II. El temps com experiència humana, cultural i política

 

S. Clarós

Una crítica temporal de la civilització digital des de la perspectiva de l’ecologia, la democràcia i la condició humana.

Per què parlar avui del temps?

Amb el text Tecnologia, consciència i temps humà, em vaig proposar dues coses: primer: renombrar la IA com "tecnologia del llenguatge i la cognició" (TLC) amb la intenció de deixar clar que la màquina — l'algoritme— no és un subjecte intel·ligent, sinó més aviat una eina que amplifica les nostres capacitats cognitives. És un nou estadi de l’automatització d’ençà la revolució industrial. En el passat la tecnologia va substituir a la persona en tasques manuals i repetitives. Ara les TLC tenen el potencial de substituir la persona en tasques cognitives complexes no repetitives. La pregunta que justifica el temor ara és: on queda la persona en un model de societat capitalista on el treball humà és estructural i en depèn la distribució de les rendes?

I segon: desarmada la idea d'una intel·ligència competidora o alternativa a la intel·ligència humana, afrontar el veritable desafiament, que no és la tecnologia sinó la seva governança. Aquesta puntualització permet posar el focus de la reflexió sobre les amenaces del capitalisme digital no només sobre el treball humà, sinó també la democràcia i la llibertat de la persona. I al desbrossar els camins de la suggestió, de la materialitat i la humanitat que travessa l'algoritme, apareix la dimensió del temps que ens remet a la condició humana i els seus límits.

Em proposo aquí continuar reflexionant sobre l'eix principal de l'assaig que és el temps com a experiència humana, cultural i política. Perquè la pregunta que ens hem de fer no és què poden arribar a fer les màquines, que és una qüestió tecnològica, sinó què volem arribar a ser nosaltres amb elles, que és una qüestió política i humana.

El temps abans del humans

«La vida és ritme abans de ser consciència»

El temps és probablement el fenomen més familiar i alhora més misteriós de l’experiència humana. Totes les civilitzacions han intentat comprendre’l perquè en ell s’hi juga la vida mateixa. Naixement i mort, memòria i esperança, canvi i permanència, història i futur son expressions diferents d’una mateixa experiència temporal.

Hi ha un origen que situem fa uns 13.800 milions d’anys amb una explosió còsmica. Però, hi havia temps abans? Si és que hi havia abans? Per ara aquesta pregunta queda sense resposta. I és un presagi del que està per venir. Perquè per a nosaltres el temps potser comença en la percepció humana, però els humans no inventem el temps; naixem dins d’uns ritmes físics i biològics que ens precedeixen.

Hi ha uns ritmes, periodicitats o freqüències objectives d’esdeveniments que fixa la física del planeta i de l’univers: l’alternança dia/nit, els cicles estacionals, els ritmes circadians. El metabolisme de la vida imposa la seva dinàmica: creixement, envelliment. Principi i final. Els ecosistemes es regeneren i es transformen però triguen temps. La història geològica és un calendari que reflexa canvis, cicles i ritmes del temps. La vida és ritme abans de ser consciència.

Les condicions físiques, ambientals i còsmiques, han determinat un metabolisme humà que acaba modelant els ritmes, els costums i les formes de viure pròpies de cada lloc, de cada cultura i de cada època. Cada cultura, cada societat i cada actor històric viu dins del seu propi temps. El món és una xarxa de temps locals que evolucionen els uns respecte dels altres, afirma el professor de geopolítica Lucio Caracciolo. Així, doncs, les condicions físiques del metabolisme humà s’entrellaça amb la narrativa del temps que construeix cada comunitat.

Vol dir això que el futur pot ser predit? Estaria el futur ja contingut en el mateix present? És l’univers determinista? O pel contrari és la capacitat humana d’interpretar les seves condicions de vida? Per ara, la pregunta que ens fem viatja entre dues dimensions: el temps com a cronòmetre natural i el temps com experiència humana.

El temps com a construcció de la consciència.

Per Sant Agustí, que va viure al segle IV, el temps és purament conceptual. No és un corrent físic real, sinó un mecanisme de la ment que resideix en l’ànima, que serveix per ordenar els fets de la vida. És com una distensió que projecta el present cap el passat com un record, i cap el futur com una espera o una expectativa. Per Agustí l’anima és el cronòmetre espiritual, la mesura del qual és l’empremta que deixa en la nostra ment.

Kant, catorze segles més tard, coincideix en que el temps no existeix independentment de nosaltres. El genera la ment humana. Ve a dir que és com un rellotge interior que—semblant al codi de temps (TC) que nombra els fotogrames d’una pel·lícula— ordena una seqüència de vida. Per a Kant, però, no hi ha experiència interior de l’ànima, sinó simplement una forma fonamental de la ment humana, una estructura necessària per ordenar qualsevol experiència.

Aquesta línia de pensament que va des de l’ànima d’Agustí fins el cronòmetre de Kant és la base de la novel·la de Marcel Proust A la recerca del temps perdut (S. XX). El temps, en la seva experiència novel·lada, transcorre de forma elàstica, canvia de forma segons l’estat emocional de qui mira. El temps doncs és subjectiu. Cada minut de silenci s’estira fins a l’infinit quan el subjecte està pres per l’emoció. Per a Proust, el cronòmetre de Kant és molt mal·leable i amplifica o redueix els minuts segons el grau de patiment o felicitat experimentat. En aquest cronòmetre emocional que deforma la durada del temps, el temps de la consciència no coincideix amb el temps del rellotge.

La física contemporània ha qüestionat la intuïció d’un temps universal i homogeni que acompanya espontàniament la nostra experiència quotidiana. El temps de la ment no coincideix amb la realitat de l’univers. Mentre Einstein demostrava que el temps físic no és absolut, com creia Newton, sinó relatiu a la posició i al moviment de l’observador, Proust experimenta que el temps viscut tampoc és homogeni. La literatura i la física arribaven així, per camins diferents, a qüestionar la intuïció moderna d’un temps universal i uniforme.

