dimarts, 16 de febrer de 2021

Lògiques per a la reconciliació

 



S. Clarós

Ens identifiquen i ens identifiquem amb un partit o idea política però no amb diversos partits o idees, igual que una persona es fanatitza amb un equip de futbol i no amb més d’un. Sinó com sabríem si són els nostres els que han guanyat les eleccions? Imaginem-nos per un moment que l’afinitat futbolística no és excloent, i s’enfronten els dos equips de la meva ciutat als quals hi tinc idèntica simpatia i afició. Com podria jo gestionar el meu sentiment, en acabar l’encontre, de goig o de tristesa? Pensar que hem guanyat o hem perdut és pensar en el tot o res. La lògica matemàtica que ens assisteix és binària, d’origen aristotèlic. Qualsevol cosa, o és o no és. Aristòtil ens va ensenyar a traçar una línia entre una cosa i la contraria. Vet aquí els polítics traçant línies vermelles durant i després de la campanya electoral.   

El problema és quan una paret blanca es torna negra al fer-se fosc. Com sabem en quin moment ha deixat de ser blanca per ser negre? Queda clar que el crepuscle converteix la veritat sobre la meva paret en una qüestió de grau, que convenim dir-li gris, o una infinita sèrie de grisos. Però en realitat el que li passa a la meva paret és que en cada moment, i de forma canviant, és blanca en determinat grau i alhora negre en determinat altre grau. El cas 100% blanca i 0% negra només és un cas particular poc freqüent. Aquesta altra lògica ve dels místics d’Orient, força més tolerants amb l’ambigüitat i la vaguetat. Buda, Lao-tze. El ying i el yang. Una cosa i la contraria...

Vull fer notar que la lògica del veritat o fals, del tot o res, del ser o no ser, no ajuda gaire a interpretar el món real. Més encara, el que fa és construir explicacions unívoques i inamovibles davant de fets canviants i ambivalents. Les coses poden ser i no ser al mateix temps: soc socialista, comunista, soc nacionalista, soc unionista, soc catalanista, soc espanyolista...en diferent grau. És una altra manera de pensar que ajudaria a entendre millor el comportament electoral de les persones i allunyaria el bloqueig que imposen les línies divisòries. Aquesta lògica s’anomena borrosa o difusa -fuzzy logic- (Pensamiento borroso, Bart Kosko, 1995). La tecnologia, poc sospitosa de confraternitzar amb vaguetats, l’ha incorporat per gestionar sistemes complexos com la càmera de vídeo de l’smartphone o la caixa de canvi automàtic del cotxe. El pensament borrós podria canviar també la nostra concepció de les coses i de les persones.

Exemplifico amb un cas que posarà nerviosos als adalils de l’aristotelisme. Tots som VOX en alguna mesura, en algun grau, perquè VOX és l’ànima nua, sense domesticar, amoral, de l’individu que sent que se l’ha deixat a la cuneta, i ja no confia en el sistema, i s’expressa més amb l’estomac que amb paraules enraonades: intolerància, ressentiment, menyspreu al diferent a l’estranger, imposició... Les persones que han votat ara VOX -per cert, que abans votaven altres opcions menys ensalvatgides- acumulen en un grau notable aquesta ànima. Són de barris de rendes altes i també de condició humil, de classe treballadora, sobretot castellanoparlants i potser amb referents familiars a altres CCAA, que s’han sentit desassistides i potser ofeses pels darrers governs independentistes. El primer que ha sucumbit a l’afartament i a la por de sentir-se abandonats pel sistema és el vot. Encara es podria agreujar i aparèixer algunes formes de violència. Els feminicidis, moltes vegades són conseqüència d’aquesta ànima nua que en circumstàncies personals difícils aflora el masclisme més descarnat. La marginalitat sol desembocar en el despenjament del sistema. Cal prendre’n nota si es vol combatre a VOX. 

La lògica binaria veu feixistes i crea antifeixistes que van a tirar pedres i a confrontar-se a peu de carrer. Per aquesta lògica o s’és feixista o s’és antifeixista, perquè així cada u s’exclou de la part o conjunt complementari. Mobilitzar la intel·ligència costa més que remoure fluïts i vísceres. Cada una de les parts ignora que conté també parcialment la totalitat. El conjunt dels votants conté les parts, però cada una de les parts conté el tot en algun grau. El constitucionalista (disculpeu si faig servir termes en sí mateixos excloents) alberga una dosi també d’intolerància a l’independentista per petita o gran que sigui, i viceversa. El neguit que expressen, alguns per la pujada de VOX, altres per la revalidació d’una majoria independentista, altres per la victòria dels del 155, no seria tal si no jutgessin la realitat amb la lògica binària que invita a veure només la diferencia i negar l’afinitat. Iguals i alhora diferents.   

La nostra lògica occidental ens ha fet cecs a la veritat factual. Els que creien que a Catalunya no proliferaria l’extremisme de dretes de VOX professen la mateixa fe que antany parlava de l’oasi català o, el que ve a ser el mateix, que Catalunya és diferent a la resta. Queda demostrat que no. Per la via d’excloure de l’acció de govern a tots aquells catalans que no pensen com ells i d’ignorar a la meitat de la població ningú eixamplarà cap base sinó que anirà engruixint línies divisòries. La nostra política està impregnada d’aquesta ceguesa racional que no permet veure que Catalunya, que és la part, conté en cert grau el tot. La veritat de grup excloent no descriu el món, només descriu al descriptor. Potser si els qui ara tenen l’encàrrec dels ciutadans per formar govern a Catalunya abracessin més la saviesa oriental i raonessin amb lògica borrosa estarien posant unes bases de pau i progrés que tots trobem tant a faltar.


dimecres, 20 de gener de 2021

Capitalisme, democràcia, populisme. En quin moment ens trobem?

 



S. Clarós

En l’anàlisi històrica les dates concretes no reflecteixen estrictament començaments o finals perquè la fenomenologia és inercial, però si que adquireixen valor simbòlic a l’obrir o tancar processos o períodes. Tal és el moment de l’assalt al Capitoli amb relació a la dinàmica dels cicles recurrents del capitalisme industrial com explica l’economia evolucionista, que ofereix avui una eina admirable quasi predictiva de l’esdevenidor.  

 

La història recordarà la data del 6 de gener de 2021 per la gran càrrega de factualitat i simbolisme de l’esperpèntic assalt al Capitoli dels EUA. La traca final del trumpisme va aixecar acta de defunció política d’una presidència anòmala, però, sobretot, va subministrar a la resta de la humanitat una vacuna, els anticossos per frenar els populismes que fa una dècada llarga venen assaltant les democràcies del món. Cabria preguntar per què personatges, com a mínim estrafolaris, arriben al poder democràticament per qüestionar l’statu quo quan el sistema es troba en hores baixes? La resposta és òbvia. Llavors, per què un cop sacsejat el sistema s’imposa novament la raó institucional i la calma, i no la revolució? Hi ha una certa explicació des del dinamisme de les crisis econòmiques del capitalisme industrial.

