La Nostàlgia com a síndrome del temps

 

S. Clarós

La nostàlgia en temps de transició, a partir d’alguns assajos i reflexions recents.

L’enyor

Així, pare, no tornarem a venir mai més? No, vaig respondre: ja no tornarem! A l’instant se li ennuvolà la mirada vessant silencioses llàgrimes galtes avall. Va ser l'última vegada que vam anar a la casa d’estiueig familiar per recollir les darreres coses i retornar les claus a la propietària que havia decidit no renovar el lloguer. Després de 37 estius, la memòria i els afectes de la infància i l’adolescència se m’apareixien com un àlbum de fotografies desordenat: una infància feliç envoltada de pins i camps groguencs esquitxats de roselles. Bicicletes, voleteig de papallones, el so esquerdat d’un tocadiscos i el perfum del primer petó una nit de Sant Joan... M’envaïa l’enyor. Les meves llàgrimes mal contingudes, com les del nen que veu amenaçats els seus escenaris de referència, temen la desaparició d’un ordre, d’una manera d’explicar-me a mi mateix, d’un context de vida que embolcalla o tal vegada empresona els meus sentiments. La melancolia és al cap i la fi el sentiment d’una pèrdua.

Revisitada la casa uns anys més tard -m’hi portava no sé què que no vaig poder evitar- la vaig trobar abandonada, buida, sense vida. Enlloc d’horts ara hi havia cases. La pineda semblava més un parc que un bosc on jugar i fer cabanes, i el camp de blat estava travessat de carrers asfaltats. La casa era la mateixa, si, però res del que veia i sentia al meu voltant em despertava cap emoció. L’objecte de la nostàlgia no era allà! El seductor objecte de la nostàlgia és molt esmunyedís: «A primera vista la nostalgia es la añoranza de un lugar, però lo que se anhela en realidad és un tiempo diferente – el tiempo de nuestra infancia, el ritmo más lento de nuestros sueños-» (El futuro de la nostalgia, Svetlana Boym, A. Machado libros, 2015). El que jo anhelava era un temps desaparegut, segurament idealitzat, que ja no existeix i és impossible recuperar perquè tal vegada no va existir mai com jo el recordava. En aquesta extensa dissertació entre nostàlgia i modernitat, la catedràtica de literatures eslaves de Harvard afirma que no sentim nostàlgia del passat real, sinó de com podia haver sigut, que ens porta a projectar en el present un passat perfecte, un país ideal, la família de la infantesa i una naturalesa pura, però en realitat res va ser com hem imaginat.

El nen tenia la mirada fixada a la cistella de basquet que penjava d’una paret al jardí on havia passat llargues estones llançant la pilota. Talment com si estigués acomiadant-se d’allò que més estimava. Les llàgrimes del nen són de protesta davant l’amenaça de cancel·lació del joc, de la celebració d’aniversaris en família, dels capvespres amb l’avi regant l’hort, la tempesta d’agost sota una cortina d’aigua que s’escola teulada avall. El vaig enlairar agafant-lo per les cames fins la cistella per prendre la xarxa com a record. Ho havíem vist fer a jugadors professionals a la televisió. Què seria de la memòria sense l’objecte, la textura, l’olor, la possessió... L’objecte ens construeix. Ens posseeix? La casa és l’objecte. Però, el que m’havia portat de nou a la casa ¿era el rastre d’un temps feliç, d’una família completa i d’un entorn natural que ja no existeixen? Sense ser-ne molt conscient intentava enterrar el sentiment de tristesa davant l’anhel impossible de retornar a la pàtria natal. A la llar.

La imatge cinematogràfica de l’enyorança, diu Svetlana Boym: «es la doble exposición o la superposición de dos imágenes -la del hogar y la del extrangero, la del pasado y la del presente, la del sueño y la de la vida cotidiana. En el momento que intentamos reducirla por la fuerza a una sola imagen se rompe el marco o se quema la superfície». Les imatges del passat i del present no trobaven encaix en l’objecte del meu enyor. Més aviat tenien a veure amb el subjecte: amb mi mateix. La pel·lícula recent de Dani de la Orden, Casa en flames, recrea la nostàlgia en una metàfora perfecta de l’objecte perdut: només valorem de veritat allò que anhelem davant de la pèrdua de l’amor, la família, la llar, el futur, la possibilitat de ser feliç. El retorn impossible a la casa familiar d’estiueig és dramàticament recreat enmig d’un incendi tant destructor com reparador. L’al·legoria cinematogràfica de Casa en flames serveix per desemmascar l’atractiu seductor i alhora trampós de la nostàlgia. El darrer treball de la filòsofa Clara Ramas, que ressegueix a Marcel Proust: El tiempo perdido aprofundeix en la gramàtica de la nostàlgia. «El melancólico interpreta la pérdida como si una vez hubiera poseído un objeto y luego lo hubiera perdido. El melancólico considera que el objecto perdido fué una vez positivamente existente y plenamente poseído, sin comprender que el objeto se anhela porque nunca estuvo, porque nunca se tuvo» (El tiempo perdido, Clara Ramas, Arpa, 2024).

