Europa, crisi, nostàlgia i més....

Pontons, agost de 2022

S. Clarós

Estat de la qüestió

L’estiu passat (2021) el mercat del gas natural va experimentar una pujada de preus amb repercussió a la tarifa elèctrica que va preocupar al sector industrial. El paral·lelisme entre l’encariment del gas i l’electricitat es deu a la singularitat del mercat majorista elèctric (Pool) que fixa la retribució del Kwh segons la tecnologia de generació més cara, que habitualment és el gas. La falta de voluntat de la CE d’intervenir el mercat majorista va fer que ja a l’octubre, quan s’enfilava encara més la corba de preus, els governs europeus adoptessin tímides mesures de contenció de la inflació i el descontent ciutadà reduint els impostos a l’electricitat. Els governs espanyol i portuguès van ser hàbils negociant amb Brussel·les la denominada excepció ibèrica, responsable de que avui els preus de l’electricitat a la península siguin dels menys cars d’Europa. La CE no era conscient encara de la magnitud del problema energètic fins que la invasió russa d’Ucraïna, el febrer passat, va fer que Europa imposés un règim de sancions als agressors, renunciant entre altres al gasoducte Nord Stream 2, que s’ha acabat girant en contra dels països europeus més dependents del gas rus com Alemanya i Itàlia. Europa es troba ara davant d’un enorme abisme energètic. La gran dependència del gas rus, condiciona sinó desarma a la Unió respecte del front ucraïnès, i alhora força un pla d’austeritat energètica urgent per l’elevat risc de desproveïment. Mentre tant, la inflació dels preus energètics arrossega al sector alimentari i altres. L’IPC se situa ja prop de l’11 % a Espanya.

El rapte d’Europa

La pau, tal com l’hem coneguda, s’ha acabat. «De moment, la guerra freda a Europa ja és irreversible», escrivia el mes passat Manuel Castells a La Vanguardia. Afegia l’exministre «La crisi energètica en subministrament i preus, serà devastadora abans que fem la transició. Lamentarem no haver-ho fet abans». En aquells dies, una turbina espatllada marca Siemens, del gasoducte Nord Stream 1 s’encreuava entre una Alemanya, que tem el pitjor dels escenaris d’hivern, i la Rússia de Putin disposada a canviar gas per l’aixecament del règim de sancions i relaxació occidental en el front armamentístic d’Ucraïna. Alemanya és la principal afectada junt amb Àustria, França, República Txeca, Eslovàquia i Itàlia.

L’Agitació geopolítica global va en augment: tensió al Pacífic i clima reescalfat entre la Xina i Taiwan, primer productor mundial de microxips, essencials tant per a la indústria de l’automòbil com per als míssils russos. Tensió també en augment al nord d’Àfrica entre Algèria i el Marroc, sumat al canvi de posició espanyola sobre el conflicte del Sàhara, amb el resultat de tancament d’un gasoducte i reducció del flux de gas cap a Espanya. El risc de propagació del virus trumpista als EEUU, país de procedència del gas liquat que abasteix ara les regasificadores europees, la major part de les quals són a Espanya, manté Europa amb l’ai al cor! Europa afronta l’estiu més calent de la història, amb els pitjors incendis des de fa temps, mentre prepara el que podria ser el pitjor hivern, reprogramant aliances i hostilitats. El canceller Scholtz lamenta ara (tenia raó Castells) no haver acabat el gasoducte MidCat entre Espanya i França que proveiria de gas algerià els països del centre d’Europa si els governs francès i espanyol no l’haguessin descartat per poc rendible. Merkel llavors creia que a la primera economia europea no li faltaria el gas rus a través del megatub Nord Stream 2 però no es va arribar mai a inaugurar. L’exportació espanyola d’electricitat a França bat rècords aquest agost pel risc de col·lapse de la xarxa de centrals nuclears del país veí, i per la baixa hidraulicitat a la riba mediterrània. La ministra Teresa Rivera vol completar el més aviat possible els 226 quilòmetres que falten per connectar Catalunya amb el Sud de França (el MidCat), pensant més que en el llarg termini Espanya exportarà hidrogen i gasos renovables als països al nord dels Pirineus. 

En resum, la transició que experimenten les economies del món, que ara freguen les vores materials i energètiques del planeta, ha canviat els eixos cardinals de la geoestratègia mundial. El canvi d’estratègia que ha de fer Europa passa per accelerar l’autoproveïment renovable, i assegurar les energies de transició com ara el gas natural. La península Ibèrica és la regió més ben posicionada avui per fer la transició si Espanya i Portugal modernitzen la indústria per atraure capital, i recursos materials i tecnològics, dins d’una economia productiva descarbonitzada i circular. Pel seu potencial renovable, a la península es podria produir el Mwh més barat de tota la UE, avantatge que resituaria les produccions industrials més intensives en energia, i la producció d’hidrogen verd exportable a través de gasoductes com el MidCat, i alhora fabricar els fertilitzants més barats de la UE.

Fins aquí les oportunitats, però els reptes a curt termini són enormes. El principal és d’ordre cultural i polític: serem capaços els europeus de fer renúncies, practicar l’austeritat i canviar de model i estil de vida? Perquè la calor extrema d’aquest estiu, els incendis desbocats i la sequera perllongada, són l’altra cara indissociable del problema energètic. Energia i clima es troben en l’actual model socioeconòmic en relació inversa. Per acabar, la variable temps. El temps per fer una transició energètica tranquil·la es va acabar, i ara tot va a remolc de la Rússia de Putin i dels càrtels del petroli perquè quan un recurs escasseja, i és el cas de tots els combustibles fòssils, l’especulació ve servida. Europa ha estat víctima de la seva pròpia ingenuïtat i ara resta hostatge de la Rússia de Putin.

