divendres, 24 de juliol de 2020

El CO2 de la Champions


S. Clarós

El 27 de maig de 2009 es va disputar la final de Lliga de Campions de la UEFA entre el Barça i el Manchester United a l’estadi Olímpic de Roma. 15.000 persones van viatjar de Barcelona a Roma per veure en directe la final en 65 vols xàrter que van emetre pel cap baix 3.300 tones de CO2 en el desplaçament. El fervor de la victòria del Barça amagava un fet dramàtic: la crisi galopant que en aquell moment s’abalançava sobre tota Europa marcava a Catalunya una caiguda del PIB del 4%, i l’atur començava créixer a gran velocitat, el 112% de variació interanual el segon trimestre d’aquell any, un creixement mai vist. Mentre que la fotografia que publicaven els diaris l’endemà de la victòria del Barça vessava d'eufòria futbolística, la fotografia dels indicadors macroeconòmics mentre es jugava aquell partit, que no va ser portada en cap diari, ens glaçaria avui l’ànima per la frivolitat i l’irresponsabilitat col·lectiva d’una petjada ecològica colossal en temps de crisi rampant! Fotografies com aquesta darrera omplen arxius diàriament a la nostra societat benestant. Arxius fotogràfics que ningú vol mirar.

El turisme de masses, del qual el futbol de la UEFA n'és un cas particular, és energèticament insostenible. M’explicaré: Un Airbus  A320 ple pesa 77.000 Kg. L’expedició blaugrana a Roma de 2009 va recórrer prop de 2.000 Km (anar i tornar) aixecant 5.000 tones a 10.000 metres d’altura. L’energia  no renovable consumida en aquella expedició no tornarà a estar disponible almenys en desenes de milers d’anys. Tot un despropòsit energètic. El que vull dir és que sense l’energia de font no renovable aquell disbarat energètic, que tothom va celebrar tant perquè ningú va voler mirar la factura ecològica de l’esdeveniment, mai no s’hauria produït.

El món s’adreça cap a un nou paradigma energètic on només hi haurà disponible l’energia de font renovable, per més que alguns interessos encara avui del capital ho vulguin negar. El sindicalisme ja s’ha alineat amb el canvi profund de vida sobre el planeta que significarà viure de l’energia del sol i de l’aire. La tecnologia facilitarà un ús més eficient de l’energia. Els governs, han de vetllar per la planificació i perquè la transició sigui justa, posant els recursos necessaris per no deixar enrere cap grup social ni cap territori que es vegi afectat per la transformació industrial del nou paradigma energètic.

El rellotge d’aquests canvis ja està en marxa: la limitació, d’obligat compliment, de les emissions de carboni, és a dir, la limitació dels combustibles fòssils, entrarà en vigor a partir de 2021 segons els acords de les cimeres del clima de París i de Katowice. El Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima traçarà d’aquí a pocs mesos el camí d’adaptació a les noves formes de consumir energia, de produir industrialment en una economia circular i, en definitiva, de viure. Els canvis més importants en l’estil de vida de les nostres societats estan per arribar, i són una oportunitat per acabar amb l’economia oligopòlica i extractiva dels dos darrers segles. 

dilluns, 20 de juliol de 2020

La revolució digital


S. Clarós

Una por difusa que no és el coronavirus recórrer des de fa dècades el món sembrant incertesa, confusió, malestar... Hi ha un corrent marí de fons, d’aquells que remouen la sorra arrossegant els esculls d’aquestes aigües poc profundes de les democràcies industrials. Els valors que sustenten la societat certament tenen poca solidesa. Són còdols a expenses de l’onatge del coneixement i la tecnologia, ara remoguts per la digitalització. Fa més d’un segle i mig el fantasma del comunisme recorria Europa amb la convicció de la revolució del proletariat. No obstant, avui la força invisible que mou el món no és ni una epidèmia ni un ideal sinó les innovacions i la tecnologia.

Des dels primers rellotges i calculadores de la marca Casio, fins el Compact Disc, els ordinadors IBM, la telefonia cel·lular i Internet, entre altres, el món s’ha digitalitzat. Primer es va manifestar en la vida domèstica i en l’automatització dels serveis, sobretot la banca amb els caixers automàtics. Va continuar amb altres serveis, el comerç i l’administració pública, fins acabar canviant hàbits personals i col·lectius. Ara la tecnologia digital penetra també a la indústria (la indústria 4.0) accelerant encara més la revolució en curs: la interacció entre persones i màquines, i aquestes entre sí (l’Internet de les coses); la capacitat de computació per a processar quantitats ingents de dades (Big Data i intel·ligència artificial).    

