Hard Rock: símptoma d’una anomalia

S. Clarós

Corrien temps post-olímpics a la Barcelona que encarava la fi del mil·lenni endeutada pel titànic esforç de projecció internacional de 1992. L’alcalde Maragall s’havia embolicat amb la construcció de les Rondes. Calia llevar la via de tren del litoral per girar la ciutat cap al mar, i enderrocar algunes fàbriques entre la Barceloneta i el Besòs. Catalana de Gas (ara Naturgy) i Macosa eren les dues gegantines factories del litoral. Tothom al Poblenou havia treballat o tenia un parent a Can Girona, l’antecessora de Macosa i alhora hereva de la vuitcentista Foneria del Remei, excelsament narrada per Julià de Jodar a la novel·la El metall impur. Mentre els pares del Model Barcelona rumiaven com rematar l’eixample en el límit nord-oriental a la riba del Besòs, potser rememorant el caràcter policèntric i estructurador del nonat pla noucentista del gran urbanista francès Léon Jaussely, inversors de l’altre banda de l’atlàntic havien ja testat la zona de Diagonal Mar proposant un desenvolupament urbanístic americanitzat i anodí. La immobiliària texana Kepro, del grup financer Kemper Corporation, havia desembarcat a la ciutat amb milers de milions de dòlars per invertir en un projecte urbanístic d’ambició i dimensió inèdita aprofitant que la nau de l’ajuntament tenia pana per l’endeutament dels Jocs i anava a la deriva exposada als corrents del capital financer global. Oficines, hotels, habitatge de luxe -del despatx d’arquitectura de Ricard Bofill- i un centre comercial, a més d’un gran parc, encarregat finalment al malaguanyat arquitecte Enric Miralles. Diagonal Mar, fruit de la megalomania d’alguns i la complicitat de molts, acabaria destapant un femer de corrupció amb implicació d’empresaris, jutges, inspectors d’hisenda, advocats, polítics i oportunistes amb propòsits inconfessables.

***

L’home d’afers que representava el capital ianqui a Barcelona es feia dir John Rosillo. Un hispano-mexicà «gras, impetuós i vestit amb una estrafolària americana daurada», segons la descripció d’aquell moment de John Lee Anderson al magazín The New Yorker, que estava ben relacionat amb esferes de poder i amic de Josep Pujol Ferrusola amb qui tenia negocis immobiliaris a Panamà. Rosillo i els exdirectius de Macosa, Eduardo Santos i Federico Albiñana, amb qui estava conxorxat, van oficiar la compravenda dels terrenys a través d’una empresa instrumental. Per eludir responsabilitats van fer signar els documents a una persona amb discapacitat per valor de 12.500 milions, estafant 1.000 milions a Hisenda. El valor real dels terrenys, segons una auditoria, superava els 30.000 milions. Finalment van intentar desfer-se de l’indigent que van facturar a Caracas d’on en va sortir miraculosament il·lès després de vagar uns dies amb parracs per un suburbi de la ciutat. Llavors es va descobrir tot. L’any 2002, el Tribunal Suprem va condemnar John Rosillo a més de 5 anys de presó i una multa de 3.500 milions de pessetes per tres delictes fiscals relacionats amb aquella compravenda. Els ex-directius i administradors de Macosa van ser també condemnats per apropiació indeguda i frau fiscal. El jutge instructor d’aquell cas, Lluís Pascual Estevill, veient l’indici de delicte, va ordir una trama junt amb l’advocat Joan Piqué Vidal (amic del president Pujol i l’advocat en el cas Banca Catalana) per extorsionar presumptes delinqüents a qui estalviarien la presó a canvi de diners, fets pels quals acabarien també tots dos a la presó. I per si això semblés poc, l’inspector d’Hisenda Álvaro Pernas, també aprofitaria per exigir a Rosillo 50 milions de pessetes a canvi de silenciar el que havia descobert durant la inspecció fiscal de la firma Kepro, promotora de Diagonal Mar. L’estrafolari, vanitós i corrupte Rosillo ho va denunciar, ventilant els tractes de favor fiscal al sector immobiliari català –conegut com el Cas Hisenda- en les persones de Josep Lluís Núñez (Núñez y Navarro) i Baltasar Aznar (Metro 3). A l’inspector Álvaro Pernas li van caure 10 anys de presó que no va complir perquè va fugir a Cuba. L’expresident del Barça Josep Lluís Núñez i el seu fill, també condemnat, no van ingressar a presó fins el novembre de 2014 després de quasi dos dècades de recursos intentant evadir la justícia. A les llotges del Bernabeu i del Camp Nou, freqüentades per polítics, empresaris i vividors, s’hi transaccionava més que al parquet de la Borsa. El futbol té ànima de bolero: el president de la real federació espanyola, Angel Maria Villar, va ser detingut per corrupció el 2017. El seu successor, Luís Rubiales, en un estat gairebé d’ingravidesa que no li permetia controlar els seus instints més bàsics ha acabat caient primer víctima d’un petó, però el més gros està encara per venir. Igual que el desenllaç del cas Negreira que implica l’actual president del Barça Joan Laporta. El pas de la glòria a la presó, com s’ha vist, és una qüestió de temps.

