Tecnologia, consciència i temps humà: la governança de la cognició en l’era digital

 

S. Clarós

La IA: un canvi civilitzatori.

La tecnologia digital està transformant unes societats que s’interroguen entre l’ambició de progrés, la fascinació per la tecnologia i el temor als seus efectes sobre el medi social, el treball, la seguretat i la mateixa democràcia. El món digital se’ns mostra ambivalent i contradictori. Té la capacitat de multiplicar extraordinàriament la productivitat del treball i el coneixement com també, i simultàniament, augmentar la desigualtat, la injustícia i l’explotació. Aquí apareix la pregunta que motiva aquest text: Qui governa la tecnologia? Proposo pensar la infraestructura digital des de la disputa entre la manera com organitzem la consciència, el treball, la matèria, el temps i la democràcia. Per concloure que la tecnologia cognitiva supera algunes capacitats humanes però no la capacitat de governar-la, que sempre és humana. El debat no és exactament sobre la intel·ligència artificial, sinó sobre la governança humana de la tecnologia i sobretot la disputa pel temps humà.

La informació i les dades són el nou gran objecte de mercadeig en el capitalisme digital. Podria semblar que la digitalització, i les seves infraestructures, democratitza perquè posa informació a l’abast de tothom, però, de fet, està concentrant a les mans de poques empreses tecnològiques transnacionals la capacitat d’explotar les dades i extreure’n plusvàlues. De fet, els anomenats tecnoligarques disputen ja avui esferes de poder als estats.

Parlar de la IA —prefereixo anomenar-la “tecnologia del llenguatge i la cognició”— no és discórrer únicament en l’espai tecnològic, sinó entrar de ple en el terreny civilitzatori. En primer lloc, perquè es tracta d’un fenomen global que travessa economies, societats i cultures. En segon lloc, perquè la IA opera simultàniament en tres grans plans: la dimensió virtual i cognitiva; la dimensió física i material; i la dimensió humana i comunitària. Però hi ha encara una quarta dimensió que travessa totes les anteriors: la dimensió temporal. La IA no només reorganitza informació, treball o coneixement; també modifica la nostra relació amb el temps.

Hi ha una qüestió de fons que la fascinació tecnològica sovint oblida: la vida humana, la democràcia i la natura tenen ritmes propis. Els algoritmes poden accelerar processos, anticipar comportaments o comprimir temps de decisió, però no poden violentar indefinidament els temps de la vida, de la deliberació democràtica o dels límits ecològics sense generar noves formes de deshumanització i desequilibri.

De fet, la IA ocupa l’espai on construïm coneixement, sentit, memòria, llenguatge, deliberació i imaginació col·lectiva. És a dir: toca el nucli del que ens fa humans. D’aquí la meva reafirmació a renombrar-la com una infraestructura cognitiva —que defineix millor el que realment fa aquesta tecnologia— més que no pas una intel·ligència. No substitueix la consciència humana, però pot condicionar profundament —i fins i tot distòpicament— la manera com pensem, deliberem i ens comportem col·lectivament. I aquí és on la tecnoligarquia disputa el poder a la democràcia. Explorem doncs el metabolisme cognitiu de la societat digital.

La dimensió virtual i cognitiva.

El capitalisme digital ha entès que el veritable valor ara no resideix tant en el control dels mitjans de producció, sinó en el control dels estats de consciència. El capitalisme ja no només organitza el treball. Organitza la consciència. Les grans plataformes digitals i les xarxes socials, governades per sistemes algorítmics, han deixat de ser simples canals de comunicació per esdevenir mitjans de persuasió. Actors polítics de primer ordre amb una capacitat d’influència sobre l’opinió pública difícilment discutible.

Els algoritmes —la infraestructura digital— en mans d'interessos particulars —els tecnoligarcas— no només organitzen mercats i ordenen continguts. Organitzen la informació, l'atenció i, en última instància, la percepció de la realitat: defineixen què és visible i que no ho és, què apareix i què desapareix. En aquest sentit no són instruments neutres, sinó dispositius de poder que obren la porta a la manipulació. No es tracta d'una manipulació puntual, sinó d'un procés sostingut on les preferències, les emocions i fins i tot les opinions es van ajustant en funció dels estímuls rebuts. El resultat és una orientació general dels comportaments.

Un poder de persuasió que es desplega en una societat cultural i políticament fràgil. La pèrdua de referents compartits —conviccions, ideologies, creences— ha deixat un buit que ara ocupen discursos populistes simplificadors que qüestionen el coneixement científic i el mateix sistema democràtic. Sense la solidesa de les conviccions, una pluja infinita d’imatges procedent del núvol digital captura el temps i el desig en una mena d’hipnosi conscient, que desplaça el silenci, la contemplació, el pensament, inclús l’avorriment, propi del metabolisme humà.