Ja fa més de 40 anys que, amb el microprocessador d’Intel,  les economies industrials van emprendre el rumb de la digitalització. Amb la progressiva substitució de molècules per bytes -els seus equivalents numèrics- vam entrar en una altra modernitat industrial que removia el fons marí aixecant els llots del neoliberalisme i la globalització: acomiadaments massius, deslocalitzacions, negocis en xarxa, pèrdua de drets laborals. Amb nous productes, nous models de negoci i nous paradigmes empresarials apareixia una nova lògica o sentit comú que ha fet la societat cada cop més líquida, sense forma, adaptada a l’entretant, a una transició que va de l’obsolescència d’un món que quasi ja no existeix a un futur cada cop més incert. Aquest moment de crisi, de transició, és el camp del combat polític. És el moment de la indignació i de la proposta ideològica, i també de l’oferta populista d’un ordre nou enmig del desconcert. És el moment dels nacionalismes i lideratges autoritaris que proliferen arreu, com va passar també els anys 30 del segle passat.

Fins que les innovacions no es difonen per tot el teixit social assentant el nou paradigma, que ara no és altre que la sostenibilitat, no es donaran les condicions per una nova època de prosperitat. Alguns diuen que aquest determinisme tecnològic és irreal perquè el que determina l’esdevenidor és el conflicte social, resolt en democràcia a través de les majories. En la meva opinió, el cicle tecnològic digital és la causa, la turbulència que ha arrossegat fins aquesta platja del segon decenni del nou segle les restes flotants dels debats eterns i altres novells sobre el treball assalariat, el sindicalisme, el progrés, la democràcia... i tants altres materials que despresos del vell i rònec edifici del segle XX l’onatge ha varat sobre la sorra. Que el nou paradigma esdevingui en una nova etapa de progrés i benestar dependrà de l’acció de reconstrucció dels agents socials i polítics, passada la tempesta neoliberal.     

dimecres, 24 de juny de 2020

Per fi, la reconstrucció



S. Clarós

La pandèmia de la Covid-19 ho ha canviat tot a Europa, més que pel grau assolit en l’escala de cataclismes, perquè ha sigut la gota que ha desequilibrat la fràgil arquitectura d’una Unió Europea que no acaba de fixar els fonaments entre sobiranies enrocades i populismes centrifugadors. Si hi ha alguna cosa capaç de fer sortir els Estats de la seva zona de confort és una pandèmia com aquesta. Les propostes de reconstrucció de la presidenta Ursula Von der Leyen enfoquen un camí de futur. Esperem que ni els anomenats frugals ni ningú ho esguerri. No és que Europa s’hi jugui molt, és que s’ho juga tot!      

Europa afronta la crisi amb un pla Marshall  de reconstrucció Next Generation UE que mobilitza 750.000 milions d’euros en préstecs i subsidis, i un pressupost d’almenys 1,1 bilions per al període 2021-2027. És el major pla de política industrial mai vist amb fons de recuperació, amb un clar objectiu: evitar una crisi social a curt termini que malmeti definitivament el projecte europeu. Aquesta és la prioritat absoluta. El destí d’aquests pressupostos no és només el rescat de les empreses danyades per la pandèmia i mantenir l’ocupació, sinó una reactivació econòmica amb la mirada posada en la pròxima generació que transformarà completament l’economia abocant tots el recursos a la doble transició ecològica i digital per augmentar la resiliència futura del continent. Estem parlant de fer en els propers anys més canvis dels que hem vist mai en tota la nostra existència.

Fa anys que la UE està anunciant el pla per la descarbonització i la digitalització de la UE. La crisi social i política que va seguir a la crisi econòmica de 2008 estava dificultant la represa, que no és altra cosa que posar tots els recursos disponibles al servei de desplegar les polítiques de transició cap a l’economia circular, la substitució dels combustibles per l’energia del sol i del vent, i la desmaterialització de la indústria, junt amb una nova fiscalitat i un conjunt de regulacions, entre elles el mercat de treball. En definitiva establir un marc legal que doni seguretat jurídica afavorint la inversió del capital privat en el desplegament de la nova industria. El fi últim és assolir una societat compatible amb els límits del planeta.  

El guió el va escriure i publicar farà 50 anys el Club de Roma: “The límits to growth” (1972). L’estudi pioner de modelització de l’economia mundial coordinat pels professors del MIT Donella i Dennis Meadows i Jorgen Randers, mitjançant el programa de simulació World 3 basat en dinàmica de sistemes, analitzava l’esdevenidor del planeta sotmès al creixement exponencial de la població, de la producció industrial i d’aliments, la contaminació i l’esgotament dels principals recursos. L’estudi anticipava el que avui sap tothom: el col·lapse es produirà abans de final d’aquest segle si no s’actuava per canviar el model econòmic de creixement il·limitat. Revisions posteriors (1994 i 2004) amb el model matemàtic millorat i explotació d’ingents quantitats de dades confirmaven que per mitigar almenys els seus efectes calia aturar el creixement i transformar el model econòmic evitant sobrepassar els límits de les capacitats biofísiques del planeta. Una obvietat!

