Mercat immobiliari, treball i entorns digitals

 

S. Clarós

 

La transició a una economia digital està canviant, i cada cop ho farà més, la forma de produir, de treballar, de consumir... Un canvi de sentit comú que té també una derivada en la reconfiguració de l’espai urbà i, en conseqüència, del sòl productiu i del mercat immobiliari. Recentment s’han publicat opinions que posen en qüestió la utilitat de tantes oficines en l’àmbit urbanístic del 22@, atès que el teletreball les farà innecessàries. El motiu, o l’excusa, és que certament hi ha en aquests moments una oferta de metres quadrats productius vacants. Sense entrar en les circumstàncies conjunturals que poden condicionar el desajust en el mercat immobiliari, hi ha unes tendències més estructurals que em porten a pensar el contrari.

 

Es ve observant a ciutats com Barcelona que la mobilitat sostenible condiciona la distribució de l’espai urbà. L’estil de vida de les economies digitals i sostenibles redefineix també el concepte d’habitatge, comerç, equipament, transport, etc. La tendència és a flexibilitzar els usos del sòl i la formalització dels espais. Els habitatges, per exemple, hauran de tenir espai i instal·lacions per al teletreball, i adaptar-se a nuclis familiars més petits que antany, o inclús a llars compartides per diverses persones. També la forma de tinença evoluciona cap al lloguer perquè la mobilitat i la temporalitat laboral, a diferencia del model «una feina per tota la vida», és ara una variable a tenir en compte. A Barcelona s’ha incomprès a vegades l’anomenat urbanisme tàctic, que assaja altres distribucions de l’espai per donar resposta a noves necessitats com carrils bici o zones de jocs infantils, o per autoritzar activitats o usos efímers com un hort urbà o una fira comercial mentre no s’urbanitza una parcel·la o solar. L’eix verd del carrer Consell de Cent de Barcelona és un espoiler de la ciutat que ve.

 

Un dels impactes més visuals en els darrers temps és la bicicleta i altres mitjans de mobilitat personal que interroga a les ciutats, no només per la necessitat de carrils bici sinó també d’aparcament a l’interior dels edificis o un lloc en el transport públic. Alstom i CAF ja redissenyen vagons de metro i tren perquè la intermodalitat bici-ferrocarril ha vingut per quedar-se. La transició és un moment de canvi, a vegades de divagació, d’assaig, però de canvi.

 

Els espais productius són sens dubte dels més sotmesos a canvis. Si la indústria del passat segle requeria grans aglomeracions de la força de treball (la fàbrica), i zones productives segregades (el polígon industrial), era perquè la producció requeria presencialitat i simultaneïtat, amb horaris i mètodes, així com també ubicacions apartades dels nuclis urbans. El gran canvi de paradigma del món digital és que fa més ús del ciberespai que del sòl. En l’empresa digital la força laboral està més dispersa en el territori però més connectada. També la producció està més dirigida a la creació de serveis. Per exemple produir aplicacions de treball en el núvol enlloc de fabricació de discs durs per emmagatzemar informació de forma local. Tot és indústria perquè tant el soft com el hard es necessiten mútuament. L’un no funcionaria sense l’altre. Igual passa amb les motocicletes urbanes compartides, que precisen de l’aplicació mòbil, però el resultat és menys gent fabricant motocicletes i més gent gestionant aplicacions i serveis. En conseqüència, més necessitat d’oficines urbanes en espais potser de treball compartit i de proximitat que naus industrials allunyades de la ciutat. El treball en la era digital torna a la ciutat, on va néixer fa dos segles. El retorn reafirma el model de la «ciutat dels 15 minuts», que aproxima residencia i lloc de treball, que redueix les emissions del transport, que augmenta el benestar i atrau els treballadors a entorns urbans de qualitat. El mercat immobiliari té cada cop més demanda d’edificis orientats a la relació i el benestar de les persones per atraure la presencialitat. Hi ha també una tendència a descentralitzar el treball de les grans seus corporatives a petites oficines fins i tot compartides (coworking), on els empleats redueixen els desplaçaments a la feina i poden treballar inclús en el propi municipi. Al districte 22@, la major part de la nova oferta immobiliària és ja d’oficines de lloguer amb espais compartits i en alguns cassos amb proveïment de serveis empresarials.

