I ara...una crisi econòmica

S Clarós

Tinc una mala notícia pels que creguin que un cop desconfinats la ciutat serà més habitable, amb menys cotxes, amb un aire més net, i millor conciliació de la vida laboral i familiar amb el teletreball. La causa d’aquest cel blau i de la fraternitat que emana dels balcons aquests dies de coronavirus és la mateixa que deixa a la gent a l’atur, que ensorra negocis, trenca el pla de vacances sense saber si et tornaran o no els diners d’una reserva. La causa és un decret que a l’hora que protegeix la salut de les persones provoca una crisi econòmica que derivarà, ja ho està fent, en una crisis social i també política. El meu presagi és que si passada la pandèmia hem d’escollir entre cel blau o treball, escollirem treball. Si l’elecció és entre fer vacances de proximitat o turisme low-cost tornarem a saturar l’espai aeri, i Barcelona tornarà a bullir de visitants, reobrirem la polèmica sobre l'ampliació de l’aeroport del Prat i el nombre de places hoteleres que pot suportar la ciutat. Hi ha alguna forma de no haver d’enfrontar aquests dilemes?

Les disjuntives acompanyen sempre, per això fer política és optar i prendre decisions que a vegades no són les millors sinó les “menys dolentes”. Aquesta crisi no és sistèmica, és accidental provocada per un fet imprevist, inesperat. El que si forma part del sistema és que aquest fet inesperat ens ha agafat desprevinguts i sobretot desatesos. M’explicaré:

L’aturada de l’activitat productiva s’ha trobat  a casa nostra amb una economia afeblida per l’elevada precarietat, herència de les reformes laborals de 2012, un deute públic pròxim al 100% del PIB fruit de la darrera crisi, un sector sanitari extenuat per les retallades de les polítiques d’austeritat dels anys de recessió, i un desequilibri sectorial endèmic agreujat per la pèrdua d’indústria que ens ha fet més dependents de l’exterior. Em refereixo a Catalunya i a la resta de l’Estat indistintament. Aquest paisatge desolador, que no és fill de la contrarietat sinó de les males decisions governamentals, com argumentaré, empitjorarà: augmentarà encara més el deute per poder pagar temporalment subsidis d’atur i rendes de subsistència mentre no es recupera l’economia. Caldrà gastar més diner públic per rescatar empreses, autònoms i serveis bàsics, i invertir en canvis estructurals del model productiu per descarbonitzar l’economia abans que el canvi climàtic ens escombri del planeta. Ho podíem haver evitat?

Catalunya té una economia molt diversificada, però també molt decantada cap als serveis que representen el 74,4% del valor afegit brut produït (VAB). La indústria només representa el 19,3%, tot i que ha augmentat en el darrers anys perquè la deslocalització d’empreses industrials els anys 90 havia afeblit molt la capacitat de la indústria catalana, fins el punt de perdre quasi completament sectors estratègics com el tèxtil i l’electrònica de consum. Però inclús amb una indústria minvant no vam deixar de créixer fins i tot per sobre d’altres països de l’entorn a expenses del sector de la construcció, que el 2005 representava més de l’11% del VAB català. La punxada de la bombolla immobiliària, que estava anunciada, va deixar a Espanya un milió de treballadors de la construcció a l’atur i va arrossegar al sector bancari a la fallida gairebé d’un dia a l’altre. Avui la construcció representa només el 5% del VAB català. Però la sortida de la recessió, que va durar ben bé 5 o 6 anys, no va ser industrial com hauria aconsellat una lliçó ben apresa, sinó que la recuperació va anar de la ma d’un fort rellançament del sector turístic. En els darrers 10 anys el flux de passatgers a la destinació catalana s’ha incrementat en un 81,9% fins l’arribada del COVID-19 que el passat mes de març va fer caure de cop més del 90% de les reserves turístiques internacionals a Catalunya. El COVID-19 ha tornat a posar de manifest la vulnerabilitat d’una economia desindustrialitzada, que va optar per l’especulació immobiliària amb la conseqüència que coneixem, i ara altament exposada al sector turístic que representa el 12% del VAB i el 13% de l’ocupació.