Incapaç de veure l’elefant dins l’habitació, el sistema econòmic, és a dir, els seus actors principals, s’ha defensat negant primer el canvi climàtic, després negant el pic del petroli, assegurant que mai es podria prescindir de l’energia nuclear, que l’energia eòlica seria residual i que els cotxes mai serien elèctrics. Des de llavors, i a través de quasi 50 anys les coses no han fet sinó empitjorar. El capitalisme en la seva versió neoliberal era l’elefant a l’habitació que ningú volia veure fins que ens vam enfrontar a la pitjor crisi del sistema econòmic coneguda per les generacions actuals amb una llarga i dolorosa recessió. Va ser l’avís premonitori del que estava per venir que no és altra cosa que els col·lapses anunciats quatre dècades abans pel Club de Roma.  

L’Estat espanyol ha d’aprofitar el pla de reconstrucció per reequilibrar sectorialment una economia que té un dèficit de balança comercial (-32.000M€, l’any 2019) degut principalment a la importació de productes energètics (la factura de productes energètics de l’Estat el 2019 és de 24.752,1M€). El programa industrial de l’Estat ha de corregir el desequilibri sectorial dels territoris més vulnerables que presenten una excessiva exposició al turisme i la construcció. El desplegament de les energies renovables en el territori, un recurs abundant a la península, transformaria en el llarg termini l’economia del país acabant amb el dèficit de balança comercial amb l’exterior. Això són només algunes notes que, a grans trets, i sense entrar en complexitats, indiquen per on pot anar un pla de política industrial i energètica beneficiant-se dels fons de reconstrucció. Ara cal esperar que els interessos partidistes de tota mena que litiguen fins l’exasperació al Congreso de los Diputados no esguerrin l’oportunitat. 


diumenge, 24 de maig de 2020

Motor Ibérica, una oportunitat per a la indústria a Catalunya


S Clarós

Des de fa un segle l’automòbil ha copat la societat catalana des de la indústria, la iconografia i  fins la mimètica social i el còdex de classe. En una carta d’un avantpassat datada a Badalona el 6 de novembre de 1924 es llegeix “..en Santiago s’ha comprat un Hispano T16... el vàrem anar a provar amb tota la família”. No costa gaire imaginar el tio Santiago fent el fatxenda amb un Hispano-Suiza pels carrers de Badalona. I és més difícil imaginar com serà la desmitificació de l'automòbil convertit d’aquí a pocs anys en un sofisticat recurs de mobilitat.  
Aquest procés ja ha començat accelerat per la Covid-19 que a Catalunya ha enviat a casa quasi 68.000 treballadors i treballadores del sector de l’automòbil amb expedients de regulació temporal d’ocupació. La força laboral suspesa d’activitat comprèn fabricants, industria auxiliar de components, venda i reparació d’automòbils. La tornada a la normalitat -les fàbriques estan reprenent poc a poc l’activitat- no serà fàcil per aquest i tampoc per altres sectors com el de les aerolínies o el turisme, que venien donant, ja fa temps, mostres d’insostenibilitat. El sector automobilístic patia una malaltia no tractada en el seu moment, que ara s’ha agreujat i que el podria enviar directament a la UCI. Els primers símptomes es van detectar el setembre de 2018 amb una caiguda notable de la demanda en el conjunt de l’Estat, en un context de desacceleració del mercat mundial confirmada el 2019. La davallada de matriculacions té a veure amb les directives de descarbonització per fer front al canvi climàtic i també les ordenances i regulacions locals per protegir la qualitat de l’aire a les ciutats, i una major consciència sostenibilista i responsabilitat social de les generacions més joves. Resumint-les totes: a una demanda dubitativa i insegura davant d’incerts canvis tecnològics i legislatius. Els agents patògens de la indústria de l’automòbil circulaven ja arreu fa unes dècades, encara que la píndola pal·liativa del diesel gate en va emmascarar els seus efectes fins que es va descobrir que el pacient s’automedicava. 
La pandèmia ha portat al límit a un sector que està aguantant la respiració des de fa un any i mig. La vaga indefinida dels treballadors de Nissan Barcelona explica a crèduls i incrèduls que la crisi és sistèmica i mundial i, alhora, amenaça una economia local de la que en depenen 3.000 llocs de treball directes i uns altres 20.000 indirectes. El tancament no desitjat però temut de les 3 plantes de Nissan a Barcelona seria una catàstrofe que els treballadors i treballadores no estan disposats a acceptar, i que la consellera d’Empresa Àngels Chacón no vol ni imaginar. Però la capacitat de reacció tant del departament d’Indústria de la Generalitat com del Ministeri davant la profunda transformació a la que es veu abocat el Sector ha sigut tardana i poc eficaç. L’elecció de Catalunya com a destí d’una fàbrica de vehicles elèctrics i bateries del fabricant americà Tesla hauria canviat notablement les coses si no fos que a Catalunya portem anys de paràlisi de govern, i mentre Barcelona exportava la passada tardor imatges de carrers cremant, el fabricant americà es va decantar per Berlín. Un dels factors a l’hora de decidir una inversió multimilionària, no se en quin lloc d’importància, és la credibilitat del govern de torn.
A Nissan no li ha funcionat l’aliança amb Renault i Mitsubishi, i es troba amb una estructura de costos excessiva que demana retallar 20.000 llocs de treball a tot el món. A resultes de la Covid-19, el seu soci Renault es troba ara en una situació crítica per la caiguda de la demanda. L’empresa es prepara per afrontar mesures de reestructuració que demandarà ajudes públiques. El govern francès ha condicionat les ajudes al compromís d’invertir en el transit ràpid cap al vehicle elèctric i repatriar operacions per mantenir el màxim d’ocupació en sòl  francès. Res no ajuda, d’aquesta conjuntura de fets, per salvar l’empresa a la Zona Franca. 
La caiguda de les vendes, que afecta a tots els fabricants, va ser de gairebé el 70% el passat mes de març a Catalunya. Tot i que la comissió europea ha autoritzat als estats membres a nacionalitzar empreses per salvar-les de la crisi, és previsible que en desapareguin algunes o hi hagi una reassociació de marques sota el control de les aliances amb més capacitat d’aguant. Volkswagen, primer fabricant europeu, resistirà l’aturada del mercat amb el suport del govern alemany però amb l’objectiu posat en un pla de reestructuració integral de transició al vehicle elèctric que comportarà l’acomiadament de desenes de milers de treballadors. Seat pot deixar de ser important a ulls del Grup perquè l’èxit dels darrers anys, des de la direcció de Luca de Meo, s’ha centrat en la venda de cotxes de gasolina sobretot al mercat alemany. El vehicle elèctric és ara ja la clau de la represa del sector de l’automòbil. Si les decisions sobre el futur de Seat s’han de prendre des d’Alemanya potser a Martorell hi haurà motius de preocupació.   