Rosillo disputava en fatxenderia amb un altre polèmic financer, Javier de la Rosa, amic i protegit del president Pujol. Amistat que, apuntalada per complicitats financeres i secrets inconfessables, s’enfonsaria quan assetjat per la justícia va declarar a la policia (Udef) que Pujol tenia comptes a l’estranger, encara que després ho desmentiria. De la Rosa era conegut per l’escàndol del cas Torras-Kio en el qual es va apropiar presumptament de 500 milions de dòlars. També pels embolics de la clínica Teknon que gestionava la seva dona Mercedes Misol, i l’estafa de Gran Tibidabo, empresa que va descapitalitzar en benefici personal. Era l’any 1995 i, malgrat que havien arribat presumint amb la fastuositat de mister marshall, Kepro va fer suspensió de pagaments. El projecte llavors va ser recuperat per la gestora de fons immobiliaris Hines (EUA) qui va reprendre el macroprojecte de Diagonal Mar, redefinint-lo per major humiliació dels gestors municipals. L’Ajuntament, agenollat davant la voluntat del capital americà, es va haver d’empassar les condicions del nou promotor que volia elevar el sostre residencial negant-se a fer ni un sol habitatge social. Després d’anys fugat de la justícia espanyola amb una ordre de cerca i captura internacional, Rosillo va aparèixer mort per causes no aclarides l’octubre de 2007 en una habitació de l’hotel Ambassador de Ciutat de Panamà, just quan es disposava a declarar, per horror d’alguns prohoms del món de la política i els negocis a Catalunya. Rosillo va ser testaferro de la família Pujol, amic de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, condemnats tots dos en el cas Pretòria el 2009 per corrupció urbanística i tràfic d’influències junt a l'exalcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet Bartomeu Muñoz.

***

L’ordre del New Deal s’havia acabat. El neoliberalisme galopava exalçant la globalització, el lliure comerç i la lliure circulació de capitals, béns i persones. La desregulació intentava evitar que els governs interferissin en el funcionament dels mercats. L’industrialisme creixent acabada la Segona Guerra Mundial donava ja signes d’esgotament per l’encariment del petroli i la ferotge competència d’economies emergents conegudes com els tigres asiàtics. La irrupció del microprocessador inaugurava la era digital que ho canviaria tot, però encara no. A Catalunya, mentre que el Instituto Nacional de Industria (INI) malvenia Macosa i La Maquinista a la francesa Gec-Alstom, en el que serien les acaballes del procés de liquidació de la dura reconversió industrial iniciada els anys 80 sota el govern de Felipe Gonzalez. Mentre les empreses industrials multinacionals acomiadaven centenars de milers de treballadors arreu del món, i a Espanya deslocalitzaven la producció a països tercers. Mentre el sòl vacant de Macosa i Maquinista acabava transformat en terciari (sengles Centres Comercials) donant la raó als que deien que la indústria formava part ja del passat, i les inversions es dirigien als sectors immobiliari, d’oci i turisme. I la banca financera dels EUA ja començava a empaquetar crèdit hipotecari d’alt risc sense preveure i ni tan sols imaginar el desastrós final de les hipoteques subprime... personatges enlluernadors com John Rosillo o Javier de la Rosa, eren respectats, admirats i es passejaven per les passarel·les mediàtiques amb el beneplàcit del poder. A Espanya hi ha molts casos paral·lels com els banquers Mario Conde, Rodrigo Rato, Miguel Blesa, i homes de negocis com Carlos Fabra, Gerardo Díaz Ferran o Jesús Gil, a més de polítics (Gürtel, Púnica, Kitchen) sense citar noms perquè la llista seria inacabable.

