Hard Rock: símptoma d’una anomalia

S. Clarós

Corrien temps post-olímpics a la Barcelona que encarava la fi del mil·lenni endeutada pel titànic esforç de projecció internacional de 1992. L’alcalde Maragall s’havia embolicat amb la construcció de les Rondes. Calia llevar la via de tren del litoral per girar la ciutat cap al mar, i enderrocar algunes fàbriques entre la Barceloneta i el Besòs. Catalana de Gas (ara Naturgy) i Macosa eren les dues gegantines factories del litoral. Tothom al Poblenou havia treballat o tenia un parent a Can Girona, l’antecessora de Macosa i alhora hereva de la vuitcentista Foneria del Remei, excelsament narrada per Julià de Jodar a la novel·la El metall impur. Mentre els pares del Model Barcelona rumiaven com rematar l’eixample en el límit nord-oriental a la riba del Besòs, potser rememorant el caràcter policèntric i estructurador del nonat pla noucentista del gran urbanista francès Léon Jaussely, inversors de l’altre banda de l’atlàntic havien ja testat la zona de Diagonal Mar proposant un desenvolupament urbanístic americanitzat i anodí. La immobiliària texana Kepro, del grup financer Kemper Corporation, havia desembarcat a la ciutat amb milers de milions de dòlars per invertir en un projecte urbanístic d’ambició i dimensió inèdita aprofitant que la nau de l’ajuntament tenia pana per l’endeutament dels Jocs i anava a la deriva exposada als corrents del capital financer global. Oficines, hotels, habitatge de luxe -del despatx d’arquitectura de Ricard Bofill- i un centre comercial, a més d’un gran parc, encarregat finalment al malaguanyat arquitecte Enric Miralles. Diagonal Mar, fruit de la megalomania d’alguns i la complicitat de molts, acabaria destapant un femer de corrupció amb implicació d’empresaris, jutges, inspectors d’hisenda, advocats, polítics i oportunistes amb propòsits inconfessables.

***

L’home d’afers que representava el capital ianqui a Barcelona es feia dir John Rosillo. Un hispano-mexicà «gras, impetuós i vestit amb una estrafolària americana daurada», segons la descripció d’aquell moment de John Lee Anderson al magazín The New Yorker, que estava ben relacionat amb esferes de poder i amic de Josep Pujol Ferrusola amb qui tenia negocis immobiliaris a Panamà. Rosillo i els exdirectius de Macosa, Eduardo Santos i Federico Albiñana, amb qui estava conxorxat, van oficiar la compravenda dels terrenys a través d’una empresa instrumental. Per eludir responsabilitats van fer signar els documents a una persona amb discapacitat per valor de 12.500 milions, estafant 1.000 milions a Hisenda. El valor real dels terrenys, segons una auditoria, superava els 30.000 milions. Finalment van intentar desfer-se de l’indigent que van facturar a Caracas d’on en va sortir miraculosament il·lès després de vagar uns dies amb parracs per un suburbi de la ciutat. Llavors es va descobrir tot. L’any 2002, el Tribunal Suprem va condemnar John Rosillo a més de 5 anys de presó i una multa de 3.500 milions de pessetes per tres delictes fiscals relacionats amb aquella compravenda. Els ex-directius i administradors de Macosa van ser també condemnats per apropiació indeguda i frau fiscal. El jutge instructor d’aquell cas, Lluís Pascual Estevill, veient l’indici de delicte, va ordir una trama junt amb l’advocat Joan Piqué Vidal (amic del president Pujol i l’advocat en el cas Banca Catalana) per extorsionar presumptes delinqüents a qui estalviarien la presó a canvi de diners, fets pels quals acabarien també tots dos a la presó. I per si això semblés poc, l’inspector d’Hisenda Álvaro Pernas, també aprofitaria per exigir a Rosillo 50 milions de pessetes a canvi de silenciar el que havia descobert durant la inspecció fiscal de la firma Kepro, promotora de Diagonal Mar. L’estrafolari, vanitós i corrupte Rosillo ho va denunciar, ventilant els tractes de favor fiscal al sector immobiliari català –conegut com el Cas Hisenda- en les persones de Josep Lluís Núñez (Núñez y Navarro) i Baltasar Aznar (Metro 3). A l’inspector Álvaro Pernas li van caure 10 anys de presó que no va complir perquè va fugir a Cuba. L’expresident del Barça Josep Lluís Núñez i el seu fill, també condemnat, no van ingressar a presó fins el novembre de 2014 després de quasi dos dècades de recursos intentant evadir la justícia. A les llotges del Bernabeu i del Camp Nou, freqüentades per polítics, empresaris i vividors, s’hi transaccionava més que al parquet de la Borsa. El futbol té ànima de bolero: el president de la real federació espanyola, Angel Maria Villar, va ser detingut per corrupció el 2017. El seu successor, Luís Rubiales, en un estat gairebé d’ingravidesa que no li permetia controlar els seus instints més bàsics ha acabat caient primer víctima d’un petó, però el més gros està encara per venir. Igual que el desenllaç del cas Negreira que implica l’actual president del Barça Joan Laporta. El pas de la glòria a la presó, com s’ha vist, és una qüestió de temps.

Rosillo disputava en fatxenderia amb un altre polèmic financer, Javier de la Rosa, amic i protegit del president Pujol. Amistat que, apuntalada per complicitats financeres i secrets inconfessables, s’enfonsaria quan assetjat per la justícia va declarar a la policia (Udef) que Pujol tenia comptes a l’estranger, encara que després ho desmentiria. De la Rosa era conegut per l’escàndol del cas Torras-Kio en el qual es va apropiar presumptament de 500 milions de dòlars. També pels embolics de la clínica Teknon que gestionava la seva dona Mercedes Misol, i l’estafa de Gran Tibidabo, empresa que va descapitalitzar en benefici personal. Era l’any 1995 i, malgrat que havien arribat presumint amb la fastuositat de mister marshall, Kepro va fer suspensió de pagaments. El projecte llavors va ser recuperat per la gestora de fons immobiliaris Hines (EUA) qui va reprendre el macroprojecte de Diagonal Mar, redefinint-lo per major humiliació dels gestors municipals. L’Ajuntament, agenollat davant la voluntat del capital americà, es va haver d’empassar les condicions del nou promotor que volia elevar el sostre residencial negant-se a fer ni un sol habitatge social. Després d’anys fugat de la justícia espanyola amb una ordre de cerca i captura internacional, Rosillo va aparèixer mort per causes no aclarides l’octubre de 2007 en una habitació de l’hotel Ambassador de Ciutat de Panamà, just quan es disposava a declarar, per horror d’alguns prohoms del món de la política i els negocis a Catalunya. Rosillo va ser testaferro de la família Pujol, amic de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, condemnats tots dos en el cas Pretòria el 2009 per corrupció urbanística i tràfic d’influències junt a l'exalcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet Bartomeu Muñoz.

***

L’ordre del New Deal s’havia acabat. El neoliberalisme galopava exalçant la globalització, el lliure comerç i la lliure circulació de capitals, béns i persones. La desregulació intentava evitar que els governs interferissin en el funcionament dels mercats. L’industrialisme creixent acabada la Segona Guerra Mundial donava ja signes d’esgotament per l’encariment del petroli i la ferotge competència d’economies emergents conegudes com els tigres asiàtics. La irrupció del microprocessador inaugurava la era digital que ho canviaria tot, però encara no. A Catalunya, mentre que el Instituto Nacional de Industria (INI) malvenia Macosa i La Maquinista a la francesa Gec-Alstom, en el que serien les acaballes del procés de liquidació de la dura reconversió industrial iniciada els anys 80 sota el govern de Felipe Gonzalez. Mentre les empreses industrials multinacionals acomiadaven centenars de milers de treballadors arreu del món, i a Espanya deslocalitzaven la producció a països tercers. Mentre el sòl vacant de Macosa i Maquinista acabava transformat en terciari (sengles Centres Comercials) donant la raó als que deien que la indústria formava part ja del passat, i les inversions es dirigien als sectors immobiliari, d’oci i turisme. I la banca financera dels EUA ja començava a empaquetar crèdit hipotecari d’alt risc sense preveure i ni tan sols imaginar el desastrós final de les hipoteques subprime... personatges enlluernadors com John Rosillo o Javier de la Rosa, eren respectats, admirats i es passejaven per les passarel·les mediàtiques amb el beneplàcit del poder. A Espanya hi ha molts casos paral·lels com els banquers Mario Conde, Rodrigo Rato, Miguel Blesa, i homes de negocis com Carlos Fabra, Gerardo Díaz Ferran o Jesús Gil, a més de polítics (Gürtel, Púnica, Kitchen) sense citar noms perquè la llista seria inacabable.