La repatriació de produccions en uns moments de reestructuració del sector i caiguda de vendes li pot costar molt car a països com Espanya sense empreses fabricants pròpies, a expenses del que decideixin VW, Renault, PSA, Ford, etc. En moments de replegament del capital estranger val la pena recordar la història de Motor Ibérica, la base espanyola de Nissan Motor Ibérica. L’origen de l’empresa a Barcelona es remunta a la dècada de 1920 quan Ford Motor Company S.A. s’instal·la a Barcelona aprofitant que existia ja a Catalunya una industria auxiliar. El 1929 va passar a ser Ford Motor Iberica SA amb l’entrada d’accionariat espanyol. Finalitzada la guerra civil va reprendre l’activitat amb la fabricació de camions i tractors. El 1954, sota el govern dictatorial i autàrquic es produeix la nacionalització completa registrant el nom de Motor Ibérica S.A. sota el qual l’empresa adquireix autonomia pròpia amb la marca Ebro. Durant els anys 60 Massey-Ferguson entra a l’accionariat i es comencen a fabricar tractors a l’Avinguda Icària de Barcelona, que es traslladaria posteriorment a la Zona Franca. La crisi dels anys 70 fa que l’anglesa Massey- Ferguson es retiri i entri la Japonesa Nissan Motor Company que comença a fabricar models com el tot-terreny Patrol i la fugoneta Vanette. Progressivament l’empresa anirà abandonat la marca Ebro per la de Nissan fins que es constitueix en Nissan Motor Ibérica. El darrer capítol d’aquesta història s’escriurà a partir de finals d’aquest mes de maig quan Nissan publiqui les seves intencions. O tal vegada no, perquè a Motor Ibérica li quedi encara una altra vida com empresa nacional independent de capitals forans.