 

Una altra variable de canvi és la relació entre espai de treball i productivitat. No poques empreses, passada la pandèmia, estan cridant els treballadors a tornar al centre de treball, si bé no tota la jornada setmanal, si almenys una part. Creuen que el rendiment augmenta amb la presencialitat. Això és discutible, pot dependre del tipus de feina. No obstant és cert que en l’economia digital, sobretot en feines on el talent i el treball d’equip és una component destacada, la productivitat creix amb la comunicació i el contacte humà presencial. Al 22@ ja hi ha oferta d’oficines pensades per a l’empresa digital, que tenen grans superfícies vidriades amb llum natural, terrasses i espais de lleure, a vegades fins i tot serveis de piscina o gimnàs, per fomentar la relació i la interacció i el benestar de les persones treballadores. També són edificis amb certificació d’eficiència energètica i baixes emissions. Aquests entorns laborals contrasten amb l’existència simultàniament d’edificis, per exemple de call center, on treballadors amb baixa qualificació i precàries condicions laborals estan apinyats i sense cap mena de confort. Les oficines centrals de l’empresa Glovo al 22@ són el paradigma del contrast entre la modernitat, gairebé el luxós espai de treball de la plantilla de programadors, i d’altra banda la precarietat i l’explotació laboral del Riders al carrer. La diferent vara de mesurar posa en qüestió si la voluntat darrera de l’empresari és el benestar dels treballadors o una altra cosa.

 

Una altra tendència és a integrar antics polígons industrials als seus nuclis urbans, promovent l’enriquiment dels usos del sòl, incorporant edificació vertical i serveis, inclús habitatge. Hi ha un nombre important d’aquests polígons a l’entorn de ciutats metropolitanes. A l’eix del baix Besòs per exemple, els polígons del Bon Pastor, la Verneda, Sant Adrià i Badalona, són zones d’activitat econòmica que estan cridats a una modernització i integració sense perdre però capacitat productiva i de subministrament de serveis i logística a l’entorn metropolità. L’entorn metropolità facilita, per la seva centralitat, la cooperació entre diversos agents ja siguin empreses, universitats, centres de recerca, administracions, entitats socials... creant els anomenats ecosistemes d’innovació on s’incuben startups, i projectes empresarials i socials d’avantguarda.

 

Per resumir i concloure, si bé és cert que hi ha un desajust entre oferta i demanda d’oficines al 22@ i altres entorns metropolitans, també és cert que la tendència que marca l’actual transició digital i ecològica és a reubicar activitats cada cop més a prop de la vida urbana. Les servituds que té la mobilitat laboral en la qualitat de vida de les persones i en el medi ambient és una raó de pes. També que l’economia digital proporciona major flexibilitat en la radicació de les activitats que no són de gran manufactura. Sense perdre de vista però que a Catalunya, sobretot en l’entorn metropolità, tenim un problema de manca de sòl industrial de gran format que pugui atraure activitats de manufactures avançades com panells fotovoltaics, bateries elèctriques, microxips, biomaterials, entre altres, sense les quals tampoc creixeran les activitats auxiliars per omplir oficines al 22@. També tenim un repte per unir a la xarxa de ferrocarril els grans pols logístics i industrials del país. I finalment, hi ha un dèficit clamorós de capacitat de generació d’energia renovable per fer funcionar la indústria lliure d’emissions. Barcelona és una ciutat densa, de les més denses perquè hi viu molta gent en poc territori. Seria desitjable que el que creixi a la ciutat, si encara es pot créixer, sigui el sòl productiu i no el sòl residencial. M’atreviria a dir que si alguna requalificació s’ha de fer serà en aquesta direcció i no la contraria.