Ells representen el temps de l’especulació, la corrupció i la passió desvergonyida gestada durant les dècades neoliberals, un període recurrent en els cicles tecnoeconòmics. L’economista i professora Carlota Pérez, explica a Revoluciones tecnologicas y capital financiero (2002) el fenomen provocat per l’excés de capital financer que anomena «la Edad de oropel»: una falsa època daurada conseqüència d’un sistema financer desbocat que busca invertir en alternatives a un model industrial agonitzant, amb rendiments decreixents, quan el paradigma tecnològic toca a la seva fi però les innovacions, en aquest cas l’emergent digitalització, no arrossega encara prou confiança, com demostraria el bluf de les empreses punto-com a començament de segle. La corrupta aliança embogida pels diners entre financers i polítics acaba provocant el desacoblament entre el capital especulatiu i el substracte productiu de l’economia real, i comença un desenfrè que es realimenta creant una bombolla financera que creix desaforadament fins col·lapsar. Oropel bé pot significar «riquesa de paper». És a dir, més economia de casino que economia productiva. És la història del període preolímpic fins l’enfonsament econòmic de 2008, que ajuda a explicar alguna cosa, com s’anirà veient, del Hard Rock.

L’any 2012, en el pou de la crisi econòmica, quan a Catalunya es batien rècords d’expedients de regulació d’ocupació i també desnonaments de famílies que no podien fer front a les seves hipoteques, el govern d’Artur Mas es va capficar amb la cerca d’inversió estrangera per fer créixer el sector turístic català. Mas es va entrevistar al palau de la Generalitat amb el magnat californià Sheldon Adelson per atraure Eurovegas, un projecte turístic d’oci i casinos al voltant de Barcelona. Mentrestant als EUA Obama mirava de remuntar la profunda crisi de les subprime. Obama afirmava en el discurs de l’Estat de la Unió (2012): «Mi agenda para la recuperación económica comienza por las manufacturas» amb clara voluntat de promoure la relocalització de l’activitat manufacturera que, com Europa, els EUA havien externalitzat a països asiàtics. Artur Mas tampoc va ser sensible a les comunicacions de la Comissió Europea d’aquell mateix any: «Europa tiene que invertir la tendencia al declive de su industria para afrontar el siglo XXI» (COM 508). El govern de la Generalitat va prestar poca atenció el desembre de 2012 a la delegació dels sindicats, les organitzacions patronals, col·legis professionals i Universitats que, des del Paranimf de la UB i amb el lema «Més Indústria» demanaven inversió pública i polítiques de reindustrialització per sortir de la crisi. El President estava convençut que amb la inversió dels americans: prop de 7.000 milions en infraestructura turística amb hotels, casinos, centres de convencions, palaus de congressos, restaurants i centres comercials, Barcelona es convertiria en la primera destinació turística de la Unió Europea, i a més desbancaria Madrid que rivalitzava per obtenir el projecte. La negociació amb Adelson va fracassar, i el projecte se’n va anar a Madrid que oferia Alcorcón per construir la ciutat dels casinos, que no s’acabaria fent. D’aquella delegació de «Més Indústria» que era la veu de la ciutadania i dels sectors econòmics, del treball i el coneixement, en va sortir 5 anys més tard (2017) el Pacte Nacional per a la Indústria, que encarrilaria la política industrial amb l’objectiu de fer créixer el sector per sobre del 20% del PIB. L’objectiu, en definitiva, que Mas no va atendre era deixar enrere l’economia de casino i tornar a l’economia productiva amb fort lideratge polític i econòmic dels Estats, allò que Mariana Mazzucato anomena «l’estat emprenedor». El govern de Convergència i Unió lidiava en aquell moment amb l’assetjament dels indignats al Parlament de Catalunya, conseqüència del 15M, i no havia entès encara quin era el canvi de guió que estava apunt de succeir. I menys encara que la màquina de progrés no era el sector turístic i d’oci sinó l’industrial i tecnològic.

***

L’anomalia és que, més enllà de l’edat d’oropel (reialme de la corrupció), un cop superada la recessió econòmica, i al punt d’enfocar un nou contracte social que conciti un consens per transformar el model econòmic cap a l’economia real, persisteixi encara en esferes del poder polític i empresarial català la febre del maó, els casinos i el turisme de masses. La pandèmia de la Covid va deixar a terra les flotes de les companyies aèries que van ser rescatades de la ruïna amb diner públic dels estats. Els bancs que havien concedit alegrement hipoteques i crèdits temeraris també van ser rescatats amb diner públic. El canvi climàtic ja havia encès totes les alarmes a l’Acord de París amb l’objectiu de limitar l’escalfament global. La Covid va fer veure la necessitat de relocalitzar manufactures i béns essencials. La sequera persistent i els meteors extrems han descobert la fragilitat de les economies que sobrepassen els límits físics i operen al marge de la sostenibilitat. La sobredimensió, la banalitat i l’explotació de recursos escassos que precisava Eurovegas, afectant 800 hectàrees del Parc Agrari del Baix Llobregat, saturant el territori metropolità i explotant uns recursos hídrics i energètics escassos, va generar un moviment popular d’oposició al projecte. Descartat Eurovegas, Artur Mas va intentar reproduir-lo als terrenys propietat de La Caixa a Vila-seca i Salou annexes a Port Aventura que s’anomenaria Barcelona World. L’obsessió pels casinos i els parcs temàtics recordava el reguitzell de «pelotazos» al llevant peninsular: Marina d’Or, la Ciutat de les Arts i Terra Mítica, entre altres, que ens haurien de posar sobre avís. A Catalunya, Grand Tibidabo de Javier de la Rosa, empresari exemplar segons Jordi Pujol; Diagonal Mar amb les aventures i desventures de Rosillo amb complicitats des del poder polític; També Eurovegas del magnat Sheldon Adelson; el parc temàtic Barcelona World, succedani made in La Caixa; o Hard Rock, l’enèssim intent a Tarragona, són versions de la mateixa cosa: l’economia de casino tant en el sentit literal com metafòric, sinònim d’economia especulativa, i la causa d’una futura recessió que, com diu l’economista i cunyat de Jordi Pujol, Francesc Cabana, ve provocada per l’estupidesa humana fruit de la supèrbia. La gran qüestió: l’economia al servei de fer diners o béns? La gran insistència en el casino és la prova fefaent de que hi ha més inversionistes que bons projectes, la finalitat dels quals és obtenir quantiosos rendiments abans que construir alguna cosa raonable, útil i justa.

