Translate

dimecres, 18 de gener de 2023

Créixer o adaptar-se?




S. Clarós

La civilització industrial viu encara amb l’esperit colonial de possessió d’una època passada de conquesta. Que ja no quedi cap porció de terra o d’oceà sense explorar no ha aturat l’ímpetu expansiu per créixer sense límit que, amb l’enlluernament de la tecnologia, no deixa fer les paus amb el planeta. Barry Commoner, biòleg i fundador del moviment ecologista mundial i precursor de l’ecosocialisme, en el seu Making peace with the planet (1975) enunciava alguns límits de la ecosfera que no parem de desafiar. La nostra civilització industrial, encoratjada per una imaginació i creativitat inesgotables, té una fe cega en el creixement il·limitat, enlloc de l’adaptació com a paradigma de progrés. 

En època dels descobriments, quan els europeus es van lliurar a l’exploració dels confins de la terra a la recerca  de riqueses (recursos) que creien d’abundància il·limitada, no es coneixien encara les lleis de la física moderna que expliquen que el mite del creixement és termodinàmicament impossible. El capitalisme fa com si desconegui aquella veritat universal: si creus que gràcies a, o a pesar de l’acció humana, la naturalesa evolucionarà cap a un ordre millor i més abundant, desconeixes la segona llei de la termodinàmica. En termes termodinàmics, la vida és un esforç constant per contrarestar la tendència natural al caos, a la mort. El preu de la vida és l’increment de l’entropia general del sistema. M’explicaré: quan construeixes una casa, un carrer, hi plantes arbres i edifiques una bonica ciutat, és a costa de l’ordre en alguna part de l’univers. Podem mantenir l’ordre en el nostre racó de món ben endreçat, mentre sigui possible exportar el caos a una altra banda. ¿Què passa quan el caos s’apodera de tot: el canvi climàtic, la contaminació, la pèrdua de biodiversitat, esgotament de l’energia d’origen fòssil, decaïment de les fonts concentrades de recursos?

No obstant l’evidència de la seva impossibilitat, el capitalisme alberga esperances de creixement il·limitat que fia a la tecnologia. La pretensió d’obtenir energia abundant i barata a través de la fusió nuclear és una d’aquestes esperances. Però malgrat alguns descobriments de laboratori, la possibilitat de reproduir a la Terra les reaccions atòmiques del Sol és escassa i llunyana, i no modifica en res el fet que créixer de manera permanent és impossible en un sistema tancat i finit com és la Terra. El reactor nuclear ja existeix a poc menys de 150 milions de quilòmetres. La seva energia, els raigs solars, només triga 8 minuts en arribar-nos. Els  filtres atmosfèrics i magnètics del nostre planeta fan que la radiació sigui innòcua i tanmateix suficient per a les necessitats d’energia endògena dels essers vius. En canvi, és insuficient per a la immensa energia exògena que demanda aquesta societat industrial. El sistema econòmic industrial necessita més energia de la que som capaços de captar del Sòl mitjançant tecnologia eòlica, fotovoltaica, hidràulica, etc. ¿Adeu al somni de les renovables?

Els límits es manifesten arreu prenent forma de conflictes socials com, per exemple, la confrontació casolana per ampliar les pistes de l’aeroport de Barcelona-El Prat. Un debat entre creixement o adaptació. A la saturada plana del delta del Llobregat hi ha nuclis urbans, un parc agrari, una petita reserva de biodiversitat amb fauna i flora deltaica, polígons industrials i infraestructures viaries, ferroviàries i aeroportuàries, entre altres. No hi cap res més. Fer créixer alguna cosa té el cost de reduir-ne alguna altra. Les opcions giren entre fer créixer el transit aeri internacional, que per cert encara no ha resolt la seva descarbonització, per augmentar el PIB del sector turístic, les fires, els serveis en general i la indústria, o augmentar altres indicadors de benestar més fixats en la preservació de l’ecosistema deltaic de les dunes, pinedes, llacunes i el propi riu, per fer créixer l’activitat agrària del Delta i d’altres serveis metropolitans. Un debat entre els partidaris de créixer i els partidaris d’adaptar l’activitat i als límits físics del territori.          

La no acceptació de límits, que no para de manifestar-se a través dels conflictes territorials, és l’eterna adolescència del sistema econòmic. Hi ha qui considera que les renovables i el pacte Verd Europeu, és a dir el pla per la reindustrialització d’Europa és una falsa sortida cap endavant. Capitalisme verd. Ho és, sens dubte, quan no s’està disposat a renunciar al «tenir» que associa progrés amb abundància enlloc de suficiència.

La llavor que va plantar el model econòmic capitalista és la repartició de béns, l’abundància dels quals no proclama la suficiència sinó l’excés, ignorant que l’objectiu últim, que és el benestar, i encara més últim la felicitat, no depenen de l’abundància sinó de l’equilibri. L’abundància reparteix, mentre que la suficiència comparteix. Però descarbonitzar l’economia amb les renovables, transitant cap a una indústria verda i sostenible, no és una quimera sempre que siguem capaços de deixar d’associar creixement amb felicitat. En altres paraules, desmaterialitzar el desig per descarbonitzar i desmaterialitzar les condicions de vida. Aquest és el repte social i cultural, més enllà del tecnològic, que pot alliberar aquest model industrial de l’ansia de creixement il·limitat.   



diumenge, 8 de gener de 2023

Quarta Revolució industrial. Efectes socials i econòmics

 Salvador Clarós i Ferret

Professor tutor: Javier Tébar Hurtado

Febrer de 2018

Postgrau UAB: IDEES I EXPERIÈNCIES POLÍTIQUES TRANSFORMADORES

Quarta Revolució industrial. Efectes socials i econòmics 


El mundo está viviendo un proceso de cambio de paradigma. Desde los años setenta, el planeta entero vive tiempos turbulentos. Estamos todos inmersos en una compleja transición que abarca desde la base tecnológica hasta el marco social e institucional, pasando por una reestructuración profunda del aparato productivo de cada uno de los países (Carlota Pérez)

Presentació

L’objectiu d’aquest treball és fer una aproximació als fenòmens socials i econòmics que estan transformant la societat industrial, i definir a grans trets els reptes que planteja l’esdevenidor en l’actual segle. Entendre quina és la magnitud i potència d’aquests canvis que, en l’influx de la quarta revolució industrial, porten a transitar cap a nous paradigmes: un canvi de model productiu, un canvi de model energètic, i canviar les formes de relacionar-se entre les persones i d’aquestes amb el medi natural. En definitiva, porta a replantejar en profunditat les bases de l’economia davant de la imperiosa necessitat de compatibilitzar el desenvolupament amb un progrés sostenible. Prenc com a referència l’obra de l’economista veneçolana Carlota Pérez, per fer una aproximació a la dinàmica de les revolucions industrials i els cicles o onades tecnològiques, per comprendre les seves característiques, els seus temps i fets predictibles des del coneixement de processos històrics homòlegs en el capitalisme industrial. I així descriure el moment present i avançar l’onada de canvis que estan per venir. En segon lloc, abordem principalment des de les obres del doctor en ciències econòmiques José Manuel Naredo i el sociòleg i economista Jeremy Rifkin la qüestió de les barreres insalvables que presenta per l’actual model econòmic l’evidència de la finitud dels recursos disponibles al planeta, i la constricció del sistema industrial i de consum que imposen els metabolismes que regeixen la naturalesa. L’obra del filòsof i estudiós de l’antropologia econòmica Karl Polanyi, en la seva crítica al liberalisme de mercat, contribueix a comprendre les tensions en el sistema capitalista, qüestionant la base intel·lectual del model que ha conduït a l’actual cruïlla civilitzatòria. Com a colofó, algunes reflexions al voltant dels efectes socials i polítics de la mutació històrica que estem vivint a partir, principalment, de l’obra de Zygmunt Bauman en la seva crítica a la idea moderna de progrés i de les crítiques postmodernes del mateix. També algunes notes al respecte de la filòsofa Marina Garcés i de la catedràtica de literatures eslaves Svetlana Boym contribueixen a la comprensió del sentir social i de les respostes polítiques que s’articulen en resposta a la crisi civilitzatòria actual. A mode de resum, un apartat de conclusions expressa de forma molt sintètica la progressió d’aquesta quarta revolució industrial, els seus efectes i alguns reptes incerts.

Cicles tecnològics: quarta revolució industrial

Per analitzar els canvis i transformacions estructurals que tenen lloc avui a l’economia i a la societat sota el paradigma de la digitalització i la globalització, allò que anomenem la quarta revolució industrial, prenem com a referència els estudis de la professora Carlota Pérez sobre els cicles tecnològics i la dinàmica de les revolucions industrials a “Revoluciones tecnológicas y Capital Financiero. La dinàmica de las grandes burbujas financieras y las épocas de bonanza”(Pérez (2004). L’estudi de la història mostra que les revolucions industrials, amb els seus cicles tecnoeconòmics, segueixen un patró de comportament. L’anàlisi de les successives revolucions industrials d’ençà del món del vapor, a la segona meitat del segle XVIII, permet comprendre la regularitat històrica observada en els cicles recurrents ocorreguts en els darrers 250 anys. Quines fases comprèn i quines són les seves característiques, i quines són les palanques o motors que impulsen els canvis de paradigma tecnològic: les innovacions, el comportament del capital financer, les dinàmiques globalitzadores i l’acció política.

A partir del moment que la màquina substituí massivament el treball humà gràcies a l’energia del carbó, (la primera revolució industrial) el capitalisme va entrar en una rutina, o seqüència evolutiva, comandada per les transformacions tecnològiques. El coneixement és el comandant invisible que, amb una cadència pròxima al mig segle, transforma la societat de soca-rel: “Una revolución tecnològica puede ser definida como un poderoso y visible conjunto de tecnologia, productos e indústrias nuevas y dinámicas, capaces de sacudir los cimientos de la economía y de impulsar una oleada de desarrollo de largo plazo”(Pérez, 2004: 32).