divendres, 8 de maig de 2020

I ara...una crisi econòmica

S Clarós

Tinc una mala notícia per els que creuen que un cop desconfinats la ciutat serà més habitable, amb menys cotxes, un aire més net, i millor conciliació de la vida laboral i familiar amb el teletreball. La causa d’aquest cel blau i de la ostentació fraterna que emana dels balcons aquests dies de coronavirus és la mateixa que deixa a la gent a l’atur, que ensorra negocis, trenca el pla de vacances sense saber si et tornaran o no els diners d’una reserva. La causa és un decret que a l’hora que protegeix la salut de les persones provoca una crisi econòmica que derivarà, ja ho està fent, en una crisis social i també política. El meu presagi és que si passada la pandèmia hem d’escollir entre cel blau i treball, escollirem treball. Si l’elecció és entre fer vacances de proximitat o turisme low-cost tornarem a saturar l’espai aeri, i Barcelona tornarà a bullir de visitants, reobrirem la polèmica sobre la necessitat d’una quarta pista a l’aeroport del Prat i el nombre de places hoteleres que pot suportar la ciutat. Hi ha alguna forma de no haver d’enfrontar aquests dilemes?
Les disjuntives acompanyen sempre, per això fer política és optar i prendre decisions que a vegades no són les millors sinó les “menys pitjors”. La crisi econòmica que enfrontem no és sistèmica, és accidental provocada per un fet inesperat. El que si forma part del sistema és que aquest fet inesperat ens  ha agafat al nostre país desprevinguts i sobretot desatesos. M’explicaré:
L’aturada de l’activitat productiva s’ha trobat  a casa nostra amb una economia afeblida per l’elevada precarietat, herència de les reformes laborals de 2012, un deute públic pròxim al 100% del PIB fruit de la darrera crisi, un sector sanitari quasi extenuat per les retallades de les polítiques d’austeritat dels anys de recessió, i un desequilibri sectorial endèmic agreujat per la pèrdua d’indústria que ens ha fet més dependents de l’exterior. Em refereixo a Catalunya i a la resta de l’Estat indistintament. Aquest paisatge desolador, que no és fill de la contrarietat sinó de les males decisions governamentals, com argumentaré, empitjorarà: augmentarà encara més el deute per pagar temporalment subsidis d’atur i rendes de subsistència mentre no es recupera l’economia. Caldrà gastar més diner públic per rescatar empreses, autònoms i serveis bàsics, i invertir en canvis estructurals del model productiu per descarbonitzar l’economia abans que el canvi climàtic ens escombri del planeta. Ho podíem haver evitat?
Catalunya té una economia molt diversificada, però també molt decantada cap als serveis que representen el 74,4% del valor afegit brut produït (VAB). La indústria només representa el 19,3%, tot i que ha augmentat en el darrers anys perquè la deslocalització d’empreses industrials els anys 90 havia afeblit molt la capacitat de la indústria catalana, fins el punt de perdre quasi completament sectors estratègics com el tèxtil i l’electrònica de consum. Però  inclús amb una indústria minvant no vam deixar de créixer fins i tot per sobre d’altres països de l’entorn a expenses del sector de la construcció, que el 2005 representava més de l’11% del VAB català. La punxada de la bombolla immobiliària, que estava anunciada, va deixar a Espanya un milió de treballadors de la construcció a l’atur i va arrossegar al sector bancari a la fallida gairebé d’un dia a l’altre. Avui la construcció representa només el 5% del VAB català. Però la sortida de la recessió, que va durar ben bé 5 o 6 anys, no va ser industrial com hauria aconsellat una lliçó ben apresa, sinó que la recuperació va anar de la ma d’un fort rellançament del sector turístic. En els darrers 10 anys el flux de passatgers a la destinació catalana s’ha incrementat en un 81,9% fins l’arribada del COVID-19 que el passat mes de març va fer caure de cop més del 90% de les reserves turístiques internacionals a Catalunya. El COVID-19 ha tornat a posar de manifest la vulnerabilitat d’una economia desindustrialitzada, que va optar per l’especulació immobiliària amb la conseqüència que coneixem, i ara altament exposada al sector turístic que representa el 12% del VAB i el 13% de l’ocupació.
En el programa de política industrial de 2015 “La Nova Estratègia Industrial de Catalunya” el Govern de la Generalitat va considerar com àmbit d’inversió prioritari el clúster de les Indústries de la Salut i la Vida. Va quedar escrit al paper però no va fer pràcticament res com ha quedat ara palès amb desproveïment de material sanitari i instal·lacions bàsiques. A més, el fallit impuls industrial va ser camuflat per la bombolla turística que es venia gestant. L’auge del turisme tenia dos pilars bàsics: l’alt atractiu de Barcelona com a destinació d’oci, gastronomia, empresa, fires, cultura, etc. i l’assequibilitat de l’oferta al preu d’una dramàtica precarització laboral que ha acompanyat el creixement d’aquest sector, estampant com una falsa caricatura l’imatge de les anomenades Kellys (les cambreres de pis). Els conflictes socials entorn de la turistificació de l’economia catalana no acaben en lo laboral sinó també en el lloguer de pisos i habitacions d’ús turístic il·legals, els també famosos conflictes entre els taxis i les plataformes de vehicles amb conductor VTC, o conflictes ambientals com el suscitat arrel de l’ampliació de l’aeroport del Prat que es debatia aquí encara acaloradament quan el virus ja matava a Wuhan. 
El turisme trigarà a recuperar-se de l’aturada del COVID-19, arrossegant l’hostaleria, el comerç, les aerolínies, l’oci, i altres serveis relacionats que ocupen milions de persones i que són estacionals i precaris. L’economia catalana té mala peça al teler perquè no va fer els deures a temps ni per evitar la crisi de 2008 ni tampoc la d’ara. Ara és hora de que els governs prenguin el timó de l’economia i deixin de ser displicents i condescendents amb els vents del mercat que tal com s’ha tornat a demostrar no menen a port segur. La raó del meu auguri no és pessimisme sinó la constatació de que com a país encara no tenim un pla de futur per transformar la nostra economia, i m’atreviria a dir que ni tan sols és el que més preocupa ara mateix als responsables polítics del país, més pendents d’eleccions que de planificar el futur, amb incapacitat manifesta de comprendre el present. Que ningú doncs esperi un miracle. 

dilluns, 13 d’abril de 2020

Res no tornarà a ser igual?



