Espanya i la política de la vibració constant

 

S. Clarós

Espanya és en aquests moments com un vas d’aigua ple a vessar. No es desborda perquè hi ha una tensió superficial. En física, la tensió superficial és deguda a la cohesió entre les molècules del líquid, que fa que aquest formi una fina membrana a la superfície que impedeix que l'aigua surti del vas. En política, la feble cohesió —és a dir, la manca de confiança d’una societat en si mateixa— debilita aquesta membrana i deixa el líquid a mercè de qualsevol moviment o vibració que superi el marge de tolerància.

Portem massa temps malmetent la confiança mútua entre els ciutadans, la legitimitat de les institucions i l’autoestima col·lectiva. Hi ha qui cada dia explica que passen massa coses greus i que la situació s’ha fet insostenible. Però, en realitat, no és que passin massa coses; és que cada fet que ocorre posa a prova la feble membrana social. Fa un mes de la convocatòria d’eleccions generals. Fa just una setmana van xocar dos trens d’alta velocitat. Ahir va dimitir un ministre i va morir un futbolista. Avui Trump ha perdut la majoria política als EUA. La setmana que ve hi ha una vaga general. I encara passaran moltes coses més fins al dia de les eleccions. La gravetat, doncs, no es mesura amb l’efecte acumulatiu i el soroll de l’actualitat, sinó amb la manca de capital social per absorbir-los.

Si debilitem la membrana social, cada gota de més amenaça de desbordar-ho tot. El relat constant que tot va malament —sovint ignorant les dades objectives— i que la situació és insostenible actua directament contra aquesta protecció. Si es repeteix diàriament que les institucions democràtiques no funcionen, es genera una profecia autocomplerta: la ciutadania deixa de creure-hi i el sistema esdevé cada cop més feble davant la propera sotragada.

Una democràcia madura no és aquella on no passen coses greus, sinó aquella que disposa de mecanismes institucionalitzats per absorbir els impactes. Quan qualsevol vibració posa en perill l’estabilitat total, significa que hem substituït el debat polític per una situació d’alerta constant. Això és el que han fet la dreta i l’extrema dreta espanyoles des de l’inici de l’actual legislatura. Quan des de la institucionalitat del partit de l’oposició s’insulta greument el president del país, el que s’està gestant és la vibració definitiva per fer vessar el vas. Tota l’acció parlamentària del PP i Vox s'ha dirigit a desbordar el sistema. Per això, el repte de cara a les properes eleccions generals no és simplement decidir qui governa, sinó trobar la manera de tornar a cohesionar les molècules d’aquest líquid per reconstruir, de bell nou, la membrana de la confiança.