Tot i que la tecnologia evoluciona amb progressivitat: un coneixement porta a un altre coneixement i així successivament, arribat el moment, els nous béns i serveis produïts fruit de la innovació transformen la lògica del sistema, “el sentit comú” –diu Carlota Pérez- provocant un canvi disruptiu que suposa trencar amb el model anteriorment establert. El microprocessador de Intel (1971), fruit de la innovació en la electrònica d’estat sòlid, inaugurava l’actual onada tecnològica sota el paradigma de la  digitalització, la informàtica i les telecomunicacions. Les noves empreses (inicialment al Silicon Valley), els productes relacionats (ordinadors, tablets, software...) i les noves infraestructures (Internet, telefonia sense fils, xarxes telemàtiques..) conformaven pròpiament el “paradigma” tecnològic. Però la capacitat d’aquest per a transformar profundament la resta de l’economia i també de la societat, és el que justifica veritablement el terme revolució: “Una oleada de desarrollo se define aquí como el proceso mediante el qual una revolución tecnológica y su paradigma se propagan por toda la economia, trayendo consigo cambios estructurales en la producción, distribución, comunicación y consumo, así como cambios cualitativos profundos en la sociedad” (Pérez, 2004: 46).

En el transit d’un paradigma tecnològic al següent, processos de destrucció i de creació ocorren simultàniament en un combat que té per escenari el mercat. El nou paradigma tecnològic irromp en un procés de destrucció creadora, en el sentit schumpeterià del concepte, en el qual les industries del vell paradigma, aquelles que continuen amb el vell patró, representen un obstacle per a les noves empreses innovadores, del nou model, que per emergir necessiten destruir la tecnologia anterior. I a cada cicle tecnològic la societat canvia els seus valors, la forma de produir i de fer els negocis, les relacions laborals, l’estil de vida... i l’entorn: “Cada revolución tecnològica, entonces, es una explosión de nuevos productos, industrias e infraestructuras la cual conduce gradualmente al surgimiento de un nuevo paradigma tecnoeconómico capaz de guiar a los empresarios, gerentes, innovadores, inversionistas y consumidores, tanto en sus decisiones individuales como en su interacción, durante todo el periodo de propagación de ese conjunto de tecnologias” (Pérez, 2004: 33).

Carlota Pérez descriu el patró de comportament dels cicles que anomena tecnoeconòmics. Cada cicle consta de dos grans períodes: el de «instal·lació» del nou coneixement o tecnologia, i el de «desplegament» d’aquesta. Entre l’un i l’altre, es produeix sempre un col·lapse financer al qual seguirà una recessió, que separa la fase d’esgotament del vell paradigma i esllanguiment de les empreses industrials en procés d’obsolescència de la fase d’enlairament definitiu del nou paradigma. La fase d’instal·lació està liderada pel capital financer el qual regula el desenvolupament tecnològic d’acord a les millores de la productivitat que aporten les innovacions, en funció de les expectatives de benefici que aquestes creen. Després del lapsus del col·lapse borsari i la recessió, en la fase de desplegament, retorna el lideratge del capital productiu. A aquest lapse l’anomena interval de relleu.

Quadre 1: font: Carlota Pérez, “Revoluciones tecnológicas y capital financiero”

L’actual cicle «digital» va irrompre cap els anys 70 amb un big-bang de la ma de joves emprenedors, coincidint amb la fase final d’un cicle industrial ja madur, amb uns mercats saturats en el qual les empreses del vell paradigma tecnològic veien estancada la productivitat amb beneficis decreixents. Coincidí també amb un sobtat augment del preu de l’energia, la crisi del petroli de 1973, que aprofundiria la crisi estructural rebel·lant no només l’esgotament de la capacitat innovadora del vell cicle tecnològic sinó també un inici del final de la era dels combustibles fòssils. La microelectrònica i la informàtica prenien llavors el relleu amb les innovacions de la digitalització.

El període d’instal·lació, la primera meitat del cicle, ve dominat fortament per les tensions del capital financer. Els accionistes, acostumats a uns majors rendiments del capital, eleven l’exigència als consells d’administració de les velles industries ja exhaustes. És en aquest escenari que els lobbys industrials i financers pressionen als governs forçant desregulacions del mercat laboral amb el fi d’esgarrapar el que es pugui de les rendes del treball. Les empreses de la vella onada busquen millorar la competitivitat devaluant salaris i condicions laborals, i deslocalitzant manufactures a països amb menors costos productius. En definitiva, el capital financer intenta escapar als controls i regulacions estatals, atraure fons, especular i inflar el valor dels actius: “En esta fase prevalece el capital financiero; sus intereses inmediatos gobiernan la operación de la totalidad del sistema. La economia de papel se desacopla de la economia real i las finanzas de desacoplan de la producción, mientras crece el abismo entre las fuerzas economicas y el marco regulatorio ahora impotente” (Pérez, 2004: 82). Aquest és l’escenari neoliberal viscut en les tres darreres dècades. Amb un atur creixent i amb la davallada del poder adquisitiu de les classes mitjanes s’alenteix el creixement econòmic en un bucle realimentat que provoca més precarietat laboral i pobresa en un procés de bombolla financera, amb forta polarització social, fins que col·lapsa la borsa i s’entra en recessió.

El desplegament del nou paradigma apareix a la segona meitat de la gran onada tecnològica, després del parèntesi del “crac” financer. Aquest període (que just ara s’inicia) és molt menys turbulent, ve impulsat pel capital productiu en cooperació amb l’Estat1 , el qual torna a crear les condicions de regulació, control i facilitació de les infraestructures per la difusió harmònica de tot el potencial innovador. L’Estat, en aquesta fase, recupera el control que havia deixat en la fase anterior a mans dels mercats, i esdevé clau per a la creació de confiança dels inversors. En la fase de desplegament, la innovació canvia no només els béns i serveis que s’erigiran en hegemònics sinó també la forma de produir-los i la forma de difondre’ls per tota la societat. La digitalització, més enllà de generar béns i serveis com ja venia fent, transforma els processos de producció en massa del segle passat amb economies d’escala en una nova organització postfordista. D’acord al model que explica Carlota Pérez, és de preveure que la fàbrica deixarà de ser el centre. En el seu lloc, una xarxa d’empreses interconectades telemàticament gestionen tota la cadena de valor des del disseny, la planificació de la producció, l’enginyeria de producció, la manufactura i tots els serveis logístics, administratius, financers i de màrqueting, en una constel·lació de centres perfectament articulats. Les manufactures i la logística estan altament robotitzades, amb cada vegada menys treball humà, mentre que es creen nous llocs de treball en altres sectors tecnològics que depenen de la creativitat humana, les habilitats relacionals, l’atenció a les persones, com els centres de recerca i de disseny, l’atenció sociosanitària, l’ensenyament, etc. Els bens i serveis produïts són personalitzats i amb gestió de la demanda enlloc de l’oferta. La fabricació avançada utilitza replicadors materials polivalents (impressores 3D) per a productes específics i personalitzats. Es produeixen màquines i electrodomèstics duradors i reprogramables  per tal de poder-los actualitzar en les seves funcions i característiques, retardant la seva obsolescència. Les màquines interconnectades, entre elles i també amb les persones constitueixen un nou univers que s’anomena Internet de les coses (IoT). La tecnologia del Big Data permet gestionar una quantitat immensa d’informació de forma que complexos algoritmes adquireixen la funció de prendre decisions i d’autoaprendre adquirint experiència semblantment a les persones. La penetració de lo digital a la indústria és el que anomenem Indústria 4.0. Nous materials sintètics amb propietats avançades substitueixen progressivament les matèries primeres minerals de forma que desapareix la mineria extractiva, mentre es va introduint la circularitat en tots els processos productius, començant pel disseny per a la prevenció de la generació del residu, la reparació, remanufacturació, reutilització i valorització material i energètica dels subproductes de rebuig. El reciclatge, l’energia de font renovable i l’alta eficiència en la cadena productiva crea un món descarbonitzat amb baixos consums i de baix impacte ambiental. Aquest escenari de canvis és el que ja ha començat a tenir lloc i veurem desplegar en els propers decennis.

El nou paradigma tecnoeconòmic es difon en tots els sectors econòmics, transformant no només la indústria sinó el conjunt de la societat, creant el que Carlota Pérez anomena un nou “sentit comú”: “El cambio de patrón modifica las condiciones de eficiencia productiva hasta tal punto que lleva a un cambio de paradigma gerencial y organizativo. Ese reemplazo sistemático de los criterios tradicionales de decisión puede ser calificado de cambio en el sentido común" (Pérez, 2010). Els canvis que arrossega el nou paradigma capgiren completament la lògica del sistema productiu i de l’organització social, canviant conceptualment els processos que passen d’una intensiva dependència física, material i energètica a la utilització intensiva del coneixement:

En efecto, se está abandonando un patrón tecnológico basado en el uso intensivo de la energía y las materias primas y adoptando uno fundamentado en el uso intensivo de la información y la «materia gris». Aquel llevaba casi inevitablemente a la sobre-explotación del medio ambiente y a su degradación; éste tiene el potencial de protegerlo y contribuir a su utilización armónica. Aquel favorecía la centralización política y económica y las grandes aglomeraciones urbanas; éste propicia la descentralización y el reencuentro con el territorio. Aquel se fundamentaba en el capital físico tangible; éste se basa en el capital intangible de la información y el conocimiento, incorporados esencialmente en el «capital humano.(Pérez, 2010)

La quarta revolució industrial és un canvi de model en el qual el sector manufacturer, a diferencia de la revolució anterior, no serà l’hegemònic en ocupació ni probablement tampoc en PIB, sinó que ho seran els serveis associats als productes industrials. Les noves indústries són les que generaran els millors llocs de treball, però no la major part perquè l’automatització i la robotització continuaran substituint la ma d’obra. En canvi, creixerà exponencialment l’ocupació en altres àrees de serveis. La nova tecnologia només destrueix ocupació globalment si la societat no canvia l’estil de vida. Però els nous hàbits i les noves formes d’ocupar el temps crearan noves ocupacions. A mode d’exemple altament significatiu, la quarta revolució industrial acabarà per destruir la gran icona del model productiu del segle XX: el cotxe particular (que va arribar a crear una “cultura”) perquè en el nou paradigma deixarà de ser un bé de consum, substituït per un servei de mobilitat. Efectivament, la tecnologia de gestió mecànica i la infraestructura viària de navegació suprimirà el volant de l’automòbil, i per tant la necessitat de ser conduit. El vehicle s’haurà convertit en un servei de mobilitat, amb les conseqüències que això tindrà per a l’actual indústria de producció i venda massiva. El mercat evolucionarà amb tota probabilitat de la propietat dels béns al lloguer d’aquests pel temps d’ús que se’n demandi. L’economia es desmaterialitzarà passant al mercat sobretot d’intangibles, de serveis, de relacions....