Si Einstein utilitza les matemàtiques per mapar l'espai-temps, Proust utilitza la novel·la com l'única eina capaç de fotografiar la quarta dimensió. En la novel·la de Proust el passat no és una ombra morta, sinó un territori físic, sòlid i real que continua existint sota la superfície del nostre present. Un ésser humà no és només el que veiem en el fotograma del present. Som una línia contínua que s'estén des del naixement fins a la mort. Quan veiem una persona gran, no veiem algú que "ha perdut" la joventut; veiem un cos que conté la seva infantesa, la seva maduresa i la seva vellesa encastades en el mateix bloc.

El cervell humà necessita fabricar aquest «codi de temps» per sobreviure i entendre el món diari. Però el funcionament de la nostra ment no reflecteix les lleis profundes de la realitat. El temps de la consciència no coincideix amb el temps del rellotge. Aquesta tensió entre el temps de la consciència i el temps físic travessa tota la història del pensament. Però avui adopta una nova forma. El món digital i les TLC intervenen directament en l'organització del temps viscut alterant els ritmes de l'atenció, de l'aprenentatge, del treball i de la vida quotidiana. La qüestió ja no és només què és el temps, sinó qui i com governa la nostra experiència del temps.

La genealogia del pensament sobre el temps, ve a ser la història de la distància que separa el temps de la realitat, del temps de la consciència. Aquesta constatació ens permet abordar el que ve a continuació que, partint de la tesi exposada a Tecnologia, consciència i temps humà, vol explorar de quina manera en la societat digital les TLC actuen en aquesta interfície entre consciència i temps.

El temps com a organització social.

Amb el rellotge mecànic d’un campanar el temps es va socialitzar per marcar els ritmes d’una comunitat. Això va canviar radicalment la manera com els humans ens relacionem amb el temps. El temps es polititza perquè sotmet a la comunitat a la disciplina d’uns horaris: el temps del culte, de la pregaria, o més endavant l’entrada i sortida de la fàbrica. Són diferents règims polítics del temps. Cada sistema econòmic produeix una determinada cultura del temps.

El capitalisme industrial ha convertit el temps en un instrument de control i disciplina. El temps esdevenia una estructura de poder: control de la producció, del treball, de l’atenció i en definitiva, control de la vida quotidiana. Així el capitalisme organitza temps: jornada laboral, calendaris de vacances, horaris comercials... generant unes rutines socials que s’associen al rol de classe, de grup, inclús d’estratificació per edat, per assignar-los rols, drets, obligacions diferents en funció de la seva etapa vital. D’aquesta manera, genera estereotips discriminatoris a causa de l’edat de cada persona o del seu estatus social.

En els nostres dies, el capitalisme digital ha evolucionat aquesta disciplina temporal amb noves imatges del temps: temps real, puntualitat, disponibilitat permanent, hiperconnexió... perquè la cultura digital elimina l’espera, el silenci, el buit, la distància, la lentitud. No obstant, la persona humana continua necessitant temps per pensar, per a la creació artística, per a la comprensió, per a la relació, per a l’educació, el debat i la democràcia.

El temps és doncs un límit o una condició humana que la modernitat tecnològica vol eliminar. És a dir, vol reduir la dependència del temps com si la finitud fos un defecte. Però, no obstant, és la condició mateixa de la vida humana. Les TLC acceleren informació, però no acceleren els ritmes fonamentals de la vida. Reduir o eliminar la latència cognitiva o temps de decisió, és a dir, els temps de reacció des de l’estímul a la resposta és una forma de manipulació cognitiva. No deixar pensar, aboca a la precipitació i eliminació del pensament crític. És l’estrès de la societat digital una malaltia, fins i tot, una epidèmia del nostre temps associada al progrés?

Crisi del progrés. La fi del temps lineal

Acceptem que el futur no existeix com a tal, sinó que és la projecció d’una possibilitat imaginada des del present. El futur, en la modernitat, va deixar de ser una fantasia per convertir-se en utopia, és a dir, un projecte polític i històric basat en la premissa que la història humana avança en una línia recta, ascendent i irreversible cap a la perfecció. Ara bé, avui hi ha un sentiment col·lectiu de col·lapse de la idea de progrés amb relació a la destrucció irreversible de les condicions de vida en el capitalisme actual. La crisi climàtica, les desigualtats, les guerres i les noves formes de dominació mostren els límits d’un progrés lineal.

El fracàs del progrés és el de molts homes i dones d'aquest temps que, immergits en un capitalisme voraç —la societat del rendiment— atrapats en la bombolla digital, s'han autoerigit en guardians d'un objecte que ja no existeix. L'objecte és una feina estable i ben pagada, una casa per viure, un planeta net, una família feliç, una Europa democràtica, una amiga per sempre...

El futur ha deixat de ser una promesa per convertir-se en una amenaça, diu Slavoj Žižek. Ja no podem sostenir la idea il·lustrada que la història avança necessàriament cap a una situació millor. La modernitat passa d’esperar el futur a témer-lo. En definitiva, si el present és opac, el futur és fosc.

La crisi contemporània del progrés és doncs també una crisi del futur com a promesa, que posa punt i final a una època. Tenim la consciència de viure en una època esgotada: sabem que alguna cosa s’acaba. Aquesta idea de final d’etapa, de no futur, que ens fa viure en una prorroga permanent on la catàstrofe ecològica, econòmica o social ja està assumida com a inevitable és el que la filòsofa Marina Garcés anomena «Condició pòstuma».

I quan desapareix l’horitzó de futur i la societat no pot imaginar alternatives, cau en la subjectivitat col·lectiva de la nostàlgia, segons la professora de filosofia Clara Ramas, de la Universidad Complutense de Madrid. Idealitzem el passat, inventem tradicions, construïm mites identitaris. El passat perviu en el present com una certa fabulació d’un món ideal que, en realitat, mai va existir. I aquí s’activen els populismes, nacionalismes, reaccionarismes. En definitiva les memòries idealitzades sobre les que les ideologies extremes estan construint la narrativa protofeixista que prolifera arreu.

La nostàlgia és una defensa davant d’un ritme de vida accelerat i amb convulsions històriques. És l’enyorança d’un temps diferent, d’un temps passat —explica Svetlana Boym, catedràtica a la Universitat de Harvard— que s’ha convertit en una epidèmia d’aflicció. Una resposta emocional de dolor, buit i desassossec d’avant la pèrdua.

