Aprendre a viure dins dels límits, a propòsit de l’aeroport

 

S. Clarós

Posicions antagòniques, desacords i tacticisme polític de curta volada han segrestat un debat assossegat sobre si Barcelona i Catalunya necessiten ampliar l’aeroport del Prat. Debat i tranquil·litat són pràctiques quasi oblidades a Catalunya i a Espanya. La presa de decisió més aviat ha anat envoltada de manifestos, traïcions, mobilitzacions i malentesos a falta d’un govern que amb domini de la gramàtica sigui capaç d’escriure un bon discurs amb sentit sobre la Ricarda, els avions i els milions d’Aena. Un relat no ja sobre l’aeroport sinó sobre el conjunt de les infraestructures, en el marc de desenvolupament social i econòmic que demanda l’actual cicle industrial, i que sigui realista d’acord amb les condicions i els perímetres físics, econòmics i ambientals del país, i dels temps que corren. Sense un projecte de país amb consens és molt difícil acordar el futur de l’aeroport.

L’aeroport ens recorda que estem en transició per adaptar-nos als límits, molt pròxims sinó sobrepassats, del territori i dels recursos. Les crisis actuals: l’augment del preu de la llum, els peatges de les autopistes o la capacitat de l’aeroport, tenen a veure amb aquests límits. No som un exemple d’equilibri territorial: Barcelona concentra població i activitat en una Regió Metropolitana que en només el 7,6% del territori acull una població del 64% i  genera el 70% del PIB de Catalunya. El territori metropolità està ocupat pràcticament en la seva totalitat. Això explica les tensions a l’hora d’ampliar l’aeroport i en general qualsevol planejament urbanístic.

El delta del Llobregat compren espais naturals protegits i un parc agrari, a més de diversos nuclis urbans, i també zones industrials i logístiques com el Port i l’Aeroport. Cap d’aquests espais o instal·lacions pot créixer sense afectar-ne d’altres veïnes. La proposta d’AENA per ampliar la capacitat operativa del camp de vol afecta inevitablement l’espai natural i agrari que l’envolta com alternativa al sacrifici de l’urbanització Gavà Mar que, de fet, és la responsable de que els avions no puguin enlairar-se en aquella direcció.

Ni als Vallesos ni al Baix Llobregat hi ha espai per nous corredors ferroviaris que permetin créixer respecte del transit actual, amb un coll d’ampolla a Barcelona que demana des de fa temps un tercer túnel per alleujar la situació. El Port ja no creixerà més perquè limita amb el Riu que ja va ser desviat en una anterior ampliació. Els polígons industrials del Baix Llobregat poden créixer en densitat amb indústria i serveis digitals, però no tenen sòl suficient per una fàbrica de cel·les de liti per a la Seat de Martorell, per posar un exemple. El territori metropolità es troba saturat. Algunes grans industrials com la CELSA de Castellbisbal està ocupant finques ja al límit de la zona inundable de la llera del Llobregat.

L’electrificació de la mobilitat i la climatització d’edificis comportarà una demanda elèctrica a l’àrea metropolitana que aquesta no podrà satisfer amb renovables perquè no hi ha prou superfície de sòl ni de teulades. Portar-la d’altres comarques de Catalunya a on hi fa vent o hi ha sòl disponible topa sovint amb oposició ciutadana contra parcs eòlics i fotovoltaics. Si Catalunya no és autosuficient en la producció d’energia renovable l’haurà d’importar de l’Aragó amb línies elèctriques de molt alta tensió que també rebutja una part de la població. En conclusió, ens trobem en un moment en el que la gramàtica per escriure un relat per a la Catalunya d’aquest segle és diferent de la que coneixíem. Però és absolutament necessari escriure el guió d’aquest projecte de país enlloc de fer promeses ideals com si Catalunya fos el que no és. Queda clar que les decisions que cal prendre respecte de l’aeroport transcendeixen al futur d’una llacuna pratenca emprada com excusa per la confrontació.

Quina és la nova gramàtica? En primer lloc, l’escassesa de matèries primeres que augura un increment de preus generalitzat, que ha agafat als governs desconcertats i desarmats, com l’espanyol que, per boca de la ministra Ribera, demana empatia a les elèctriques que és tant com demanar la lluna. En segon lloc el context «d’emergència climàtica» com ho han definit els mateixos governs davant l’advertiment de la comunitat científica, i més recentment l’informe de l’IPCC, dels danys irreversibles de no actuar amb fermesa i urgència. Tot, acompanyat -per major credibilitat- de l’impacte emocional aquest estiu dels incendis, sequeres, huracans i fenòmens meteorològics extrems, que està encenent alarmes no només en els governs sinó també en els mercats financers i les empreses del sector energètic.

Catalunya és un país petit i amb pocs recursos naturals, però ha sabut contrapesar les mancances aprofitant l’estratègica posició de centralitat en la mediterrània occidental, enfocada a la indústria i el comerç. La transició cap a una economia digital, verda i circular brinda una oportunitat per descarbonitzar i desmaterialitzar l’economia per dependre menys dels recursos que no tenim. Reduir la mobilitat comportarà transformar el model turístic i en conseqüència reduir el tràfic aeri, sense que això signifiqui un retrocés en ocupació i benestar si som capaços d’incrementar proporcionalment el pes del Pib industrial electrificant els consums energètics, aprofitant el potencial de la biomassa dels nostres boscos i cultius, limitant l’activitat agroalimentària a aquella que no sobrexplota els recursos hídrics i manté la producció càrnica dins del que poden absorbir els embornals per a les dejeccions ramaderes, reconvertint la petroquímica i la indústria de l’automòbil, entre altres. Caldrà dedicar-hi bona part dels pressupostos públics i també els fons europeus de recuperació. El cost de la reconversió industrial no ha de recaure en els treballadors. Una transició justa demana plans i recursos públics per l’acompanyament dels treballadors i de les comarques que perdin capacitat productiva. Les polítiques socials han de protegir les franges més vulnerables de població davant l’increment de preus dels recursos bàsics. Vet aquí un pla de país.

Tornant a l’aeroport, els governs haurien de negociar una inversió que modernitzi les instal·lacions fent-les més eficients i sostenibles. Inversió en una nova terminal que ajudaria a descongestionar i guanyar més operativa en el camp de vol. Instal·lacions d’autogeneració i millora de l’eficiència energètica. Inversions en recerca d’aeronaus sostenibles en col·laboració amb  l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aeroespacial de Castelldefels. Tot però sense sortir del perímetre actual de l’Aeroport, en una lògica no expansiva sinó de contenció per no afectar els espais naturals. La humanitat sobreviurà a aquest segle si és capaç de d’aprendre a viure i créixer dins dels límits que ens posa el planeta. Catalunya necessita un full de ruta que reconegui els seus límits. Ignorar-los només ens conduiria al col·lapse. La negociació amb Aena i el govern de l’Estat ha de ser possible en un clima de cooperació.