L’assalt al Capitoli posa fi simbòlica a un període confús i convuls de crisi política i institucional pastada des de la por i la indignació que, d’ençà que va esclatar el cataclisme financer de Lehman Brothers, esdevingué el combustible populista que ho ha sacsejat tot. No s’ha d’entendre l’assalt capitolí com el final dels populismes sinó l’inici de la seva remissió com amenaça que, aclarit el camí, permetrà la recuperació i el sanejament de les institucions per reorientar l’economia productiva, domesticar al capital financer i retornar la confiança per obrir un període de bonança i benestar. Algú pot pensar que soc un gran optimista perquè res d’això està garantit. Dependrà de com actuïn els diferents actors socials i polítics, però la porta ara està oberta perquè els imitadors de Trump arreu del món quedin més sols i aïllats, i perquè els EUA emprenguin les grans reformes que ha començat ja la UE amb la presidenta Úrsula Von der Leyen, expressades en els discursos d’obertura de juliol de 2019 i, especialment, el discurs sobre l’Estat de la Unió de setembre passat. Aquesta és la seqüència lògica i recurrent del sistema capitalista, com explicaré a continuació.    

L’aparell institucional de les democràcies capitalistes s’ha vist sotmès a fortes tensions animades per la indignació popular davant del frau, l’elevada corrupció, les pèrdues econòmiques i l’escandalós augment de la desigualtat de la era neoliberal. També pel temor a la globalització, la pèrdua de sobirania nacional, i d’hegemonia blanca davant dels fluxos migratoris. En algun moment l’Estat ha de reaccionar per posar ordre després de la catàstrofe. Però el desbloqueig polític no arriba fins que la recessió no és prou gran i devastadora. Ha calgut la recaiguda de l’economia per la COVID-19 perquè la Comissió Europea alliberés finalment els fons per a la recuperació, i també perquè Donald Trump perdés les eleccions.

Així és com el capitalisme ha funcionat fins ara, amb una seqüència pendular que genera dues o tres dècades turbulentes on regeix el lliure mercat, instigades per l’individualisme i l’hegemonia del capital financer (el període neoliberal) fins que esclaten les bombolles borsàries. I un altre període a continuació (dos o tres dècades) impulsat per l’economia productiva, amb un creixement més ordenat que crea major benestar fins que la maduresa tecnològica i la saturació d’uns mercats molt competits esgota el cicle. La fase que separa els dos períodes és l’anomenada de reacondicionament, (veure Revoluciones tecnològicas y capital Financiero; Carlota Pérez, 2004). En resum, cada cicle està format per tres moments: el període d’instal·lació del nou paradigma tecnoeconòmic, tot ell governat pel capital financer. El de reacomodament, caracteritzat per la disputa política. I el de desplegament del nou paradigma, governat ara pel capital productiu.

El reacondicionament és un temps de pausa i recomposició per digerir el malestar que va ocasionar el desordre neoliberal que culminaria amb el col·lapse borsari de 2008, submergint el món en una crisi de dimensió secular. La pandèmia del coronavirus s’hi va afegir com un rebrot, aprofundint encara més la crisi fins que finalitza, simbòlicament com ja he explicat, amb l’assalt capitolí que posa fi a l’era Trump, desinflant els populismes per rearmar les institucions, retornar la credibilitat governamental i la seguretat jurídica necessària que faci possible el desplegament del potencial tecnològic i social de l’economia digital.

El món digital que s’ha anat instal·lant des del darrer terç del segle passat ha canviat ara ja el sentit comú social: ha canviat productes, serveis i hàbits socials (sobretot entre les generacions joves) com ara el motor de combustió pel patinet elèctric; el disc de vinil dels Beatles o els Rolling per internet; la fàbrica pel coworking; i el cinema per Netflix. L’univers tecnosocial de les generacions sèniors està encara present però com a moda vintage.    

Podem constatar la mateixa dinàmica en el cicle tecno-econòmic que va precedir l’actual: després del crac borsari de 1929 hi va haver una fase recessiva en la que també van créixer populismes fins engrossir el monstre del feixisme que conduí el món a la guerra. Només la desolació va forçar, acabat el conflicte bèl·lic, uns acords polítics (Acords de Bretton Woods) i  l’European Recovery Program  -també conegut com el Pla Marshall- per la reconstrucció econòmica i industrial que portaria un llarg període de pau i benestar gràcies al gran desenvolupament industrial entre els anys 50 fins els 70. L’equivalència amb el moment actual no és una casualitat de la història sinó que respon a un patró o una seqüència, amb una lògica pendular, que es repeteix a cada revolució industrial. No oblidem que la matriu del sistema econòmic, amb independència de l’acció sociopolítica que és determinant per l’esdevenidor, és la indústria que, alimentada pel coneixement científic i les innovacions de tot ordre, transforma la societat, els seus valors i el seu sentit comú.  

Així com la necessitat de reconstruir Europa després de la guerra va permetre el desplegament tecnològic i industrial que va rellançar l’economia, ara el canvi de model productiu, la construcció de les infraestructures energètiques, digitals i de mobilitat seran el nou motor de creació de riquesa i ocupació. Les polítiques impulsades pels organismes internacionals i pels governs nacionals per combatre el canvi climàtic descarbonitzar l’economia i preservar els ecosistemes no només són l’esperança del planeta sinó la salvació de l’economia mundial.

Perquè tot això ocorri ha de canviar el clima econòmic. Els governants han de redissenyant el marc regulatori i l’arquitectura financera  per tal de retornar la confiança en les institucions. En altres paraules, facilitar que el capital financer abandoni els mercats especulatius i torni a l’economia real per esdevenir capital productiu. Aquesta és l’hora de l’empreneduria de l’Estat (concepte de l’economista Mariana Mazzucato), de l’Estat amb majúscules (i sobretot dels organismes supranacionals com la UE, la Conferencia pel Clima o la OMS, entre altres) que impulsa més la cooperació que la competició. És ara el moment que els governants han de regular sectors emergents com l’anomenada economia de plataforma, les emissions contaminants, els preus del mercat elèctric, gravar les transaccions financeres i domesticar sectors i activitats que campaven al lliure albir neoliberal. És l’hora de posar els instruments legislatius, impositius, i els recursos públics necessaris en forma d’inversió pública, subvencions i beneficis fiscals per canviar la rendibilitat dels vells hàbits contaminants i malbaratadors, i reduir el cost de les tecnologies netes. De la capacitat de difusió de les tecnologies, de les innovacions i el desplegament de les infraestructures per tota la societat dependrà que tinguem una època de bonança i de creixement durador fins a esgotar el paradigma.  

