó sembla més incert. No perquè la democràcia hagi desaparegut, sinó perquè cada cop és més evident que no és una realitat definitiva sinó una construcció fràgil, sempre sotmesa a revisió.

La democràcia no és un concepte fix ni immutable. És una idea viva, interpretada i reinterpretada al llarg del temps. Si avui existeix la percepció que l’objectiu democràtic no s’ha consolidat plenament és perquè la democràcia no és tant una fita assolida com un camí que es recorre amb obstacles i bifurcacions. Una obra en construcció permanent que ens interroga, especialment en temps de canvi com els actuals. Podem convenir que la democràcia és una qüestió de grau. Per això parlem sovint de qualitat democràtica. Però aquesta expressió conté una implicació important: quan qualifiquem la democràcia, també n’estem redefinint el significat.

Crèiem que vivíem en una democràcia consolidada. Però pot existir una democràcia sòlida si conviu amb estructures econòmiques profundament jeràrquiques, amb escassa transparència i amb un poder de direcció unilateral?

La proliferació de llibres i articles que reflexionen sobre la democràcia des de perspectives molt diverses —la política, la cultura, l’estat del benestar, les cures, el feminisme o les relacions de poder— mostra fins a quin punt aquesta qüestió és avui central. Sovint parlem de la democràcia com si fos una substància dissolta en el líquid social que ho impregna tot. Tanmateix, acostumem a obviar que existeix una institució fonamental de la vida col·lectiva que no és democràtica: l’empresa. Pot semblar paradoxal que, sent el treball un dels pilars estructurals de la societat, l’espai on aquest s’organitza —l’empresa— funcioni sota una governança estrictament jeràrquica.

Des de la tradició liberal que inspira les democràcies occidentals, especialment a partir de la revolució industrial, aquesta jerarquia s’ha justificat pel principi de la propietat privada dels mitjans de producció regulat pel dret a la propietat. L’empresari, en tant que propietari del capital, s’atribueix el dret d’organitzar el treball i dirigir l’empresa.

Davant d’aquesta realitat, el moviment sindical va emergir com la resposta organitzada dels treballadors per defensar els seus interessos i contrapesar el poder unilateral de l’empresari. El treball, però, ha estat sovint assimilat a un factor més de producció, al costat del capital o dels recursos naturals. Com va assenyalar Karl Polanyi, es tracta en realitat d’una “mercaderia fictícia”, ja que el treball no és separable de la persona que el realitza. Quan les persones són sotmeses a la lògica del mercat laboral, aquesta lògica acaba condicionant no només les relacions econòmiques, sinó també els vincles socials, l’estabilitat familiar i fins i tot la dignitat de les persones. Una situació semblant es produeix quan l’habitatge es tracta com una simple mercaderia sotmesa al poder del mercat financer, amb conseqüències socials cada vegada més visibles, particularment avui que està rebentant les costures de la convivència.

L’Estat democràtic ha intentat corregir aquesta asimetria mitjançant la protecció dels drets laborals i la construcció de l’Estat del benestar. El salari mínim, la negociació col·lectiva o la regulació de les condicions de treball han actuat com a mecanismes de compensació davant la mercantilització del treball. La mateixa Constitución Española de 1978 reconeix, en l’article 129.2, que els poders públics han de promoure la participació dels treballadors en l’empresa i fomentar les societats cooperatives. Aquesta orientació constitucional reflecteix una intuïció fonamental: l’economia no pot ser una finalitat en si mateixa, sinó un instrument al servei d’un ordre social just.

Tanmateix, el model d’Estat del benestar sembla haver arribat a un límit pel que fa a la democratització real de l’empresa. Les mesures adoptades fins ara han tingut sobretot un caràcter corrector, però no han alterat de manera substancial l’arquitectura de poder dins les organitzacions productives. Això ens retorna a la paradoxa inicial: si la democràcia és el principi que ordena la vida col·lectiva, per què queda exclosa de l’espai on passem una part tan important de la nostra vida? Pot considerar-se completa una democràcia que no arriba al lloc de treball?

La qüestió que s’obre és, per tant, doble: com alliberar el treball de la seva subordinació absoluta a les lògiques del mercat i com avançar cap a formes reals de participació dels treballadors en el govern de l’empresa. Potser la democràcia del segle XXI haurà d’afrontar aquest repte. Perquè mentre la ciutadania sigui plenament democràtica a les urnes però continuï essent estrictament subordinada al lloc de treball, la democràcia seguirà sent, en part, una promesa inacabada.