Al Hard Rock se li poden posar tots els matisos que es vulgui i treure-li ferro a la qüestió del joc perquè al final el negoci són els serveis, els hotels, les urbanitzacions, el comerç... Es pot al·legar el benefici de la creació de llocs de treball, per més que de poca qualitat. Pot servir d’excusa per fer descavalcar una legislatura no aprovant els pressupostos amb la certesa que d’un gran mal en surt sempre un gran bé. Però no és el model que s’ha d’impulsar peti qui peti des d’un govern que té per missió i prioritat reindustrialitzar el país i promoure una economia productiva, descarbonitzada i ambientalment sostenible. Si hem après alguna cosa del passat, i per això m’he estès en el relat de la Catalunya i l’Espanya del «pelotazo», sabrem que Hard Rock no és una inversió sinó una aposta. Com diu un amic, només s’aposta als casinos. En la vida el que val és el treball i l’esforç. El deure dels representants de l’Estat (la Generalitat) és treballar pel bé comú i defugir la temptació d’individus amb moltes penques i molt baix concepte moral moguts per la cobdícia. Al capdavall, vista l’experiència, cal pensar que tant els polítics com empresaris o financers defensors dels miracles econòmics, que passegen el glamour per les passarel·les del prestigi aclamats avui pel poder, poden ser amb molta probabilitat els corruptes, condemnats, empresonats o fugits de la justícia de demà.

UNA MIRADA

 

S. Clarós

(per a tu Gina)

Hagués volgut dir-te adéu!

que una mirada fos la darrera paraula

i penetrar la nuesa dels teus ulls

en el silenci del comiat.

Volia dir-te adéu, i no em surten les paraules.

febrer de 2024

A proposit dels tractors

S. Clarós 

Una llarga fila de tractors de la marca canadenca Massey-Ferguson ocupen les vores de l’avinguda Icària del barri del Poblenou de Barcelona. Som a la darreria dels anys seixanta. La tractorada estàtica sortida de la barcelonina fàbrica Motor Ibérica va deixar empremta a la retina del nen que agafat a la ma de la mare passejava tots els dissabtes cap a la fàbrica on l’avi destil·lava licors. Els tractors -més tard de la marca Ebro- explicaven el progrés industrial que amb la ma d’obra emigrada dels camps castellans, andalusos i extremenys, omplia les fàbriques del cinturó industrial de Barcelona. Hereva de la mítica Ford, Motor Ibérica proveïa la pagesia de camions, tractors i furgonetes. La mecanització del camp, junt amb la incorporació d’agroquímics i fertilitzants industrials, va multiplicar la productivitat reduint extraordinàriament els costos, alhora que deixava els agricultors sense feina alimentant un bucle pervers de migracions massives que buidaven el camp i massificaven les ciutats. L’empremta d’aquells esquelets amb rodes gegantines a la retina de l’infant resignifica un mosaic fet de fragments de carreteres, vinyes, camps de blat, i polígons industrials a les comarques metropolitanes, que ara veuen de nou la fluència del tractor com a signe d’un malestar.

Alt Penedès, tardor de 2023. Un paisatge de bosc tacat de vinyes copa turons i planures a a la ribera alta del Foix. El paisatge és d’una naturalesa humanitzada en equilibri només aparent. El silenci, destorbat pel rondineig d’un tractor llunyà enmig de la vinya, invita al passeig cap el tard quan el camp exhibeix tots els matisos d’una policromia de tardor. El pagès m’ha vist i es fa trobadís. Així com m’hi aproximo, treu revolucions al motor fins deixar-lo al ralentí. Ens saludem encara a distància, ell assegut sobre el sexagenari Barreiros de color vermell. No paro el motor, diu, perquè costa engegar-lo. I jo penso que és un miracle que encara funcioni aquella andròmina més pròpia d’un museu. El motor té les camises ratllades per la pols del camp. Ja no hi ha recanvis, així que haig de polvoritzar benzina al filtre de l’aire perquè es posi en marxa, i els temps tampoc estan per invertir en un de nou, m’etziba així tot de cop sense pauses, aixecant la veu per sobre el llindar decibèlic del motor. Entre que no plou i la moda ecològica, que quasi no ens deixen sulfatar, la cosa no dona per gaire més, conclou. Quedo un xic aclaparat per l’andanada que interpreto a parts iguals entre la reivindicació i les ganes de buidar el pap després d’hores de silenci a cavall del Barreiros vermell. Els camps que treballa ara ell tot sol -el pare ja és massa gran i ha perdut l’esma- sortiran a subhasta. Són propietat d’una empresa que va fer fallida fa temps, i s’ho ha quedat el banc Santander. No fa gaire van venir uns xinesos a mirar-les però això no val res!, sentencia, sense perdre l’animositat que mai abandona i que em té corprès. M’explica que de les poques hectàrees cultivables entre vinya i hort -la resta fa temps que l’abandó les va convertir en bosc- donen tot just per no perdre diners. Aquella naturalesa tranquil·la i humanitzadora feta de sons, colors i aromes, que componen per mi una bella simfonia espiritual en equilibri aparent, es troba a un pas de l’abisme.

El context del clima social i atmosfèric entre l’Espanya industrialista de mitjans del segle passat i l’actual ha canviat. Els tres anys de sequera extrema que venim patint a Catalunya no proven altra cosa que la dificultat d’admetre una evidència: els pantans inaugurats en temps de la dictadura, la mecanització del camp amb els tractors fabricats a Barcelona i, ja posteriorment, la mega infraestructura hidràulica del canal Segarra-Garriques per regar setanta-mil hectàrees dels camps més eixuts de les comarques de Lleida, o la desbordant cabana ramadera en explotacions intensives que recorre la C25 -com descrivia fa uns dies el Sense Ficció de TV3- han canviat alguns paisatges. Una Catalunya més verda, més blava i més gris: grans extensions de conreu d’enciams on abans hi havia vinya o cereal, camps de golf, piscines, hotels i un litoral hiperurbanitzat, que demanda una aigua que no tenim perquè l’espectacular creixement demogràfic ha quasi doblat la població els darrers cinquanta anys. El canvi no és només climàtic sinó sobretot cultural. La paraula cultura ve de cultiu. Hem deixat de cultivar la terra per cultivar els excedents econòmics de la tecnologia, ignorant-ne el seu origen. La terra sempre és l’origen i el destí. Tractors a l’autopista, urbanitzacions enmig del bosc, turistes amb xancletes a la Sagrada Família..., són fragments desendreçats que ara es recomponen en l’eclecticisme propi de la descontextualització.

Conscient que les raons i desraons de la pagesia que es manifesta aquests dies arreu de la geografia mereix més que un articulet escrit pràcticament a raig a partir de l’excitació del moment, retorno mentalment al missatge d’un pagès amb el cul escalfat per un vell tractor ranquejant: «Això no val res!». El clam és un avis avui embarcat en processó de tractors que avisa que tenim el motor gripat pel cofoisme cosmopolita i abstret de l’evidència que alguna cosa no rutlla quan les inevitables polítiques ecològiques posen la corda al coll a un sector primari ja escanyat. De nou la tecnologia, aquella modernitat de rodes gegantines que va il·luminar la mirada d’un l’infant, ens pot salvar de l’abisme si sabem recompondre els fragments en el nou context que no és altre que entendre que camp i ciutat no són pols antagònics sinó nodes d’una economia que ha de ser circular.

Sequera

 

S. Clarós

Des de que he començat a escriure aquest article, he esborrat diverses vegades les dues primeres línies. Quan saps que les primeres ratlles funcionen, pots continuar amb la certesa que la feina arribarà a bon port encara que desconeguis el desenllaç. Els rengles següents ja són pura emoció entre l’indestructible confiança i l’expectant sorpresa d’unes paraules que es van trenant amb ordre a la cerca de sentit. Mentre escrius, pren cada cop més importància no allò que dius sinó el que queda per dir. Codificar les paraules i l’ordre en que aquestes van teixint un missatge ja no respon a la voluntat sinó a una misteriosa atropellada seqüència de pulsacions que brolla no dels dits sinó del desig de l’ànima que busca penetrar en el lector.  