Aquest és el moment present i el full de ruta del que està per venir. Com s’ha comentat, l’estratègia política i econòmica es juga més que mai en l’escenari de la Comissió i del Parlament Europeu, que està demostrant voler afrontar el repte, conscient de la fragilitat que ens ha descobert, no només l’actual pandèmia del Coronavirus sinó que també, i diria que sobretot, les crisis que estan per venir.

L’horitzó referencial de 2050 que ens hem fixat com a comunitat humana per doblegar la inèrcia d’un model econòmic industrial que mena al col·lapse, és un projecte que defineix perfectament quin és el marc de les polítiques possibles en els propers decennis El pla europeu de recuperació Next Generation EU dotat amb 750.000 milions d’euros i la resta d’instruments i mecanismes per finançar aquest gran projecte de transformació de les nostres economies són una oportunitat com mai, perquè els reptes també son d’una dimensió mai abans vista. El govern d’Espanya  ja ha transposat el pla europeu en el Plan de Recuperación Transformación y Resiliència (2020), i ha posat en marxa un conjunt d’instruments com el pla España Digital 2025,  o el Plan Nacional Integrado de Energia y Clima. El gran coll de botella que enfronta ara mateix l’Estat i Catalunya en particular, és superar la situació quasi crònica de bronca política que està dificultant entrar de ple en el període de desplegament del cicle tecnoeconòmic. Fins que no es deixi enrere definitivament el populisme per encetar una cooperació s’estarà perdent el temps i l’oportunitat per pujar a la onada de modernització que requereix aquest segle.

dilluns, 7 de desembre de 2020

A propòsit del fill del xofer


S. Clarós

“Per què, al nostre país, ningú diu la veritat?” Així comença  el relat de “El fill del xofer”, de Jordi Amat, que, a tomb de la truculenta vida del periodista Alfons Quintà, treu a la llum els silencis que amaguen persones influents de la vida política, econòmica i mediàtica catalana. Silencis que expliquen com els fils que teixien l’aparent recés de pau a Catalunya abans del procés, en contrast amb la sempre sorollosa Villa y Corte madrilenya, no eren tals. Eren cordes tenses que subjectaven un entramat de complicitats. Era una xarxa protectora que embolicava l’edifici del poder per evitar possibles despreniments. Era el sistema circulatori que irrigava una trama corrupta des de l’elit del poder polític convergent. El fill del xofer sabia més del que publicava. Les veritats i els silencis que gestionava a la seva manera el portarien a una descoberta.

En algun moment es refereix al clan dels Pujol però sense acabar-ho de dir... És per això que la cita d’un reportatge que el periodista John Lee Anderson havia publicat el 29 de novembre de 1999 al magazín The New Yorker titulat “Letter from Panama: 233,000 Acres, Ocean Views”, cobra un enigmàtic interès. Precisament, aquell article d’Anderson al setmanari neoiorquès m’havia conduit ja fa un grapat d’anys cap al personatge a qui Quintà es vol referir sense citar, que és Josep Pujol Ferrusola. Vaig arribar a ell seguint el rastre que havia deixat Juan Manuel Rosillo a les hemeroteques. Rosillo era l’home “d’afers” que es trobava -com explica el reportatge d’Anderson- junt amb l’antic president de la República de Panamà Nicolás Ardito Barletta i un fill del president del govern autonòmic de Catalunya. John Rosillo, com era conegut a Catalunya, un home gras, impetuós i vestit amb una cridanera americana daurada -descriu Anderson l’escena- era un important inversor i amic de Josep Pujol, aquest més baix i eixut, amb més discreta vestimenta, i figura rellevant en el món espanyol de la construcció. Ambdós feien negocis immobiliaris a la zona del Canal. Barletta, que els tractava com veritables personalitats, els havia posat un helicòpter a la seva disposició perquè contemplessin les propietats disponibles. 

M’ha provocat certa emoció la cita que fa Alfons Quintà d’aquella escena en un país estranger -recollida per Jordi Amat en “El fill del Xofer”- perquè, coneixedor d’aquella Carta des de Panamà, em vaig animar a escriure sobre el cas de corrupció urbanística al voltant de la compravenda de terrenys de l’antiga fàbrica Macosa al barri del Poblenou de Barcelona on es preveia edificar el complex urbanístic Diagonal Mar que va resultar ser una de les operacions més especulatives a la Barcelona post-olímpica. Vaig publicar un primer article a la revista El Carrer l’any 2001 “L’elevada hipoteca de Diagonal Mar”. Posteriorment, també vaig incloure el relat en un llibre “Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona (S. Clarós, edicions UB, 2016).

Anem als fets. L’empresari hispano-texà, Juan Manuel Rosillo era l’home de la immobiliària Nord-americana Kepro a Espanya que es proposava edificar un complex urbanístic anomenat Diagonal Mar. L’empresari multimilionari enlluernava les elits del país amb ambiciosos projectes immobiliaris. A través d’una empresa intermediaria, Diagonal Mar SA, creada a tal fi, s’instrumentaria la venda d’uns terrenys al barri del Poblenou en favor de Kepro pel valor de 12.500 milions de pessetes (El valor real dels terrenys, segons una auditoria superava els 30.000 milions) per construir el macrocomplex urbà Diagonal Mar, amb un gran centre comercial, pisos i edificis d’oficines. L’operació va resultar una gran estafa.

El tribunal Suprem va condemnar John Rosillo l’any 2002 a més de cinc anys de presó i a una multa de 3.500 milions de pessetes per tres delictes fiscals relacionats amb aquella compra de terrenys[i]. Els ex-directius de Macosa Eduardo Santos i Federico Albinyana, al front de l’operació van ser acusats i condemnats per apropiació indeguda d’uns 1.000 milions de pessetes que van defraudar a Hisenda en la venda dels solars. El jutge instructor d’aquell cas, Lluís Pascual Estevill, junt amb l’advocat Joan Piqué Vidal (advocat de Jordi Pujol en el cas Banca Catalana) van ordir una trama per extorsionar presumptes delinqüents a qui estalviarien la presó a canvi de diners, fets pels quals acabarien també a la presó[ii].