En el programa de política industrial del Govern de la Generalitat de 2015 “La Nova Estratègia Industrial de Catalunya” va considerar com àmbit d’inversió prioritari el clúster de les Indústries de la Salut i la Vida. Va quedar escrit al paper però el Govern no va fer pràcticament res, com ha quedat ara palès pel desproveïment de material sanitari i instal·lacions bàsiques. A més, el fallit impuls industrial va ser camuflat per la bombolla turística que es venia gestant. L’auge del turisme tenia dos pilars bàsics: l’alt atractiu de Barcelona com a destinació d’oci, gastronomia, empresa, fires, cultura, etc. i l’assequibilitat de l’oferta, al preu d’una dramàtica precarització laboral que ha acompanyat el creixement d’aquest sector, estampant tristament com una falsa caricatura l’imatge de les anomenades Kellys (les cambreres de pis). Els conflictes socials entorn de la turistificació de l’economia catalana no acaben en lo laboral sinó també en el lloguer de pisos i habitacions d’ús turístic il·legals, els també famosos conflictes entre els taxis i les plataformes de vehicles amb conductor VTC, o conflictes ambientals com el suscitat arrel de l’ampliació de l’aeroport del Prat que es debatia aquí encara acaloradament quan el virus ja matava a Wuhan. 

El turisme trigarà a recuperar-se de l’aturada del COVID-19, arrossegant l’hostaleria, el comerç, les aerolínies, l’oci, i altres serveis relacionats que ocupen milions de persones i que són estacionals i precaris. L’economia catalana té mala peça al teler perquè no va fer els deures a temps ni per evitar la crisi de 2008 ni tampoc la d’ara. És hora de que els governs prenguin el timó de l’economia i deixin de ser displicents i condescendents amb els vents del mercat que tal com s’ha tornat a demostrar no menen a port segur. La raó del meu auguri no és pessimisme sinó la constatació de que com a país encara no tenim un pla de futur per transformar la nostra economia, i m’atreviria a dir que ni tan sols és el que més preocupa ara mateix als responsables polítics del país, més pendents d’eleccions que de planificar el futur, amb incapacitat manifesta de comprendre el present. Que ningú doncs esperi un miracle. 

Res no tornarà a ser igual?

S. Clarós

Coincideixen nombrosos articulistes i tertulians en aquests temps de coronavirus, amb relació a les seves conseqüències i ensenyances de com canviarà el món després d’aquesta crisi. Alguns diuen que res no tornarà a ser igual. Que estem davant un canvi històric. Que el coronavirus marcarà l’inici d’una nova època. Aquestes profecies del no retorn pregonen incerts canvis transcendentals que no son obvis. La crisi pot provocar, o no, canvis que no necessàriament seran a millor. En temps de por i d’incertesa es diuen algunes coses per aparentar una seguretat i una fermesa que no es té. Les afirmacions infundades expressen més un desig que una evidència. L’emoció excepcional que provoca aquesta situació insòlita és aprofitada per alguns per reblar el clau de les seves dèries particulars, cada u la seva: el coronavirus seria la prova de que el teletreball ha vingut per quedar-se (com agrada dir ara), també demostraria que estem al final del capitalisme, la fallida de la democràcia, el fiasco del govern de coalició PSOE-UP, la maldat de la globalització i, en definitiva, tots els fantasmes imaginables. 

El món s’atura, encara que provisionalment per la greu i inesperada crisi sanitària, però la represa no canviarà necessàriament el motlle econòmic i d’estil de vida sense un nou subjecte històric, sense un sentit o un propòsit i una força social entossudida en el canvi. Recordem que també es va anunciar el final del capitalisme en la darrera crisi financera. Un dels més fervorosos convençuts va ser el periodista i divulgador Paul Mason: “l’època daurada del capitalisme és ja història en el món desenvolupat, i en la resta, ho serà també en molt poques dècades”[1]. Hi ha base raonable per fer aquestes afirmacions? 

Per cert, algunes anàlisis més “currades” com la del professor i premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz, que parla de La fi del neoliberalisme i renaixement de la història[2] en clara al·lusió al famós assaig ¿El final de la història? (1989) de Francis Fukuyama, coincideix amb la percepció de canvi d’època. El mateix Fukuyama, que ja des del primer moment es va defensar dels atacs dels seus crítics per l’agosarada teoria del triomf definitiu del liberalisme i l’economia de mercat, esgrimint que se’l malinterpretava[3], reconeix que els seus punts de vista han canviat amb els anys. El replantejament figura en el prefaci del seu darrer llibre Identidad[4], publicat recentment, on el politòleg nord-americà manifesta ara estar més preocupat per l’autoritarisme i l’amenaça dels nacionalismes populistes identitaris com un risc per a la democràcia liberal moderna. Moments històrics com la crisi del petroli de 1973, la caiguda del mur de Berlín (1989), els atemptats de l’11 S (2001), la pandèmia del coronavirus (2020)... inciten canvis o inflexions, però quina és veritablement la força motriu d’un canvi d’època? 