La nostàlgia és una trampa del cor que bloqueja l’aventura del canvi.

Força gent, a més del Partit Popular, va ridiculitzar el gest simbòlic del president Sánchez quan es va treure la corbata. Un gest amb alta càrrega de significació que volia transmetre un missatge. A les cultures ancestrals, el llenguatge simbòlic és una forma gairebé sagrada d’expressió. En el simbolisme, el poeta consuma una figuració del sentir. El menyspreu al simbolisme (treure’s la corbata) per desobeir el missatge d’austeritat energètica proclamat pel president és una forma de negacionisme del canvi climàtic i de la crisi energètica. És un escapisme per evadir responsabilitats. És una manifestació de nostàlgia. Els de la meva generació correm el risc de caure malalts de nostàlgia: Nostàlgia de l’acampada estiuenca junt a grans congestes de neu que s’alcen fins els cims; Nostàlgia d’una infància feliç vora els camps de roselles gronxades per una brisa càlida, amb papallones de colors; Nostàlgia de la passejada sota els pins olorosos encara gotejant després de la pluja de mitja tarda d’agost... Ara que plou poc, es fonen les geleres de les muntanyes i fa temps que no es veuen papallones, enyorem un temps feliç, o aparentment feliç, que no tornarà.

 

La trampa de l’enyor, que tant pot ser polític com cultural, és la temptació a renunciar al pensament crític per la vinculació emocional. La nostàlgia és una emoció històrica que pinta de daurada una època, un temps o un espai llunyà, rememorant il·lusions perdudes que no tornaran perquè no eren reals sinó imaginades. Les contradiccions de la modernitat: les promeses d’una democràcia en justícia i harmonia ecosistèmica, desgastades pel pas del temps, tempten a tornar a les veritats absolutes. La nostàlgia presta un coixí on vessar el lament d’un món de ruïnes de ciutats brutes, d’ecosistemes desprogramats i aigües pudents. La nostàlgia és un viatge de retorn a allò local d’on vam ser expulsats per la globalització. És la defensa de la nació en època d’acceleració del ritme de vida i d’agitació històrica. La nostàlgia com a retorn a la llar és un fracàs! És l’intent fracassat de reconstruir la pàtria natal creant un refugi emocional i un paradís del que ens vam ja emancipar. «Los supervivientes del siglo XX sentimos nostalgia de una época en la que no éramos nostálgicos. Pero parece ser que no hay vuelta atrás» conclou textualment Svetlana Boym en una obra assaig (El futuro de la nostalgia, 2001) que furga en l’oceà de les emocions i els records des de la narració del retorn a la Leningrad natal deu anys després de la fugida, quan es va desintegrar la URSS. El relat d’un retorn de qui va emigrar i descriu els paisatges d’enyorança atrapats en una Rússia que sembla no haver curat mai la nostàlgia, desperten ara, en plena guerra, tot un sentit i interès. El migrant sap que vèncer la nostàlgia és no perdre l’esperança del futur per més complicat i utòpic que aquest es presenti.  

 

Morta la raó il·lustrada, visca la conspiració!

La incredulitat del missatge d’austeritat, tan ben explotada per l’oposició invitant a la desobediència, no sorprèn però preocupa. L’obstacle a vèncer és la ignorància i la dificultat d’administrar un món que és tecnològica, social i políticament complex que tendim a simplificar. L’univers inabastable d’informació, on es barregen fets, tesis, opinions, desarma la capacitat de discernir dels ciutadans quan la informació brolla sense control mancada de mediacions fiables i creïbles. La representació d’aquest estat de confusió són per exemple els programes televisius on dos grups de tertulians, argumentalment enfrontats, es discuteixi el que es discuteixi, no fan altra cosa que enfosquir i desarmar l’imperi de la raó. Dificulta la raó i el consens la manca de mediacions pel descrèdit de les institucions: el govern, els partits, els sindicats... Posant-les  sistemàticament en dubte s’acaba minant la credibilitat d’aquestes. La finalitat és fer dubtar de l’argument i desconfiar del missatger creant una visió del món conspirativa. Esborrant les traces de la raó il·lustrada, s’afebleix aquell mite de la modernitat pel qual la veritat anava revestida de ciència. L’exemple més palmari és Donald Trump que demostra com eliminada la raó i desacreditats els mediadors s’imposa la mentida que es vol creure. La que convé a l’esperit nostàlgic, aquell que no es vol enfrontar amb la complexitat, ni vol acceptar renúncies, i negarà per més obvia que pugui ser la realitat com el canvi climàtic, la pandèmia, la democràcia i tot allò que digui el lider populista.   

Sabíem que la dependència energètica de l’estat espanyol, i de Catalunya en particular, comportava un elevat risc pel futur econòmic del país. La mala política amb les primes a les renovables i «l’impost al sol» va encallar la transició que tímidament havia situat la indústria espanyola al lideratge mundial del sector de les renovables. El temps està demostrant que si bé aquí es va fer tot malament, a Europa, especialment aquells països que acostumem a citar com exemplars, ho van fer encara pitjor confiant a ulls clucs en els hidrocarburs procedents de Rússia. La conseqüència d’aquelles decisions equivocades és un futur immediat força dur pels països europeus. Segurament caldrà toca fons, assumir finalment que l’energia i l’alimentació són els béns materials més preuats on cal invertir. I redimensionar les polítiques industrials a tal fi.