Salvador Clarós i Ferret
Professor tutor: Javier Tébar
Hurtado
Febrer de 2018
Postgrau UAB: IDEES I EXPERIÈNCIES POLÍTIQUES TRANSFORMADORES
Quarta Revolució industrial. Efectes socials i econòmics
El mundo está viviendo un
proceso de cambio de paradigma. Desde los años setenta, el planeta entero vive
tiempos turbulentos. Estamos todos inmersos en una compleja transición que
abarca desde la base tecnológica hasta el marco social e institucional, pasando
por una reestructuración profunda del aparato productivo de cada uno de los
países (Carlota Pérez)
Presentació
L’objectiu d’aquest treball és fer una aproximació als
fenòmens socials i econòmics que estan transformant la societat industrial, i
definir a grans trets els reptes que planteja l’esdevenidor en l’actual segle.
Entendre quina és la magnitud i potència d’aquests canvis que, en l’influx de
la quarta revolució industrial, porten a transitar cap a nous paradigmes: un
canvi de model productiu, un canvi de model energètic, i canviar les formes de
relacionar-se entre les persones i d’aquestes amb el medi natural. En
definitiva, porta a replantejar en profunditat les bases de l’economia davant
de la imperiosa necessitat de compatibilitzar el desenvolupament amb un progrés
sostenible. Prenc com a referència l’obra de l’economista veneçolana Carlota
Pérez, per fer una aproximació a la dinàmica de les revolucions industrials i
els cicles o onades tecnològiques, per comprendre les seves característiques,
els seus temps i fets predictibles des del coneixement de processos històrics
homòlegs en el capitalisme industrial. I així descriure el moment present i
avançar l’onada de canvis que estan per venir. En segon lloc, abordem
principalment des de les obres del doctor en ciències econòmiques José Manuel
Naredo i el sociòleg i economista Jeremy Rifkin la qüestió de les barreres
insalvables que presenta per l’actual model econòmic l’evidència de la finitud
dels recursos disponibles al planeta, i la constricció del sistema industrial i
de consum que imposen els metabolismes que regeixen la naturalesa. L’obra del
filòsof i estudiós de l’antropologia econòmica Karl Polanyi, en la seva crítica
al liberalisme de mercat, contribueix a comprendre les tensions en el sistema
capitalista, qüestionant la base intel·lectual del model que ha conduït a
l’actual cruïlla civilitzatòria. Com a colofó, algunes reflexions al voltant
dels efectes socials i polítics de la mutació històrica que estem vivint a
partir, principalment, de l’obra de Zygmunt Bauman en la seva crítica a la idea
moderna de progrés i de les crítiques postmodernes del mateix. També algunes
notes al respecte de la filòsofa Marina Garcés i de la catedràtica de
literatures eslaves Svetlana Boym contribueixen a la comprensió del sentir
social i de les respostes polítiques que s’articulen en resposta a la crisi
civilitzatòria actual. A mode de resum, un apartat de conclusions expressa de
forma molt sintètica la progressió d’aquesta quarta revolució industrial, els
seus efectes i alguns reptes incerts.
Cicles tecnològics: quarta revolució
industrial
Per analitzar els canvis i transformacions
estructurals que tenen lloc avui a l’economia i a la societat sota el paradigma
de la digitalització i la globalització, allò que anomenem la quarta revolució
industrial, prenem com a referència els estudis de la professora Carlota Pérez
sobre els cicles tecnològics i la dinàmica de les revolucions industrials a
“Revoluciones tecnológicas y Capital Financiero. La dinàmica de las grandes
burbujas financieras y las épocas de bonanza”(Pérez (2004). L’estudi de la
història mostra que les revolucions industrials, amb els seus cicles
tecnoeconòmics, segueixen un patró de comportament. L’anàlisi de les
successives revolucions industrials d’ençà del món del vapor, a la segona
meitat del segle XVIII, permet comprendre la regularitat històrica observada en
els cicles recurrents ocorreguts en els darrers 250 anys. Quines fases comprèn
i quines són les seves característiques, i quines són les palanques o motors
que impulsen els canvis de paradigma tecnològic: les innovacions, el
comportament del capital financer, les dinàmiques globalitzadores i l’acció
política.