Ells representen el temps de l’especulació, la corrupció i la passió desvergonyida gestada durant les dècades neoliberals, un període recurrent en els cicles tecnoeconòmics. L’economista i professora Carlota Pérez, explica a Revoluciones tecnologicas y capital financiero (2002) el fenomen provocat per l’excés de capital financer que anomena «la Edad de oropel»: una falsa època daurada conseqüència d’un sistema financer desbocat que busca invertir en alternatives a un model industrial agonitzant, amb rendiments decreixents, quan el paradigma tecnològic toca a la seva fi però les innovacions, en aquest cas l’emergent digitalització, no arrossega encara prou confiança, com demostraria el bluf de les empreses punto-com a començament de segle. La corrupta aliança embogida pels diners entre financers i polítics acaba provocant el desacoblament entre el capital especulatiu i el substracte productiu de l’economia real, i comença un desenfrè que es realimenta creant una bombolla financera que creix desaforadament fins col·lapsar. Oropel bé pot significar «riquesa de paper». És a dir, més economia de casino que economia productiva. És la història del període preolímpic fins l’enfonsament econòmic de 2008, que ajuda a explicar alguna cosa, com s’anirà veient, del Hard Rock.

L’any 2012, en el pou de la crisi econòmica, quan a Catalunya es batien rècords d’expedients de regulació d’ocupació i també desnonaments de famílies que no podien fer front a les seves hipoteques, el govern d’Artur Mas es va capficar amb la cerca d’inversió estrangera per fer créixer el sector turístic català. Mas es va entrevistar al palau de la Generalitat amb el magnat californià Sheldon Adelson per atraure Eurovegas, un projecte turístic d’oci i casinos al voltant de Barcelona. Mentrestant als EUA Obama mirava de remuntar la profunda crisi de les subprime. Obama afirmava en el discurs de l’Estat de la Unió (2012): «Mi agenda para la recuperación económica comienza por las manufacturas» amb clara voluntat de promoure la relocalització de l’activitat manufacturera que, com Europa, els EUA havien externalitzat a països asiàtics. Artur Mas tampoc va ser sensible a les comunicacions de la Comissió Europea d’aquell mateix any: «Europa tiene que invertir la tendencia al declive de su industria para afrontar el siglo XXI» (COM 508). El govern de la Generalitat va prestar poca atenció el desembre de 2012 a la delegació dels sindicats, les organitzacions patronals, col·legis professionals i Universitats que, des del Paranimf de la UB i amb el lema «Més Indústria» demanaven inversió pública i polítiques de reindustrialització per sortir de la crisi. El President estava convençut que amb la inversió dels americans: prop de 7.000 milions en infraestructura turística amb hotels, casinos, centres de convencions, palaus de congressos, restaurants i centres comercials, Barcelona es convertiria en la primera destinació turística de la Unió Europea, i a més desbancaria Madrid que rivalitzava per obtenir el projecte. La negociació amb Adelson va fracassar, i el projecte se’n va anar a Madrid que oferia Alcorcón per construir la ciutat dels casinos, que no s’acabaria fent. D’aquella delegació de «Més Indústria» que era la veu de la ciutadania i dels sectors econòmics, del treball i el coneixement, en va sortir 5 anys més tard (2017) el Pacte Nacional per a la Indústria, que encarrilaria la política industrial amb l’objectiu de fer créixer el sector per sobre del 20% del PIB. L’objectiu, en definitiva, que Mas no va atendre era deixar enrere l’economia de casino i tornar a l’economia productiva amb fort lideratge polític i econòmic dels Estats, allò que Mariana Mazzucato anomena «l’estat emprenedor». El govern de Convergència i Unió lidiava en aquell moment amb l’assetjament dels indignats al Parlament de Catalunya, conseqüència del 15M, i no havia entès encara quin era el canvi de guió que estava apunt de succeir. I menys encara que la màquina de progrés no era el sector turístic i d’oci sinó l’industrial i tecnològic.