Estic espès, i no em trec del cap una musiqueta tènue però estrident que traspassa la finestra. Decideixo sortir al balcó per esbrinar-ne l’origen. En obrir la porta em colpeja com ona de xoc una pujada de decibels procedent del pati de l’escola del davant que està de carnestoltes. Mai he entès que per celebrar faci falta excitar tant els timpans propis i aliens. Constato, no obstant, que només em passa a mi i a algun tímid que, com jo, la introspecció ens expulsa de festes i llocs concorreguts amb molt soroll. Escapant de l’estrèpit, fixo la mirada en un arbre al mig de la placeta davant de l’escola, que té el brancam sec. Al ser un exemplar tant alt i gros de fulla perenne -no en sé el nom- hauria d’exhibir una certa verdor que no té. Anys enrere, n’hi havia quatre o cinc més d’igual naturalesa però es van anar substituint per una altra espècie caducifòlia tan aviat morien o els tombava una ventada. Ara només queda aquest, i em pregunto si sobreviurà. Abstret definitivament del primer pla de l’orgia acústica, i mentre va fluint la conversa amb el més fidel interlocutor -jo mateix- dirigeixo la vista cap a l’únic gerani supervivent del balcó, que sorprèn per la ufanosa verdor. Primer èxit de la tarda, em dic. Aquesta varietat té les fulles més petites i abundants a diferència del gerani més corrent a Barcelona, que és atacat per l’arna, un insecte que devora la planta. Aquest és l’únic gerani verd i viu que abasta la meva mirada, constato fent un tràveling junt a la barana examinant la resta de balcons.  

Un impuls reflex, inconscient, em redirigeix la mirada a l’ampolla que faig servir habitualment per regar, que es troba dins d’una galleda junt amb algun estri de jardineria a un racó al costat de la barana. Vés a saber quin estímul condicionat o pitjor, quin mecanisme inconscient d’autodefensa en hores baixes, m’ha suggerit regar la planta, i de retruc preservar la meva pobra autoestima que potser no suportaria més devastació al balcó de casa. Em pregunto si l’he de regar desobeint la instrucció d’estalviar aigua. Em vull auto-convèncer que els geranis a l’hivern s’han de regar poc. Penso que a la propera dutxa recolliré els primers litres d’aigua freda en una galleda que guardaré per regar quan toqui. Ara em pregunto si aquest autorrequeriment respon a una obsessió de minimalisme vital i d’autosuficiència que reconec m’ha aïllat socialment sobretot en cercles familiars. La mare, que va passar gana a la postguerra, em feia acabar sempre tot el menjar del plat, i jo em preguntava en silenci si no era millor llençar unes restes misèrrimes que no em venien de gust, que empassar-me-les de mala gana per l’imperatiu irracional d’escurar el plat fins treure-li lluentor. Quan el teu interlocutor, la major part del temps ets tu mateix, no et reprimeixes a fer preguntes. Les respostes són sempre insuficients i no del tot convincents.  

Torno a seure davant el teclat. Ho provo de nou, i el cap se me’n va ara a la Franja de Gaza. No hi he estat mai. Tampoc a Israel. Em venen les imatges televisives del genocidi. Em pregunto com en aquella regió de la Mediterrània més seca que Catalunya es proveeixen d’aigua potable. Tenen dessalinitzadores? Si les tenien, ara deuen estar inutilitzades per la barbàrie de la guerra. Penso que si continua sense ploure caldrà decretar la situació d’emergència extrema. A Gaza hi estan permanentment. Em pregunto si la falta de pluja no només asseca rius i pantans sinó també l’ànima de les persones. Jo mateix sóc víctima d’un temor inconscient a l’existència, que no necessita morts per experimentar el buit interior i l’amenaça del món. 

La gravetat d’una sequera s’expressa en si mateixa. Sense aigua no hi ha vida. Una gravetat extrapolable a afeccions morals com el malestar que em té corsecat. La sequera, sigui física o moral, contradiu el somni de benestar que crèiem governar. He dubtat si posar directament felicitat enlloc de benestar. Benestar és l’eufemisme que rebaixa la càrrega subjectiva que tant espanta a la raó. El concepte felicitat, encara que és el que realment abasta la diferència entre satisfacció i dolor, no és gaire ben vist -ho vaig sentir fa pocs dies d’un docte tertulià radiofònic- per la dificultat de mesurar directament l’intangible. La raó i, per extensió, la societat moderna, prefereix conceptes directa i empíricament mesurables com benestar. La felicitat a vegades és un gerani a la finestra. O és imaginar un poble sota l’aigua del que, com l'iceberg, només veus la punta del campanar. 

Escric a pesar de l'espesseïment que m’aclapara perquè la timidesa em reclou rere un teclat on, lluny del soroll, penso en tu. Només si penso i no deixo de pensar en el destinatari, aquestes paraules prenen vida i sentit, i el meu diàleg permanent no és introspecció sinó la innocencia d’un pacte ocult que em salva de l’aïllament. El genocidi, la guerra i la pluja punyetera que no cau han encès l’emergència extrema d’una ànima que resisteix esperant que torni a ploure. 

Revolució pendent

 

S. Clarós

En els propers mesos, a Catalunya estarem en situació d’emergència per falta d’aigua, el recurs més bàsic, junt amb l’energia, i essencial per a la vida. La sequera, consubstancial al canvi climàtic, porta a actuar sense que haguem integrat la consciència de «límit» al nostre marc social, econòmic i mental. La consciència col·lectiva és una força d’inèrcia colossal que cohesiona les societats per resistir l’inesperat al preu, això si, de limitar o retardar un canvi inevitable. És un blindatge cultural de coneixements i expectatives conreades en un determinat entorn social, econòmic i tecnològic. La cultura d’unes classes mitjanes consumidores, que l’economista John Kennet Galbraith definia fa unes dècades com una «societat de satisfets», justifica l’aspiració de tenir i gaudir com el producte del seu esforç, la seva intel·ligència i virtut personal, amb independència d’altres condicions d’equitat i de sostenibilitat ambiental. No sembla que tot i l’evidència de la crisi ecològica estiguem canviant conductes de consum perquè pesa encara emocionalment el sentiment de pèrdua i d’inseguretat al abandonar un benestar construït des de la cultura del «sense límit», del creixement indefinit.

Per viure en un món amb menys aigua, menys energia i amb una població creixent que demanda cada cop més recursos és imprescindible un recanvi cultural que fixi noves expectatives de vida realistes emmotllades als tant esbombats però poc respectats objectius de desenvolupament sostenible, sense el qual no superarem les tensions i conflictes socials de disputa del territori i dels recursos, inclosa també la frenètica brega política d’alguns essencialismes: nacionalismes, negacionismes, racismes, i altres, que es proposen ara com la solució màgica al desori.

Catalunya no es aliena a la crispació i confrontació permanent. Observem a diari el solc indeleble d’una consciència social que no renuncia al benestar, i es rebel·la davant el temor de pèrdua o retrocés d’una imposició de mesures com les zones de baixes emissions, o l’impacte paisatgístic de  parcs eòlics i fotovoltaics, o les crides a l’austeritat i el canvi d’hàbits de consum. La protesta lògicament s’adreça als poders. A aquells que poden decidir. És a ells a qui s’atribueix la promesa d’una Catalunya harmoniosa i voluntariosa que havia de proveir benestar per a tothom. Aquell progrés no tenia base material per ser satisfet sense un préstec intergeneracional de recursos. Aquella ambició no era solidaria amb les generacions futures que ara es veuen desposseïdes. Aquella promesa frustrada de progrés és la font d’on brolla el malestar que expressen gràficament els joves que ataquen obres d’art considerant-les impúdica exhibició il·lustrada d’un botí robat a la història.

Els límits del planeta són també els límits de les persones. La civilització contemporània ha creat una consciència de globalitat que ens extralimita de l’espai humanament abastable, al preu de consumir uns recursos fòssils que deixaran d’estar disponibles per sempre més. La revolució digital ha creat una cultura de la immediatesa, comprimint el temps del desig. La gratificació constant i instantània retribuïda per l’univers inabastable de coneixement, la possessió de «contactes» més que d’afectes, segresta el plaer i el gaudi del temps de la relació interpersonal i amb l’entorn. El reconeixement, el «like» en l’ús compulsiu de les xarxes socials que tots fem, és la confirmació d’existir i a la vegada de ser acceptat. Així de simple, l’emoticona suplanta una mirada, una abraçada o un petó que requeriria temps de contemplació, d’escolta i d’afecte. La xarxa social és la brúixola que fixa coordenades i orienta.