El cicle econòmic, en la fase de desplegament, inicia una època de bonança que dura fins que s’esgoti el nou paradigma tecnològic, el qual serà substituït per una altre, reiniciant el cicle. És en aquest període de bonança quan es donen les condicions perquè aparegui un nou big-bang, i comenci a instal·lar-se una nova revolució tecnològica que ja es venia gestant simultàniament durant la fase de desplegament.

La crisi ecològica i de model econòmic

Les crisis econòmiques de les societats industrials sempre han estat motivades per un estancament de la productivitat com a símptoma de defalliment dels motors o palanques que impulsen el creixement. A cada crisi li succeeix un nou paradigma tecnològic que ve a substituir la vella i obsoleta fase productiva, per expandir i difondre per tota la societat nous vectors de competitivitat industrial, a mode de salt endavant, recuperant l’impuls perdut. Però mai abans el món modern s’havia trobat davant d’un mur que l’impossibilités continuar la trajectòria. Aquest mur són els límits físics del planeta que es manifesten ara amb l’escassesa de recursos materials i energètics i la pèrdua dramàtica de biodiversitat de la qual depèn el metabolisme que governa l’ecosistema. La revolució industrial del passat segle, que s’ha caracteritzat pel model fordista de producció en massa, l’expansió planetària de les infraestructures, el consumisme com a cultura d’una abundància aparent que va fer créixer a Occident unes societats interclassistes que, després de les guerres, assolien l’anomenat Estat del benestar ha arribat a la seva fi, però no només. Amb ella s’esgota el model industrial extractiu que ha saquejat el patrimoni natural de la Terra. Els efectes de l’escalfament global provocat per la combustió massiva d’hidrocarburs (el model energètic de la era industrial) és la manifestació més palmària de la fragilitat de la biosfera, i de la necessitat de reorientar el desenvolupament humà. La quarta revolució industrial no és només un recanvi tecnològic sinó un canvi d’època. A més de l’eclosió de lo digital, que representa el progrés de la intel·ligència com a recurs d’una civilització industrial, el canvi essencialment ha de tenir un caràcter re-civilitzador, que meni cap a una altra forma de desenvolupament que sigui sostenible amb relació al medi. El canvi climàtic és el principal símptoma de l’actual era, que alguns anomenen l’Antropocè2 , en la qual l’acció humana està transformant substancialment els equilibris sistèmics del planeta, comprometent l’existència de l’espècie humana i de la resta d’espècies vives. Una era geològica que bé podria albergar la sisena extinció massiva de la vida sobre el planeta, la darrera va ocórrer per altres causes no antropogèniques farà uns 65 milions d’anys.

Amb la màquina i l’energia del carbó i dels hidrocarburs es va iniciar un procés multiplicador de la capacitat de producció industrial, amb creixement exponencial, abans mai vist. Un canvi d’època que va crear un nou estil de vida i una nova lògica social. El productivisme ha comportat un creixement global al llarg de diversos cicles tecnològics fins arribar a sobrepassar els límits de la capacitat de càrrega de l’ecosistema, posant en qüestió no només la continuïtat del propi desenvolupament industrial sinó la mateixa supervivència de l’home. Els efectes d’aquesta superació i desequilibri es manifesten ara amb importants impactes en el medi ambient i en el medi social amb desequilibri climàtic, pèrdua de biodiversitat, escassesa de recursos i fam, amb desigual distribució en el planeta. Continuar amb la lògica del creixement portaria a un col·lapse tard o d’hora inevitable. Tal com pronosticava l’estudi encarregat pel Club de Roma al MIT “Más Allá de los límites del crecimiento” (Meadows, 1992), la comunitat científica no ha deixat d’advertir que si no es posa fre al creixement el món col·lapsarà. Donat que el model industrial ha soscavat els seus propis fonaments materials i energètics, s’imposa en aquesta quarta revolució industrial un canvi de rumb en el model social i econòmic. Un canvi de model de desenvolupament i d’estil de vida que tindrà lloc amb una altra energia, l’energia del Sol.

El canvi de règim energètic sumat a la digitalització per dotar d’intel·ligència les xarxes (inclosa l’energètica) que irriguen la societat industrial esdevenen ara la gran palanca del canvi de model econòmic. Un dels autors actuals que ha tractat abastament la qüestió és Jeremy Rifkin, el qual introdueix reflexions, a propòsit d’estudis previs com els treballs de Georjescu-Roegen3 sobre la necessitat d’introduir les ciències ecològiques en el pensament econòmic. El món enfronta canvis de gran envergadura a la vista de les tensions generades per la crisi econòmica i la crisi ambiental, i les seves derivades: la crisi de l’Estat del Benestar, la crisi dels refugiats, l’escassesa dels recursos, etc. Ja no és possible mantenir l’economia humana al marge de l’ecosistema global, i no es pot continuar ignorant quins són els límits materials i quines són les regles que regeixen i sustenten la vida en el planeta, que és tant com dir en quines condicions serà possible mantenir la vida en el futur. L’escalfament global ensenya que les úniques lleis d’una economia possible són les que governen la naturalesa. Més enllà d’elles no hi haurà vida. Els objectius de l’economia i els ambientals no haurien de competir com passa en el model d’economia liberal de mercat. El repte és la sostenibilitat del sistema, entenent per tal la definició que proposa el Club de Roma: “La sostenibilitat es basa en satisfer les necessitats de la població actual sense comprometre els recursos i possibilitats de les generacions futures”.

Rifkin planteja la importància cabdal de les lleis de la termodinàmica en una reformulació de la teoria econòmica clàssica de Adam Smith. Aquest autor explica en el capítol “La hora de la jubilación para Adam Smith” (Rifkin, 2011: 267-312) que els principis que regeixen l’economia clàssica de mercat vigent pel capitalisme industrial s’assimilen a un concepte “newtonià” (en referència a Isaac Newton) com a teoria. universal que trasllada a l’economia els principis físics (les lleis de Newton) a partir dels quals el mercat funcionaria de forma anàloga a l’univers de manera que una ma invisible governaria el mercat, semblantment a com ho fa la gravetat, en una mena d’automatisme oferta-demanda assimilable al principi d’acció-reacció (Rifkin, 2011: 268). No va ser fins la segona meitat del segle XIX quan els físics van formular les dos primeres lleis de la termodinàmica, la veritable base científica sobre la qual descriure la naturalesa física i les constriccions que imposa a l’activitat humana.

Conceptes com el de productivitat queden qüestionats en l’univers teòric subjecte a les lleis de la termodinàmica ja que aquesta hauria de ser mesurada d’acord amb les eficiències termodinàmiques així com les seves conseqüències entròpiques. La factura entròpica –diu Rifkin- ve a ser allò que en un procés productiu anomenem “externalitats negatives”, és a dir, els efectes no desitjats i perjudicials de l’activitat del mercat sobre tercers no implicats directament en el procés d’intercanvi comercial: residus abocats al medi, energia residual no recuperable, emissions contaminants o desestabilitzadores de la biosfera (CO2), etc (Rifkin, 2011: 285). “Si es comptabilitzessin de veritat, en la part comercial dels intercanvis del mercat caldria pagar en la majoria d’ocasions compensacions molt superiors als beneficis particulars de cada un d’ells, i el capitalisme de mercat hauria deixat de tenir sentit”(Rifkin, 2011: 285). En realitat, tota activitat econòmica consisteix en un préstec d’energia i de recursos materials de la naturalesa. Caldria canviar el concepte de producció industrials pel de simple transformació industrial ja que l’única capaç de produir és la naturalesa. Tota activitat productiva genera un deute que en el millor dels casos es deriva cap a les generacions futures en forma d’escassesa i degradació ambiental. Igualment, el concepte de PIB com indicador de la riquesa generada no té gaire interès en una comptabilitat econòmica real ja que es tracta només d’una mesura del valor energètic temporal incorporat als bens i serveis produïts a costa de disminuir les reserves energètiques disponibles i acumular un rebuig entròpic. Des d’una perspectiva termodinàmica seria millor parlar de “cost interior brut” (Rifkin, 2011) ja que cada vegada que consumim recursos, una part d’aquests deixa definitivament d’estar disponible per a un ús futur.

La crisi ambiental i del creixement qüestiona i invalida les premisses de l’economia clàssica, rebel·lant que la forma en la que les societats industrials desenvolupades comptabilitzen els fluxos econòmics és pura ficció. José Manuel Naredo, estadístic, geògraf i economista, ha explicat en la seva extensa obra les raons i el procés històric del divorci entre economia i ecologia. Concretament a “Luces en el Laberinto. Autobiografia intelectual” Naredo explica: “la ideologia que canta los parabienes de la llamada globalización y justifica los poderes hoy hegemónicos en el mundo no es ningún fruto postmoderno, sinó una simple herència del empeño ilustrado o moderno de construir una civilización universal apoyada en bases pretendidamente racionales (...) se mantiene bien firme la visión moderna del individuo y de la sociedad, con sus ideales de sistema político y económico, para ofrecer al poder coartadas de racionalidad” (Naredo, 2009: 130). La idea de sistema econòmic que en el passat va consolidar l’economia com a disciplina y que ha monopolitzat la reflexió dels economistes data del segle XVIII, diu Naredo: “Al proponer la noción de producción (y de su deseable crecimiento) como centro de esta disciplina, se desterró la idea anterior que concebia la actividad mercantil como una especie de juego de suma cero, en el que si unos se enriquecian era a costa de otros”(Naredo, 2009).

La patologia actual del planeta és la patologia del model econòmic: competència per sobre de cooperació, i extracció depredadora enlloc de producció renovable. Naredo, bon analista dels metabolismes de l’economia diu: “el metabolismo de la civilización industrial, a diferencia del correspondiente a la biosfera, se caracteriza por no cerrar los ciclos materiales y por simplificar o deteriorar drásticamente la diversidad propia de los ecosistemas naturales para aumentar las extracciones de determinados productos. Así las cosas, la especie humana se ha erigido en la cúspide de la pirámide de la depredación planetària”(Naredo, 2009: 156). Aquest model de gestió, com diu Rifkin, condueix cap a estats de major entropia planetària. La qual cosa explica el deteriorament de la base dels recursos de la Terra, i l’horitzó d’insostenibilitat cap al que apunta el metabolisme de la societat actual.

