Un país a la penombra

 

S. Clarós

Trencada la coalició de govern independentista, es tanca definitivament a Catalunya el parèntesi iniciat amb la polarització sobiranista del «procés», un duel entre Catalunya i Espanya que ha enfrontat la ciutadania i ha estroncat l’acció del govern. El procés es va iniciar quan l’òrbita política catalana va virar, en la seva definició política, del domini de classe al sentiment nacionalista, unint contra natura forces antagòniques que canviaven també majories parlamentaries, i durien a la fallida declaració d’independència. Aquella aliança per a la independència ja no existeix. L’ha destruït una força superior: el conflicte social, i una força inferior: l’interès partidista. Ho ha certificat el trencament del govern de coalició entre ERC i Junts per Catalunya. Ha quedat però l’estela emocional que per a molts té regust de fracàs o engany. I també les raons de context que perduren. L’independentisme el va inflar la grisor dels temps i el malestar col·lectiu que, sumat al pes canviant dels arguments històrics, polítics i culturals que sempre ha esgrimit l’ànima sobiranista d’aquest país, oferia en safata una excitació populista desafiant la pèrdua de confiança en les institucions.  

Els fets d’octubre de 2017, moment àlgid del procés, van anar precedits per la revolta ciutadana del 15M de 2011, quan la desafecció i la indignació havia soscavat l’estat d’ànim col·lectiu, i sembrat malestar i por en les classes mitjanes en recessió, sumant l’enuig dels col·lectius més precaris temerosos d’un futur incert. S’albiraven núvols de tempesta insinuant crisis que estaven per venir. A Catalunya la reacció a la indignació i el cansament va ser més arrauxada que intel·ligent. La crisi del gas, la inflació i les notícies que arriben d’Ucraïna que mantenen Europa amb l’ai al cor, la crisi profunda al Regne Unit i una primera ministra italiana d’ultradreta -per fer flaixos d’actualitat- descriuen quin és encara el context global del malestar: un món dislocat que ja no respon als ressorts esperables perquè ha canviat modernitat industrialista per sostenibilitat i digitalització; que interroga constantment sobre si anar de vacances a l’Adriàtic o salvar el planeta; que fascina amb TikTok i tem alhora la bretxa digital; que no percep encara les llums del canvi sinó una penombra plena d’amenaces i una manca clamorosa de projecte creïble per Europa, per Espanya i per Catalunya que enfosqueix  el present. Són les raons de context que perduren i que agiten, ara aquí, ara allà, l’escena europea. 

Convergència Democràtica de Catalunya havia ocupat durant 23 anys el catalanisme polític, mentre que Esquerra Republicana, el partit històric, no trobava el seu lloc, tampoc en el seu breu pas pel tripartit. La crisi per jubilació política de Jordi Pujol transcendia la mera successió. De sobte va caure la imatge plàcida de l’oasi català que havia conreat el pujolisme, emanant la putrefacció d’una casta política arrapada al poder que no se’n sabia avenir al veure les masses circumdant el Parlament i insultant als honorables consellers, perquè només podien imaginar-se als catalans protestant contra Espanya. En resposta, els hereus de l’extinta Convergència redirigien la ira cridant a sublevar-se contra l’ordre constitucional, aquell «regim del 78» que ells mateixos havien contribuït a construir. L’excés emocional, tant la desesperació com el frenesí, és perillós perquè la mateixa causa que pot enderrocar un govern en un esclat de rancúnia projectada cap a les institucions o les classes dirigents d’un país, pot enlairar a presidir la màxima institució un lelo o un ruc. El trumpisme, per posar-hi nom.

La incapacitat d’afinar els marcs polítics d’encaix de Catalunya dins l’Estat perquè, ni des de Barcelona ni des de Madrid, no es lluitava per res que no fos la confrontació que sumava vots als bàndols respectius, indicava la mar de fons: un buit per esgotament de projecte global. El projecte de modernitat, la societat de consum, els drets socials i el benestar del segle XX, aquell que va impulsar el progrés econòmic català des de la fàbrica amb la ma d’obra dels camps castellans i andalusos, tocava a la seva fi. La Catalunya d’acollida i alhora gueto als barris dormitori del cinturó industrial de la metròpoli, ara dignificats i democràtics, era contestada per un rerepaís més essencialista que reivindica una específica catalanitat i es queixa amb impotència del despoblament.

Sense projecte per il·luminar la Catalunya, l’Espanya i l’Europa del segle XXI, la política era mera gesticulació. Les xarxes digitals desbordaven l’esfera de les mediacions (les 155 monedes de plata de Rufian). Els partits polítics es van veure sobrepassats per moviments socials com l’ANC. La deserció de la política va posar les decisions a mans del poder judicial, l’únic poder real encara vigent, per més que també qüestionat. Havia saltat pels aires el pacte social que mantenia alguna cohesió, agafant el país políticament feble i desmoblat.  

Les classes mitjanes catalanes, espanyoles i europees estan en transició però amb el fre posat, amb nostàlgia d’un estil de vida que ara se sap impossible. La transició i el canvi de paradigma és global. Canvien els valors, es difuminen els contorns conceptuals d’allò conegut o que es creia conegut. Cauen fronteres virtuals en la concepció de gènere. Els coneixements tant temps conreats per a una vida professional han perdut valor. S’apilen muntanyes d’electrodomèstics que ja no tenen ús, alhora que creix l’escepticisme cap a les ciutats sense cotxes, vacances sense viatjar a l’estranger, identitats digitals i algoritmes que suplanten treballadors... Els canvis de paradigma global, com l’actual quarta revolució industrial, sempre tenen efectes traumàtics sinó violents, perquè desapareix una lògica, un sentit comú social que com el vent del desert esborra petjades i camins sense els quals la política deambula indigent, sense rumb. El “procés” no és un fenòmen isolat, als EUA tampoc es recorda un episodi com l’assalt al Capitoli animat pel propi president, ni la difunta Isabel II havia imaginat que a la pèrdua de l’imperi, es trobaria a  les portes de la mort a un pas de la fallida econòmica. 

Catalunya viu en un estat d’ànim crepuscular, de semiconsciència, modelat encara per gestos, per afectes i desafectes, sense acabar de desentrellar quin és el projecte de país: com electrificar la mobilitat, descarbonitzar l’economia, preservar els paratges i ecosistemes, valoritzar els treballs de cures, domesticar les plataformes digitals i fer, en definitiva, una transició justa que no s’emporti per davant els més vulnerables i transformi la nostra petita economia, en un moment on només guanyen els grans i forts o els que saben pactar i cooperar per ser competitius. Vivim temps de penombra, i la única sortida possible per il·luminar el green new deal és recuperar la capacitat de diàleg i de cooperació. Un escenari polític que avui és més lluny que mai a Catalunya, amb un govern que prefereix estar en minoria abans que rectificar la seva ruta en benefici de tots.