El Petit príncep de Saint-Exupéry ve d’un planeta molt petit i limitat amb recursos escassos on la plenitud se circumscriu a la contemplació de les postes de sol i la cura d’una única flor a qui ha fet una promesa d’amor etern. La força d’aquella promesa i la cura de les coses que conté aquell petit món dona sentit a la vida. I tanmateix, en el nostre planeta limitat, que ha esdevingut petit, l’únic recurs infinit és el compromís. La promesa que et lliga amorosament a la teva flor i a l’entorn, sense la qual deixaria de tenir sentit la teva existència. L’absència de compromís amb el planeta i amb la pròpia espècie arrossega la civilització al col·lapse, no només planetari sinó també al sense sentit.

És colpidor veure, a vista d’ocell, com moren els arbres dels nostres boscos. Segons el Departament d’Acció Climàtica, un de cada deu arbres desapareixerà perquè davant la reducció de precipitació la natura fa la seva feina sacrificant una part en benefici de la resta. Ens podem deixar atrapar per l’enuig i el malestar per impacte emocional de pèrdua de les geleres del Pirineu, els boscos meridionals mediterranis, la reducció d’aiguamolls i deltes, la transformació en definitiva dels ecosistemes mediterranis per efecte del canvi climàtic, si veiem l’acció política només com una acció de rescat al ciutadà davant l’emergència social. Podem fins i tot discrepar de les mesures preses pels governs, que veiem com a cures pal·liatives a la condemna ecosistèmica que ens hem infligit. Però podem veure la política com a projecte col·lectiu de canvi social cap a una nova cultura de transició. La cultura del «tenir cura de» la natura, de les institucions i les organitzacions socials, del saber, de nosaltres mateixos... Tornant al Petit príncep, «...la meva flor... en sóc responsable! I és tan dèbil! I és tan ingènua». Som responsables del nostre planeta. Tenir-ne cura és la nova revolució.

Amnistía

 

S. Clarós

Hace justo un año, cuando el enfrentamiento entre los socios de coalición llevó a Junts per Catalunya a salir del Gobierno de la Generalitat, se me antojó que era el fin de aquel episodio que se había iniciado con la polarización soberanista del procés. Que se revertía el proceso a través del cual los astros catalanes, atrapados por un campo de fuerzas emocional, dejaron de girar según la newtoniana lógica de clase para hacerlo alrededor de un nuevo eje cuántico soberanista. La nueva órbita cambió lógicas y mayorías parlamentarias hasta su colisión en la fallida declaración de independencia. Con la crisis del gobierno de la Generalitat de octubre de 2022, el nuevo campo de fuerzas del independentismo sucumbía por fin ante un argumento de calibre superior: el conflicto social de clase que nunca dejó de estar ahí, y otro más débil: el enfrentamiento partidista que venía desgastando y desacreditando el orden gravitacional de la política catalana. Permanecían, sin embargo, tras la colisión y ruptura del Gobierno, algunos fragmentos del contexto orbital que, cual cometas, nos visitan a menudo para el deleite de soñadores.

En el momento actual ha remitido la gravedad del contexto catalán, y la sombra de sus amenazas, aun siendo del calado de la crisis climática, la sequía y los síntomas de desaceleración de la economía, entre otros, ante una guerra en la frontera de Europa que se alarga. Tras las elecciones del 23J y la fallida investidura de la derecha rampante, o la “derechona” como diría Francisco Umbral, un aire de alivio barre la Península con el deseo de un otoño más húmedo a la espera de la investidura de Pedro Sánchez y posterior reedición del gobierno progresista. La llave para que ocurra, en la España dividida casi a mitades donde desempatan y deciden los escaños nacionalistas y regionalistas, es un acuerdo a varias bandas con la condición de iniciar un proceso que lleve a resolver el problema de la estructura territorial del Estado. El independentismo catalán exige además una amnistía para los procesados en los hechos de octubre de 2017.

Los de mi generación asociamos amnistía a reconciliación. En el recuerdo permanece indeleble aquel clamor popular “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” que era el principio fundacional de la Assemblea de Catalunya. Aquello se saldó con una Constitución que dio lugar al estado democrático de las autonomías, bajo delicados equilibrios entre las fuerzas políticas, el hervor de la calle y la vigilancia tensa en los cuarteles. La apelación a la convivencia era patria común de una mayoría cuya primacía fue la transición hacia un estado democrático rehuyendo el conflicto civil y dejando atrás 40 años de dictadura.

Si pronunciar la palabra amnistía causa revuelo, ahora que los ecos del 15M de 2011 que daban por superado el “régimen del 78” suenan cada vez más lejanos y las izquierdas espumeantes emergidas de las efervescentes plazas sedimentan y solidifican el corpus político, es por la latencia de un conflicto aun no resuelto. La intolerancia y la cerrazón, incluso el odio remanente se ha ido ensimismando entorno a la extrema derecha populista que aquí, como en otros lugares de Europa, desplaza el centro de gravedad del conservadurismo hacia extremos fascistoides. En cualquier caso, observamos como el nacionalismo español se crece en la medida que la reivindicación independentista se hace consistente, y viceversa. El “a por ellos” define perfectamente la esencia populista: “nosotros” contra “ellos”. O sea, la necesaria fractura del espacio político, que es la única forma bajo la que sobrevive el populismo. No esperemos acercamiento por ese lado.  

La amnistía no pretende resolver el conflicto. Como dicen los líderes independentistas, solo es el principio porque su cometido es otro. Es la condición necesaria para una reconciliación que transforme el enemigo en adversario, sin la cual no es posible la democracia. Entonces, hay que entender la amnistía desde el acuerdo y el compromiso de quienes se proponen redefinir el marco territorial desbordado por el sentir y la aspiración de los territorios y nacionalidades, y precisa en consecuencia una enmienda al actual Estado de las Autonomías. Amnistiar es dejar sin efecto actos y sus consecuencias jurídicas que fueron cometidos ante aquella insuficiencia. Ante la incapacidad del Estado para dar cumplimiento al sentir popular.

¿Cuál será el siguiente paso? No todos los problemas se resuelven votando. Algunos exigen algo diferente a lo que se consigue cuando una votación configura una mayoría. Daniel Innerarity dice con relación a la petición de referéndum que: “no se trata tanto de votar como de construir este tipo de voluntad popular que se fracturaría si se tuviera que votar, o sea, una victoria de unos contra otros. Hay cuestiones que se pueden resolver simplemente contando los votos, pero otras para las cuales hace falta un acuerdo más amplio, o sea, una voluntad política más integradora”. Para ello hay que alcanzar un nuevo acuerdo o contrato social entre los territorios y naciones que establezca un nuevo marco de relación y convivencia.

Si se me permite una excursión al origen etimológico, señalaría la diferencia entre escoger o elegir y refrendar. Un referéndum debe servir para confirmar con el voto popular directo una decisión, una ley. En consecuencia, se lleva a referéndum algo que está maduro para que lo sancione o no el pueblo. No es el caso de la independencia de Catalunya, donde la opinión está dividida al menos a mitades. Donde no hay acuerdo, no ya entre catalanes y españoles sino entre los mismos catalanes. El acuerdo para un nuevo marco de encaje de la nación catalana en la Constitución debe ser construido sobre esa voluntad política más integradora a la que se refiere Innerarity. Un logro perfectamente posible si se aborda desde la voluntad de reconciliación, la generosidad y la determinación, como se ha señalado desde los partidos de la coalición de gobierno. 