Crítica a l’economia liberal de mercat

Naredo, al igual que altres bioeconomistes, posa de manifest la manca de fonament físic del model econòmic industrialista atenent a la insostenibilitat d’una pràctica extractiva i depredadora del medi natural, que és precisament qui proporciona (i això és molt rellevant) els inputs necessaris en els processos productius. Hi ha altres autors que han fet igualment la crítica al sistema liberal de mercat des de perspectives diferents però que coincideixen a destacar que determinats mitjans de producció no poden forma part del mercat. Karl Polanyi (1886-1964) va viure el cicle tecnològic anterior a l’actual que es desenvolupà al llarg del segle XX. Amb l’aparició del primer model-T de la planta Ford a Detroit (1908) s’inaugurava la era del petroli, l’automòbil i la producció en massa, explica Carlota Pérez. Els mercats massius i les economies d’escala, l’estandarització dels productes, l’ús intensiu de l’energia amb base d’hidrocarburs, el creixement dels centres metropolitans, els materials sintètics, l’especialització funcional i les dues grans guerres mundials caracteritzen el període històric en el qual Karl Polanyi formula a la seva obra principal “La gran transformación” publicada l’any 1944, una crítica a l’economia liberal que no es limita a un enfocament exclusivament economicista sinó que incorpora perspectives més àmplies: “la concepción de Polanyi de la crisis capitalista se extiende más allá del ámbito económico para integrar otras dimensiones fundamentales, ecológicas, sociales y políticas” (Fraser, 2012).

Polanyi, en el capítol 6 de la seva obra “La gran transformación” planteja la seva teoria de les “mercaderies fictícies” en relació als tres factors de producció –treball, terra i diners- components essencials de la indústria, dels quals diu que no han sigut produïts per a la venda per tant no poden ser considerats mercaderies:

...si nos atenemos a la definición empírica de la mercancía, se puede decir que trabajo, tierra y dinero no son mercancias. El trabajo no es más que la actividad económica que acompaña a la propia vida –la cual, por su parte, no ha sido producida en función de la venta, sino por razones totalmente distintas-, y esta actividad tampoco puede ser desgajada del resto de la vida, ni puede ser almacenada o puesta en circulación. La tierrra por su parte es, bajo otra denominación, la misma naturaleza que no es producida por el hombre; en fin, el dinero real es simplemente un signo de poder adquisitivo que, en líneas generales, no es en absoluto un producto sino una creación del mecanismo de la banca o de las finanzas del Estado. Ninguno de estos tres elementos –trabajo, tierra y dinero- han sido producidos para la venta, por lo que es totalmente fictício describirlos como mercancias. (Polanyi, 1989)

Davant de la utopia liberal del mercat autorregulat, Polanyi contraposa la autoprotecció de la societat. Anomena “el doble moviment”a la tensió entre el bàndol mercantilitzador i el proteccionista. Considera que l’economia de mercat com a principi articulador de tot, ataca tot l’edifici de la societat i és capaç de destruir la organització mateixa de la producció que el mercat havia fet néixer:

Durante un siglo, la dinàmica de la sociedad moderna se ha visto gobernada por un doble movimiento: el mercado se expandió de un modo contínuo, pero este movimiento coexistió con un contramovimiento que controlaba esta expansión, orientándola hacia determinadas direcciones. Este contra-movimiento resultó de vital importància para la protección de la sociedad, pero fué a la vez compatible, en último término, con la autorregulación del mercado y, por tanto, con el mismo sistema de mercado” (Polanyi, 1989: 217)

El “doble moviment” es pot definir -diu Polanyi- com l’acció de dos principis organitzadors. El primer és el principi del liberalisme econòmic, que té per objectiu establir un instrument autorregulador en el sí del mercat. El segon és el principi de la protecció social, que té com objectiu preservar l’home i la naturalesa així com l’organització de la producció, que adopta com a mètode la legislació protectora i altres instruments d’intervenció. Polanyi, d’aquesta forma, ens aproxima a la comprensió dels mecanismes de la lluita de classes que té lloc en el sí del capitalisme. Sense citar explícitament el doble moviment de Polanyi, Carlota Pérez es refereix a aquesta tensió entre els dos principis organitzadors que es manifesta de diferent forma i intensitat en els dos períodes del cicle tecnològic: en la primera fase del cicle, la fase d’instal·lació de la nova tecnologia, mana el capital financer i el lliure mercat, desregulant els mercats, especialment el laboral, accentuant fins l’extrem la desprotecció social amb patiment de la classe treballadora: “la inexisténcia de un marco regulatorio adecuado es la razón por la cual el capital financiero puede llegar a provocar una situación caótica”. Afegeix: “El periodo de instalación extremadamente largo, iniciado en la década de 1970 y caracterizado por una competencia crecientemente globalizada nutrió la idea de que el mercado era lo único importante, y que el estado era incompetente y su influencia indeseable en la esfera económica. Después del colapso (...) y la llegada de la incertidumbre y la recesión, esta perspectiva empezó a cambiar”(Pérez, 2004).

En el segon període del cicle, la fase de desplegament de l’onada tecnològica, quan el capital financer es troba seriosament debilitat com a conseqüència del col·lapse, les forces polítiques, representant la indignació creixent de la població per l’economia de casino, tindran la oportunitat de modelar profundament el futur: “De ordinário, hacia finales del periodo de instalación, la polarización ha alcanzado extremos moralmente inaceptables y probablemente haya movilizado la rábia de los excluidos. Estas fuerzas son las que pueden ejercer presión sobre el mundo político para que acometa los ajustes estructurales capaces de favorecer la verdadera economía productiva, restringiendo algunas de las prácticas financieras más dañinas. El resultado de estas luchas de poder es, por supuesto, impredecible” (Pérez, 2004).

El factor polític al qual al·ludeix Carlota Pérez, amb relació al resultat d’aquestes lluites de poder, que s’articularà mitjançant el poder de l’Estat, ve a verificar el que Polanyi anomena “doble moviment”. El primer dels principis organitzadors, el liberal de mercat, actua principalment en la primera fase del cicle tecnològic, i el segon principi, el d’autoprotecció social, durant la segona fase. Tots dos formen part consubstancial del cicle.

Canvi social i canvi polític

Com s’ha comentat, en la descripció dels cicles tecnològics, la quarta revolució industrial s’origina cap al darrer quart del segle passat, encara que és ara quan els canvis que comporta són més evidents. El cicle tecnològic de la digitalització es va començar a instal·lar enmig d’una crisi social fruit de l’onada neoliberal que va sacsejar el món de la ma dels governs de Reagan i Thatcher (anys 70), precisament en resposta a la caiguda de la productivitat de les empreses industrials del cicle anterior, i també al sobtat increment del preu del petroli, tot en un procés accelerat de globalització dels mercats financers. Creixia progressivament el poder del capital financer en detriment del capital productiu, acompanyant una també progressiva descapitalització política dels Estats. El professor Josep Fontana s’hi refereix en la seva reflexió sobre la crisi social de començaments del segle XXI“El Futuro es un país extraño”:

La crisis de 2008 aparece en la mayoría de anàlisis de estos primeros años del siglo XXI como el gran problema de nuestro tiempo (...) la gran mutación histórica que estamos viviendo no arranca del 2008 sino de los años 70 del siglo pasado, cuando se rompieron las reglas que habían alimentado la ilusión de un mundo que evolucionaba hacia un progreso continuado, no solo en el terreno de la producción de bienes y servicios, sino en el del bienestar colectivo.(Fontana, 2013: 18)

A les decebudes classes mitjanes que han patit el progressiu afebliment de les estructures polítiques de l’Estat del Benestar (el divorci entre la política i el poder o, el que és el mateix, la subordinació del poder dels Estats al dictat del capital financer global) se li suma una incertesa creixent pel futur de les condicions de vida que ens depara la crisi mediambiental i dels recursos, i una major incertesa encara sobre el futur del treball amb l’amenaça de la robotització. No hauria de sorprendre que entre la ciutadania habiti un sentiment col·lectiu de desubicació i desconcert respecte del futur. I de profund malestar i desesperança, com assenyala Zigmunt Bauman:

El futur s’ha transformat i ha deixat de ser l’hàbitat natural de les esperances i de les més legítimes expectatives per convertir-se en un escenari de malson: el terror a perdre el treball i l’estatus social associat a aquest, el terror a que ens confisquin l’habitatge i la resta dels nostres bens i pertinences, el terror a contemplar impotents com els fills cauen irremeiablement per l’espiral descendent de la pèrdua de benestar i de prestigi, i el terror a veure les competències que tant ens va costar aprendre i memoritzar despullades del poc valor de mercat que les hi pogués quedar(Bauman, 2017: 15).

La consciència de límit, que trunca la idea de progrés il·limitat, és una de les principals components determinants de l’època, o més ben dit, d’aquest final d’època. D’ençà de l’informe del Club de Roma “Els límits del creixement”, que desmenteix definitivament les possibilitats d’un creixement il·limitat, apareixent en un pla ineludible del desenvolupament humà el concepte “insostenibilitat”, va prenent força la percepció d’estar assistint a un final de festa. Marina Garcés, en el breu assaig “Nova il·lustració radical” proclama que aquesta societat ha assolit una condició pòstuma:

El nostre temps és el temps en que tot s’acaba. Vam veure com s’acabaven la modernitat, la història, les ideologies i les revolucions. Hem anat veient com s’acaba el progrés: el futur com a temps de promesa, del desenvolupament i del creixement. Ara veiem com s’acaben els recursos, l’aigua, el petroli, l’aire net, i com s’extingeixen els ecosistemes i la seva diversitat. En definitiva, el nostre temps és aquell en que tot s’acaba, fins i tot el temps mateix. No estem en regressió. Diuen, algunes veus, que estem en procés d’esgotament o d’extinció. Potser no arribarà a ser així com espècie, però sí com a civilització basada en el desenvolupament, el progrés i l’expansió (Garcés, 2017: 13)

Si bé Jean-François Lyotard anomenava condició postmoderna a l’alliberament de l’home del sentit únic i lineal de la història com escenari del progrés, i del progrés com horitzó de veritat (Lyotard, 1989), apareix ara una nova condició del “després del després” (en expressió de Marina Garcés) en la que el futur, igual que en la postmodernitat es defineix com a present però, a diferència d’aquella, ja no és “el present etern de l’hiperconsum, de la producció il·limitada i de la unificació política del món” (la imatge de la comunitat salvada) sinó “un trencament del present etern, i la posada en marxa d’un no-temps. Del present de la salvació al present de la condemna” (Garcés, 2017: 23).

