L’aeroport com a símptoma

 

S. Clarós

Es multipliquen les idees per ampliar l’aeroport del Prat, però el debat públic que encara no fa un any i mig va aparcar la proposta d’AENA per desacord entre els Governs de l’Estat i de la Generalitat, sembla pantalla passada. El lobby favorable a l’ampliació torna a desembarcar, ara directament en fase de projecte, esperant el semàfor verd de l’autorització.

El to de les propostes, alguna agosarada com projectar una pista sobre el mar, situa el debat al nivell de les contingències, allò més accidental, responent als condicionants que constrenyen l’actual operativitat de la infraestructura: si la pista no hi cap a terra, doncs sobre el mar!, Així esquiva el debat més essencialista, aquell que toca la mateixa naturalesa del que està en qüestió: la disjuntiva entre ampliar pistes, nombre de vols, de viatgers, també d’emissions... amb la vista posada en l’augment de connexions intercontinentals per no perdre oportunitats de negoci, millorar la competitivitat i fer créixer el PIB... o bé repensar el model aeroportuari i l’equilibri del mosaic urbanístic del Delta del Llobregat d’acord a un projecte urbà, turístic i industrial sostenible, atès que estem davant d’una crisi ambiental i energètica mai abans vista que no aconsella desenvolupaments expansius. Si ens interroguem sobre les solucions com si aquestes, en sí mateixes, no estiguin interrogant alhora el fi de l’ampliació, correm el risc de comprometre el futur amb solucions de curta volada.

Sense ànim de banalitzar, si se’m permet la caricatura, el nivell de proposta equival a la ficció futurista que als anys 70 imaginava que la solució al saturat transit urbà serien a futur els cotxes voladors. El temps ha canviat la perspectiva: unes dècades més tard, la solució és reduir l’espai urbà dedicat al transit enlloc d’ampliar-lo, sobretot en un món que ja té dificultat per subministrar gasoil als vehicles que van per terra, i difícilment n’hi hauria per aixecar el vol. Vull dir que en el debat cal sortir del petit marc mental del paradigma que ens atrapa i condiciona. El que ha de condicionar les futures decisions sobre l’aeroport ni es limita a l’afectació d’un espai protegit i una urbanització propera en el dens conglomerat urbà, que certament imposa uns límits i constriccions, ni tampoc l’imperatiu d’una economia aerodependent i energeticointensiva, sinó una visió àmplia que, abraçant tota la complexitat, respongui al projecte de país que volem que hem de consensuar.

L’aeroport, és una de les vàlvules del país que regula l’intercanvi comercial, industrial i turístic i, en conseqüència, el consum energètic i les emissions que s’hi relacionen. Al trobar-se al límit de les seva capacitat operativa, l’aeroport és ara un coll d’ampolla pel creixement d’aquestes activitats i un límit a les expectatives de creixement del PIB en el model actual de l’economia catalana. Cal doncs que ens preguntem si el projecte social i econòmic que volem per Catalunya és continuar creixent en PIB o es pot créixer en benestar, ocupació, sostenibilitat, autonomia industrial, energètica i tecnològica sense continuar estirant els recursos i el territori que ja mostra algun estrip.

La primera preocupació mundial és aturar el procés d’escalfament del planeta descarbonitzant les economies industrials. És en aquesta onda que a Catalunya el marc de polítiques industrials (Pacte Nacional per a la Indústria) busca reduir la intensitat energètica, girar cap a un model de producció i consum circular, reduir les emissions del transport, i impulsar la bioeconomia aprofitant els recursos energètics i materials al servei d’una major autonomia industrial i tecnològica. També a l’agenda d’aquest mandat legislatiu hi ha el compromís nacional per un turisme responsable que ha de promoure un model turístic més de proximitat que redueixi la petjada de carboni del sector, que s’estima en un 10% a escala planetària, a Catalunya probablement superior per la importància del sector i perquè la major part de turistes internacionals ens arriben per via aèria, que és la principal causant de les emissions del sector. Així mateix, l’Estratègia alimentaria de Catalunya aborda el repte de fer front a les tensions entre demanda d’aliments, la pressió sobre els recursos naturals, el manteniment de la capacitat productiva... en la transició d’una política agrària a una política alimentaria, que hauria d’ajudat a superar l’actual desconnexió entre món urbà i món rural, amb una major integració del territori on, probablement, el parc agrari del Delta del Llobregat hi juga un paper.

Són aquestes línies estratègiques al servei de resituar l’economia productiva en un nou equilibri sectorial i territorial sorgit de la transició digital i ecològica; és el canvi de paradigma socioeconòmic que condueix a una anàlisi més sistèmica del desenvolupament i el progrés, que contempla impactes locals i globals, i que busca harmonitzar les parts en benefici del conjunt del país, que no ha de permetre que es miri l’aeroport com un sistema aïllat, envoltat d’obstacles que l’ofeguen que cal superar amb idees imaginatives. La cosa va al revés: mirar el projecte de país i a continuació decidir sobre l’aeroport.