Una societat que ho accelera tot acaba buidant l’experiència del temps. Aquesta és la crítica que fa Biung-Chul Han, professor de filosofia i i estudis culturals en la Universitat de les Arts de Berlín. Han se centra en el present. La societat digital accelera, fragmenta i hiperestimula, però alhora produeix cansament, depressió, dispersió, en definitiva pèrdua de sentit.

La societat digital no només captura atenció. Captura temps humà. Les xarxes socials i els mitjans de comunicació provoquen un soroll enorme. El soroll de la comunicació destrueix el silenci i manlleva al llenguatge la seva capacitat contemplativa: intensifiquen la percepció d’un present puntual molt immediat, que es torna addictiu, en el que ocorren moltes coses simultàniament o encadenades unes seguides de les altres, sense espai entre mig, que aparenta una vivencia intensa però que en realitat és completament buida. És un temps buit si no projecta ni pensament ni idea de futur. Quan desapareix el futur, la societat oscil·la entre la nostàlgia del passat i la hiperintensificació del present.

Aquí aterro de nou a la meva tesi a Tecnologia, consciència i temps humà: una societat que ho accelera tot acaba buidant l’experiència del temps. La societat digital no només captura l’atenció. Captura el temps humà. La crisi no és només ecològica, econòmica o política. És també una crisi temporal. Hem perdut una relació equilibrada amb el passat, amb el futur i amb el present. I les tecnologies del llenguatge i la cognició amplifiquen aquesta desorientació temporal alhora que poden ajudar-nos a comprendre-la.

Una nova cultura del temps i una governança humana de la tecnologia

Cada gran transformació històrica ha estat una transformació temporal. L’agricultura vivia en els cicles estacionals. La ciutat ha inventat el calendari, la sincronització social. Els monestirs van establir les hores canòniques que unien el ritme biològic i l’espiritual en un ritme que divideix el temps entre treball, descans i reflexió, evitant la dispersió. La fàbrica va imposar la dictadura del rellotge per controlar el treball. El capitalisme ha instaurat el règim temporal del valor: temps és diners. Les TLC colonitzen els temps humà amb anticipació cognitiva.

La història del temps és una història de la civilització. La civilització és doncs una tecnologia del temps. Llavors la pregunta que ens hem de fer no és només qui governa la tecnologia, sinó sobretot quin règim temporal volem habitar. Perquè tota civilització es defineix tant per la manera com produeix riquesa com per la manera com organitza el temps. I les LTC tenen el doble poder.

Però per sobre de la tecnologia hi ha el poder humà de concebre una altra idea de progrés. La modernitat va identificar progrés amb acceleració. La societat digital identifica progrés amb capacitat de processament. Però hi pot haver una altra relació amb la tècnica. Una altra relació amb els límits. Inclús una ecologia temporal. La sostenibilitat temporal d’una societat madura s’hauria de mesurar per una altra magnitud: la seva capacitat de protegir els temps irreductibles de la condició humana. El temps per pensar i per deliberar, per aprendre, per la criança i per cuidar, per estimar, per crear i per fer dol. I potser la manera més profunda del progrés no serà la velocitat dels algoritmes ni la potència de càlcul, sinó la capacitat col·lectiva de preservar un temps digne per pensar, cuidar, crear, deliberar i viure.

Després de segles de ciència, tecnologia i acceleració, la pregunta d’Agustí continua oberta. Potser el temps no és només una magnitud física ni una variable econòmica. Potser continua sent, abans que res, una experiència de la consciència. I és precisament aquesta experiència la que la civilització digital disputa avui.

Més encara, el temps no és només objecte de disputa. És el lloc on es construeix la llibertat. I com que consciència, imaginació, deliberació, democràcia i aprenentatge necessiten temps, governar el temps és governar la possibilitat mateixa de la llibertat. La qüestió decisiva ja no és quina hora marca el rellotge, sinó qui decideix com habitem el temps de la nostra vida.

I.Tecnologia, consciència i temps humà: la governança de la cognició en l’era digital

 

S. Clarós

 La governança de la cognició en l’era digital 

La IA: un canvi civilitzatori.

La tecnologia digital està transformant unes societats que s’interroguen entre l’ambició de progrés, la fascinació per la tecnologia i el temor als seus efectes sobre el medi social, el treball, la seguretat i la mateixa democràcia. El món digital se’ns mostra ambivalent i contradictori. Té la capacitat de multiplicar extraordinàriament la productivitat del treball i el coneixement com també, i simultàniament, augmentar la desigualtat, la injustícia i l’explotació. Aquí apareix la pregunta que motiva aquest text: Qui governa la tecnologia? Proposo pensar la infraestructura digital des de la disputa entre la manera com organitzem la consciència, el treball, la matèria, el temps i la democràcia. Per concloure que la tecnologia cognitiva supera algunes capacitats humanes però no la capacitat de governar-la, que sempre és humana. El debat no és exactament sobre la intel·ligència artificial, sinó sobre la governança humana de la tecnologia i sobretot la disputa pel temps humà.

La informació i les dades són el nou gran objecte de mercadeig en el capitalisme digital. Podria semblar que la digitalització, i les seves infraestructures, democratitza perquè posa informació a l’abast de tothom, però, de fet, està concentrant a les mans de poques empreses tecnològiques transnacionals la capacitat d’explotar les dades i extreure’n plusvàlues. De fet, els anomenats tecnoligarques disputen ja avui esferes de poder als estats.

Parlar de la IA —prefereixo anomenar-la “tecnologia del llenguatge i la cognició”— no és discórrer únicament en l’espai tecnològic, sinó entrar de ple en el terreny civilitzatori. En primer lloc, perquè es tracta d’un fenomen global que travessa economies, societats i cultures. En segon lloc, perquè la IA opera simultàniament en tres grans plans: la dimensió virtual i cognitiva; la dimensió física i material; i la dimensió humana i comunitària. Però hi ha encara una quarta dimensió que travessa totes les anteriors: la dimensió temporal. La IA no només reorganitza informació, treball o coneixement; també modifica la nostra relació amb el temps.