***

L’anomalia és que, més enllà de l’edat d’oropel (reialme de la corrupció), un cop superada la recessió econòmica, i al punt d’enfocar un nou contracte social que conciti un consens per transformar el model econòmic cap a l’economia real, persisteixi encara en esferes del poder polític i empresarial català la febre del maó, els casinos i el turisme de masses. La pandèmia de la Covid va deixar a terra les flotes de les companyies aèries que van ser rescatades de la ruïna amb diner públic dels estats. Els bancs que havien concedit alegrement hipoteques i crèdits temeraris també van ser rescatats amb diner públic. El canvi climàtic ja havia encès totes les alarmes a l’Acord de París amb l’objectiu de limitar l’escalfament global. La Covid va fer veure la necessitat de relocalitzar manufactures i béns essencials. La sequera persistent i els meteors extrems han descobert la fragilitat de les economies que sobrepassen els límits físics i operen al marge de la sostenibilitat. La sobredimensió, la banalitat i l’explotació de recursos escassos que precisava Eurovegas, afectant 800 hectàrees del Parc Agrari del Baix Llobregat, saturant el territori metropolità i explotant uns recursos hídrics i energètics escassos, va generar un moviment popular d’oposició al projecte. Descartat Eurovegas, Artur Mas va intentar reproduir-lo als terrenys propietat de La Caixa a Vila-seca i Salou annexes a Port Aventura que s’anomenaria Barcelona World. L’obsessió pels casinos i els parcs temàtics recordava el reguitzell de «pelotazos» al llevant peninsular: Marina d’Or, la Ciutat de les Arts i Terra Mítica, entre altres, que ens haurien de posar sobre avís. A Catalunya, Grand Tibidabo de Javier de la Rosa, empresari exemplar segons Jordi Pujol; Diagonal Mar amb les aventures i desventures de Rosillo amb complicitats des del poder polític; També Eurovegas del magnat Sheldon Adelson; el parc temàtic Barcelona World, succedani made in La Caixa; o Hard Rock, l’enèssim intent a Tarragona, són versions de la mateixa cosa: l’economia de casino tant en el sentit literal com metafòric, sinònim d’economia especulativa, i la causa d’una futura recessió que, com diu l’economista i cunyat de Jordi Pujol, Francesc Cabana, ve provocada per l’estupidesa humana fruit de la supèrbia. La gran qüestió: l’economia al servei de fer diners o béns? La gran insistència en el casino és la prova fefaent de que hi ha més inversionistes que bons projectes, la finalitat dels quals és obtenir quantiosos rendiments abans que construir alguna cosa raonable, útil i justa.

Al Hard Rock se li poden posar tots els matisos que es vulgui i treure-li ferro a la qüestió del joc perquè al final el negoci són els serveis, els hotels, les urbanitzacions, el comerç... Es pot al·legar el benefici de la creació de llocs de treball, per més que de poca qualitat. Pot servir d’excusa per fer descavalcar una legislatura no aprovant els pressupostos amb la certesa que d’un gran mal en surt sempre un gran bé. Però no és el model que s’ha d’impulsar peti qui peti des d’un govern que té per missió i prioritat reindustrialitzar el país i promoure una economia productiva, descarbonitzada i ambientalment sostenible. Si hem après alguna cosa del passat, i per això m’he estès en el relat de la Catalunya i l’Espanya del «pelotazo», sabrem que Hard Rock no és una inversió sinó una aposta. Com diu un amic, només s’aposta als casinos. En la vida el que val és el treball i l’esforç. El deure dels representants de l’Estat (la Generalitat) és treballar pel bé comú i defugir la temptació d’individus amb moltes penques i molt baix concepte moral moguts per la cobdícia. Al capdavall, vista l’experiència, cal pensar que tant els polítics com empresaris o financers defensors dels miracles econòmics, que passegen el glamour per les passarel·les del prestigi aclamats avui pel poder, poden ser amb molta probabilitat els corruptes, condemnats, empresonats o fugits de la justícia de demà.