    “Quan els símptomes es converteixen en alarmes planetàries és que hi ha un esgotament que suggereix reformatar el sistema”

L’epidèmia del covid-19 només és un símptoma dels mals que ens afligeixen, no tant per la causa (un virus) com pels efectes que ocasiona d’ordre sanitari, econòmic o polític, que venen a sumar a altres crisis contemporànies. Les pandèmies no són fenòmens nous. Han aparegut en altres moments de la història quan el món ha donat passos que han canviat l’escala dels esdeveniments. Amb la descoberta i conquesta d’Amèrica, per exemple, els europeus van propagar malalties que van massacrar la població nadiua. Les pandèmies són fenòmens associats a la globalització. La dimensió quasi còsmica i l’efecte massiu de les seves conseqüències alerta dels riscos de promiscuar en un món global i complex com l’actual. Avís, com agrada dir avui, “para navegantes”. 

Hi ha una acumulació de símptomes que cal interpretar i diagnosticar cada un d’ells per separat encara que alguns estiguin interrelacionats: l’emergència climàtica, la desafecció amb el sistema polític institucional i l’afebliment de la democràcia, la fi del treball, la previsible crisi energètica, ara també l’alarma sanitària. Quan els símptomes es converteixen en alarmes planetàries és que hi ha un esgotament que suggereix reformatar el sistema. No és que ens trobem a les portes d’un canvi d’època sinó que estem vivint ja una nova època on l’augment de la complexitat i de la globalitat reclamen respostes socials, polítiques i econòmiques d’una altra dimensió, en una altra escala, i de diferent qualitat. Per ser més precisos, estem en una transició on les referències d’antany ja no valen: cal una nova forma de produir, un altre model energètic, un nou sentit de la història, una arquitectura complexa de govern, per no dir unes formes més sofisticades de democràcia[5], com assenyala Daniel Inneraity, per contra del simplisme assembleari que pregonen els populismes d’esquerres.

 “No és que ens trobem a les portes d’un canvi d’època sinó que estem vivint ja una nova època”

Fins que no va arribar la crisi financera de 2008, vivíem de la prosperitat industrial nascuda a la fi de la segona guerra mundial que va impulsar l’ascensor social entre la classe treballadora (aquí a Catalunya iconolatrada pel Seat 600, la caseta i l'hortet, i un tímid estat del benestar) que simultaniejàvem amb l’esnobisme d’incipients innovacions de la tecnologia digital (la calculadora, el microprocessador, el CD, DVD...) que avançaven el que estava per arribar. Sense haver superat del tot els anys de recessió econòmica, ara hem entrat de ple en una altra època en la que molts no s’hi reconeixen: anar en cotxe ja no està ben vist si no prohibit, ja no comprem el diari al quiosc, les oficines bancàries no despatxen bitllets, i la gent ja no telefona sinó que tuiteja. Vull dir que amb l’enfonsament de Leeman Brothers el segle XX va quedar liquidat de cop. La represa després dels anys de recessió és un reinici després del final d’una història de destrossa social i ecològica, que situa ara el focus en la sostenibilitat: un món sense emissions, amb energia renovable, amb pocs cotxes i elèctrics, sense turisme de masses i amb economia de plataforma i de cures, per descriure succintament un escenari gens familiar per aquells que no són de la generació postmil·lènica. El d’ara no és un temps de gaudi sinó un temps de reconstrucció després de l’esfondrament de l’economia neoliberal que ha portat el planeta a la vora de diversos col·lapses. El nou sentit ara és desplegar tot el potencial tecnològic amb l’imperatiu, no diré de salvar el planeta, sinó de continuar existint. En la nova època l’economia està al servei de la producció i la tecnologia al servei de les persones i no del capital.