Rosillo feia negocis amb el vist i plau de la Generalitat i de l’Ajuntament, habitualment envoltat de persones influents com Josep Pujol Ferrusola amb qui tenia negocis immobiliaris a Panamà[iii]. Era un home molt ric i respectat per polítics com l’exconseller d’economia Macià Alavedra, un  dels puntals polítics dels governs de Jordi Pujol, que va intercedir davant el jutge demanant clemència per a Rosillo quan aquest va ser condemnat. Amistats que sovint amaguen silencis, com sabia Alfons Quintà. Silencis i complicitats imprescindibles pel poder. Silencis que quan es trenquen provoquen daltabaixos com va ser el cas de Javier de la Rosa, amic del president Jordi Pujol que, en ser condemnat a presó per defraudar a Hisenda, va acabar denunciant comptes suissos del President. Però el gran respecte que tenia per Rossillo determinada classe política contrasta amb la baixa categoria moral del personatge. Segons expliquen alguns cronistes, era de vida alegre, freqüentava prostíbuls, i en determinada ocasió va matar una persona al empotrar-li el seu flamant Bentley que conduïa en estat d’embriaguesa, fet pel qual va ser jutjat i condemnat per homicidi involuntari[iv].

L’inspector d’Hisenda Álvaro Pernas va intentar extorquir a Rosillo al demanar-li 50 milions de pessetes per silenciar el que havia descobert durant la inspecció fiscal de la firma Kepro, promotora de Diagonal Mar. Rosillo ho va denunciar, i a Álvaro Pernas li van caure 10 anys de presó que no va complir perquè va fugir a Cuba. Llavors, a la Delegació d’Hisenda de Barcelona es va destapar una trama corrupta (l’anomenat cas hisenda) que demostrava allò que ja tothom sospitava: tractes de favor fiscal al sector immobiliari català en les persones de Josep Lluís Núñez (expresident del Barça) i Baltasar Aznar de la immobiliària Metro 3. Josep Lluís Nuñez i el seu fill, també condemnat, no van ingressar a presó fins el novembre de 2014 per complir una minsa condemna de dos anys i dos mesos, després de quasi dues dècades de recursos i tota classe d’estratagemes per evadir la Justícia. Tot i així, la Direcció General de Serveis Penitenciaris de la Generalitat els hi va atorgar el règim de tercer grau escassament un mes després d’entrar a la presó. Un altre fill del President, Oriol Pujol Ferrusola, condemnat a dos anys i mig de presó per tràfic d'influències, delicte continuat de suborns i falsedat documental amb relació a l’anomenat cas ITV, va sortir amb el tercer grau als dos mesos d’haver ingressat a la presó però la fiscalia va recórrer i el jutge de vigilància penitenciaria el va revocar. No obstant, 4 mesos més tard se li va concedir de nou. Molta era la indignació acumulada en una ciutadania cansada de pagar el cost de la crisi mentre les elits campaven a la seva. Tot plegat constitueix una ben representativa fotografia d’una curiosament venerada elit política, jurídica i empresarial catalana, que sempre ha campat lliurement amb la protecció i els silencis d’altes instàncies del poder.

Les malifetes al voltant de Diagonal Mar superaven de molt la imaginació més pertorbada. John Rosillo, va ser trobat mort per causes no aclarides l’octubre de 2007 en una habitació de l’hotel Ambasador de Ciutat de Panamà[v] , just quan es disposava a declarar, per terror d’alguns prohoms del món de la política i els negocis a Catalunya. Fugit de la justícia espanyola i amb una ordre de cerca i captura internacional, havia tramat un pla junt amb els seus socis, els germans Saenger, per estafar 1.000 milions de pessetes a Hisenda interposant la societat pantalla Profimar per la compra dels solars de Macosa. Per esquivar responsabilitats van posar al capdavant de l’empresa una persona amb disminució mental que van trobar al voltant dels jardinets Turó Park de Barcelona[vi]. Després de fer-li signar documents van intentar desfer-se’n facturant-lo en un avió amb destí a Caracas, després de vestir-lo amb roba cara i joies d’or. Miraculosament l’indigent en va tornar viu, i es va destapar tot. També es van servir d’una peruana sense papers, de la qual no se n’ha sabut mai més res. Aquestes facècies, que semblen sortides d’una novel·la negra, estan àmpliament documentades a les hemeroteques.  

El projecte urbanístic, però, no va trigar a fracassar perquè la promotora Kepro, tot i tenir els permisos governamentals, va fer suspensió de pagaments el 1995 amb un deute de 30.000 milions de pessetes. Llavors va arribar un altre inversor, la immobiliària texana Hines. Davant del temor que aquell projecte quedés “penjat”, l’Ajuntament va claudicar novament redefinint-lo a gust del nou promotor que volia més pisos i menys oficines. El projecte definitiu, segons reconeix l’ex-gerent del Sector d’Urbanisme Borja Carreres-Moysi[vii] respon a tres condicions que la promotora Hines va exigir a l’Ajuntament: la realització immediata d’un gran centre comercial amb 67.000m2 de sostre; la requalificació del sòl per convertir la major part del sostre inicialment terciari en habitatge, més rendible que el terciari previst; i, finalment, que les edificacions haurien d’estar situades a l’interior del parc públic resultant de les cessions de verd urbà. L’interès especulatiu de propietaris, compradors i intermediaris va prevaler per sobre de l’interès públic, i Diagonal Mar, tal com venien ja molts advertit, es va convertir en un nefast gueto, mostra del pitjor urbanisme des de l’època de la dictadura. La proposta dels inversors texans va tirar endavant amb el vistiplau d’un Ajuntament agenollat que va requalificar els terrenys, sense reclamar al promotor ni un sol habitatge de protecció oficial, malgrat la gravíssima manca d’habitatge assequible a la ciutat. A canvi, va permetre construir habitatges de luxe a l’interior d’un parc públic.

Com que la memòria és la cosa més volàtil que existeix, fa pocs anys es van tornar a sentir cants de sirena que provenien de nou de l’altre banda de l’Atlàntic. La proposta del multimilionari Sheldon Adelson per a construir un complex lúdic i de casinos al parc agrari del Baix Llobregat (Eurovegas) amb la promesa de milers de llocs de treball. Alguns polítics desmemoriats, seduïts pel diner s’hi van lliurar de nou. Per sort, l’ambició dels representants de les institucions de Madrid era superior, com superiors van ser les ofertes per endur-se el projecte a la capital, que no es va acabar fent. Només conèixer el govern de la Generalitat que Adelson havia optat per portar el negoci a Madrid en comptes de Barcelona, va començar a buscar substitut: “Barcelona World”, un succedani made in Spain d’inversió amb capitals de la bombolla immobiliària. Els capitalistes exigien algunes futileses que alguns polítics amb aparent bona reputació sempre estan disposats a acceptar, com rebaixes en la fiscalitat, entre altres.... Ara mateix, el punt de mira de la sospita es concentra en el polèmic PDU Gran Via Sud que just acaba de declarar nul el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, però la cosa no quedarà aquí.