Mercat immobiliari, treball i entorns digitals

 

S. Clarós

 

La transició a una economia digital està canviant, i cada cop ho farà més, la forma de produir, de treballar, de consumir... Un canvi de sentit comú que té també una derivada en la reconfiguració de l’espai urbà i, en conseqüència, del sòl productiu i del mercat immobiliari. Recentment s’han publicat opinions que posen en qüestió la utilitat de tantes oficines en l’àmbit urbanístic del 22@, atès que el teletreball les farà innecessàries. El motiu, o l’excusa, és que certament hi ha en aquests moments una oferta de metres quadrats productius vacants. Sense entrar en les circumstàncies conjunturals que poden condicionar el desajust en el mercat immobiliari, hi ha unes tendències més estructurals que em porten a pensar el contrari.

 

Es ve observant a ciutats com Barcelona que la mobilitat sostenible condiciona la distribució de l’espai urbà. L’estil de vida de les economies digitals i sostenibles redefineix també el concepte d’habitatge, comerç, equipament, transport, etc. La tendència és a flexibilitzar els usos del sòl i la formalització dels espais. Els habitatges, per exemple, hauran de tenir espai i instal·lacions per al teletreball, i adaptar-se a nuclis familiars més petits que antany, o inclús a llars compartides per diverses persones. També la forma de tinença evoluciona cap al lloguer perquè la mobilitat i la temporalitat laboral, a diferencia del model «una feina per tota la vida», és ara una variable a tenir en compte. A Barcelona s’ha incomprès a vegades l’anomenat urbanisme tàctic, que assaja altres distribucions de l’espai per donar resposta a noves necessitats com carrils bici o zones de jocs infantils, o per autoritzar activitats o usos efímers com un hort urbà o una fira comercial mentre no s’urbanitza una parcel·la o solar. L’eix verd del carrer Consell de Cent de Barcelona és un espoiler de la ciutat que ve.

 

Un dels impactes més visuals en els darrers temps és la bicicleta i altres mitjans de mobilitat personal que interroga a les ciutats, no només per la necessitat de carrils bici sinó també d’aparcament a l’interior dels edificis o un lloc en el transport públic. Alstom i CAF ja redissenyen vagons de metro i tren perquè la intermodalitat bici-ferrocarril ha vingut per quedar-se. La transició és un moment de canvi, a vegades de divagació, d’assaig, però de canvi.

 

Els espais productius són sens dubte dels més sotmesos a canvis. Si la indústria del passat segle requeria grans aglomeracions de la força de treball (la fàbrica), i zones productives segregades (el polígon industrial), era perquè la producció requeria presencialitat i simultaneïtat, amb horaris i mètodes, així com també ubicacions apartades dels nuclis urbans. El gran canvi de paradigma del món digital és que fa més ús del ciberespai que del sòl. En l’empresa digital la força laboral està més dispersa en el territori però més connectada. També la producció està més dirigida a la creació de serveis. Per exemple produir aplicacions de treball en el núvol enlloc de fabricació de discs durs per emmagatzemar informació de forma local. Tot és indústria perquè tant el soft com el hard es necessiten mútuament. L’un no funcionaria sense l’altre. Igual passa amb les motocicletes urbanes compartides, que precisen de l’aplicació mòbil, però el resultat és menys gent fabricant motocicletes i més gent gestionant aplicacions i serveis. En conseqüència, més necessitat d’oficines urbanes en espais potser de treball compartit i de proximitat que naus industrials allunyades de la ciutat. El treball en la era digital torna a la ciutat, on va néixer fa dos segles. El retorn reafirma el model de la «ciutat dels 15 minuts», que aproxima residencia i lloc de treball, que redueix les emissions del transport, que augmenta el benestar i atrau els treballadors a entorns urbans de qualitat. El mercat immobiliari té cada cop més demanda d’edificis orientats a la relació i el benestar de les persones per atraure la presencialitat. Hi ha també una tendència a descentralitzar el treball de les grans seus corporatives a petites oficines fins i tot compartides (coworking), on els empleats redueixen els desplaçaments a la feina i poden treballar inclús en el propi municipi. Al districte 22@, la major part de la nova oferta immobiliària és ja d’oficines de lloguer amb espais compartits i en alguns cassos amb proveïment de serveis empresarials.

 

Una altra variable de canvi és la relació entre espai de treball i productivitat. No poques empreses, passada la pandèmia, estan cridant els treballadors a tornar al centre de treball, si bé no tota la jornada setmanal, si almenys una part. Creuen que el rendiment augmenta amb la presencialitat. Això és discutible, pot dependre del tipus de feina. No obstant és cert que en l’economia digital, sobretot en feines on el talent i el treball d’equip és una component destacada, la productivitat creix amb la comunicació i el contacte humà presencial. Al 22@ ja hi ha oferta d’oficines pensades per a l’empresa digital, que tenen grans superfícies vidriades amb llum natural, terrasses i espais de lleure, a vegades fins i tot serveis de piscina o gimnàs, per fomentar la relació i la interacció i el benestar de les persones treballadores. També són edificis amb certificació d’eficiència energètica i baixes emissions. Aquests entorns laborals contrasten amb l’existència simultàniament d’edificis, per exemple de call center, on treballadors amb baixa qualificació i precàries condicions laborals estan apinyats i sense cap mena de confort. Les oficines centrals de l’empresa Glovo al 22@ són el paradigma del contrast entre la modernitat, gairebé el luxós espai de treball de la plantilla de programadors, i d’altra banda la precarietat i l’explotació laboral del Riders al carrer. La diferent vara de mesurar posa en qüestió si la voluntat darrera de l’empresari és el benestar dels treballadors o una altra cosa.

 

Una altra tendència és a integrar antics polígons industrials als seus nuclis urbans, promovent l’enriquiment dels usos del sòl, incorporant edificació vertical i serveis, inclús habitatge. Hi ha un nombre important d’aquests polígons a l’entorn de ciutats metropolitanes. A l’eix del baix Besòs per exemple, els polígons del Bon Pastor, la Verneda, Sant Adrià i Badalona, són zones d’activitat econòmica que estan cridats a una modernització i integració sense perdre però capacitat productiva i de subministrament de serveis i logística a l’entorn metropolità. L’entorn metropolità facilita, per la seva centralitat, la cooperació entre diversos agents ja siguin empreses, universitats, centres de recerca, administracions, entitats socials... creant els anomenats ecosistemes d’innovació on s’incuben startups, i projectes empresarials i socials d’avantguarda.

 

Per resumir i concloure, si bé és cert que hi ha un desajust entre oferta i demanda d’oficines al 22@ i altres entorns metropolitans, també és cert que la tendència que marca l’actual transició digital i ecològica és a reubicar activitats cada cop més a prop de la vida urbana. Les servituds que té la mobilitat laboral en la qualitat de vida de les persones i en el medi ambient és una raó de pes. També que l’economia digital proporciona major flexibilitat en la radicació de les activitats que no són de gran manufactura. Sense perdre de vista però que a Catalunya, sobretot en l’entorn metropolità, tenim un problema de manca de sòl industrial de gran format que pugui atraure activitats de manufactures avançades com panells fotovoltaics, bateries elèctriques, microxips, biomaterials, entre altres, sense les quals tampoc creixeran les activitats auxiliars per omplir oficines al 22@. També tenim un repte per unir a la xarxa de ferrocarril els grans pols logístics i industrials del país. I finalment, hi ha un dèficit clamorós de capacitat de generació d’energia renovable per fer funcionar la indústria lliure d’emissions. Barcelona és una ciutat densa, de les més denses perquè hi viu molta gent en poc territori. Seria desitjable que el que creixi a la ciutat, si encara es pot créixer, sigui el sòl productiu i no el sòl residencial. M’atreviria a dir que si alguna requalificació s’ha de fer serà en aquesta direcció i no la contraria.

La reforma de la ciutat o el dictat de la patronal

 

S. Clarós 

La sentencia del Jutjat Contenciós Administratiu de Barcelona que ordena revertir l’eix verd del carrer Consell de Cent, al considerar que l’obra ja executada contradiu el Pla General Metropolità (PGM), deixa alguns missatges alliçonadors tant als lobbys empresarials que van interposar la demanda contra la reurbanització, com a polítics i ciutadans enardits i mobilitzats per estímuls apriorístics, incapaços de debatre serenament i acordar el futur de la ciutat.  