S. Clarós

Coincideixen nombrosos articulistes i tertulians en aquests temps de coronavirus, amb relació a les seves conseqüències i ensenyances de com canviarà el món després d’aquesta crisi. Alguns diuen que res no tornarà a ser igual. Que estem davant un canvi històric. Que el coronavirus marcarà l’inici d’una nova època. Aquestes profecies del no retorn pregonen incerts canvis transcendentals que no son obvis. La crisi pot provocar, o no, canvis que no necessàriament seran a millor. En temps de por i d’incertesa es diuen algunes coses per aparentar una seguretat i una fermesa que no es té. Les afirmacions infundades expressen més un desig que una evidència. L’emoció excepcional que provoca aquesta situació insòlita és aprofitada per alguns per reblar el clau de les seves dèries particulars, cada u la seva: el coronavirus seria la prova de que el teletreball ha vingut per quedar-se (com agrada dir ara), també demostraria que estem al final del capitalisme, la fallida de la democràcia, el fiasco del govern de coalició PSOE-UP, la maldat de la globalització i, en definitiva, tots els fantasmes imaginables. 

El món s’atura, encara que provisionalment per la greu i inesperada crisi sanitària, però la represa no canviarà necessàriament el motlle econòmic i d’estil de vida sense un nou subjecte històric, sense un sentit o un propòsit i una força social entossudida en el canvi. Recordem que també es va anunciar el final del capitalisme en la darrera crisi financera. Un dels més fervorosos convençuts va ser el periodista i divulgador Paul Mason: “l’època daurada del capitalisme és ja història en el món desenvolupat, i en la resta, ho serà també en molt poques dècades”[1]. Hi ha base raonable per fer aquestes afirmacions? 

Per cert, algunes anàlisis més “currades” com la del professor i premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz, que parla de La fi del neoliberalisme i renaixement de la història[2] en clara al·lusió al famós assaig ¿El final de la història? (1989) de Francis Fukuyama, coincideix amb la percepció de canvi d’època. El mateix Fukuyama, que ja des del primer moment es va defensar dels atacs dels seus crítics per l’agosarada teoria del triomf definitiu del liberalisme i l’economia de mercat, esgrimint que se’l malinterpretava[3], reconeix que els seus punts de vista han canviat amb els anys. El replantejament figura en el prefaci del seu darrer llibre Identidad[4], publicat recentment, on el politòleg nord-americà manifesta ara estar més preocupat per l’autoritarisme i l’amenaça dels nacionalismes populistes identitaris com un risc per a la democràcia liberal moderna. Moments històrics com la crisi del petroli de 1973, la caiguda del mur de Berlín (1989), els atemptats de l’11 S (2001), la pandèmia del coronavirus (2020)... inciten canvis o inflexions, però quina és veritablement la força motriu d’un canvi d’època? 

    “Quan els símptomes es converteixen en alarmes planetàries és que hi ha un esgotament que suggereix reformatar el sistema”


L’epidèmia del covid-19 només és un símptoma dels mals que ens afligeixen, no tant per la causa (un virus) com pels efectes que ocasiona d’ordre sanitari, econòmic o polític, que venen a sumar a altres crisis contemporànies. Les pandèmies no són fenòmens nous. Han aparegut en altres moments de la història quan el món ha donat passos que han canviat l’escala dels esdeveniments. Amb la descoberta i conquesta d’Amèrica, per exemple, els europeus van propagar malalties que van massacrar la població nadiua. Les pandèmies són fenòmens associats a la globalització. La dimensió quasi còsmica i l’efecte massiu de les seves conseqüències alerta dels riscos de promiscuar en un món global i complex com l’actual. Avís, com agrada dir avui, “para navegantes”. 
Hi ha una acumulació de símptomes que cal interpretar i diagnosticar cada un d’ells per separat encara que alguns estiguin interrelacionats: l’emergència climàtica, la desafecció amb el sistema polític institucional i l’afebliment de la democràcia, la fi del treball, la previsible crisi energètica, ara també l’alarma sanitària. Quan els símptomes es converteixen en alarmes planetàries és que hi ha un esgotament que suggereix reformatar el sistema. No és que ens trobem a les portes d’un canvi d’època sinó que estem vivint ja una nova època on l’augment de la complexitat i de la globalitat reclamen respostes socials, polítiques i econòmiques d’una altra dimensió, en una altra escala, i de diferent qualitat. Per ser més precisos, estem en una transició on les referències d’antany ja no valen: cal una nova forma de produir, un altre model energètic, un nou sentit de la història, una arquitectura complexa de govern, per no dir unes formes més sofisticades de democràcia[5], com assenyala Daniel Inneraity, per contra del simplisme assembleari que pregonen els populismes d’esquerres.