[i] El Mundo, 3 setembre de 2002. “El Supremo condena al ex presidente de Kepro a más de 5 años de cárcel.

[ii] El País, 4 de gener de 2005, “El juex Estevill i el abogado Piqué Vidal, condenados a 9 y 7 años de cárcel por cohecho”.

[iii] Les connexions de John Rosillo amb la família Pujol estan documentades per un article publicat per Jon Lee Anderson a The New Yorker el 29 de novembre de 1999 Carta desde Panamà: “233,000 acres, ocean views”. L’autor relata el seu encontre amb John Rosillo i Josep Pujol Ferrusola. Diu de Pujol que era un personatge important en el negoci de la construcció a Espanya que treballava sovint amb el senyor Rosillo en projectes internacionals a gran escala.

[iv] Elmundo.es, 8/11/2007, Félix Martínez, “Panamá investiga la misteriosa muerte en un hotel del prófugo español John Rosillo”

[v] El Confidencial, 30/10/2015, Los Pujol se enriquecieron con John Rosillo, muerto en 2007 justo cuando iba a confesar”. L’article explica que John Rosillo va alimentar la fortuna del “clan” Pujol evadida a Andorra, amb “pelotazos inmobiliarios”, plantejant un interrogant sobre la mort de Rosillo.

[vi] El País, edició impresa de 2/12/1993, “Un deficiente mental fue utilizado como tapadera para un fraude fiscal de 350 millones en barcelona”. El País, edició 4/12/1993, “Varios testigos avalan que un deficiente mental intervino en una compra immobiliaria de Kepro”.

[vii] Barcelona 1979/2004, Ajuntament de Barcelona, 1999. pàg 185

dilluns, 2 de novembre de 2020

Reiniciar el sistema polític


S. Clarós 

Hi ha una remor de fons que anuncia la tempesta de sorra que s’acosta destorbant la quietud de l’oasi. Aquesta remor que se sent no és de paraules ni de pensaments prohibits. Aquesta remor que se sent és el brunzit d’una munió d’insectes que enfosqueix el cel, i de cop es fa un silenci fals i tens... amb la respiració continguda a l’espera que quan escampi la pols descobrim amb estupor un paisatge remodelat, irreconeixible. 

 L’ambient polític, contagiat de la bronca i el postureig d’insubordinació que sobrepassa la maleducada i naïf disputa de politiquets en pràctiques, està enrarit per incapacitat d’interpretar els mapes del temps que indiquen canvis profunds a la vista. En dona fe la tempesta que escombra el planeta amb successives crisis: econòmica, energètica, ecològica, sanitària... impulsades, a l’albor de la quarta revolució industrial, per la tecnologia digital i el canvi climàtic. No són paraules ni idees sinó la física del món industrial que està destruint els fonaments materials de l’edifici del consum i del creixement il·limitat que havia promès Adam Smith, i esfondra el model econòmic que l’ha ideat. 

 Davant l’evidència d’algun senyal inesperat com l’estat d’alarma que trastoca convencions sobre la llibertat i els drets individuals i col·lectius, disrupcions com les zones de baixes emissions, mascaretes, drets sexuals, urbanisme tàctic... el clima social s’ha impregnat de confusió i incertesa. Hi ha dubtes respecte de la petjada definitiva del Coronavirus més enllà de l’ansiejada vacuna. Hi ha desconfiança i preocupació pel futur de les condicions de vida que depara als més joves la crisi mediambiental i de recursos. També hi ha incertesa sobre el futur del treball. En paraules de Zigmunt Bauman “El futur s’ha transformat i ha deixat de ser l’hàbitat natural de les esperances i de les més legítimes expectatives per convertir-se en un escenari de malson”. I és en la buidor aparent d’un “sistema” que s’ha quedat sense paraules, que resisteix i sobreviu en un món que s’esgota, que es manifesten els fantasmes -les pors- en figures de salvació inversemblants: trumpistes que neguen la major com si tot fos una gran mentida, Abascals incitant a l’odi i la violència aprofitant el malestar que no ha parat de créixer des de la caiguda de Leehman Brothers, i nacionalistes inflamant conflictes cantonals, que cerquen en la romàntica i excloent grandesa del poble un refugi emocional que dissimuli la seva petita i fràgil dimensió real. Entre tant, el món aliè a futileses ha emprès, de la ma de la presidenta de la Comissió Úrsula von der Leyen, el trànsit de l’industrialisme liberal i materialista cap a les democràcies digitals sostenibilistes encara per descobrir. 

 Un recent informe del Deusche Bank qualifica aquest temps de Era del desordre, que comporta un reformateig de tot, la política i l’estil de vida inclosos. Els analistes del món financer saben que s’està iniciant un nou cicle perquè el capitalisme global ha entrat en crisi. El reinici que anhela i alhora tem el món del capital probablement no agradà. Hi ha estudis solvents que indiquen que en algun moment entre les dues properes dècades s’estancarà el creixement mundial. El nou model energètic renovable comportarà una dramàtica contenció en l’ús d’energia perquè, a més, disminuirà de forma generalitzada la taxa de retorn energètic (TRE) dels petrolis i altres combustibles fòssils encara necessaris. Aquests escenari de transició ensopegarà en aquests mateix horitzó temporal amb un coll d’ampolla en el subministrament de minerals i recursos naturals estratègics com el liti, el coure, el cobalt i altres metalls encara més escassos que la UE ha inventariat com a matèries primeres fonamentals, sense el proveïment de les quals no serà possible la societat digital. El sector del transport i la mobilitat serà el més afectat per l’austeritat energètica. El turisme internacional que viatja amb avió disminuirà necessàriament, deixant una part de la flota a terra. També el transport de mercaderies de llarga distància. L’increment exponencial de tràfic de dades a Internet es podria veure compromès pel seu enorme consum energètic. El paradigma de la sostenibilitat requereix un altre model de governança, amb unes altres aliances, amb la cooperació com a eix d’un ordre internacional on no hi ha lloc per a la maleducada i naïf disputa de politiquets en pràctiques que no cessa a casa nostra. 

 La confusió generada pel primer front tempestuós de la sèrie que va començar amb la crisi financera ha desestabilitzat l’escenari polític a Catalunya i a l’Estat fins incapacitar els governs per traçar sortides cooperatives abordant els canvis transcendentals. Catalunya, que tenia un índex d’atur per sota de la mitjana de la UE abans de la crisi, es va deixar arrauxar per l’insòlit procés dels tribunals i les forces reaccionàries de l’Estat contra l’Estatut. La resposta assenyada i responsable no era embrancar el país en un conflicte sense sortida sinó emprendre una transformació profunda del model productiu per encarar el futur que s’acosta no amb més recursos sinó amb progressivament menys, transformant el model productiu i l’estil de vida d’acord a un nou paradigma de progrés sostenible. La resposta catalana, abstreta de realisme, va ser el procés a la independència. Un embolic del que encara ningú sap com sortir-ne. 