Hi ha una qüestió de fons que la fascinació tecnològica sovint oblida: la vida humana, la democràcia i la natura tenen ritmes propis. Els algoritmes poden accelerar processos, anticipar comportaments o comprimir temps de decisió, però no poden violentar indefinidament els temps de la vida, de la deliberació democràtica o dels límits ecològics sense generar noves formes de deshumanització i desequilibri.

De fet, la IA ocupa l’espai on construïm coneixement, sentit, memòria, llenguatge, deliberació i imaginació col·lectiva. És a dir: toca el nucli del que ens fa humans. D’aquí la meva reafirmació a renombrar-la com una infraestructura cognitiva —que defineix millor el que realment fa aquesta tecnologia— més que no pas una intel·ligència. No substitueix la consciència humana, però pot condicionar profundament —i fins i tot distòpicament— la manera com pensem, deliberem i ens comportem col·lectivament. I aquí és on la tecnoligarquia disputa el poder a la democràcia. Explorem doncs el metabolisme cognitiu de la societat digital.

La dimensió virtual i cognitiva.

El capitalisme digital ha entès que el veritable valor ara no resideix tant en el control dels mitjans de producció, sinó en el control dels estats de consciència. El capitalisme ja no només organitza el treball. Organitza la consciència. Les grans plataformes digitals i les xarxes socials, governades per sistemes algorítmics, han deixat de ser simples canals de comunicació per esdevenir mitjans de persuasió. Actors polítics de primer ordre amb una capacitat d’influència sobre l’opinió pública difícilment discutible.

Els algoritmes —la infraestructura digital— en mans d'interessos particulars —els tecnoligarcas— no només organitzen mercats i ordenen continguts. Organitzen la informació, l'atenció i, en última instància, la percepció de la realitat: defineixen què és visible i que no ho és, què apareix i què desapareix. En aquest sentit no són instruments neutres, sinó dispositius de poder que obren la porta a la manipulació. No es tracta d'una manipulació puntual, sinó d'un procés sostingut on les preferències, les emocions i fins i tot les opinions es van ajustant en funció dels estímuls rebuts. El resultat és una orientació general dels comportaments.

Un poder de persuasió que es desplega en una societat cultural i políticament fràgil. La pèrdua de referents compartits —conviccions, ideologies, creences— ha deixat un buit que ara ocupen discursos populistes simplificadors que qüestionen el coneixement científic i el mateix sistema democràtic. Sense la solidesa de les conviccions, una pluja infinita d’imatges procedent del núvol digital captura el temps i el desig en una mena d’hipnosi conscient, que desplaça el silenci, la contemplació, el pensament, inclús l’avorriment, propi del metabolisme humà.

És especialment preocupant la fragmentació de l’atenció en infants i adolescents que causa l’addicció a les pantalles. Els fluxos inacabables d’informació no són casuals. És una estratègia que persegueix sobrecarregar d’informació i estressa els recursos cognitius fins el punt que la suggestió pugui penetrar amb major facilitat. La multitasca constant que indueix l’univers digital dificulta o anul·la la consolidació del pensament crític. Llavors la pregunta és: es pot mantenir un nucli de presència crítica, un temps de pensament i un diàleg lliure, des de la immersió permanent en aquest univers digital?

La dimensió física i material.

Vivim en una època que es vol explicar a si mateixa com a immaterial. Algoritmes, núvols de dades, intel·ligència artificial. Tot sembla lleuger, net, gairebé infinit. Com si la riquesa ja no depengués de la terra, sinó del codi. Però aquesta imatge és enganyosa. Darrere de cada clic hi ha una cadena material molt concreta. Mines que extreuen minerals, fàbriques que produeixen xips, centres de dades que precisen enormes quantitats d’electricitat. Lluny de desaparèixer, la base material de l’economia no només persisteix, sinó que esdevé encara més crítica com més digital és el sistema.

L’economia sempre estarà sotmesa a les lleis naturals innegociables que fixen límits físics. Les infraestructures digitals —xarxes, servidors, dispositius— requereixen energia, aigua i recursos que són finits. La intel·ligència artificial necessita minerals rars, grans infraestructures i una potència elèctrica creixent. El món és més digital, però també més material que mai.

La digitalització pot canviar el model de consum: menys béns de consum i més serveis. La IA pot contribuir a millorar l’eficiència energètica, optimitzar processos industrials i reduir materials, energia i residus. Però la tecnologia no és per si sola una solució estructural. Dins d’un model basat en el creixement permanent del consum, sovint reduïm intensitat però no impacte total. En molts casos, simplement traslladem els costos ecològics a altres territoris o a les generacions futures.

Tot plegat obliga a replantejar el relat dominant. La digitalització no és una fugida de la matèria, sinó una nova fase d’intensificació material. La IA no és immaterial; és geologia, energia i territori. La qüestió decisiva no és, doncs, si la intel·ligència artificial ens ajudarà a trencar límits i barreres materials i espacials, sinó quin model econòmic i social orientarà el seu poder.

La dimensió humana, cultural i comunitària.

Les generacions actuals habitem en societats tecnològiques, amb un nivell de benestar com mai abans s’havia vist. I tanmateix hi ha una sensació de desorientació, de buit, de fatiga, de pèrdua de sentit. Hi ha un malestar. És com suggereix Byung-Chul Han, que l’excés de positivitat ens està conduint a una societat del cansament? És l’individualisme rampant, que empodera el «jo» neoliberal, que provoca la fatiga de l’esforç d’esdevenir un mateix?

La IA és el gran camp de batalla entre el paradigma tecnocràtic i una idea de progrés humà integral. La nova consigna del capitalisme digital en una societat de rendiment és: «si que pots». El «jo» com a projecte, que creu haver-se alliberat de les coaccions externes i de les coercions alienes —d’un amo que l’obliga a treballar— se sotmet ara a les coaccions internes i coercions pròpies de l’emprenedor, l’autònom, el liberal... que s’explota a si mateix, és hiperactiu, multitasca, i no desconnecta. El capitalisme digital ja no necessita només disciplina externa. Construeix formes d’autoexplotació que desplacen el conflicte social cap a l’interior mateix de les persones.