 “No és que ens trobem a les portes d’un canvi d’època sinó que estem vivint ja una nova època”


Fins que no va arribar la crisi financera de 2008, vivíem de la prosperitat industrial nascuda a la fi de la segona guerra mundial que va impulsar l’ascensor social entre la classe treballadora (aquí a Catalunya iconolatrada pel Seat 600, la caseta i l'hortet, i un tímid estat del benestar) que simultaniejàvem amb l’esnobisme d’incipients innovacions de la tecnologia digital (la calculadora, el microprocessador, el CD, DVD...) que avançaven el que estava per arribar. Sense haver superat del tot els anys de recessió econòmica, ara hem entrat de ple en una altra època en la que molts no s’hi reconeixen: anar en cotxe ja no està ben vist si no prohibit, ja no comprem el diari al quiosc, les oficines bancàries no despatxen bitllets, i la gent ja no telefona sinó que tuiteja. Vull dir que amb l’enfonsament de Leeman Brothers el segle XX va quedar liquidat de cop. La represa després dels anys de recessió és un reinici després del final d’una història de destrossa social i ecològica, que situa ara el focus en la sostenibilitat: un món sense emissions, amb energia renovable, amb pocs cotxes i elèctrics, sense turisme de masses i amb economia de plataforma i de cures, per descriure succintament un escenari gens familiar per aquells que no són de la generació postmil·lènica. El d’ara no és un temps de gaudi sinó un temps de reconstrucció després de l’esfondrament de l’economia neoliberal que ha portat el planeta a la vora de diversos col·lapses. El nou sentit ara és desplegar tot el potencial tecnològic amb l’imperatiu, no diré de salvar el planeta, sinó de continuar existint. En la nova època l’economia està al servei de la producció i la tecnologia al servei de les persones i no del capital.

“El nou sentit ara és desplegar tot el potencial tecnològic amb l’imperatiu de continuar existint”


En el context de les tensions i les dialèctiques del món actual, el debat Hegelià de el final de la història ressuscitat per Fukuyama fa 30 anys, anunciant el triomf pòstum d’Adam Smith sobre Karl Marx o, el que vindria a ser el mateix, la fi de les ideologies d’esquerra o el triomf definitiu del liberalisme, no deixa de ser un debat decimonònic i ingenu, vist des de l’òptica actual. El gran eco social que va tenir en el seu moment s’explica per la guerra mediàtica entre els pregoners neoliberals i els marxistes resistents a la penombra de la fallada manifesta del comunisme de la Unió Soviètica. La ingenuïtat de Fukuyama queda palesa quan revisem la seva pròpia tesi a toro passat: Ell diu als seus crítics que el final de la història no significa la fi dels esdeveniments del món sinó la fi de l’evolució del pensament humà davant la constatació de que certes ideologies (es referia al feixisme, derrotat a la segona guerra mundial, i el comunisme definitivament derrotat amb la caiguda del Mur i la dissolució de la URSS) no serveixen per fer front als profunds canvis socials derivats de la revolució tecno-econòmica -jo afegeixo- i del món digital i global. El mateix raonament serveix per reconèixer avui que la revolució neoliberal no ha servit per evitar cap de les crisis que ens ocupen sinó que, al contrari, ha sigut l’instigadora de totes elles i del progressiu aprofundiment de la injustícia i la desigualtat. 

La ideologia neoliberal es va propagar com una pandèmia per Europa i Amèrica a partir de meitat dels anys 70 aplanant el camí per devaluar les rendes de les classes treballadores industrials en compensació dels minvants beneficis empresarials conseqüència de l’incessant increment del preu del barril de petroli i de la productivitat decreixent d’unes industries quasi exhaustes camí de l’obsolescència a l’espera de ser reemplaçades per l’economia digital. La globalització, facilitada per la tecnologia de les xarxes telemàtiques, servia tant per deslocalitzar les manufactures i acomiadar els treballadors de la metròpoli com per avivar la tirania dels capitals financers multinacionals usurpant la sobirania dels Estats. Així es va anar descapitalitzant la indústria europea, deslegitimant els governs nacionals i afeblint l’Estat del benestar amb retallades que es van redoblar durant la crisi sobretot a la sanitat pública que tant trobem ara a faltar per combatre el coronavirus.

“El coronavirus ha vingut per humiliar la galàxia neoliberal que no ens protegeix de la indigència humana davant de la contrarietat”


El coronavirus ha vingut per humiliar la galàxia neoliberal demostrant que ni el capital financer, ni el poder de les multinacionals, ni l’autoritarisme despòtic ens protegeixen de la indigència humana davant de la contrarietat. Quan sortim del forat de la pandèmia que ens ha agafat desprevinguts i desatesos, ens retrobarem amb la crisi més greu, estructural i profunda del canvi climàtic que també hem infravalorat i desatès. L’experiència colpidora d’aquest temps de pandèmia lluitant entre la manca de recursos i la mort porta a reconèixer que només la cooperació i la solidaritat poden avui salvar vides, i podran demà plantar cara a les conseqüències que poden ser devastadores de la crisi ecològica. 

La tecnologia, filla del coneixement humà, que és un dels motors de la història junt amb la dialèctica de la confrontació social, està accelerant el procés històric de globalització, és a dir, la interdependència entre els països, les comunitats i les cultures. En els darrers 100 anys, la velocitat de les comunicacions humanes ha passat dels 30 nusos d’un vaixell, als 300 quilòmetres per hora d’un tren, i fins els 1.200 milions de bits per segon de les xarxes 5G. Vet aquí la globalització. La globalització no és una ideologia que s’hagi de combatre sinó una realitat que canvia l’escala de l’acció política per governar un món cada dia més interdependent. Només quan la democràcia renuncia a governar, la globalització cau a les mans de poders aliens i despòtics que són els que ha alimentat la doctrina neoliberal gràcies a lideratges com Reagan i Thatcher (anys 70), el famós trio de les Azores: Bush, Blair i Aznar (anys 90) o Trump, Salvini, Bolsonaro, entre altres (ara mateix). Per salvar la democràcia cal combatre les ideologies de l’individualisme, dels nacionalismes i els corporativismes de la galàxia liberal armant governances supranacionals com la Unió Europea UE, La Conferencia de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic COP o l’Organització mundial de la salut OMS, entre altres. 

