Tinc
una mala notícia pels que creguin que un cop desconfinats la ciutat serà més
habitable, amb menys cotxes, amb un aire més net, i millor conciliació de la vida
laboral i familiar amb el teletreball. La causa d’aquest cel blau i de la fraternitat que emana dels balcons aquests dies de coronavirus és la
mateixa que deixa a la gent a l’atur, que ensorra negocis, trenca el pla de
vacances sense saber si et tornaran o no els diners d’una reserva. La causa és
un decret que a l’hora que protegeix la salut de les persones provoca una crisi
econòmica que derivarà, ja ho està fent, en una crisis social i també política.
El meu presagi és que si passada la pandèmia hem d’escollir entre cel blau o treball, escollirem treball. Si l’elecció és entre fer vacances de proximitat o
turisme low-cost tornarem a saturar l’espai aeri, i Barcelona tornarà a
bullir de visitants, reobrirem la polèmica sobre l'ampliació de l’aeroport del Prat i el nombre de places hoteleres que pot suportar la
ciutat. Hi ha alguna forma de no haver d’enfrontar aquests dilemes?
Les
disjuntives acompanyen sempre, per això fer política és optar i prendre
decisions que a vegades no són les millors sinó les “menys dolentes”. Aquesta crisi no és sistèmica, és accidental provocada per un fet imprevist, inesperat. El que si forma part del sistema és que aquest fet inesperat ens ha agafat desprevinguts i
sobretot desatesos. M’explicaré:
L’aturada
de l’activitat productiva s’ha trobat a
casa nostra amb una economia afeblida per l’elevada precarietat, herència de les
reformes laborals de 2012, un deute públic pròxim al 100% del PIB fruit de la
darrera crisi, un sector sanitari extenuat per les retallades de les
polítiques d’austeritat dels anys de recessió, i un desequilibri sectorial
endèmic agreujat per la pèrdua d’indústria que ens ha fet més dependents de l’exterior.
Em refereixo a Catalunya i a la resta de l’Estat indistintament. Aquest
paisatge desolador, que no és fill de la contrarietat sinó de les males
decisions governamentals, com argumentaré, empitjorarà: augmentarà encara més
el deute per poder pagar temporalment subsidis d’atur i rendes de subsistència mentre
no es recupera l’economia. Caldrà gastar més diner públic per rescatar empreses,
autònoms i serveis bàsics, i invertir en canvis estructurals del model
productiu per descarbonitzar l’economia abans que el canvi climàtic ens escombri
del planeta. Ho podíem haver evitat?
Catalunya
té una economia molt diversificada, però també molt decantada cap als serveis
que representen el 74,4% del valor afegit brut produït (VAB). La indústria
només representa el 19,3%, tot i que ha augmentat en el darrers anys perquè la
deslocalització d’empreses industrials els anys 90 havia afeblit molt la
capacitat de la indústria catalana, fins el punt de perdre quasi completament
sectors estratègics com el tèxtil i l’electrònica de consum. Però inclús amb una indústria minvant no vam deixar
de créixer fins i tot per sobre d’altres països de l’entorn a expenses del sector
de la construcció, que el 2005 representava més de l’11% del VAB català. La punxada
de la bombolla immobiliària, que estava anunciada, va deixar a Espanya un milió
de treballadors de la construcció a l’atur i va arrossegar al sector bancari a
la fallida gairebé d’un dia a l’altre. Avui la construcció representa només el
5% del VAB català. Però la sortida de la recessió, que va durar ben bé 5 o 6
anys, no va ser industrial com hauria aconsellat una lliçó ben apresa, sinó que
la recuperació va anar
de la ma d’un fort rellançament del sector turístic. En els darrers 10 anys el
flux de passatgers a la destinació catalana s’ha incrementat en un 81,9% fins
l’arribada del COVID-19 que el passat mes de març va fer caure de cop més del
90% de les reserves turístiques internacionals a Catalunya. El COVID-19 ha tornat
a posar de manifest la vulnerabilitat d’una economia desindustrialitzada, que
va optar per l’especulació immobiliària amb la conseqüència que coneixem, i ara
altament exposada al sector turístic que representa el 12% del VAB i el 13% de
l’ocupació.
En el programa de
política industrial del Govern de la Generalitat de 2015 “La Nova Estratègia Industrial de
Catalunya” va considerar com àmbit d’inversió
prioritari el clúster de les Indústries de la Salut i la Vida. Va quedar escrit
al paper però el Govern no va fer pràcticament res, com ha quedat ara palès pel desproveïment
de material sanitari i instal·lacions bàsiques. A més, el fallit impuls
industrial va ser camuflat per la bombolla turística que es venia gestant. L’auge
del turisme tenia dos pilars bàsics: l’alt atractiu de Barcelona com a
destinació d’oci, gastronomia, empresa, fires, cultura, etc. i l’assequibilitat
de l’oferta, al preu d’una dramàtica precarització laboral que ha acompanyat el
creixement d’aquest sector, estampant tristament com una falsa caricatura l’imatge de les
anomenades Kellys (les cambreres de pis). Els conflictes socials entorn de la
turistificació de l’economia catalana no acaben en lo laboral sinó també en el
lloguer de pisos i habitacions d’ús turístic il·legals, els també famosos
conflictes entre els taxis i les plataformes de vehicles amb conductor VTC, o
conflictes ambientals com el suscitat arrel de l’ampliació de l’aeroport del
Prat que es debatia aquí encara acaloradament quan el virus ja matava a Wuhan.
El turisme trigarà a recuperar-se de l’aturada del
COVID-19, arrossegant l’hostaleria, el comerç, les aerolínies, l’oci, i altres
serveis relacionats que ocupen milions de persones i que són estacionals i precaris.
L’economia catalana té mala peça al teler perquè no va fer els deures a temps
ni per evitar la crisi de 2008 ni tampoc la d’ara. És hora de que els
governs prenguin el timó de l’economia i deixin de ser displicents i
condescendents amb els vents del mercat que tal com s’ha tornat a demostrar no
menen a port segur. La raó del meu auguri no és pessimisme sinó la constatació
de que com a país encara no tenim un pla de futur per transformar la nostra
economia, i m’atreviria a dir que ni tan sols és el que més preocupa ara mateix
als responsables polítics del país, més pendents d’eleccions que de planificar el
futur, amb incapacitat manifesta de comprendre el present. Que ningú doncs
esperi un miracle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada