Créixer o adaptar-se?

S. Clarós

La civilització industrial viu encara amb l’esperit colonial de possessió d’una època passada de conquesta. Que ja no quedi cap porció de terra o d’oceà sense explorar no ha aturat l’ímpetu expansiu per créixer sense límit que, amb l’enlluernament de la tecnologia, no deixa fer les paus amb el planeta. Barry Commoner, biòleg i fundador del moviment ecologista mundial i precursor de l’ecosocialisme, en el seu Making peace with the planet (1975) enunciava alguns límits de la ecosfera que no parem de desafiar. La nostra civilització industrial, encoratjada per una imaginació i creativitat inesgotables, té una fe cega en el creixement il·limitat, enlloc de l’adaptació com a paradigma de progrés. 

En època dels descobriments, quan els europeus es van lliurar a l’exploració dels confins de la terra a la recerca  de riqueses (recursos) que creien d’abundància il·limitada, no es coneixien encara les lleis de la física moderna que expliquen que el mite del creixement és termodinàmicament impossible. El capitalisme fa com si desconegui aquella veritat universal: si creus que gràcies a, o a pesar de l’acció humana, la naturalesa evolucionarà cap a un ordre millor i més abundant, desconeixes la segona llei de la termodinàmica. En termes termodinàmics, la vida és un esforç constant per contrarestar la tendència natural al caos, a la mort. El preu de la vida és l’increment de l’entropia general del sistema. M’explicaré: quan construeixes una casa, un carrer, hi plantes arbres i edifiques una bonica ciutat, és a costa de l’ordre en alguna part de l’univers. Podem mantenir l’ordre en el nostre racó de món ben endreçat, mentre sigui possible exportar el caos a una altra banda. ¿Què passa quan el caos s’apodera de tot: el canvi climàtic, la contaminació, la pèrdua de biodiversitat, esgotament de l’energia d’origen fòssil, decaïment de les fonts concentrades de recursos?

No obstant l’evidència de la seva impossibilitat, el capitalisme alberga esperances de creixement il·limitat que fia a la tecnologia. La pretensió d’obtenir energia abundant i barata a través de la fusió nuclear és una d’aquestes esperances. Però malgrat alguns descobriments de laboratori, la possibilitat de reproduir a la Terra les reaccions atòmiques del Sol és escassa i llunyana, i no modifica en res el fet que créixer de manera permanent és impossible en un sistema tancat i finit com és la Terra. El reactor nuclear ja existeix a poc menys de 150 milions de quilòmetres. La seva energia, els raigs solars, només triga 8 minuts en arribar-nos. Els  filtres atmosfèrics i magnètics del nostre planeta fan que la radiació sigui innòcua i tanmateix suficient per a les necessitats d’energia endògena dels essers vius. En canvi, és insuficient per a la immensa energia exògena que demanda aquesta societat industrial. El sistema econòmic industrial necessita més energia de la que som capaços de captar del Sòl mitjançant tecnologia eòlica, fotovoltaica, hidràulica, etc. ¿Adeu al somni de les renovables?

Els límits es manifesten arreu prenent forma de conflictes socials com, per exemple, la confrontació casolana per ampliar les pistes de l’aeroport de Barcelona-El Prat. Un debat entre creixement o adaptació. A la saturada plana del delta del Llobregat hi ha nuclis urbans, un parc agrari, una petita reserva de biodiversitat amb fauna i flora deltaica, polígons industrials i infraestructures viaries, ferroviàries i aeroportuàries, entre altres. No hi cap res més. Fer créixer alguna cosa té el cost de reduir-ne alguna altra. Les opcions giren entre fer créixer el transit aeri internacional, que per cert encara no ha resolt la seva descarbonització, per augmentar el PIB del sector turístic, les fires, els serveis en general i la indústria, o augmentar altres indicadors de benestar més fixats en la preservació de l’ecosistema deltaic de les dunes, pinedes, llacunes i el propi riu, per fer créixer l’activitat agrària del Delta i d’altres serveis metropolitans. Un debat entre els partidaris de créixer i els partidaris d’adaptar l’activitat i als límits físics del territori.          

La no acceptació de límits, que no para de manifestar-se a través dels conflictes territorials, és l’eterna adolescència del sistema econòmic. Hi ha qui considera que les renovables i el pacte Verd Europeu, és a dir el pla per la reindustrialització d’Europa és una falsa sortida cap endavant. Capitalisme verd. Ho és, sens dubte, quan no s’està disposat a renunciar al «tenir» que associa progrés amb abundància enlloc de suficiència.

La llavor que va plantar el model econòmic capitalista és la repartició de béns, l’abundància dels quals no proclama la suficiència sinó l’excés, ignorant que l’objectiu últim, que és el benestar, i encara més últim la felicitat, no depenen de l’abundància sinó de l’equilibri. L’abundància reparteix, mentre que la suficiència comparteix. Però descarbonitzar l’economia amb les renovables, transitant cap a una indústria verda i sostenible, no és una quimera sempre que siguem capaços de deixar d’associar creixement amb felicitat. En altres paraules, desmaterialitzar el desig per descarbonitzar i desmaterialitzar les condicions de vida. Aquest és el repte social i cultural, més enllà del tecnològic, que pot alliberar aquest model industrial de l’ansia de creixement il·limitat.