El món ha esdevingut insostenible i es percep la imminència d’un final en el qual l’home viu el present amb el rellotge invertit, en un compte enrere, en el qual la pregunta freqüent -diu Marina Garcés- és ¿fins quan?: “fins quan viuré amb la meva parella?, fins quan hi haurà pensions? Fins quan Europa continuarà sent laica, blanca i rica? fins quan hi haurà aigua potable? Fins quan creurem encara en la democràcia?” (Garcés, 2017:14). Podríem afegit que moltes persones creuen viure en un món en el que ja no s’hi reconeixen més que com a supervivents d’una altra època. Potser mai com ara la civilització havia concebut la possibilitat real del seu propi final, i havia desenvolupat aquesta síndrome de canvi d’època. La revolució industrial (encara no prou conscient per part dels individus i pel conjunt de la societat), en definitiva aquesta crisi de final d’època, és l’escenari inequívoc de les incerteses que impregnen un sentiment de pèrdua, i sumeixen l’individu en una complexitat extenuant, i una globalització desposseïdora que abona la inseguretat i el temor al futur.

Segons Svetlana Boym “el segle XX va començar impregnat d’una utopia futurista i va concloure immers en la nostàlgia”(Boym, 2015). Aquesta catedràtica de literatures eslaves de la Universitat de Harvard diu en la seva obra principal “El futuro de la Nostálgia” que la promesa de reconstruir la llar ideal (aquella que mai ha existit però que un ha idealitzat) està avui a la base d’algunes de les ideologies dominants: “es una tentación a renunciar al pensamiento crítico en favor de la vinculación emocional. El peligro que entraña la nostalgia es que tiende a confundir el hogar real con el imaginario. En casos extremos puede llegar a crear una patria fantasma por la cual uno esté dispuesto a matar o a morir”(Boym, 2015). Amb la desaparició de la utopia com a lloc impossible, emergeix el sentiment de nostàlgia “d’enyorança d’un passat que s’idealitza però que no es pot recuperar” (Bauman, 2017). És en aquest clima que emergeixen populismes tant a Europa com a Amèrica que rebel·len malestar i una reclamació de la ciutadania que no se sent representada pels qui exerceixen el poder. Els populismes són doncs un resultat de descontent amb el sistema.

Després del crac de 1929 (la crisi homònima a la de 2008, en el cicle tecnològic anterior), Europa va viure una onada populista com a resposta a la situació desesperada de molta gent, que desembocà en el feixisme i la guerra. És durant el període de recessió de cada cicle tecnoeconòmic, quan es manifesta més el malestar, quan apareixen respostes polítiques per redreçar la situació. No obstant, algunes d’aquestes respostes venen de moviments socials o partits populistes que aprofiten el moment d’incertesa per presentar una anàlisi simplificada i unes solucions contundents i miraculoses per mitjà d’una retòrica incendiària (Castiñeira, 2018). Fenòmens polítics com Donald Trump als EUA, o el Brexit, o partits xenòfobs amb un pes considerable a França i Àustria, entre altres, mostren una presència anormalment alta de respostes polítiques populistes a la crisi del sistema. És una crisi sistèmica, certament, que ve provocada en darrera instancia per la transformació radical de la societat de la ma de les innovacions tecnològiques que a la seva vegada mobilitzen altres transformacions socials i econòmiques. Els canvis polítics que es produeixen han de sanejar el sistema foragitant la corrupció i creant unes condicions de major justícia social i equitat. Han d’establir noves regulacions i normes que assegurin el bon funcionament dels mercats i creïn un marc de confiança jurídica òptima per atraure inversions. Només d’aquesta forma les innovacions del món digital es podran estendre per tots els sectors econòmics i crear un nou període (la fase de desplegament) de bonança fins que s’esgoti el paradigma tecnològic i sigui reemplaçat per una nova revolució industrial.

Més enllà dels populismes, tan típics en moments de crisi profunda, quan tot canvia i l’imminència dels canvis no deixa entreveure en quina direcció cal avançar, quan la fallida del poder de l’Estat manifesta amb tota la seva cruesa la indigència política i moral de la societat en haver qüestionat de cap a peus el seus valors, les seves tradicions i utopies, quan les innovacions tecnològiques extasien tant com espanten, és quan es donen les condicions perquè esclati el conflicte i la violència si la societat no és capaç de redreçar el rumb de les decisions des de la política per encaminar-se a una etapa de propagació dels nous paradigmes amb bonança econòmica i de nou benestar.

Resum i conclusions

Cap a la dècada dels 70, i després d’un període de més de vint anys de desenvolupament industrialista, acabada la segona guerra mundial, que comportà estabilitat, progrés i benestar als països industrialitzats, s’instal·là en aquests països un procés d’innovació, el de la tecnologia digital, que venia a substituir la indústria del cicle anterior que entrava en una crisi de maduresa per esgotament, saturació dels mercats i estancament de la productivitat. La reacció política a aquella situació d’esllanguiment de les economies industrials va comportar una dura reconversió dels sectors industrials més obsolets com la mineria o la siderúrgia, entre altres, i una ofensiva neoliberal amb un atac sense precedents a les organitzacions sindicals amb el fi de conculcar drets, congelar salaris i flexibilitzar condicions laborals. S’iniciava a Europa un contagi de l’onada neoliberal que comportà un retrocés en protecció social (de l’Estat del Benestar). Simultàniament noves empreses colonitzaven la societat amb les innovacions de l’electrònica digital, la informàtica i Internet, mentre el capital financer, en franca retirada de les velles empreses tradicionals, emigrava cap a refugis especulatius amb més altes i ràpides rendibilitats, inflant bombolles sobretot al mercat hipotecari i dels productes financers especulatius. Així, fins que el 2001 va caure el NASDAQ, i uns anys més tard (2008) col·lapsaria la borsa iniciant uns anys de recessió econòmica.

Tanmateix, a diferencia de les tres revolucions industrials que han precedit l’actual, en aquesta ocasió acompanya al canvi tecnològic un repte majúscul: la impossibilitat de continuar creixent a mitjà i llarg termini per l’escassesa de recursos minerals i energètics, i l’imperatiu de mitigar l’escalfament global del planeta i aturar la degradació mediambiental. El canvi de paradigma és ara més que mai “cultural” de superació dels dogmes que han regit l’economia en la modernitat. La humanitat es troba ara a les portes d’un canvi de model productiu, que vol dir passar de la linealitat del flux de recursos cap a un processament circular amb reutilització i reciclatge de materials, superant el model lineal de fabricar, usar i llençar. També en vies d’un canvi de model energètic per transitar el més aviat possible de la combustió d’hidrocarburs a l’aprofitament de l’energia del Sol. La veritable inflexió de la corba del progrés econòmic i social viscut per les economies industrials la determinarà la impossibilitat de continuar creixent, imposant una reducció dràstica del consum d’energia i de tota mena de béns materials, comportant un canvi d’hàbits del mercat per passar de la propietat dels béns a la utilització compartida d’aquests. O el que és el mateix, de la manufactura industrial massiva al proveïment de serveis. Els factors de producció clàssics de l’economia de lliure mercat deixaran de conjugar-se amb les fórmules clàssiques. I alguns conceptes del credo economicista deixaran -estan deixant ja- de tenir sentit. L’abandó de la idea de creixement com a requisit inequívoc de progrés porta al que alguns economistes han anomenat “estat estacionari” de l’economia, o en termes de debat més actual, el “decreixement”. Es qüestiona també el sentit de la productivitat com a mesura de l’eficiència dels processos productius, i amb ella el concepte de “producte nacional brut” ja no servirà per mesurar la riquesa creada si no s’inclou al valor afegit les externalitats negatives del procés de producció i venda.

Entre els efectes socials de la quarta revolució industrial cal destacar per la seva importància (i aquest és un dels debats més vius en l’actualitat) el paper del treball i el seu efecte en la distribució de les rendes. Totes les revolucions industrials han destruït ocupació perquè la mecanització i automatització dels processos productius desplaça el treball humà. No obstant, els canvis disruptius de model que comporten les innovacions del nou paradigma creen noves ocupacions en altres àrees i apareixen tasques que abans no existien, de forma que el balanç net d’ocupació d’una onada tecnològica, contemplada la totalitat del seu procés, i al marge de fluctuacions entre les seves fases, sempre ha sigut positiu fins el moment present. L’actual onada tecnològica incorpora, a més d’una major automatització de les tasques físiques fins la pràctica substitució de les tasques rutinàries, l’automatització de tasques intel·lectuals, fet que pressuposa una substitució massiva de la força de treball en les properes dècades, amb un atur estructural a l’alça.

Passats els anys de recessió de l’economia, que la professora Carlota Pérez descriu com a interval de reacomodació, en l’entremig de les fases d’instal·lació i de desplegament del cicle tecnològic, la societat es debat en tensions polítiques per substituir l’estatu quo i sanejar l’economia per emprendre un nou impuls en el qual les innovacions de la digitalització impregnaran la indústria (indústria 4.0) i tota la societat en un període de bonança i benestar. Un mar de dubtes, però, assalten en l’actualitat més enllà del model predictible de Carlota Pérez. Les limitacions físiques dels metabolismes que governen els ecosistemes, l’exhauriment de primeres matèries minerals i energètiques que pot portar en els propers anys a una escalada de preus, i els efectes ja perceptibles de l’escalfament global, en una economia globalitzada com mai on nous i importantíssims actors com la Xina, la Índia, Brasil...disputen porcions de consum i de benestar, posen un interrogant, si més no, a les possibilitats de continuar creixent, i sobre les possibilitats de mitigar els efectes del canvi climàtic. Aquestes limitacions, al meu parer, poden ser un factor nou mai abans vist en la era industrial que poden significar un trencament en la regularitat observada per Carlota Pérez en els cicles tecnoeconòmics que porten a predir una propera etapa de bonança.