Melancòlics i nostàlgics

Clara Ramas recorre a Freud per reconstruir el procés de la melancolia quan es desitja o estima un objecte o persona que es perd. El melancòlic, que en realitat està aferrat al seu desig de possessió, ha identificat la persona o objecte perdut amb el seu propi jo, de manera que la seva pèrdua es converteix en una pèrdua del jo. Amb l’orgull ferit pel greuge de la pèrdua, de l’abandó, el melancòlic s’enganya a si mateix respecte del seu desig. «A los melancólicos no les importan los otros ni les importa el mundo: principalmente les importa su pròpia estima». El que vol salvar el melancòlic no és l’objecte sinó ell mateix, conclou la filòsofa.

És el sentiment de pèrdua, d’inseguretat i temor al futur, la síndrome d’aquest temps crepuscular de crisi ecològica, globalització desposseïdora, de guerres, pandèmies...? ¿És la síndrome de la nostàlgia qui empeny l’individu al lament i l’enyor de velles veritats i tradicions més que no pas a la utopia i la fe en un futur de progrés? Aquesta professora de filosofia de la Universidad Complutense explica que el malestar cultural davant un món que es percep amenaçat està propagant per contagi la malenconia dels reaccionaris que enyoren una edat daurada: la pàtria, l’ordre, els rols de gènere i de classe, la vida millor dels nostres pares, la tradició... La nostàlgia reapareix com mecanisme de defensa en una època d’acceleració del ritme de vida i d’agitació històrica en un món en transició que ha esdevingut insostenible i hom percep la imminència d’un final.

La filòsofa Marina Garcés diu que ens trobem en una crisi de final d’època, escenari de les incerteses que impregnen un sentiment de pèrdua que sumeixen l’individu en una complexitat extenuant. Segons Garcés aquesta societat ha assolit una condició pòstuma amb la imminència d’un final de la civilització del creixement i del progrés. ¿Fins quan? es pregunta: “fins quan viuré amb la meva parella?, fins quan hi haurà pensions? Fins quan Europa continuarà sent laica, blanca i rica? fins quan hi haurà aigua potable? Fins quan creurem encara en la democràcia?” (Nova il·lustració radical, Marina Garcés, Anagrama, 2017). En la cosmovisió postmoderna del temps líquid, Zygmunt Bauman advertia ja que la fragilitat i esquinçament constant fa que entre la ciutadania habiti un sentiment col·lectiu de desubicació i desconcert respecte del futur i de profund malestar i desesperança: «El futur s’ha transformat i ha deixat de ser l’hàbitat natural de les esperances i de les més legítimes expectatives per convertir-se en un escenari de malson» (Retrotopía, Zygmunt Bauman, Paidós, 2017). Aquest escenari arriba al seu clímax els anys posteriors a la crisi econòmica de 2008, quan el sentiment popular mobilitzat pren les places expressant l’enuig pel fracàs de les institucions a l’hora de vehicular les demandes de la gent i donar-hi resposta. El trencament de la promesa de la modernitat d’una vida millor en termes materials, polítics i personals, viscut com un frau o una derrota, genera malenconia i ressentiment. La malenconia ens encadena a allò que hauria pogut ser» diu Garcés en un breu assaig (El temps de la promesa, Anagrama, 2023). Nostàlgia i ressentiment són els símptomes de la humiliació que han provocat les promeses trencades d’una vida millor, més feliç i més justa. Són les patologies de la promesa incomplerta. 

Els populismes i nacionalismes excloents no paren de créixer i guanyar escons als parlaments, ara també a Austria i Alemanya. El triomf d’Alternativa per a Alemanya a les darreres eleccions a Turingia i Saxonia, que bé podria ser el triomf -diu Enric Juliana a La Vanguardia- dels que senten nostàlgia de l’autoritarisme nazi en l’antiga Alemanya de l’Est, és una evidència més de que el discurs negacionista, maximalista i mentider és versemblant per a àmplies capes de la població quan aquestes se senten amenaçades i cedeixen a l’emoció contra la raó. Rebroten en el sí de les economies capitalistes industrials durant els períodes de recessió de cada cicle tecnoeconòmic. És un fet recurrent en moments crepusculars com l’actual quan mor un cicle i les seves tecnologies, junt amb les idees, els valors i el sentit comú que el va fundar, però encara no es fa del tot evident una nova síntesi creïble capaç de projectar confiança i esperança en un futur de progrés. Llavors reapareix inevitablement la nostàlgia com a mecanisme de defensa en la falsa esperança de reconstruir una llar ideal que mai va existir. Aquesta és la síndrome del nostre temps. 

L'odi i la confrontació política sistemàtica que propaguen els populistes, agitant les passions per sobre del pensament crític i la racionalitat, s’ha allotjat també a les nostres institucions. Aprofitant el moment d’incertesa, els populistes propaguen una anàlisi simplificada i unes solucions contundents i miraculoses per mitjà d’una retòrica incendiària que, malauradament, troba receptibilitat en la profunditat del sentiment humà. El líder de la França Insumisa Jean-Luc Mélenchon diu que la política no es fa només amb idees; també es dirimeix en l’àmbit de les passions. Però sobretot es dirimeix en l'àmbit dels interessos. Els nostàlgics portaveus de la involució, que són els portaveus de les classes propietàries, continuen preguntant-se «què és bo per al desenvolupament del sistema?» Tenen nostàlgia del sistema. Però només hi ha una forma de salvació, que és preguntar-nos «què és bo per a l’home?» Per a totes les persones. I la resposta cal construir-la, formular-la a cada moment, a cada lloc, des de cadascú. Des de la raó i el pensament crític. No hi ha retorn a una època daurada per a tots els homes perquè mai va existir.