L’individu —en aquest capitalisme tardomodern— ja no se sotmet al «deure», a l’obligació imposada, sinó al voluntariós «puc fer», que d’aquesta manera coacciona la pròpia llibertat. Passa de la llibertat condicionada a l’autoesclavatge. El canvi de paradigma ha resignificat la «llibertat» en un sentit contrari, que s’apropien les dretes protofeixistes.

Lleó XIV, en la seva Magnifica Humanitas, afirma que la llibertat creix quan s’accepten els límits humans, no quan s’intenta eliminar-los. Aquí hi ha una qüestió nuclear que travessa el nostre món, que intensifica encara més la IA: l’anhel humà de vèncer els límits amb la tecnologia. Si bé, aquest afany és un dels motors del progrés, corre el risc d’instal·lar una fantasia en l’imaginari col·lectiu. Lleó XIV va més enllà d’alertar de les amenaces de la IA a la llibertat com: la reducció de la persona a dades; la uniformitat que aplana consciències; les dependències i el control social que pot comportar; i la concentració de poder en actors privats dotats de més recursos i major capacitat d’acció que molts governs. Lleó XIV respon als tecnoligarques, que creuen que la condició humana és un llast o un defecte a eliminar, quan afirma que «la vulnerabilitat és font d’humanitat». La vulnerabilitat és el lloc on neix la relació, la cura i la solidaritat. És el que ens fa necessaris els uns als altres. El somni dels tecnoligarques destrueix la humanitat, no la millora. Perquè la plenitud humana no és tècnica sinó relacional. La persona habita en un camp que cap algoritme pot ocupar.

La tecnoligarquia no és altra cosa que una versió del capitalisme ultraliberal que pretén reduir la persona, la comunitat, el poble, atacant el cor de la humanitat. I desplaçant la seva comesa de fer el bé comú per esdevenir el millor.

Límits temporals de la condició humana.

La IA no només reorganitza informació, treball o coneixement; també modifica la nostra relació amb el temps. La disputa central de la societat digital no és només sobre dades, informació o atenció; és sobre la governança del temps humà. La tecnologia del llenguatge i la cognició disputa el temps humà i obliga a redefinir el significat de progrés.

La naturalesa té ritmes propis; la democràcia necessita temps de deliberació; l’aprenentatge necessita temps lent; la contemplació restitueix la consciència del temps. El temps no és una dimensió més en l’àmbit de l’acció humana. El temps es pot habitar o dissipar. En aquesta disjuntiva podríem dir que el temps és la matèria primera de la vida. O el temps és la dimensió on la vida pren forma. La pregunta doncs és: qui governa el temps?

La modernitat industrial ha mesurat el valor principalment en diners, producció, productivitat, PIB... La variable temps està implícita o explícita en qualsevol fórmula de la societat del rendiment. L’eficiència dels sistemes digitals es mesura amb temps: bits per segon (bps) o freqüència de processament (Hz) que és una funció inversa del temps. Així com la quantitat de dades expressa la velocitat del món digital, una civilització es pot jutjar també per la qualitat del seu temps. Potser la mesura última del progrés no és la quantitat de béns que una societat produeix o els bits per segon que processa, sinó la qualitat del temps humà que és capaç de preservar. Aquesta intuïció ens obre les portes a unes altres mètriques.

El capitalisme industrial contemporani discorre sobre una mètrica de la «escassedat» on el temps és valor que es pot perdre. La mètrica de l’escassedat apareix quan el temps es percep principalment com un recurs productiu limitat que cal optimitzar, monetitzar, o aprofitar.

L’alternativa és la mètrica de l’abundància, que no nega que el temps sigui finit. El que transforma és la relació cultural amb el temps. El temps d’abundància no és temps buit. És temps dens. Un temps que no és percebut com un actiu efímer que cal aprofitar, sinó com temps habitat conscientment. Un temps d’experiència, d’imaginació i d’expectativa. Aquí, el temps no és acomplert (executat), sinó viscut. No hi ha temps perdut sinó temps guanyat perquè tot i que el temps humà és finit, pot ser, en canvi, viscut, experimentat diferent. No és el temps de la inactivitat. És el temps dens de la creativitat de la relació humana, del joc, de l’aprenentatge lent o en silenci, o de la contemplació com observació conscient del pas del temps.

Quan el temps és acció, és treball productiu —la societat del rendiment—, mesurable en valor econòmic o en béns i serveis remunerats, apareix un temps improductiu, també anomenat temps d’oci. La societat digital està colonitzant el temps d’oci a través de les pantalles. Abans, els temps de treball i d’oci o entreteniment estaven delimitats. Però en l’univers digital s’ha diluït la frontera entre temps productiu i temps improductiu. El temps digital flueix de manera contínua de dia i de nit amb disponibilitat, notificació i estimulació permanent. No ocupa només temps. El desestructura.

La tecnologia del llenguatge i la cognició introdueix una acceleració nova: automatitza processos cognitius, anticipa comportaments i redueix temps de decisió. Però allò que pot guanyar-se en velocitat tecnològica col·lisiona amb el temps del metabolisme humà. I pot perdre’s en qualitat humana del temps.

La qüestió del temps aterra tota la reflexió entorn de l’univers de les tecnologies del llenguatge i la cognició. Perquè la gran pregunta del nostre temps no és si les màquines arribaran a pensar com nosaltres. La pregunta és si nosaltres continuarem pensant políticament, democràticament i humanament com volem viure am elles.

La tecnologia del llenguatge i la cognició no és una innovació més. És una infraestructura que penetra en l’espai on construïm el pensament, el treball, la deliberació i la consciència col·lectiva. I per això la seva governança no és un problema tècnic. És una qüestió política i civilitzatòria.

La societat digital disputa dades, informació i mercats. Però sobretot disputa temps humà. I potser la mesura última del progrés no serà la velocitat dels algoritmes, la potència de càlcul o la quantitat d’informació processada. Potser el veritable progrés consistirà en la capacitat de preservar allò que la tecnologia no pot substituir: la qualitat del temps humà, la deliberació democràtica, la relació conscient amb la naturalesa i la dignitat fràgil que defineix la nostra condició humana. Perquè la gran qüestió no és si la tecnologia serà cada vegada més poderosa, sinó si nosaltres serem prou savis per governar-la. 