El món ha entrat en una fase de disputa entre les comunitats pels béns i pels recursos, també del treball i del benestar. Veiem un nou període de migracions massives a la recerca d’oportunitats perquè els recursos es troben per sota de les necessitats a satisfer, i la degradació del medi natural expulsa poblacions senceres cap a altres indrets del planeta ja sigui directa o indirectament com a refugiats polítics víctimes de disputes territorials pels recursos. Aquestes constatacions estan a la base dels debats d’actualitat sobre “decreixement”, un debat incòmode perquè desborda la lògica del model econòmic vigent. A tal magnitud de coses, la societat ve acumulant fa temps un gran capital de desesperança per les incerteses d’aquest final d’època. Un gir important que arrenca a les darreries del segle XX, amb la dissolució del status quo de la Guerra Freda, amb l’evaporació de les cosmovisions modernes, entrant en una postmodernitat que, segons Z. Bauman, ha acabat esdevenint “líquida”, és a dir, una societat on tot canvia d’un moment a l’altre. Es percep una atmosfera de desassossec, confusió, incertesa i ansietat que qüestiona la identitat de les persones i dels col·lectius, que busquen a través d’Internet construir identitats substitutòries, i alhora canalitzar la ràbia i el malestar a través de populismes, propostes polítiques que prometen solucions miraculoses, de salvació, de replegament tribal, tancament de fronteres com a reacció al divorci entre la política i el poder. La quarta revolució industrial és la causa i l’escenari d’aquests canvis que, a tenor del model cíclic que explica Carlota Pérez, s’hauria de resoldre amb una nova etapa de bonança i de progrés. No obstant, la degradació de l’ecosistema, l’esgotament de les reserves de petroli i d’altres recursos minerals i el desequilibri climàtic empenyen, en aquesta ocasió, al món industrial a repensar-se amb un altre model de desenvolupament que ha de ser sostenible, per tant a reconstruir el concepte de l’economia humana abandonant els vells dogmes del mercat liberal. És per això que aquesta quarta revolució industrial suposa un veritable final d’època?

En la meva opinió, el model dels cicles tecnoeconòmics (les revolucions industrials) amb les seves regularitats i predictibilitats explicats per Carlota Pérez és un dinamisme amb una inèrcia històrica inqüestionable. Ara bé, cal encaixar l’actual quarta revolució industrial dins un cicle d’ona més llarga que suposa ara un canvi d’època. La era industrial, entesa com el període històric en el qual el binomi energia-informació (la màquina és una combinació d’energia exògena i coneixement cientificotècnic) ha provocat una acceleració històrica de tal magnitud (amb impactes antropogènics irreversibles a la biosfera) que cal ara assimilar i corregir davant múltiples amenaces per a la humanitat (una crisis global). Les respostes a aquests reptes provenen en part de la mateixa lògica sistèmica que va redefinint l’ecosistema industrial amb nous paradigmes, i en part per les respostes polítiques, ara completament mediatitzades per l’avançat estadi de globalització que qüestiona les velles estructures dels Estats nacionals. És potser aquest un moment d’inflexió històrica que de ben segur canviarà substancialment alguns conceptes del pensament modern com dominació del medi natural, creixement econòmic, progrés... El coneixement científic es troba fortament mediatitzat per les lògiques del capital que, com observa Polanyi considera la terra i la ma d’obra mercaderies enlloc de capital natural i capital humà, que és com es va definint avui en l’univers de la quarta revolució industrial. Diu Jorge Riechmann que probablement ja ha passat la finestra històrica (en relació a les tres dècades passades) per fer una transició ordenada cap a la sostenibilitat. Però aquesta transició es farà de totes maneres perquè no existeix alternativa.

Referències bibliogràfiques

Bauman, Z. (2017), Retrotopía, Espasa Libros, Barcelona

Boym, S. (2015) El futuro de la nostàlgia, A. Machado Libros, Madrid

Castiñeira, A. (2018) Article publicat a Valors, N.155, gener de 2018

Fernández Duran, R y Gonzalez Reyes, L (2014) En la Espiral de la Energía. Historia de la humanidad desde el papel de la energía (pero no solo), Libros en Acción, Madrid

Fontana, J. (2013), El Futuro es un país extraño, Editorial Pasado y Presente, Barcelona

Fraiser, N. (2012) Reflexiones en torno a Polanyi y la actual crisis capitalista, Papeles de relaciones ecosociales y cambio global, N.118, 2012, pp.13-28 Garcés, M. (2017) Nova il·lustració radical, Anagrama, Barcelona

Georgescu-Roegen, N. (2007) Nicholas Georgescu-Roegen. Ensayos Bioeconomicos, Los libros de la Catarata, Madrid

Lyotard, JF. (1989) La condición postmoderna, Ediciones Cátedra, Madrid

Mazzucato, M (2014) El Estado Emprendedor. Mitos del sector público frente al privado, RBA Libros, Barcelona

Meadows, D. (1992) Mas allá de los límites del crecimiento, El País Aguilar, Madrid

Naredo, JM. (2009), Luces en el laberinto. Autobiografia intelectual, Los libros de la Catarata, Madrid 25

Pérez, C. (2004) Revoluciones Tecnológicas y Capital Financiero: la dinámica de las grandes burbujas financieras y las épocas de bonanza, Siglo XXI, Editores s.a, México DF.

Pérez, C. (2010) Technological revolutions and techno-economic paradigms, Cambridge Journal of Economics, Vol.34, No.1, pp 185-202.

Polanyi, K. (1989), La gran transformación, Ediciones de La Piqueta, Madrid

Rifkin, J. (2011) La tercera revolución industrial: como el poder está transformando la energia, la economía y el mundo, Espasa libros, Barcelona

NOTES:

1 Alguns autors han estudiat el paper de l’Estat en la gestió de les crisis. Destaca, per la sintonia amb les tesis de Carlota Pérez, Mariana Mazzucato en la seva obra El Estado Emprendedor.

2 El concepte Antropocè està més àmpliament explicat a Fernández Durán (2011a) El Antropoceno. La expansión del capitalismo global choca con la biosfera, Virus, Libros en Acción, Barcelona. També, del mateix autor a En la Espiral de la Energía. Historia de la humanidad desde el papel de la energía (pero no solo), Vol 1, capítol 6, El Antropoceno: la crisis ecológica adquiere dimensión mundial, pp499-519.

3 Óscar Carpintero glossa l’obra de Georgescu-Roegen, considerat un dels pares de l’economia ecològica, a Nicholas Georgescu-Roegen. Ensayos bioeconómicos Edición de Óscar Carpintero Antologia, Los libros de la Catarata, Barcelona, 2007. Més concretament, pel que aquí interessa, és a la seva obra “La ley de la entropía y el problemaeconomico” (1989 on Georgescu-Roegen aborda la qüestió de com l’escola neoclàssica construeix una ciència econòmica més inspirada en el patró de la mecànica que en els principis de la termodinàmica.


diumenge, 16 d’octubre de 2022

Un país en la penumbra

 



S. Clarós

Una vez rota la coalición de gobierno independentista, se cierra definitivamente en Catalunya el paréntesis iniciado con la polarización soberanista del «procés», un duelo entre Catalunya y España que ha enfrentado a la ciudadanía y ha interrumpido la acción del gobierno. El proceso se inició cuando la órbita política catalana viró, en su definición política, del dominio de clase al sentimiento nacionalista, uniendo contra naturaleza fuerzas antagónicas que cambiaban también mayorías parlamentarias, y llevarían a la fallida declaración de independencia. Esa alianza para la independencia ya no existe. La ha destruido una fuerza superior: el conflicto social, y una fuerza inferior: el interés partidista. Lo ha certificado la ruptura del gobierno de coalición entre ERC y Junts per Catalunya. permanecen, sin embargo, la estela emocional que para muchos sabe a fracaso o engaño, y también las razones de contexto que perduran. El independentismo se hinchó por la grisura de los tiempos y el malestar colectivo que, sumado al peso cambiante de los argumentos históricos, políticos y culturales que siempre ha esgrimido el alma soberanista de este país, ofrecía en bandeja una excitación populista que desafiaba la pérdida de confianza en las instituciones. 

Los hechos de octubre de 2017, momento álgido del proceso, estuvieron precedidos por la revuelta ciudadana del 15M de 2011, cuando la desafección y la indignación habían socavado el estado de ánimo colectivo, y sembrado malestar y miedo en las clases medias en recesión, sumando el enfado de los colectivos más precarios temerosos de un futuro incierto. Se vislumbraban nubes de tormenta insinuando crisis que estaban por venir. En Catalunya, la reacción a la indignación y el cansancio tuvo más de arrebato que de inteligencia. La crisis del gas, la inflación y las noticias que llegan de Ucrania que mantienen Europa con el corazón en un puño, la crisis profunda en Reino Unido y una primera ministra italiana de ultraderecha -como flashes de actualidad- describen cuál es todavía el contexto global del malestar: un mundo dislocado que ya no responde a los resortes esperables porque ha cambiado modernidad industrialista por sostenibilidad y digitalización; que interroga constantemente sobre si ir de vacaciones al Adriático o salvar el planeta; que fascina con TikTok y teme a la vez la brecha digital; que no percibe todavía las luces del cambio sino una penumbra llena de amenazas y una carencia clamorosa de proyecto creíble para Europa, para España y para Cataluña, que oscurece el presente. Son las razones de contexto que perduran y que agitan ahora aquí, ahora allá, la escena europea. 

Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) había ocupado durante 23 años el espacio del catalanismo político, mientras que Esquerra Republicana, el partido histórico, no encontraba su sitio, tampoco en su breve paso por el tripartito. La crisis por jubilación política de Jordi Pujol trascendía la mera sucesión. De repente se desplomó la imagen del plácido oasis catalán que había cultivado el pujolismo, emanando la putrefacción de una casta política instalada en el poder que no salía de su asombro viendo las masas circundando el Parlament e insultando a los honorables consellers, porque sólo podían imaginarse a los catalanes protestando contra España. En respuesta, los herederos de la extinta Convergencia redirigían la ira llamando a sublevarse contra el orden constitucional, aquel «régimen del 78» que ellos mismos habían contribuido a construir. El exceso emocional, tanto la desesperación como el frenesí, es peligroso porque la misma causa que puede derrocar a un gobierno en un estallido de rencor proyectado hacia las instituciones o hacia las clases dirigentes de un país, puede llevar a la presidencia de la máxima institución a un lelo o un bobo. El trumpismo, por ponerle nombre.

La incapacidad de afinar los marcos políticos de encaje de Catalunya dentro del Estado, porque ni desde Barcelona ni desde Madrid se luchaba por nada que no fuera la confrontación que sumaba votos en los respectivos bandos, indicaba cual era el mar de fondo: un vacío por agotamiento de proyecto global. El proyecto de modernidad, la sociedad de consumo, los derechos sociales y el bienestar del siglo XX, aquél que impulsó el progreso económico catalán desde la fábrica con la mano de obra de los campos castellanos y andaluces, tocaba a su fin. La Catalunya de acogida y al mismo tiempo gueto en los barrios dormitorio del cinturón industrial de la metrópolis, ahora dignificados y democráticos, era contestada por un traspaís más esencialista que reivindica una específica catalanidad y se queja con impotencia del despoblamiento, y también el centralismo creciente del Estado.