 Catalunya té molts deures pendents per culpa de la paràlisi política que arrosseguem. La transició digital i ecològica requereix transformar l’Administració Pública: fer de l’Institut Català d’Energia (ICAEN) una Agència d’Energia de Catalunya com preveu la Llei de Transició Energètica, sense la qual Catalunya continuarà sense desplegar el seu potencial de generació renovable; transformar l’Agència de Residus en Agència de recursos per desenvolupar l’estratègia d’una Catalunya Circular; Crear una agència per a la digitalització com a principal instrument públic per a la competitivitat de l’empresa. Si el país no aborda aquests deures pendents, les polítiques industrials no canviaran res i continuarem perdent posicions entre les regions d’Europa. 

 Europa és el projecte, no només pels europeus sinó també el tercer contrapoder mundial. El pla de recuperació per a Europa Next Generatión amb 750.000 milions d’euros que impulsa la presidenta Von der Leyen és el full de ruta que, amb la descarbonització i la digitalització de l’economia, impulsarà un nou progrés sense el qual l’Estat espanyol i Catalunya navegarien avui en plena pandèmia sense rumb i cap el desastre. Catalunya necessita un reinici polític per tornar a ser una regió amb pes industrial, i Barcelona una capital econòmica rellevant entre les ciutats europees. Cal centrar el projecte polític en la modernització del país recuperant pes industrial i fent de la política una eina de progrés i no de confrontació.

dimecres, 19 d’agost de 2020

El món que va canviar


S. Clarós

El món que mor

Fa 70 anys Europa encarava un repte de dimensions majúscules. Calia reconstruir el continent després d’una guerra que havia empobrit i arrasat ciutats i infraestructures. El Pla Marshall va impulsar un creixement econòmic amb un pla industrial sense precedents. El Món s’havia tornat més complex. Es creaven estructures d’associació multinacional com les Nacions Unides (1945) o la Comunitat Econòmica Europea (1957) que donaria lloc a la UE. A Espanya, encara sota una dictadura autàrquica que no s’acabava mai, es va posar en marxa el Plan de Estabilización (1959) que va obrir el país al capital exterior per evitar l’asfíxia econòmica. El ressorgiment industrial canviava radicalment la perspectiva d’Espanya. El periodista Enric Juliana explica “Aquí no hem vingut a Estudiar” que mentre el PCE a l’exili i des de la presó de Burgos dirigia la resistència, l’Espanya de Franco proveïa a les famílies neveres, televisors i Seat 600 accelerant l’èxode del camp a les grans ciutats. Al cinturó metropolità de Barcelona es van aixecar barris dormitori construïts amb pressa i sense miraments. Precisament en aquell industrialisme es va forjar una nova ofensiva antifranquista des de les fàbriques i els barris de perifèria amb les Comissions Obreres i el moviment veïnal. Ni des de l’exili ni des de la presó de Burgos es va saber percebre que el món havia canviat, conclou Juliana.  

L’embull polític que ens afecta ara, que manté empantanat el sistema català, espanyol i europeu, i més enllà, delata un món encara més complex. Un conjunt d’innovacions digitals van anar gestant un nou sentit comú social gens fàcil de copsar pels baby boomers que van néixer a l’empara del Plan de Estabilización de 1959. No és fàcil copsar la naturalesa dels canvis mentre passen. Amb la fallida de Lehman Brothers (2008) moria un món de progrés impossible. Estem a l’espera d’un naixement que no acabarà d’arribar mentre no es posin les bases polítiques de la nova societat en la era digital. Molt més complexa, molt més global. Mentrestant, nacionalismes i populismes creuen que és el seu moment. El nou repte té una dimensió encara més descomunal: reconstruir un planeta agònic per la crisi climàtica, que demana entendre el canvi, no negar-lo ni simplificar-lo, i sobretot estar disposat a pactar i negociar les solucions.        

Espanya en conjunció

En la foscor de les primeres nits d’agost es va poder veure Júpiter i Saturn alineats amb la lluna. Diuen que els astres condicionen l’esdevenir. Bé podria ser l’alineació del PSOE, UP i C’s. També Plutó, que li passa com al PNB, és tant petit i llunyà que no es veu a simple vista però es nota que hi és. El sistema polític necessita massa crítica, és a dir entitat suficient. La constel·lació catalana no surt a la foto per ordre expressa del seu president, però els efectes del seu poderós camp gravitatori es deixen sentir sobre la resta de cossos que graviten per l’espai ibèric i no gaire més enllà. Assolir una estabilitat per aprovar lleis i pressupostos és un exercici newtonià d’interacció, de pacte, de suma vectorial d’interessos diversos i diferents amb una resultant que permeti executar un programa de govern. Per aconseguir-la cal aprofitar els moments que hi ha conjunció com la dels primers dies d’agost que es van alinear la lluna, Júpiter, Saturn i Plutó.  

Europa és la galàxia, és la Via Lactea d’on emana la força que alinea els planetes del sistema Ibèric. L’acord europeu per la reconstrucció (21de juliol de 2020) en plena tempesta solar de la Covid-19 és el que ha realineat els astres a Espanya entorn d’una nova configuració per aprovar decrets, pressupostos i executar un programa de reindustrialització. Anirà acompanyat d’una lleterada de milions que arribaran des del nucli central de la galàxia creuant el firmament com una pluja de Persèids. Milions imprescindibles ara que el turisme de masses ja no tornarà a ser el que era, la indústria serà digital i l’economia circular, però caldrà implicació en la transformació. L’equilibri en la física gravitatòria és provisional com en la política. És un joc de sumes i restes, amb vaivens, amb tensió. Amb geometries variables, com es diu ara. O sumes o restes. O facilites o bloqueges! Però ara una força global que ve d’Europa alinea voluntats amb una lleterada de milions.

A Espanya, a més de la tempesta solar global de la Convid-19, l’equilibri va ser pertorbat pel pas d’un cometa anomenat Independència que té una poderosa influència anímica sobre la pacient espera secular dels seus admiradors. En aquest viatge ha incrementat la seva lluentor al travessar l’estela fulgurant d’un camp d’asteroides, residus de l’explosió de CDC que ha envaït l’espai amb els seus fragments però es resisteix a desaparèixer. Passat el periheli, moment de màxima excitació, el cometa serà rellançat a gran velocitat en la seva excèntrica òrbita cap a l’extrem més recòndit del sistema des d’on algun dia tornarà. Així és el periple dels cometes: passen del fulgor a la insignificancia i a l’oblit, i viceversa. Hi ha qui creu que la utopia és una veritat còsmica que arriba algun dia a l’estela d’un cometa. Els comunistes de la presó de Burgos sabien que la utopia es construeix i s’examina cada dia, i malgrat això no van saber copsar que el món havia canviat. La utopia no és una oportunitat, no és un cop de sort,  sinó una construcció constant enmig d’un camp de forces. No hi ha judici final. Hi ha avaluació contínua.