Democràcia i empresa: la paradoxa pendent

 

S. Clarós

Pot existir una democràcia política sòlida si una part tan central de la vida social com el treball queda fora de la lògica democràtica?

Poques vegades des de la Transició s’havia parlat tant de democràcia com ara. Durant aquells anys, la democràcia era sobretot una aspiració: un horitzó que mobilitzava esperances col·lectives. Avui, en canvi, aquell horitzó sembla més incert. No perquè la democràcia hagi desaparegut, sinó perquè cada cop és més evident que no és una realitat definitiva sinó una construcció fràgil, sempre sotmesa a revisió.

La democràcia no és un concepte fix ni immutable. És una idea viva, interpretada i reinterpretada al llarg del temps. Si avui existeix la percepció que l’objectiu democràtic no s’ha consolidat plenament és perquè la democràcia no és tant una fita assolida com un camí que es recorre amb obstacles i bifurcacions. Una obra en construcció permanent que ens interroga, especialment en temps de canvi com els actuals. Podem convenir que la democràcia és una qüestió de grau. Per això parlem sovint de qualitat democràtica. Però aquesta expressió conté una implicació important: quan qualifiquem la democràcia, també n’estem redefinint el significat.

Crèiem que vivíem en una democràcia consolidada. Però pot existir una democràcia sòlida si conviu amb estructures econòmiques profundament jeràrquiques, amb escassa transparència i amb un poder de direcció unilateral?

La proliferació de llibres i articles que reflexionen sobre la democràcia des de perspectives molt diverses —la política, la cultura, l’estat del benestar, les cures, el feminisme o les relacions de poder— mostra fins a quin punt aquesta qüestió és avui central. Sovint parlem de la democràcia com si fos una substància dissolta en el líquid social que ho impregna tot. Tanmateix, acostumem a obviar que existeix una institució fonamental de la vida col·lectiva que no és democràtica: l’empresa. Pot semblar paradoxal que, sent el treball un dels pilars estructurals de la societat, l’espai on aquest s’organitza —l’empresa— funcioni sota una governança estrictament jeràrquica.

Des de la tradició liberal que inspira les democràcies occidentals, especialment a partir de la revolució industrial, aquesta jerarquia s’ha justificat pel principi de la propietat privada dels mitjans de producció regulat pel dret a la propietat. L’empresari, en tant que propietari del capital, s’atribueix el dret d’organitzar el treball i dirigir l’empresa.

Davant d’aquesta realitat, el moviment sindical va emergir com la resposta organitzada dels treballadors per defensar els seus interessos i contrapesar el poder unilateral de l’empresari. El treball, però, ha estat sovint assimilat a un factor més de producció, al costat del capital o dels recursos naturals. Com va assenyalar Karl Polanyi, es tracta en realitat d’una “mercaderia fictícia”, ja que el treball no és separable de la persona que el realitza. Quan les persones són sotmeses a la lògica del mercat laboral, aquesta lògica acaba condicionant no només les relacions econòmiques, sinó també els vincles socials, l’estabilitat familiar i fins i tot la dignitat de les persones. Una situació semblant es produeix quan l’habitatge es tracta com una simple mercaderia sotmesa al poder del mercat financer, amb conseqüències socials cada vegada més visibles, particularment avui que està rebentant les costures de la convivència.

L’Estat democràtic ha intentat corregir aquesta asimetria mitjançant la protecció dels drets laborals i la construcció de l’Estat del benestar. El salari mínim, la negociació col·lectiva o la regulació de les condicions de treball han actuat com a mecanismes de compensació davant la mercantilització del treball. La mateixa Constitución Española de 1978 reconeix, en l’article 129.2, que els poders públics han de promoure la participació dels treballadors en l’empresa i fomentar les societats cooperatives. Aquesta orientació constitucional reflecteix una intuïció fonamental: l’economia no pot ser una finalitat en si mateixa, sinó un instrument al servei d’un ordre social just.

Tanmateix, el model d’Estat del benestar sembla haver arribat a un límit pel que fa a la democratització real de l’empresa. Les mesures adoptades fins ara han tingut sobretot un caràcter corrector, però no han alterat de manera substancial l’arquitectura de poder dins les organitzacions productives. Això ens retorna a la paradoxa inicial: si la democràcia és el principi que ordena la vida col·lectiva, per què queda exclosa de l’espai on passem una part tan important de la nostra vida? Pot considerar-se completa una democràcia que no arriba al lloc de treball?

La qüestió que s’obre és, per tant, doble: com alliberar el treball de la seva subordinació absoluta a les lògiques del mercat i com avançar cap a formes reals de participació dels treballadors en el govern de l’empresa. Potser la democràcia del segle XXI haurà d’afrontar aquest repte. Perquè mentre la ciutadania sigui plenament democràtica a les urnes però continuï essent estrictament subordinada al lloc de treball, la democràcia seguirà sent, en part, una promesa inacabada.

Les Rodalies i la metròpoli

 

S. Clarós

La crisi ferroviària obre ara un nou capítol ple de gestos. El president de Foment Josep Sánchez Llibre ha abanderat una aliança empresarial amb la Cambra i el RACC per mirar de posar fi al desgavell que viu la xarxa de Rodalies de Catalunya (La Vanguardia, 14 de febrer de 2026). El president del PP Núñez Feijóo s'ha compromès també a posar fi als problemes de Rodalies si governa, i a visitar les obres cada tres mesos (La Vanguardia, 19 de febrer de 2026). Els empresaris, què són més d’agafar el cotxe per anar a l’oficina o a la fàbrica, que faciliten cotxes corporatius als seus directius abans que títols de transport públic als seus empleats, i es resisteixen als plans de desplaçament d’empresa PDE com estipula la llei 9/2025 de Mobilitat Sostenible. Així com el partit que menys ha invertit en Rodalies mentre governava, es proposen ara com a solucionadors de la crisi ferroviària. Si afegeix també el RACC, que anys enrere va lluitar contra la connexió dels tramvies metropolitans per la Diagonal. Ara tothom demana traspassar les vies, les autopistes, la gestió de la mobilitat, en definitiva, però la cultura del transport públic, sobretot el ferroviari, gran articulador metropolità, ha sigut molt febre al nostre país.