Sin un proyecto estimulante para la Cataluña, España y Europa del siglo XXI, la política era mera gesticulación. Las redes digitales desbordaban la esfera de las mediaciones. Los partidos políticos se vieron sobrepasados ​​por movimientos sociales como la Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). La deserción de la política puso las decisiones en manos del poder judicial, el único poder real todavía vigente, por bien que también cuestionado. Había saltado por los aires el pacto social que mantenía alguna cohesión en un contexto catalán y español políticamente débil y desamueblado.

Las clases medias catalanas, españolas y europeas, en plena transición pero con el freno puesto, con nostalgia de un estilo de vida que ahora se sabe imposible. La transición y el cambio de paradigma es global. Cambian los valores, se difuminan los contornos conceptuales de lo conocido o que se creía conocido. Caen fronteras virtuales en la concepción de género. Los conocimientos que costó tanto tiempo cultivar para una vida profesional han perdido valor. Se apilan montañas de electrodomésticos que ya no tienen uso, al tiempo que crece el escepticismo hacia las ciudades sin coches, vacaciones sin viajar al extranjero, identidades digitales y algoritmos que suplantan a trabajadores... Los cambios de paradigma global, como la actual cuarta revolución industrial, siempre tienen efectos traumáticos sino violentos, porque desaparece una lógica, un sentido común social que como el viento del desierto borra huellas y caminos sin los que la política deambula indigente, sin rumbo. El “procés” no es un fenómeno aislado, en EE.UU. tampoco se recuerda un episodio como el asalto al Capitolio animado por el propio presidente. Ni la difunta Isabel II había imaginado que tras perder el imperio, se encontraría en las puertas de la muerte al borde de la quiebra económica del país.   

Catalunya vive en un estado de ánimo crepuscular, de semiconciencia, moldeado todavía por gestos, por afectos y desafectos, sin acabar de desentrañar cuál es el proyecto de país: cómo electrificar la movilidad, descarbonizar la economía, preservar los parajes y ecosistemas, valorizar los trabajos de cuidados, domesticar las plataformas digitales y hacer, en definitiva, una transición justa que no se lleve por delante a los más vulnerables, y transforme nuestra pequeña economía en un momento en el que sólo ganan los grandes y fuertes o los que saben pactar y cooperar para ser competitivos. Vivimos tiempo de penumbra, y la única salida posible para iluminar el green new deal es recuperar la capacidad de diálogo y cooperación. Un escenario político que hoy se ve todavía lejos en una Catalunya cuyo gobierno prefiere estar en minoría antes que rectificar su ruta en beneficio de todos.

dissabte, 15 d’octubre de 2022

Un país a la penombra

 



S. Clarós


Trencada la coalició de govern independentista, es tanca definitivament a Catalunya el parèntesi iniciat amb la polarització sobiranista del «procés», un duel entre Catalunya i Espanya que ha enfrontat la ciutadania i ha estroncat l’acció del govern. El procés es va iniciar quan l’òrbita política catalana va virar, en la seva definició política, del domini de classe al sentiment nacionalista, unint contra natura forces antagòniques que canviaven també majories parlamentaries, i durien a la fallida declaració d’independència. Aquella aliança per a la independència ja no existeix. L’ha destruït una força superior: el conflicte social, i una força inferior: l’interès partidista. Ho ha certificat el trencament del govern de coalició entre ERC i Junts per Catalunya. Ha quedat però l’estela emocional que per a molts té regust de fracàs o engany. I també les raons de context que perduren. L’independentisme el va inflar la grisor dels temps i el malestar col·lectiu que, sumat al pes canviant dels arguments històrics, polítics i culturals que sempre ha esgrimit l’ànima sobiranista d’aquest país, oferia en safata una excitació populista que desafiava la pèrdua de confiança en les institucions.  

Els fets d’octubre de 2017, moment àlgid del procés, van anar precedits per la revolta ciutadana del 15M de 2011, quan la desafecció i la indignació havia soscavat l’estat d’ànim col·lectiu, i sembrat malestar i por en les classes mitjanes en recessió, sumant l’enuig dels col·lectius més precaris temerosos d’un futur incert. S’albiraven núvols de tempesta insinuant crisis que estaven per venir. A Catalunya la reacció a la indignació i el cansament va ser més arrauxada que intel·ligent. La crisi del gas, la inflació i les notícies que arriben d’Ucraïna que mantenen Europa amb l’ai al cor, la crisi profunda al Regne Unit i una primera ministra italiana d’ultradreta -per fer flaixos d’actualitat- descriuen quin és encara el context global del malestar: un món dislocat que ja no respon als ressorts esperables perquè ha canviat modernitat industrialista per sostenibilitat i digitalització; que interroga constantment sobre si anar de vacances a l’Adriàtic o salvar el planeta; que fascina amb TikTok i tem alhora la bretxa digital; que no percep encara les llums del canvi sinó una penombra plena d’amenaces i una manca clamorosa de projecte creïble per Europa, per Espanya i per Catalunya que enfosqueix  el present. Són les raons de context que perduren i que agiten, ara aquí, ara allà, l’escena europea. 

Convergència Democràtica de Catalunya havia ocupat durant 23 anys el catalanisme polític, mentre que Esquerra Republicana, el partit històric, no trobava el seu lloc, tampoc en el seu breu pas pel tripartit. La crisi per jubilació política de Jordi Pujol transcendia la mera successió. De sobte va caure la imatge plàcida de l’oasi català que havia conreat el pujolisme, emanant la putrefacció d’una casta política arrapada al poder que no se’n sabia avenir al veure les masses circumdant el Parlament i insultant als honorables consellers, perquè només podien imaginar-se als catalans protestant contra Espanya. En resposta, els hereus de l’extinta Convergència redirigien la ira cridant a sublevar-se contra l’ordre constitucional, aquell «regim del 78» que ells mateixos havien contribuït a construir. L’excés emocional, tant la desesperació com el frenesí, és perillós perquè la mateixa causa que pot enderrocar un govern en un esclat de rancúnia projectada cap a les institucions o les classes dirigents d’un país, pot enlairar a presidir la màxima institució un lelo o un ruc. El trumpisme, per posar-hi nom.

La incapacitat d’afinar els marcs polítics d’encaix de Catalunya dins l’Estat perquè, ni des de Barcelona ni des de Madrid, no es lluitava per res que no fos la confrontació que sumava vots als bàndols respectius, indicava la mar de fons: un buit per esgotament de projecte global. El projecte de modernitat, la societat de consum, els drets socials i el benestar del segle XX, aquell que va impulsar el progrés econòmic català des de la fàbrica amb la ma d’obra dels camps castellans i andalusos, tocava a la seva fi. La Catalunya d’acollida i alhora gueto als barris dormitori del cinturó industrial de la metròpoli, ara dignificats i democràtics, era contestada per un rerepaís més essencialista que reivindica una específica catalanitat i es queixa amb impotència del despoblament.

Sense projecte per il·luminar la Catalunya, l’Espanya i l’Europa del segle XXI, la política era mera gesticulació. Les xarxes digitals desbordaven l’esfera de les mediacions (les 155 monedes de plata de Rufian). Els partits polítics es van veure sobrepassats per moviments socials com l’ANC. La deserció de la política va posar les decisions a mans del poder judicial, l’únic poder real encara vigent, per més que també qüestionat. Havia saltat pels aires el pacte social que mantenia alguna cohesió, agafant el país políticament feble i desmoblat.  

Les classes mitjanes catalanes, espanyoles i europees estan en transició però amb el fre posat, amb nostàlgia d’un estil de vida que ara se sap impossible. La transició i el canvi de paradigma és global. Canvien els valors, es difuminen els contorns conceptuals d’allò conegut o que es creia conegut. Cauen fronteres virtuals en la concepció de gènere. Els coneixements tant temps conreats per a una vida professional han perdut valor. S’apilen muntanyes d’electrodomèstics que ja no tenen ús, alhora que creix l’escepticisme cap a les ciutats sense cotxes, vacances sense viatjar a l’estranger, identitats digitals i algoritmes que suplanten treballadors... Els canvis de paradigma global, com l’actual quarta revolució industrial, sempre tenen efectes traumàtics sinó violents, perquè desapareix una lògica, un sentit comú social que com el vent del desert esborra petjades i camins sense els quals la política deambula indigent, sense rumb. El “procés” no és un fenòmen isolat, als EUA tampoc es recorda un episodi com l’assalt al Capitoli animat pel propi president, ni la difunta Isabel II havia imaginat que a la pèrdua de l’imperi, es trobaria a  les portes de la mort a un pas de la fallida econòmica. 

Catalunya viu en un estat d’ànim crepuscular, de semiconsciència, modelat encara per gestos, per afectes i desafectes, sense acabar de desentrellar quin és el projecte de país: com electrificar la mobilitat, descarbonitzar l’economia, preservar els paratges i ecosistemes, valoritzar els treballs de cures, domesticar les plataformes digitals i fer, en definitiva, una transició justa que no s’emporti per davant els més vulnerables i transformi la nostra petita economia, en un moment on només guanyen els grans i forts o els que saben pactar i cooperar per ser competitius. Vivim temps de penombra, i la única sortida possible per il·luminar el green new deal és recuperar la capacitat de diàleg i de cooperació. Un escenari polític que avui és més lluny que mai a Catalunya, amb un govern que prefereix estar en minoria abans que rectificar la seva ruta en benefici de tots.  


diumenge, 14 d’agost de 2022

Europa, crisi, nostàlgia i més....