És especialment preocupant la fragmentació de l’atenció en infants i adolescents que causa l’addicció a les pantalles. Els fluxos inacabables d’informació no són casuals. És una estratègia que persegueix sobrecarregar d’informació i estressa els recursos cognitius fins el punt que la suggestió pugui penetrar amb major facilitat. La multitasca constant que indueix l’univers digital dificulta o anul·la la consolidació del pensament crític. Llavors la pregunta és: es pot mantenir un nucli de presència crítica, un temps de pensament i un diàleg lliure, des de la immersió permanent en aquest univers digital?

La dimensió física i material.

Vivim en una època que es vol explicar a si mateixa com a immaterial. Algoritmes, núvols de dades, intel·ligència artificial. Tot sembla lleuger, net, gairebé infinit. Com si la riquesa ja no depengués de la terra, sinó del codi. Però aquesta imatge és enganyosa. Darrere de cada clic hi ha una cadena material molt concreta. Mines que extreuen minerals, fàbriques que produeixen xips, centres de dades que precisen enormes quantitats d’electricitat. Lluny de desaparèixer, la base material de l’economia no només persisteix, sinó que esdevé encara més crítica com més digital és el sistema.

L’economia sempre estarà sotmesa a les lleis naturals innegociables que fixen límits físics. Les infraestructures digitals —xarxes, servidors, dispositius— requereixen energia, aigua i recursos que són finits. La intel·ligència artificial necessita minerals rars, grans infraestructures i una potència elèctrica creixent. El món és més digital, però també més material que mai.

La digitalització pot canviar el model de consum: menys béns de consum i més serveis. La IA pot contribuir a millorar l’eficiència energètica, optimitzar processos industrials i reduir materials, energia i residus. Però la tecnologia no és per si sola una solució estructural. Dins d’un model basat en el creixement permanent del consum, sovint reduïm intensitat però no impacte total. En molts casos, simplement traslladem els costos ecològics a altres territoris o a les generacions futures.

Tot plegat obliga a replantejar el relat dominant. La digitalització no és una fugida de la matèria, sinó una nova fase d’intensificació material. La IA no és immaterial; és geologia, energia i territori. La qüestió decisiva no és, doncs, si la intel·ligència artificial ens ajudarà a trencar límits i barreres materials i espacials, sinó quin model econòmic i social orientarà el seu poder.

La dimensió humana, cultural i comunitària.

Les generacions actuals habitem en societats tecnològiques, amb un nivell de benestar com mai abans s’havia vist. I tanmateix hi ha una sensació de desorientació, de buit, de fatiga, de pèrdua de sentit. Hi ha un malestar. És com suggereix Byung-Chul Han, que l’excés de positivitat ens està conduint a una societat del cansament? És l’individualisme rampant, que empodera el «jo» neoliberal, que provoca la fatiga de l’esforç d’esdevenir un mateix?

La IA és el gran camp de batalla entre el paradigma tecnocràtic i una idea de progrés humà integral. La nova consigna del capitalisme digital en una societat de rendiment és: «si que pots». El «jo» com a projecte, que creu haver-se alliberat de les coaccions externes i de les coercions alienes —d’un amo que l’obliga a treballar— se sotmet ara a les coaccions internes i coercions pròpies de l’emprenedor, l’autònom, el liberal... que s’explota a si mateix, és hiperactiu, multitasca, i no desconnecta. El capitalisme digital ja no necessita només disciplina externa. Construeix formes d’autoexplotació que desplacen el conflicte social cap a l’interior mateix de les persones.

L’individu —en aquest capitalisme tardomodern— ja no se sotmet al «deure», a l’obligació imposada, sinó al voluntariós «puc fer», que d’aquesta manera coacciona la pròpia llibertat. Passa de la llibertat condicionada a l’autoesclavatge. El canvi de paradigma ha resignificat la «llibertat» en un sentit contrari, que s’apropien les dretes protofeixistes.

Lleó XIV, en la seva Magnifica Humanitas, afirma que la llibertat creix quan s’accepten els límits humans, no quan s’intenta eliminar-los. Aquí hi ha una qüestió nuclear que travessa el nostre món, que intensifica encara més la IA: l’anhel humà de vèncer els límits amb la tecnologia. Si bé, aquest afany és un dels motors del progrés, corre el risc d’instal·lar una fantasia en l’imaginari col·lectiu. Lleó XIV va més enllà d’alertar de les amenaces de la IA a la llibertat com: la reducció de la persona a dades; la uniformitat que aplana consciències; les dependències i el control social que pot comportar; i la concentració de poder en actors privats dotats de més recursos i major capacitat d’acció que molts governs. Lleó XIV respon als tecnoligarques, que creuen que la condició humana és un llast o un defecte a eliminar, quan afirma que «la vulnerabilitat és font d’humanitat». La vulnerabilitat és el lloc on neix la relació, la cura i la solidaritat. És el que ens fa necessaris els uns als altres. El somni dels tecnoligarques destrueix la humanitat, no la millora. Perquè la plenitud humana no és tècnica sinó relacional. La persona habita en un camp que cap algoritme pot ocupar.