Tren i ciutat

Les ciutats són la superestructura que sustenta actualment la cultura, els estils de vida, les aspiracions i el benestar de la meitat de la població mundial. S'espera que les àrees urbanes continuïn creixent les properes dècades. L’arquitecta i urbanista Bàrbara Pons, directora de l'agència metropolitana Barcelona Regional, explica que les ciutats exerceixen una força gravitatòria que atrau la població cap a les aglomeracions urbanes on hi ha massa crítica entre residència, treball i serveis. En termes de relativitat general diríem que la gravetat és la curvatura de l'espai temps. I és just aquest l'efecte metropolità: l'espai i el temps són dimensions de la intensitat del camp gravitatori d'una conurbació o sistema dens i complex que conté diverses capes. La principal és la xarxa de transport: el sistema circulatori que irriga tot l'òrgan i el manté viu. La relació distància (espai) i temps emprat per fer un desplaçament expressa el grau de connectivitat. El concepte de ciutat del 15 minuts o dels 30 minuts, segons es vulgui, expressa un estàndard de qualitat de vida (la proximitat) que és funció de l’espai i el temps, que depèn de la xarxa metropolitana intermodal de transport públic, principalment la ferroviària, que en el cas de la regió metropolitana de Barcelona està servida pel Metro de Barcelona (ara també el Tram), les Rodalies de Renfe i els FGC. Si falla el servei ferroviari, s’afebleix el camp gravitacional i el sistema deixa de funcionar o col·lapsa. Això és el que ve passant fa temps a Catalunya, sobretot amb relació a les rodalies que és la xarxa principal, però que alguns no han vist fins que l’aturada ha sigut total. L’aparició ara de pretesos salvadors del sistema, creient que el problema es resol reparant la infraestructura malmesa o mal mantinguda és d’una gran ingenuïtat. Per a què i per a qui necessitem el tren és la pregunta autocrítica que cal fer. La solució apunta més a un canvi cultural que a l’estat de la xarxa física.

El país i la capital

L’àmbit real de desplaçaments de la gent, tant per treballar diàriament com per altres activitats, va més enllà de la ciutat estricta, fins i tot de l’àrea i de la regió metropolitana de Barcelona, abraçant pràcticament tot Catalunya. El hinterland de Barcelona, seguint el postulat noucentista de la Catalunya ciutat, és tot el país. Per això la fallada de les Rodalies ha aflorat un problema de planificació de país. La xarxa ferroviària que tenim és un reflex de les decisions polítiques que al llarg del temps han construït el país i la seva capital. La dissolució de la Corporació metropolitana de Barcelona CMB l’any 1987, sota el mandat de Jordi Pujol, va representar un pas enrere en la construcció i el funcionament de la ciutat real que és la ciutat metropolitana. Cert que l’Entitat Metropolitana del Transport EMT es va encarregar de planificar i gestionar el transport públic. No obstant, la realitat metropolitana com a concepte de la ciutat real ha figurat, i continua present en el discurs, però sense instrument i amb escassa voluntat. Barcelona, de fet, sempre ha practicat una política intimista replegada en el terme municipal, sobretot mirant cap al centre. A dia d’avui Barcelona encara té perifèries depauperades com els barris del Besòs. El túnel de la plaça de les Glòries és la mesura de la òptica municipal de Barcelona. La plaça és ciutat, però a l’altra boca del túnel el carrer es converteixi en autopista. Les Glòries consoliden una posició excèntrica respecte de la ciutat, enlloc del nou centre urbà que albirava Cerdà, perquè l’important, en el que calia invertir els diners, no era fer una plaça i un túnel, sinó estendre la Gran Via com a carrer (la ciutat) fins el riu i més enllà.

La planificació al servei de què i de qui?

A Catalunya la desatenció al ferrocarril té una clara component de classe social i de model de país. A mitjans del passat segle, la modernitat va desenvolupar la xarxa de carreteres desmantellant les línies de ferrocarril de via estreta, inclús el tramvia a la ciutat. Es van prioritzar les autopistes per portar gent a les destinacions turístiques de la costa i les segones residències, amb l’AP 7 com a eix vertebrador de l’Espanya de sol i platja (Autopistas del Mediterraneo) menystenint la Catalunya industrial, fonamentalment metropolitana, farcida de polígons on milers de persones treballadores es desplacen cada dia des de les seves ciutats dormitori. Aquella aposta que persistia ja en temps de democràcia explica perquè avui a Catalunya i Espanya les mercaderies viatgen abord de camions que col·lapsen les carreteres. O perquè la ciutat de Vic encara no té desdoblament de vies amb Barcelona, o Manresa està tan mal comunicada per tren.

Una política d’infraestructures feta des d’una Generalitat burgesa que sí va prioritzar, en canvi, el túnel del Cadí (1984) facilitant l’accés a les segones residències de barcelonins a la Cerdanya i a les estacions d’esquí d’Andorra. Els túnels de Vallvidrera (1991) per unir la capital amb Sant Cugat i les urbanitzacions residencials de Collserola. O els túnels del Garraf (dècada 1990), que ara alcaldes, veïns i empreses en demanen la gratuïtat (La Vanguardia, 23 de febrer de 2026) perquè tots tres són de peatge, i mai van ser pensats per a la classe treballadora que es desplaça a la feina.

El tren ha restat gairebé fossilitzat. Més encara quan a mitjan dels anys 90 el govern de Madrid va decidir invertir-ho tot en l’alta velocitat que és la faraònica infraestructura emocional i patriotera de l’Espanya radial. L’onada neoliberal havia donat per finiquitada la indústria, substituint la producció fabril per la generació de valor financer, els serveis, i el Madrid capital. Corrien anys de deslocalització industrial i d’atur, i el turisme seria la gallina dels ous d’or, de manera que es va invertir en l’estació marítima de creuers i l’ampliació de l’aeroport de Barcelona enlloc, per exemple, del Corredor Mediterrani que uniria els principals nuclis productius i portuaris de la Península. La qüestió és per a què i per a qui es construeixen les infraestructures. I ara corren temps de reindustrialització, sostenibilitat i descarbonització, on el ferrocarril torna a marcar la diferència en l’eficiència dels recursos, la competitivitat econòmica, la productivitat del temps de treball, l’equitat social, i la construcció de la Barcelona global. Una oportunitat per esmenar els errors del passat.