Quan afluixa l’energia que ve de la galàxia a Espanya creix la tensió centrífuga, la divisió social, la trencadissa. L’independència és l’utopia disponible en moments de confusió perquè s’ha produït un salt incremental de la complexitat molt difícil de desxifrar en temps real. La crisi econòmica de 2008 va comportar un gran empobriment de molta gent que va desbordar els governs respectius a Catalunya i a l’Estat. Es va promoure la confrontació pensant més en els interessos electorals de governs tocats per la corrupció i la mala gestió de la crisi. Així ho explicava Josep Fontana el mes de setembre de 2017. El terreny estava abonat per passions i sentiments de dubte i desconfiança en unes institucions que han decebut l’expectativa que s’hi dipositava, alimentant un sentiment de despossessió. Molts catalans, no la majoria, van veure en l’Estat espanyol unes institucions al servei d’una globalització malèvola, usurpadora, declarada culpable per aclamació, bé per maldestre o per malintencionada. Molts espanyols, no la majoria, van veure una Catalunya que sempre vol més i es desentén insolidària de l’Espanya que mai ha arribat a aixecar cap. És l’Espanya i la Catalunya que volien mostrar els seus líders polítics. És la política d’un món que va morir amb la fallida de Lehman Brothers, la política dels que no han copsat que el món ha canviat. Semblantment van veure Europa com una amenaça els nous nacionalistes antieuropeistes, que aposten per tancar fronteres com si la globalització fos un virus que cal combatre i no simplement el que és: l’estadi actual d’expansió d’un univers en evolució que des del seu Big Bang no ha fet més que créixer i adquirir més i més complexitat. Un univers social, econòmic i cultural diferent al que estàvem acostumats a gestionar, que demana repensar i reconstruir els instruments de la democràcia, les seves institucions i les constitucions per adaptar-les a la complexitat que ho ha canviat tot.

Això no treu raons a uns i altres. Tothom té les seves. Catalunya ha necessitat afirmar-se davant una incomprensió endèmica. El principi d’acció i reacció serveix per construir un sentiment col·lectiu, un relat, però la dinàmica newtoniana que governa l’univers és moguda per la gravetat. La gravetat sempre atrau i atrapa amb més o amb menys intensitat. L’antimatèria, la política del PP i dels populismes catalanistes i espanyolistes, espera la col·lisió, el cataclisme galàctic que ho canviï tot, que és altament improbable però no impossible. L’inestabilitat és l’estat més probable d’un sistema polític. Igual com passa a la galàxia res no és fixe ni definitiu. Regna el caos dins d’una lògica newtoniana que harmonitza els moviments però no garanteix regularitat ni destí. La primera regla per moure’s en la política és abandonar els absoluts com a condició, i reafirmar-se en la posició i la força relativa per pactar. La democràcia és pacte. I el pacte és la resultant de totes les forces en diferent grau. La conjunció planetària no és freqüent però si regular. És fràgil i fugissera, i per això té el poder de canviar-ho tot. 

El món que va naixent

Mentre a l’Espanya dels anys 60, les mines del nord, la siderúrgia, les fàbriques d’automòbils i de detergents... funcionaven a tot drap -si no hi havia vaga- per proveir d’aquell model de benestar les llars de la cada cop més nombrosa classe mitjana, als EUA es produïa un Big Bang. En la maduresa del cicle tecnològic iniciat a la primera meitat del segle XX, quan el potencial innovador de la indústria de l’electricitat i el petroli començava a defallir, l’empresa nord-americana Intel llançava al món el primer microprocessador (1971) que iniciava el cicle digital. Dos anys més tard, els països productors del Golf Pèrsic van augmentar sobtadament el preu del petroli, la sang que irrigava tot el sistema industrial d’Occident. Les conseqüències per a l’economia industrial espanyola i mundial determinaran l’inici de la fi d’una era. Coincidí amb el peak-oil dels EUA, un fenomen predit per MK Hubbert 15 anys abans alertant de la impossibilitat d’incrementar la producció de cru quan s’ha sobrepassat l’explotació de la meitat de les reserves existents. Avís per a navegants: el petroli es podria acabar. Llavors els EUA van redirigir la geoestrategia militar per assegurar-se el proveïment amb el petroli del Golf. Els seus efectes es veurien cap a la dècada dels 90 amb la invasió de l’Irak, i més enllà la contraofensiva de l’Estat Islamic i el terrorisme yihadista. Els cicles tecnoeconòmics solen anar acompanyats d’un canvi de paradigma energètic.

Mentre es començava a instal·lar incipientment la tecnologia que substituiria les magnituds físiques per equivalents numèrics i magatzems intangibles d’informació, queia la productivitat de les fàbriques i dels processos industrials intensius en energia i en ma d’obra. L’impuls que va armar el moviment obrer com exercit de l’antifranquisme amb les CCOO a l’avantguarda perdia alè. L’ofensiva de Margaret Thatcher contra la classe obrera industrial va esdevenir nou catecisme neoliberal. La City de Londres era la demostració de com l’economia del carbó i l’acer era substituïda per una economia financera assentada a Internet. El cicle d’innovacions de primera meitat de segle que va desenvolupar el gran potencial militar de la segona Guerra Mundial, va viatjar a la Lluna, i que després gràcies als acords de Bretton Woods va construir l’Estat del benestar a Europa, Amèrica del Nord i Japó, esllanguia amb respiració assistida en competició schumpeteriana amb les incipients empreses tecnològiques anomenades puntocom. El resultat d’aquell llarg període de pau i prosperitat iniciat després de la segona Guerra Mundial, i gràcies als milions de barrils diaris de petroli bombats des de la península aràbiga i els Emirats del Golf és un escalfament general de l’atmosfera que junt amb importants canvis soferts pels metabolismes de la biosfera planteja ara el repte més colossal al que s’ha enfrontat mai la humanitat.