“La globalització no és una ideologia que s’hagi de combatre sinó una realitat que canvia l’escala de l’acció política”


Els plans per rescatar les empreses, els treballadors i l’economia mundial, només es poden impulsar, com s’està veient, des de l’iniciativa dels Estats i el capital públic, i de forma col·laborativa més enllà de fronteres i nacionalismes. Però no és obvi que haguem après aquesta lliçó a la vista de l’actitud de governants i polítics pels quals prima l’individualisme liberal que mena al sense sentit del final de les il·lusions, del final de les ideologies, del final de la mateixa política. El neoliberalisme no és que ens hagi submergit en una muntanya de deixalles (manllevo la idea al filòsof de la postmodernitat Jean Baudrillard) sinó que ens ha transformat a nosaltres mateixos en deixalla. 

Ara Europa té un pla de reconstrucció que no pot esperar a que sortim de la pandèmia. És el Plan Nacional Integrado de Energia y Clima (PNIEC)[6] que a l’Estat espanyol li costarà 241.000 milions d’euros entre 2021 i 2030 en inversions de canvi de model energètic, eficiència i transició justa. El PNIEC és l’estratègia política europea per revertir les externalitats ambientalment insostenibles que enverinen les arrels dels ecosistemes i arruïnaran les seves economies. És un pla també de rellançament de l’economia, de creació de riquesa i llocs de treball mitjançant la transició del model energètic i del model de producció lineal a l’economia circular.

“Els riscos globals només es poden combatre amb més governança i més solidaritat global”



Les inversions multimilionàries per rescatar les persones treballadores i les empreses de l’aturada productiva que ha causat el coronavirus només serviran per tornar a posar en marxa el món i reprendre la reconstrucció a la que estem cridats en aquesta nova època si són mancomunades a través de mecanismes de solidaritat internacional, almenys a la UE. Els riscos globals només es poden combatre amb més governança i més solidaritat global. O és que algú creu que economies empobrides i endeutades podran complir amb els deures de reducció de gasos d’efecte hivernacle i fer les inversions necessàries pel canvi de model productiu? En aquesta tasca de tornar a engegar el món i reconstruir allò que el capitalisme neoliberal va malmetre s’hi han de comprometre quantitats ingents de recursos que només s’aconseguiran des de la cooperació i la solidaritat europea i mundial. 

L’impuls i els pilars bàsics de la nova època són, d’una banda, els acords internacionals i les polítiques de descarbonització i sostenibilitat. I per una altra banda, dotar la democràcia de l’arquitectura política adequada. Les polítiques de canvi de model són el motor econòmic per sortir de la crisi amb la inversió pública necessària per fer les transicions, tot rescatant persones treballadores i empreses de l’aturada productiva del coronavirus i de les externalitats negatives del canvi de model productiu (transició justa). La possibilitat d’executar el que bé podem qualificar de Pla Marshall del s.XXI, que Jeremy Rifkin anomena El Green New Deal Global[7], dependrà de com a Europa es resolgui políticament la tensió i la credibilitat de la democràcia per barrar el pas als populismes i les noves formes de feixisme identitari que han proliferat durant l’etapa de recessió i de recuperació econòmica. Daniel Innerarity parla de sofisticar la democràcia en el sentit d’orquestrar i equilibrar els valors, i els procediments (participació ciutadana, eleccions lliures, judici dels experts, sobirania nacional, protecció de les minories, primacia del dret, autoritats independents, rendició de comptes, deliberació, representació...) perquè combini i respongui satisfactòriament a l’exigència dels ciutadans i l’eficàcia de l’acció política. El rellançament del nou cicle tecno-econòmic, o nova època, o Green New Deal, precisarà de la recuperació del poder polític per part dels Estats i de la construcció i consolidació d’estructures supranacionals com la UE que constitueixin l’eix de solidaritat continental. 



[1] Postcapitalismo, Paul Mason, Paidós, 2016
[2] La fi del neoliberalisme i renaixement de la història. Ara, 7 nov. 2019
[3] Respuesta a mis críticos, F. Fukuyama, El País, 21/12/1989
[4] Identidad. F. Fukuyama. Planeta,S.A., 2019).
[5]Una teoría de la democracia compleja Daniel Innerarity,2020
[6] Borrador actualizado del Plan Nacional Integrado de Energía y Clima 2021-2030, 20 ene. 2020, MITECO
[7] El Green New Deal Global. Jeremy Rifkin, Paidós, 2019

El més llegit