Primer missatge, volgut o no, de la jutgessa als promotors de la demanda: si no us agrada la reforma de l’eix verd ho desfem i aquí no ha passat res. La contundència del dictat judicial que ordena revertir la obra del carrer de Consell de Cent ha sorprès a les pròpies patronals demandants, el president de les quals va comparèixer amb els pantalons mullats: home, tampoc calia prendre’s-ho així. Com quedem doncs? Als lobbys empresarials se’ls ha vist les intencions que no són altres que intentar dissuadir l’alcalde Collboni d’una possible aliança amb Barcelona en Comú que donaria continuïtat a les reformes iniciades sota l’alcaldia d’Ada Colau. L’ensenyament moral d’aquesta història és que les diferencies de caire polític no es dirimeixen als jutjats sinó al Ple municipal.

El segon missatge i el fons de la qüestió: Les solucions que demanda avui la societat en la transició digital i sostenible no troben encaix en el PGM de 1976, tan obsolet que s’interpreta i es modifica puntualment a conveniència quan interessa, però que alhora té una solidesa com a corpus normatiu regulador que passats 47 anys de la seva aprovació encara  ningú s’ha atrevit a revisar. Les raons d’aquest desencaix les vaig explicar en un recent article en aquest mateix blog  Superilla Barcelona, El pla Superilla Barcelona bé podria representar, sense ser-ho formalment, una requalificació conceptual dels usos del sòl urbà, responent a les noves dinàmiques socials i econòmiques de la ciutat com per exemple la necessària i obligada reducció del transit a l’eixample. Una nova realitat que desdibuixa o difumina les línies gruixudes que ordenaven i creaven seguretat en el paradigma anterior, condensades en el Pla General. Quan es qüestionen els límits i l’ordre establert sempre hi ha una actitud reaccionaria d’una part de la societat que té por a perdre privilegis, a perdre la raó, i que desconcertada no sap reubicar-se. Aquesta és l’actitud de la Patronal.

Si bé, el PGM va definir l’any 76 els usos del sòl amb unes claus urbanístiques que diferenciaven els sistemes d’espais lliures, de vials, de sòl industrial, residencial, equipaments, etc. estarem d’acord que el nou paradigma social qüestiona la unicitat d’ús del sòl urbà. Per posar alguns exemples: Amb la digitalització ha arribat el teletreball que qüestiona la divisió zonal entre residencial y activitat econòmica, i difumina també la divisòria entre les oficines (terciari) i la fàbrica o taller (industrial). Paradigma d’això és la Modificació del PGM per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou, també anomenada Pla 22@. Per altra banda, nous models de negoci estan replantejant l’ús de les plantes baixes cada cop menys comercials. L’e-mail i el whatsapp han deixat quasi obsoletes les bústies de les cases, i al seu lloc es troben a faltar unes taquilles per a la paqueteria d’Amazon. Airbnb confon hostal i habitatge, usos excloents en canvi en el PGM. El que abans era una zona verda, avui pot ser un hort urbà. Les activitats esportives relegades als equipaments, ara surten al carrer cada vegada que hi ha una cursa o marató que canvia puntual i transitòriament el sentit del seu ús. Les cobertes dels edificis ara poden ser generadors d’energia i les comunitats veïnals poden factura-la a la xarxa. Per això ha fet falta canviar normatives i regulacions. La distribució de l’espai d’un carrer de l’eixample ha canviat al limitar la càrrega de transit i augmentar l’espai per a bicicletes, terrasses, bars, vegetació i mobiliari urbà, de manera que desapareix la tradicional divisòria entre calçada, vorera, plaça... Quedi clar doncs que la ciutat d’avui dista força de la de l’any 1976, i les circumstàncies que envolten conviden a adoptar nous camins per retrobar equilibris. La sentència de la jutgessa del tribunal contenciós de Barcelona és una invitació tant al govern municipal com als que practiquen l’art reaccionari a que meditin quina cabuda tenen en el PGM totes aquestes subtileses, i quines línies gruixudes esborrem i quines no!       

El PGM va ser una eina decisiva en el seu moment per a la construcció de la ciutat democràtica enmig de fortes tensions i pressions de propietaris i especuladors hereus del franquisme en el darrer terç del segle passat. Va representar un veritable contracte social, atesa la seva natura política profunda, o una constitució urbana fàctica, si es vol –ambdós conceptes serien aplicables- explica el director del Muhba, Joan Roca, a la presentació del llibre biogràfic d’Antoni Solans, actor principalíssim del PGM, Barcelona 1969-1979. Els anys decisius del planejament de la metròpoli. La jutgessa sembla estar dient amb la seva sentència que Barcelona necessita ara una eina urbanística que estigui a l’altura per construir la ciutat sostenible del segle XXI.  

No sé realment quin és el sentir de la magistrada que ha dictat aquesta sentència però no la crec tan ingènua com per no saber que la seva sentència no tindrà cap recorregut perquè la revocarà amb tota probabilitat el tribunal d’instància superior a requeriment del recurs que ja ha dit el govern municipal que presentarà. Però la seva forma de procedir davant d’uns lobbys empresarials vuitcentistes, entre els que s’hi troba la patronal Foment del Treball, interpel·la als que s’oposen a una ciutat més verda, replicada a moltes altres ciutats del món amb altres noms i altres característiques. Interpel·la el progrés i el destí de les ciutats que seran sostenibles o insofribles. La recomanació als demandants és que procurin entendre els signes dels temps i les claus del nou paradigma i abandonin la trampa de la nostàlgia d’un passat que ja no existeix.

L’ètica i el pacte de govern

S. Clarós

Una gran incògnita escalfa aquest estiu la ja tòrrida riba de la mediterrània occidental i s’estén en angoixant compàs d’espera a la resta del Continent: si Pedro Sánchez podrà reeditar un govern d’esquerres amb el suport majoritari al Congrés per evitar repetir eleccions. Hi ha raons per creure que si, i també al contrari. Alguns pensen que és difícil aconseguir el pacte d’investidura que portaria a un concurs de demandes inassumibles i contradictòries, que seria més una sopa d’interessos i un mercadeig tensat per greuges territorials comparatius. Es clar que el súmmum de la dificultat rondaria entorn del paper que pogués jugar Carles Puigdemont, en qui concorden circumstàncies inescrutables. Altra visió creu en l’oportunitat per a una reforma de l’Estat cap a una major justícia distributiva en un model plurinacional. No obstant, la raó de pes que, seguint la lògica del resultat electoral del 23J, invita a l’optimisme d’un possible pacte d’investidura és aturar les pretensions involucionistes i antidemocràtiques de l’extrema dreta a Espanya, amb amplia transcendència a Europa. En l’articulació del possible pacte hi pesen elements regionals i sobiranistes, i també en l’eix ideològic i global. És impossible saber què passarà. El futur és una successió de sorpreses, la justificació de les quals només és possible quan han succeït. La derrota del bloc de la dreta el 23J no era versemblant un dia abans de les eleccions!

La ciència social és impredictible, com s’ha vist, a pesar dels amplis instruments demoscòpics i sorrudes anàlisis sociològiques. La indeterminació de les formes en que una societat transita els camins de la mediació política avala una noció de la història com a sistema que experimenta canvis irreversibles. L’evolució social no és un fenomen lineal, mecanicista, intuïtiu i previsible que mena al progrés. La noció de canvi respon més aviat a una mutació qualitativa. La revolució industrial, per exemple, és fruit d’un conjunt d’innovacions tecnològiques que en determinat moment canvien disruptivament el paradigma social. Ja no els canvis directament induïts per la tecnologia, com la diferent forma de desplaçar-se, de comunicar-se o de treballar, sinó canvis qualitatius, del mode de vida, de pensar, de gaudir, d’organitzar, que canvien les aspiracions personals i determinen irrevocablement una nova forma d’entendre la societat.