La crisi política, avantsala d’un gran acord, és el mecanisme de reacondicionament del sistema per tornar a dirigir tota l’energia cap a un benestar sostingut per la força generadora del cicle d’innovació (la digitalització). L’acord polític és el resultat d’una victòria relativa de les forces de progrés que han de posar novament les condicions de regulació del sistema econòmic, laboral, fiscal..., els capitals financers, i els pactes d’estabilitat. Si no hi ha un cataclisme còsmic el món tornarà a funcionar fins el següent big bang.     

divendres, 24 de juliol de 2020

El CO2 de la Champions


S. Clarós

El 27 de maig de 2009 es va disputar la final de Lliga de Campions de la UEFA entre el Barça i el Manchester United a l’estadi Olímpic de Roma. 15.000 persones van viatjar de Barcelona a Roma per veure en directe la final en 65 vols xàrter que van emetre pel cap baix 3.300 tones de CO2 en el desplaçament. El fervor de la victòria del Barça amagava un fet dramàtic: la crisi galopant que en aquell moment s’abalançava sobre tota Europa marcava a Catalunya una caiguda del PIB del 4%, i l’atur començava créixer a gran velocitat, el 112% de variació interanual el segon trimestre d’aquell any, un creixement mai vist. Mentre que la fotografia que publicaven els diaris l’endemà de la victòria del Barça vessava d'eufòria futbolística, la fotografia dels indicadors macroeconòmics mentre es jugava aquell partit, que no va ser portada en cap diari, ens glaçaria avui l’ànima per la frivolitat i l’irresponsabilitat col·lectiva d’una petjada ecològica colossal en temps de crisi rampant! Fotografies com aquesta darrera omplen arxius diàriament a la nostra societat benestant. Arxius fotogràfics que ningú vol mirar.

El turisme de masses, del qual el futbol de la UEFA n'és un cas particular, és energèticament insostenible. M’explicaré: Un Airbus  A320 ple pesa 77.000 Kg. L’expedició blaugrana a Roma de 2009 va recórrer prop de 2.000 Km (anar i tornar) aixecant 5.000 tones a 10.000 metres d’altura. L’energia  no renovable consumida en aquella expedició no tornarà a estar disponible almenys en desenes de milers d’anys. Tot un despropòsit energètic. El que vull dir és que sense l’energia de font no renovable aquell disbarat energètic, que tothom va celebrar tant perquè ningú va voler mirar la factura ecològica de l’esdeveniment, mai no s’hauria produït.

El món s’adreça cap a un nou paradigma energètic on només hi haurà disponible l’energia de font renovable, per més que alguns interessos encara avui del capital ho vulguin negar. El sindicalisme ja s’ha alineat amb el canvi profund de vida sobre el planeta que significarà viure de l’energia del sol i de l’aire. La tecnologia facilitarà un ús més eficient de l’energia. Els governs, han de vetllar per la planificació i perquè la transició sigui justa, posant els recursos necessaris per no deixar enrere cap grup social ni cap territori que es vegi afectat per la transformació industrial del nou paradigma energètic.

El rellotge d’aquests canvis ja està en marxa: la limitació, d’obligat compliment, de les emissions de carboni, és a dir, la limitació dels combustibles fòssils, entrarà en vigor a partir de 2021 segons els acords de les cimeres del clima de París i de Katowice. El Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima traçarà d’aquí a pocs mesos el camí d’adaptació a les noves formes de consumir energia, de produir industrialment en una economia circular i, en definitiva, de viure. Els canvis més importants en l’estil de vida de les nostres societats estan per arribar, i són una oportunitat per acabar amb l’economia oligopòlica i extractiva dels dos darrers segles. 

dilluns, 20 de juliol de 2020

La revolució digital


S. Clarós

Una por difusa que no és el coronavirus recórrer des de fa dècades el món sembrant incertesa, confusió, malestar... Hi ha un corrent marí de fons, d’aquells que remouen la sorra arrossegant els esculls d’aquestes aigües poc profundes de les democràcies industrials. Els valors que sustenten la societat certament tenen poca solidesa. Són còdols a expenses de l’onatge del coneixement i la tecnologia, ara remoguts per la digitalització. Fa més d’un segle i mig el fantasma del comunisme recorria Europa amb la convicció de la revolució del proletariat. No obstant, avui la força invisible que mou el món no és ni una epidèmia ni un ideal sinó les innovacions i la tecnologia.

Des dels primers rellotges i calculadores de la marca Casio, fins el Compact Disc, els ordinadors IBM, la telefonia cel·lular i Internet, entre altres, el món s’ha digitalitzat. Primer es va manifestar en la vida domèstica i en l’automatització dels serveis, sobretot la banca amb els caixers automàtics. Va continuar amb altres serveis, el comerç i l’administració pública, fins acabar canviant hàbits personals i col·lectius. Ara la tecnologia digital penetra també a la indústria (la indústria 4.0) accelerant encara més la revolució en curs: la interacció entre persones i màquines, i aquestes entre sí (l’Internet de les coses); la capacitat de computació per a processar quantitats ingents de dades (Big Data i intel·ligència artificial).    

Ja fa més de 40 anys que, amb el microprocessador d’Intel,  les economies industrials van emprendre el rumb de la digitalització. Amb la progressiva substitució de molècules per bytes -els seus equivalents numèrics- vam entrar en una altra modernitat industrial que removia el fons marí aixecant els llots del neoliberalisme i la globalització: acomiadaments massius, deslocalitzacions, negocis en xarxa, pèrdua de drets laborals. Amb nous productes, nous models de negoci i nous paradigmes empresarials apareixia una nova lògica o sentit comú que ha fet la societat cada cop més líquida, sense forma, adaptada a l’entretant, a una transició que va de l’obsolescència d’un món que quasi ja no existeix a un futur cada cop més incert. Aquest moment de crisi, de transició, és el camp del combat polític. És el moment de la indignació i de la proposta ideològica, i també de l’oferta populista d’un ordre nou enmig del desconcert. És el moment dels nacionalismes i lideratges autoritaris que proliferen arreu, com va passar també els anys 30 del segle passat.

Fins que les innovacions no es difonen per tot el teixit social assentant el nou paradigma, que ara no és altre que la sostenibilitat, no es donaran les condicions per una nova època de prosperitat. Alguns diuen que aquest determinisme tecnològic és irreal perquè el que determina l’esdevenidor és el conflicte social, resolt en democràcia a través de les majories. En la meva opinió, el cicle tecnològic digital és la causa, la turbulència que ha arrossegat fins aquesta platja del segon decenni del nou segle les restes flotants dels debats eterns i altres novells sobre el treball assalariat, el sindicalisme, el progrés, la democràcia... i tants altres materials que despresos del vell i rònec edifici del segle XX l’onatge ha varat sobre la sorra. Que el nou paradigma esdevingui en una nova etapa de progrés i benestar dependrà de l’acció de reconstrucció dels agents socials i polítics, passada la tempesta neoliberal.     

El més llegit