Pontons, agost de 2022

S. Clarós


Estat de la qüestió

L’estiu passat (2021) el mercat del gas natural va experimentar una pujada de preus amb repercussió a la tarifa elèctrica que va preocupar al sector industrial. El paral·lelisme entre l’encariment del gas i l’electricitat es deu a la singularitat del mercat majorista elèctric (Pool) que fixa la retribució del Kwh segons la tecnologia de generació més cara, que habitualment és el gas. La falta de voluntat de la CE d’intervenir el mercat majorista va fer que ja a l’octubre, quan s’enfilava encara més la corba de preus, els governs europeus adoptessin tímides mesures de contenció de la inflació i el descontent ciutadà reduint els impostos a l’electricitat. Els governs espanyol i portuguès van ser hàbils negociant amb Brussel·les la denominada excepció ibèrica, responsable de que avui els preus de l’electricitat a la península siguin dels menys cars d’Europa. La CE no era conscient encara de la magnitud del problema energètic fins que la invasió russa d’Ucraïna, el febrer passat, va fer que Europa imposés un règim de sancions als agressors, renunciant entre altres al gasoducte Nord Stream 2, que s’ha acabat girant en contra dels països europeus més dependents del gas rus com Alemanya i Itàlia. Europa es troba ara davant d’un enorme abisme energètic. La gran dependència del gas rus, condiciona sinó desarma a la Unió respecte del front ucraïnès, i alhora força un pla d’austeritat energètica urgent per l’elevat risc de desproveïment. Mentre tant, la inflació dels preus energètics arrossega al sector alimentari i altres. L’IPC se situa ja prop de l’11 % a Espanya.


El rapte d’Europa

La pau, tal com l’hem coneguda, s’ha acabat. «De moment, la guerra freda a Europa ja és irreversible», escrivia el mes passat Manuel Castells a La Vanguardia. Afegia l’exministre «La crisi energètica en subministrament i preus, serà devastadora abans que fem la transició. Lamentarem no haver-ho fet abans». En aquells dies, una turbina espatllada marca Siemens, del gasoducte Nord Stream 1 s’encreuava entre una Alemanya, que tem el pitjor dels escenaris d’hivern, i la Rússia de Putin disposada a canviar gas per l’aixecament del règim de sancions i relaxació occidental en el front armamentístic d’Ucraïna. Alemanya és la principal afectada junt amb Àustria, França, República Txeca, Eslovàquia i Itàlia.

L’Agitació geopolítica global va en augment: tensió al Pacífic i clima reescalfat entre la Xina i Taiwan, primer productor mundial de microxips, essencials tant per a la indústria de l’automòbil com per als míssils russos. Tensió també en augment al nord d’Àfrica entre Algèria i el Marroc, sumat al canvi de posició espanyola sobre el conflicte del Sàhara, amb el resultat de tancament d’un gasoducte i reducció del flux de gas cap a Espanya. El risc de propagació del virus trumpista als EEUU, país de procedència del gas liquat que abasteix ara les regasificadores europees, la major part de les quals són a Espanya, manté Europa amb l’ai al cor! Europa afronta l’estiu més calent de la història, amb els pitjors incendis des de fa temps, mentre prepara el que podria ser el pitjor hivern, reprogramant aliances i hostilitats. El canceller Scholtz lamenta ara (tenia raó Castells) no haver acabat el gasoducte MidCat entre Espanya i França que proveiria de gas algerià els països del centre d’Europa si els governs francès i espanyol no l’haguessin descartat per poc rendible. Merkel llavors creia que a la primera economia europea no li faltaria el gas rus a través del megatub Nord Stream 2 però no es va arribar mai a inaugurar. L’exportació espanyola d’electricitat a França bat rècords aquest agost pel risc de col·lapse de la xarxa de centrals nuclears del país veí, i per la baixa hidraulicitat a la riba mediterrània. La ministra Teresa Rivera vol completar el més aviat possible els 226 quilòmetres que falten per connectar Catalunya amb el Sud de França (el MidCat), pensant més que en el llarg termini Espanya exportarà hidrogen i gasos renovables als països al nord dels Pirineus. 

En resum, la transició que experimenten les economies del món, que ara freguen les vores materials i energètiques del planeta, ha canviat els eixos cardinals de la geoestratègia mundial. El canvi d’estratègia que ha de fer Europa passa per accelerar l’autoproveïment renovable, i assegurar les energies de transició com ara el gas natural. La península Ibèrica és la regió més ben posicionada avui per fer la transició si Espanya i Portugal modernitzen la indústria per atraure capital, i recursos materials i tecnològics, dins d’una economia productiva descarbonitzada i circular. Pel seu potencial renovable, a la península es podria produir el Mwh més barat de tota la UE, avantatge que resituaria les produccions industrials més intensives en energia, i la producció d’hidrogen verd exportable a través de gasoductes com el MidCat, i alhora fabricar els fertilitzants més barats de la UE.

Fins aquí les oportunitats, però els reptes a curt termini són enormes. El principal és d’ordre cultural i polític: serem capaços els europeus de fer renúncies, practicar l’austeritat i canviar de model i estil de vida? Perquè la calor extrema d’aquest estiu, els incendis desbocats i la sequera perllongada, són l’altra cara indissociable del problema energètic. Energia i clima es troben en l’actual model socioeconòmic en relació inversa. Per acabar, la variable temps. El temps per fer una transició energètica tranquil·la es va acabar, i ara tot va a remolc de la Rússia de Putin i dels càrtels del petroli perquè quan un recurs escasseja, i és el cas de tots els combustibles fòssils, l’especulació ve servida. Europa ha estat víctima de la seva pròpia ingenuïtat i ara resta hostatge de la Rússia de Putin.


La nostàlgia és una trampa del cor que bloqueja l’aventura del canvi.

Força gent, a més del Partit Popular, va ridiculitzar el gest simbòlic del president Sánchez quan es va treure la corbata. Un gest amb alta càrrega de significació que volia transmetre un missatge. A les cultures ancestrals, el llenguatge simbòlic és una forma gairebé sagrada d’expressió. En el simbolisme, el poeta consuma una figuració del sentir. El menyspreu al simbolisme (treure’s la corbata) per desobeir el missatge d’austeritat energètica proclamat pel president és una forma de negacionisme del canvi climàtic i de la crisi energètica. És un escapisme per evadir responsabilitats. És una manifestació de nostàlgia. Els de la meva generació correm el risc de caure malalts de nostàlgia: Nostàlgia de l’acampada estiuenca junt a grans congestes de neu que s’alcen fins els cims; Nostàlgia d’una infància feliç vora els camps de roselles gronxades per una brisa càlida, amb papallones de colors; Nostàlgia de la passejada sota els pins olorosos encara gotejant després de la pluja de mitja tarda d’agost... Ara que plou poc, es fonen les geleres de les muntanyes i fa temps que no es veuen papallones, enyorem un temps feliç, o aparentment feliç, que no tornarà.

 

La trampa de l’enyor, que tant pot ser polític com cultural, és la temptació a renunciar al pensament crític per la vinculació emocional. La nostàlgia és una emoció històrica que pinta de daurada una època, un temps o un espai llunyà, rememorant il·lusions perdudes que no tornaran perquè no eren reals sinó imaginades. Les contradiccions de la modernitat: les promeses d’una democràcia en justícia i harmonia ecosistèmica, desgastades pel pas del temps, tempten a tornar a les veritats absolutes. La nostàlgia presta un coixí on vessar el lament d’un món de ruïnes de ciutats brutes, d’ecosistemes desprogramats i aigües pudents. La nostàlgia és un viatge de retorn a allò local d’on vam ser expulsats per la globalització. És la defensa de la nació en època d’acceleració del ritme de vida i d’agitació històrica. La nostàlgia com a retorn a la llar és un fracàs! És l’intent fracassat de reconstruir la pàtria natal creant un refugi emocional i un paradís del que ens vam ja emancipar. «Los supervivientes del siglo XX sentimos nostalgia de una época en la que no éramos nostálgicos. Pero parece ser que no hay vuelta atrás» conclou textualment Svetlana Boym en una obra assaig (El futuro de la nostalgia, 2001) que furga en l’oceà de les emocions i els records des de la narració del retorn a la Leningrad natal deu anys després de la fugida, quan es va desintegrar la URSS. El relat d’un retorn de qui va emigrar i descriu els paisatges d’enyorança atrapats en una Rússia que sembla no haver curat mai la nostàlgia, desperten ara, en plena guerra, tot un sentit i interès. El migrant sap que vèncer la nostàlgia és no perdre l’esperança del futur per més complicat i utòpic que aquest es presenti.  

 

Morta la raó il·lustrada, visca la conspiració!

La incredulitat del missatge d’austeritat, tan ben explotada per l’oposició invitant a la desobediència, no sorprèn però preocupa. L’obstacle a vèncer és la ignorància i la dificultat d’administrar un món que és tecnològica, social i políticament complex que tendim a simplificar. L’univers inabastable d’informació, on es barregen fets, tesis, opinions, desarma la capacitat de discernir dels ciutadans quan la informació brolla sense control mancada de mediacions fiables i creïbles. La representació d’aquest estat de confusió són per exemple els programes televisius on dos grups de tertulians, argumentalment enfrontats, es discuteixi el que es discuteixi, no fan altra cosa que enfosquir i desarmar l’imperi de la raó. Dificulta la raó i el consens la manca de mediacions pel descrèdit de les institucions: el govern, els partits, els sindicats... Posant-les  sistemàticament en dubte s’acaba minant la credibilitat d’aquestes. La finalitat és fer dubtar de l’argument i desconfiar del missatger creant una visió del món conspirativa. Esborrant les traces de la raó il·lustrada, s’afebleix aquell mite de la modernitat pel qual la veritat anava revestida de ciència. L’exemple més palmari és Donald Trump que demostra com eliminada la raó i desacreditats els mediadors s’imposa la mentida que es vol creure. La que convé a l’esperit nostàlgic, aquell que no es vol enfrontar amb la complexitat, ni vol acceptar renúncies, i negarà per més obvia que pugui ser la realitat com el canvi climàtic, la pandèmia, la democràcia i tot allò que digui el lider populista.   

Sabíem que la dependència energètica de l’estat espanyol, i de Catalunya en particular, comportava un elevat risc pel futur econòmic del país. La mala política amb les primes a les renovables i «l’impost al sol» va encallar la transició que tímidament havia situat la indústria espanyola al lideratge mundial del sector de les renovables. El temps està demostrant que si bé aquí es va fer tot malament, a Europa, especialment aquells països que acostumem a citar com exemplars, ho van fer encara pitjor confiant a ulls clucs en els hidrocarburs procedents de Rússia. La conseqüència d’aquelles decisions equivocades és un futur immediat força dur pels països europeus. Segurament caldrà toca fons, assumir finalment que l’energia i l’alimentació són els béns materials més preuats on cal invertir. I redimensionar les polítiques industrials a tal fi. 


El més llegit