“El nou sentit ara és desplegar tot el potencial tecnològic amb l’imperatiu de continuar existint”

En el context de les tensions i les dialèctiques del món actual, el debat Hegelià de el final de la història ressuscitat per Fukuyama fa 30 anys, anunciant el triomf pòstum d’Adam Smith sobre Karl Marx o, el que vindria a ser el mateix, la fi de les ideologies d’esquerra o el triomf definitiu del liberalisme, no deixa de ser un debat decimonònic i ingenu, vist des de l’òptica actual. El gran eco social que va tenir en el seu moment s’explica per la guerra mediàtica entre els pregoners neoliberals i els marxistes resistents a la penombra de la fallada manifesta del comunisme de la Unió Soviètica. La ingenuïtat de Fukuyama queda palesa quan revisem la seva pròpia tesi a toro passat: Ell diu als seus crítics que el final de la història no significa la fi dels esdeveniments del món sinó la fi de l’evolució del pensament humà davant la constatació de que certes ideologies (es referia al feixisme, derrotat a la segona guerra mundial, i el comunisme definitivament derrotat amb la caiguda del Mur i la dissolució de la URSS) no serveixen per fer front als profunds canvis socials derivats de la revolució tecno-econòmica -jo afegeixo- i del món digital i global. El mateix raonament serveix per reconèixer avui que la revolució neoliberal no ha servit per evitar cap de les crisis que ens ocupen sinó que, al contrari, ha sigut l’instigadora de totes elles i del progressiu aprofundiment de la injustícia i la desigualtat. 

La ideologia neoliberal es va propagar com una pandèmia per Europa i Amèrica a partir de meitat dels anys 70 aplanant el camí per devaluar les rendes de les classes treballadores industrials en compensació dels minvants beneficis empresarials conseqüència de l’incessant increment del preu del barril de petroli i de la productivitat decreixent d’unes industries quasi exhaustes camí de l’obsolescència a l’espera de ser reemplaçades per l’economia digital. La globalització, facilitada per la tecnologia de les xarxes telemàtiques, servia tant per deslocalitzar les manufactures i acomiadar els treballadors de la metròpoli com per avivar la tirania dels capitals financers multinacionals usurpant la sobirania dels Estats. Així es va anar descapitalitzant la indústria europea, deslegitimant els governs nacionals i afeblint l’Estat del benestar amb retallades que es van redoblar durant la crisi sobretot a la sanitat pública que tant trobem ara a faltar per combatre el coronavirus.

“El coronavirus ha vingut per humiliar la galàxia neoliberal que no ens protegeix de la indigència humana davant de la contrarietat”

El coronavirus ha vingut per humiliar la galàxia neoliberal demostrant que ni el capital financer, ni el poder de les multinacionals, ni l’autoritarisme despòtic ens protegeixen de la indigència humana davant de la contrarietat. Quan sortim del forat de la pandèmia, que ens ha agafat desprevinguts i desatesos, ens retrobarem amb la crisi més greu, estructural i profunda, del canvi climàtic que també hem infravalorat i desatès. L’experiència colpidora d’aquest temps de pandèmia lluitant entre la manca de recursos i la mort porta a reconèixer que només la cooperació i la solidaritat poden avui salvar vides, i podran demà plantar cara a les conseqüències que poden ser devastadores de la crisi ecològica. 

La tecnologia, filla del coneixement humà, que és un dels motors de la història junt amb la dialèctica de la confrontació social, està accelerant el procés històric de globalització, és a dir, la interdependència entre els països, les comunitats i les cultures. En els darrers 100 anys, la velocitat de les comunicacions humanes ha passat dels 30 nusos d’un vaixell, als 300 quilòmetres per hora d’un tren, i fins els 1.200 milions de bits per segon de les xarxes 5G. Vet aquí la globalització. La globalització no és una ideologia que s’hagi de combatre sinó una realitat que canvia l’escala de l’acció política per governar un món cada dia més interdependent. Només quan la democràcia renuncia a governar, la globalització cau a les mans de poders aliens i despòtics que són els que ha alimentat la doctrina neoliberal instigats per lideratges com Reagan i Thatcher (anys 70), el famós trio de les Azores: Bush, Blair i Aznar (anys 90) o Trump, Salvini, Bolsonaro, entre altres (ara mateix). Per salvar la democràcia cal combatre les ideologies de l’individualisme, dels nacionalismes i els corporativismes de la galàxia liberal armant governances supranacionals com la Unió Europea UE, La Conferencia de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic COP o l’Organització mundial de la salut OMS, entre altres. 