Descarrilaments, seguretat i model de país

 

S. Clarós

Quan el dit assenyala la lluna -diu el proverbi oriental- el neci es fixa en el dit. Fa una setmana que el poder mediàtic, aprofitant la commoció com a vehicle emocional, ha dirigit la mirada d’un poble sencer a un tros de via a Adamuz. Tot, a l’espera de saber si és primer l’ou o la gallina per emetre un veredicte de culpabilitat que no té espera a l’hora de dictaminar sobre una fatalitat. Una via trencada pot fer descarrilar un tren i també pot fer descarrilar un govern i el model social de serveis públics que sustenta. Tal poder té un tros de ferro sobre el qual s’ha fet lliscar un malestar difús, poc concís, suma de malestars diferents, que concita dubtes, sospites i desconfiances airejades pels vents de la irresponsable confrontació política.

Avanço tres conclusions: La primera és que els que estan esperant que la via parli, esperen que l’espurna de la commoció encengui el poble sencer. La segona és que la xarxa d’alta velocitat AVE, aquesta infraestructura emocional i patriotera de l’Espanya radial, és reflex del conflicte endèmic de l’estat espanyol entre centre i perifèria, amb conseqüències en altres xarxes com les Rodalies que també descarrila trens. I tercera, la seguretat, a la nostra latitud, s’ha convertit en un dret i una exigència. Tenim una percepció enganyosa de la seguretat que la física desmenteix una i altra vegada: tot és precari, relatiu i provisional. Tot es construeix, destrueix i reconstrueix sobre la marxa. La seguretat absoluta té límits. Ens cal més humilitat!

Tot i que el projecte radial d’alta velocitat per a passatgers va ser una eina política per a la vertebració i cohesió d’una Espanya, capital Madrid, en temps de desindustrialització, menystenint les perifèries industrials i portuàries dels eixos mediterrani i cantàbric, i que alhora ajudaria a maquillar amb despesa en obra pública el crònic atur estructural del país, el temps ha demostrat la seva inviabilitat com a infraestructura econòmicament rendible. Ho va certificar un informe de la Fundación de Estudios de Economia aplicada FEDEA Contabilidad financiera y social de la alta velocidad en espanya (2015). És important remar-ho ara que la dreta defensora i co-executora del model, i cofoia dels 4.000 quilòmetres de la supercara xarxa AVE reclama més manteniment, que equival a més despesa, i alhora rebaixa d’impostos, confirmant que s’ha creat un monstre devorador dels recursos que no tenim. Allò que en català en diem estirar més el braç que la màniga.

No tothom estava d’acord amb aquella estratègia que consumia tots els recursos del ministeri, detraient inversió a impulsar xarxes com la de Rodalies de Catalunya que donen servei a molts més usuaris que l’alta velocitat, que ajuden a fixar la població al territori i dinamitzar els hinterlands de ciutats i àrees metropolitanes. A Catalunya, alguns van defensar una alternativa per a la modernització de Rodalies i l’aposta per una xarxa de mitjana distància de «velocitat alta» (200Km/h), limitant l’alta velocitat a les principals connexions, aquelles que sí que eren econòmicament i estratègicament rendibles. Més que la manca de seguretat arrel del descarrilament de Gelida, el que es manifesta en aquests moments de desconcert per les incidències reiterades és el límit de la paciència després de dècades d’esperar.

La jerarquia política i geogràfica del model de l’AVE -com reconeix l’urbanista Fernando Caballero a Madrid DF (2024)- no ha cohesionat el territori, sinó que ha augmentat la dependència econòmica crònica de les capitals perifèriques respecte del Gran Madrid, ha impulsat la turistificació en ciutats de costa i ha actuat de fre als corredors Mediterrani i del Cantàbric que haurien dinamitzat la indústria transvasant el transport de mercaderies al ferrocarril. Contràriament, les rodalies de Catalunya es troben quasi al col·lapse per manca d’inversió les darreres dècades. El model AVE és fruit d’una determina manera d’entendre l’Estat que fa cruixir des de fa temps les costures del model autonòmic. Encara que recentment s’ha revertit el dèficit inversor a Catalunya, i el futur es projecta a través del traspàs de la gestió a Rodalies de Catalunya, l’empresa pública mixta entre la Generalitat i el Ministerio de Transportes, la fatalitat d’un accident a Gelida, i els retards i suspensions constants ha aflorat de nou un malestar que ve de lluny.

Per acabar, la qüestió de la desconfiança. El president del govern ha declarat que s’investigarà fins al final i s’explicarà amb transparència què ha passat en els tràgics accidents d’Ademuz i de Gelida. No obstant, la mateixa declaració va fer després de l’apagada general del 28 d’abril, -el Sistema Eléctrico Ibérico és l’altra xarxa de la modernitat espanyola- sense que passats 9 mesos es conegui una explicació precisa que aclareixi fets i responsabilitats.

El neurocientífic Rodrigo Quian Quiroga afirma que «el cerebro humano no busca recordar, sinó entender». Això potser explica per què oblidem quan allò que ha passat ja no és motiu d’atenció prioritària però en canvi necessitem comprendre el present que cada cop és més complex i incomprensible. Inclús l’explicació d’un descarrilament està plena de tecnicismes i d’incògnites que propicien especulacions diverses i fan volar la imaginació, fet que no ajuda a fixar la sensació de seguretat. La seguretat es construeix sobre certeses, i el món cada cop és més incert o això perceben moltes persones. El canvi climàtic està canviant patrons amb relació a règim de pluges, temperatures, i comportament dels entorns geogràfics. L’actual episodi de temporals o la DANA de fa un any a València, han actuat de desencadenants de catàstrofes amb pèrdua de vides humanes. Un nou escenari per als gestors socials i polítics que hauran de replantejar estratègies i maneres d’actuar, també en la gestió de la seguretat ferroviària. Tot està en revisió i tot és provisional. Ens hi haurem d’anar acostumant per entendre que la seguretat comportarà canvis a tots nivells, també en l’estil de vida que estem acostumats. Potser ens en adonarem de que l’individualisme regnant no serveix perquè el refugi està en lo col·lectiu.