La tecnoligarquia no és altra cosa que una versió del capitalisme ultraliberal que pretén reduir la persona, la comunitat, el poble, atacant el cor de la humanitat. I desplaçant la seva comesa de fer el bé comú per esdevenir el millor.

Límits temporals de la condició humana.

La IA no només reorganitza informació, treball o coneixement; també modifica la nostra relació amb el temps. La disputa central de la societat digital no és només sobre dades, informació o atenció; és sobre la governança del temps humà. La tecnologia del llenguatge i la cognició disputa el temps humà i obliga a redefinir el significat de progrés.

La naturalesa té ritmes propis; la democràcia necessita temps de deliberació; l’aprenentatge necessita temps lent; la contemplació restitueix la consciència del temps. El temps no és una dimensió més en l’àmbit de l’acció humana. El temps es pot habitar o dissipar. En aquesta disjuntiva podríem dir que el temps és la matèria primera de la vida. O el temps és la dimensió on la vida pren forma. La pregunta doncs és: qui governa el temps?

La modernitat industrial ha mesurat el valor principalment en diners, producció, productivitat, PIB... La variable temps està implícita o explícita en qualsevol fórmula de la societat del rendiment. L’eficiència dels sistemes digitals es mesura amb temps: bits per segon (bps) o freqüència de processament (Hz) que és una funció inversa del temps. Així com la quantitat de dades expressa la velocitat del món digital, una civilització es pot jutjar també per la qualitat del seu temps. Potser la mesura última del progrés no és la quantitat de béns que una societat produeix o els bits per segon que processa, sinó la qualitat del temps humà que és capaç de preservar. Aquesta intuïció ens obre les portes a unes altres mètriques.

El capitalisme industrial contemporani discorre sobre una mètrica de la «escassedat» on el temps és valor que es pot perdre. La mètrica de l’escassedat apareix quan el temps es percep principalment com un recurs productiu limitat que cal optimitzar, monetitzar, o aprofitar.

L’alternativa és la mètrica de l’abundància, que no nega que el temps sigui finit. El que transforma és la relació cultural amb el temps. El temps d’abundància no és temps buit. És temps dens. Un temps que no és percebut com un actiu efímer que cal aprofitar, sinó com temps habitat conscientment. Un temps d’experiència, d’imaginació i d’expectativa. Aquí, el temps no és acomplert (executat), sinó viscut. No hi ha temps perdut sinó temps guanyat perquè tot i que el temps humà és finit, pot ser, en canvi, viscut, experimentat diferent. No és el temps de la inactivitat. És el temps dens de la creativitat de la relació humana, del joc, de l’aprenentatge lent o en silenci, o de la contemplació com observació conscient del pas del temps.

Quan el temps és acció, és treball productiu —la societat del rendiment—, mesurable en valor econòmic o en béns i serveis remunerats, apareix un temps improductiu, també anomenat temps d’oci. La societat digital està colonitzant el temps d’oci a través de les pantalles. Abans, els temps de treball i d’oci o entreteniment estaven delimitats. Però en l’univers digital s’ha diluït la frontera entre temps productiu i temps improductiu. El temps digital flueix de manera contínua de dia i de nit amb disponibilitat, notificació i estimulació permanent. No ocupa només temps. El desestructura.

La tecnologia del llenguatge i la cognició introdueix una acceleració nova: automatitza processos cognitius, anticipa comportaments i redueix temps de decisió. Però allò que pot guanyar-se en velocitat tecnològica col·lisiona amb el temps del metabolisme humà. I pot perdre’s en qualitat humana del temps.

La qüestió del temps aterra tota la reflexió entorn de l’univers de les tecnologies del llenguatge i la cognició. Perquè la gran pregunta del nostre temps no és si les màquines arribaran a pensar com nosaltres. La pregunta és si nosaltres continuarem pensant políticament, democràticament i humanament com volem viure am elles.

La tecnologia del llenguatge i la cognició no és una innovació més. És una infraestructura que penetra en l’espai on construïm el pensament, el treball, la deliberació i la consciència col·lectiva. I per això la seva governança no és un problema tècnic. És una qüestió política i civilitzatòria.

La societat digital disputa dades, informació i mercats. Però sobretot disputa temps humà. I potser la mesura última del progrés no serà la velocitat dels algoritmes, la potència de càlcul o la quantitat d’informació processada. Potser el veritable progrés consistirà en la capacitat de preservar allò que la tecnologia no pot substituir: la qualitat del temps humà, la deliberació democràtica, la relació conscient amb la naturalesa i la dignitat fràgil que defineix la nostra condició humana. Perquè la gran qüestió no és si la tecnologia serà cada vegada més poderosa, sinó si nosaltres serem prou savis per governar-la.