“La globalització no és una ideologia que s’hagi de combatre sinó una realitat que canvia l’escala de l’acció política”

Els plans per rescatar les empreses, els treballadors i l’economia mundial, només es poden impulsar, com s’està veient, des de l’iniciativa dels Estats i el capital públic, i de forma col·laborativa més enllà de fronteres i nacionalismes. Però no és obvi que haguem après aquesta lliçó a la vista de l’actitud de governants i polítics pels quals prima l’individualisme liberal que mena al sense sentit del final de les il·lusions, del final de les ideologies, del final de la mateixa política. El neoliberalisme no és que ens hagi submergit en una muntanya de deixalles (manllevo la idea al filòsof de la postmodernitat Jean Baudrillard) sinó que ens ha transformat a nosaltres mateixos en deixalla. 

Ara Europa té un pla de reconstrucció que no pot esperar a que sortim de la pandèmia. És el Plan Nacional Integrado de Energia y Clima (PNIEC)[6] que a l’Estat espanyol li costarà 241.000 milions d’euros entre 2021 i 2030 en inversions de canvi de model energètic, eficiència i transició justa. El PNIEC és l’estratègia política europea per revertir les externalitats ambientalment insostenibles que enverinen les arrels dels ecosistemes i arruïnaran les seves economies. És un pla també de rellançament de l’economia, de creació de riquesa i llocs de treball mitjançant la transició del model energètic i del model de producció lineal a l’economia circular.

“Els riscos globals només es poden combatre amb més governança i més solidaritat global”

Les inversions multimilionàries per rescatar les persones treballadores i les empreses de l’aturada productiva que ha causat el coronavirus només serviran per tornar a posar en marxa el món i reprendre la reconstrucció a la que estem cridats en aquesta nova època si són mancomunades a través de mecanismes de solidaritat internacional, almenys a la UE. Els riscos globals només es poden combatre amb més governança i més solidaritat global. O és que algú creu que economies empobrides i endeutades podran complir amb els deures de reducció de gasos d’efecte hivernacle i fer les inversions necessàries pel canvi de model productiu? En aquesta tasca de tornar a engegar el món i reconstruir allò que el capitalisme neoliberal va malmetre s’hi han de comprometre quantitats ingents de recursos que només s’aconseguiran des de la cooperació i la solidaritat europea i mundial. 

L’impuls i els pilars bàsics de la nova època són, d’una banda, els acords internacionals i les polítiques de descarbonització i sostenibilitat. I per una altra banda, dotar la democràcia de l’arquitectura política adequada. Les polítiques de canvi de model són el motor econòmic per sortir de la crisi amb la inversió pública necessària per fer les transicions, tot rescatant persones treballadores i empreses de l’aturada productiva del coronavirus i de les externalitats negatives del canvi de model productiu (transició justa). La possibilitat d’executar el que bé podem qualificar de Pla Marshall del s.XXI, que Jeremy Rifkin anomena El Green New Deal Global[7], dependrà de com a Europa es resolgui políticament la tensió i la credibilitat de la democràcia per barrar el pas als populismes i les noves formes de feixisme identitari que han proliferat durant l’etapa de recessió i de recuperació econòmica. Daniel Innerarity parla de sofisticar la democràcia en el sentit d’orquestrar i equilibrar els valors, i els procediments (participació ciutadana, eleccions lliures, judici dels experts, sobirania nacional, protecció de les minories, primacia del dret, autoritats independents, rendició de comptes, deliberació, representació...) perquè combini i respongui satisfactòriament a l’exigència dels ciutadans i l’eficàcia de l’acció política. El rellançament del nou cicle tecno-econòmic, o nova època, o Green New Deal, precisarà de la recuperació del poder polític per part dels Estats i de la construcció i consolidació d’estructures supranacionals com la UE que constitueixin l’eix de solidaritat continental. 

[1] Postcapitalismo, Paul Mason, Paidós, 2016
[2] La fi del neoliberalisme i renaixement de la història. Ara, 7 nov. 2019
[3] Respuesta a mis críticos, F. Fukuyama, El País, 21/12/1989
[4] Identidad. F. Fukuyama. Planeta,S.A., 2019).
[5]Una teoría de la democracia compleja Daniel Innerarity,2020
[6] Borrador actualizado del Plan Nacional Integrado de Energía y Clima 2021-2030, 20 ene. 2020, MITECO
[7] El Green New Deal Global. Jeremy Rifkin, Paidós, 2019