El capitalisme industrial va generar el dogma del creixement, que ha esdevingut doctrina dominant. La base materialista infosa pel cientifisme va crear un nou marc mental on mites com les forces productives i el creixement són assenyalats com la font de progrés, inclús per l’horitzó socialista que promet abundància, llibertat i igualtat. Però l’inexorable i contumaç biofísica del planeta ens recorda que l’únic teló de fons inqüestionable és l’escassesa. Ni el flux solar d’energia renovable ni els minerals concentrats en l’escorça terrestre són il·limitats, de manera que el mite utòpic modern s’esfondra, almenys teòricament, a partir de les lleis físiques de la termodinàmica i, també políticament, amb l’evident declivi dels combustibles fòssils i la constatació d’un escalfament global irreversible que agita ja l’atmosfera social. El conflicte social, té doncs també una arrel termodinàmica: la disputa pels recursos finits.

En aquest moment de la història ja no podem continuar evitant una visió ecològica de l’economia com a subsistema integrat en un complex ecosistema que està per sobre de qualsevol procés econòmic, i del qual aquesta en depèn completament. Vet aquí que les components producció, consum i treball que definien el sistema econòmic potser ja no són suficients per a una doctrina que vulgui transcendir un capitalisme que muta cap a nous modes de dominació com l’autoexplotació dels falsos autònoms, el racisme antiimmigratori, el masclisme, el neocolonialisme extractiu o el terrorisme ecològic. En la mutació capitalista del món digital hi ha noves components que trastoquen antics dogmes i demanen una altra ètica que no ignori els límits que imposa la naturalesa. El canvi social, fruit de la digitalització i la crisi ecològica, ens situa en un escenari polític nou i diferent, sense camí de retorn, que va cap a un nou equilibri on la jerarquia d’imperatius del capitalisme productivista del segle XX ja no hi té lloc.

El més difícil és saber com transitar cap al nou equilibri. Aquest és el context més ampli de les tensions que es dirimeixen en les eleccions espanyoles a la cerca d’una majoria política que enfronti el nou paradigma social més enllà dels marcs mitològics heretats. De les crisis del sistema se’n surt desestimulant tot allò que ha portat a la crisi, d’on es dedueix que la sortida no vindrà per la via del creixement, que no fa sinó aprofundir-la, sinó per la transformació del model econòmic amb una altra ètica, on la virtut no sigui el consum sinó on «el vertader producte del procés econòmic es un flux immaterial: el plaer de viure». La cita és de l’economista romanès Georgescu-Roegen (1906-1994) considerat precursor de la bioeconomia, qui va enunciar en la seva obra cabdal La ley de la entropia y el proceso económico (Gerorgescu-Roegen, 1971) quina és la única ruta econòmicament transitable en aquest planeta.

Espanya es debat aquest estiu, el més calorós de la història, entre el canvi de paradigma econòmic d’un món sense petroli mogut només amb l’energia del Sol, amb importantíssimes conseqüències sobre la demografia, la riquesa per càpita, l’estil de vida, l’alimentació... que almenys fins a meitat de segle impulsarà enèrgics programes de transició que alhora aniran definint noves formes democràtiques. O el replegament cap al capitalisme industrial al ús practicat pel Partit Popular, cada cop més escorat a l’extrema dreta, amb una visió eurocèntrica del món que es blinda contra la immigració alhora que explota els jaciments minerals en països tercers; que nega la violència de gènere i bloqueja mecanismes d’igualtat perquè no digereix l’embat de la principal revolució social d’aquest temps que és el feminisme; que té un concepte patrioter del país i s’instal·la en l’absurda negació climàtica. A Espanya es dirimeix, encara que sigui de forma subliminal i en la metàfora del Titànic, qui ocupa les poques places dels bots tot i al preu de condemnar a la resta del passatge. La negociació per formar govern a Espanya després de les eleccions del 23J són de gran complexitat, hi ha molt i variat en joc, però sobretot es dirimeix un concepte ètic.

Un altre món és possible després del 23J

S. Clarós

Una altra Espanya i una altre Món seria possible si les eleccions del 23J confirmen el camí de la recuperació iniciat pel govern progressista. El de les polítiques de protecció i cohesió social, l’economia productiva i sostenible, i un model social integrador de les persones amb independència de la seva condició de gènere, de nacionalitat i ideologia. L’alternativa de les dretes del Partit Popular i VOX ve condimentada per una amalgama de superxeria, patriotisme i animadversió, amb un discurs mentider que evoca la por a perdre seguretats i certeses antigues d’un món que fa temps que ja no existeix.

La dreta ve promovent en tota la legislatura un clima de desconfiança en les institucions i en el progrés apel·lant als principis d’autoritat i seguretat com a succedani de bon govern. La coalició d’esquerres no ha desembullat suficientment l’elevada complexitat de les polítiques de futur. El futur demana transitar camins de renúncies que ningú s’atreveix a anunciar amb claredat, per exemple, la reducció de la mobilitat privada, del consum desbocat, de la comoditat i dels privilegis. Canvis d’hàbits i d’estil de viure que generen resistències i costen d’acceptar per a moltes persones. Escenaris de present i futur que demanen també canviar el focus de les prioritats personals i col·lectives, com entendre que el moment de crisis diverses i reptes majúsculs precisa diàleg i consensos enlloc de confrontació.

Les dretes i ultradretes creixen arreu d’Europa paral·lelament a l’augment de la temperatura d’uns estius cada cop més càlids per sobre del tròpic a l’hemisferi septentrional, on es troba la major part de terra emergida del planeta. Però el temor dels incrèduls i impertèrrits indiferents a l’esclafament global no són tant les onades de calor, cada cop més freqüents i intenses, com l’arribada a Europa de migrants desplaçats per l’abrusador clima de la franja intertropical, on les collites ja fa molt que no arriben a satisfer la demanda alimentaria de la població. On la sobreexplotació d’aqüífers i de recursos naturals ha anat assecant la terra i l’ànima dels seus pobladors. La pràctica totalitat del flux migratori que prova de travessar la Mediterrània busca directa o indirectament refugi climàtic. Busca aixoplugar-se de la pobresa extrema. El desplaçament de les poblacions en períodes d’escalfament climàtic forma part de la història geològica del planeta.

La dreta espanyola i l’extrema dreta assenyala aquests moviments migratoris com una amenaça que fa trontollar els valors de l’Europa blanca, cristiana i rica, amb missatges excloents, activant el sentiment d’animadversió cap aquells que truquen a la porta de la Catalunya, l’Espanya i l’Europa de les seguretats i del benestar. L’extrema dreta negacionista priva del dret al planeta a les generacions futures que veuran com les actuals els han manllevat els recursos en el seu benefici propi. L’animadversió també cap a les dones, els homosexuals i, en definitiva, la por al moviment de feminismes que es rebel·la contra la cultura patriarcal que sotmet, encara avui, a la desigualtat amb violència de gènere. En tercer lloc la dreta i l’extrema dreta espanyola vol posar límits als drets de catalans, bascos, gallecs... perquè quan sent parlar una altra llengua sent amenaçada la pròpia. La por endèmica a la cultura és la incultura. La por, en definitiva, a la diferència, al diferent, rebel·la feblesa i incapacitat per a conviure. L’egocentrisme de la societat occidental europea és un bloqueig que condemna no només tercers països i cultures sinó també la pròpia supervivència.

La dreta propaga el missatge de la por, de la involució, per retornar a un passat de seguretats que ja no existeix ni existirà. La dreta no té programa perquè l’única recepta davant la crisi és mirar endavant i no endarrere. Busca falsament activar els ressorts de la nostàlgia. Però la nostàlgia no és un lloc habitable. És només un refugi temporal i fugisser de l’ànima. La por no fa progressar sinó que paralitza. Hi ha esperança i futur si no ens deixem paralitzar per la por.