A partir del moment que la màquina substituí
massivament el treball humà gràcies a l’energia del carbó, (la primera
revolució industrial) el capitalisme va entrar en una rutina, o seqüència
evolutiva, comandada per les transformacions tecnològiques. El coneixement és
el comandant invisible que, amb una cadència pròxima al mig segle, transforma
la societat de soca-rel: “Una revolución tecnològica puede ser definida como un
poderoso y visible conjunto de tecnologia, productos e indústrias nuevas y
dinámicas, capaces de sacudir los cimientos de la economía y de impulsar una
oleada de desarrollo de largo plazo”(Pérez, 2004: 32).
Tot i que la tecnologia evoluciona amb progressivitat:
un coneixement porta a un altre coneixement i així successivament, arribat el
moment, els nous béns i serveis produïts fruit de la innovació transformen la
lògica del sistema, “el sentit comú” –diu Carlota Pérez- provocant un canvi
disruptiu que suposa trencar amb el model anteriorment establert. El
microprocessador de Intel (1971), fruit de la innovació en la electrònica
d’estat sòlid, inaugurava l’actual onada tecnològica sota el paradigma de la digitalització, la informàtica i les
telecomunicacions. Les noves empreses (inicialment al Silicon Valley), els
productes relacionats (ordinadors, tablets, software...) i les noves
infraestructures (Internet, telefonia sense fils, xarxes telemàtiques..)
conformaven pròpiament el “paradigma” tecnològic. Però la capacitat d’aquest
per a transformar profundament la resta de l’economia i també de la societat,
és el que justifica veritablement el terme revolució: “Una oleada de desarrollo
se define aquí como el proceso mediante el qual una revolución tecnológica y su
paradigma se propagan por toda la economia, trayendo consigo cambios
estructurales en la producción, distribución, comunicación y consumo, así como
cambios cualitativos profundos en la sociedad” (Pérez, 2004: 46).
En el transit d’un paradigma tecnològic al següent,
processos de destrucció i de creació ocorren simultàniament en un combat que té
per escenari el mercat. El nou paradigma tecnològic irromp en un procés de
destrucció creadora, en el sentit schumpeterià del concepte, en el qual les
industries del vell paradigma, aquelles que continuen amb el vell patró,
representen un obstacle per a les noves empreses innovadores, del nou model,
que per emergir necessiten destruir la tecnologia anterior. I a cada cicle
tecnològic la societat canvia els seus valors, la forma de produir i de fer els
negocis, les relacions laborals, l’estil de vida... i l’entorn: “Cada
revolución tecnològica, entonces, es una explosión de nuevos productos,
industrias e infraestructuras la cual conduce gradualmente al surgimiento de un
nuevo paradigma tecnoeconómico capaz de guiar a los empresarios, gerentes,
innovadores, inversionistas y consumidores, tanto en sus decisiones individuales
como en su interacción, durante todo el periodo de propagación de ese conjunto
de tecnologias” (Pérez, 2004: 33).
Carlota Pérez descriu el patró de comportament dels
cicles que anomena tecnoeconòmics. Cada cicle consta de dos grans períodes: el
de «instal·lació» del nou coneixement o tecnologia, i el de «desplegament»
d’aquesta. Entre l’un i l’altre, es produeix sempre un col·lapse financer al
qual seguirà una recessió, que separa la fase d’esgotament del vell paradigma i
esllanguiment de les empreses industrials en procés d’obsolescència de la fase
d’enlairament definitiu del nou paradigma. La fase d’instal·lació està liderada
pel capital financer el qual regula el desenvolupament tecnològic d’acord a les
millores de la productivitat que aporten les innovacions, en funció de les
expectatives de benefici que aquestes creen. Després del lapsus del col·lapse
borsari i la recessió, en la fase de desplegament, retorna el lideratge del
capital productiu. A aquest lapse l’anomena interval de relleu.
L’actual cicle «digital» va irrompre cap els anys 70
amb un big-bang de la ma de joves emprenedors, coincidint amb la fase final
d’un cicle industrial ja madur, amb uns mercats saturats en el qual les
empreses del vell paradigma tecnològic veien estancada la productivitat amb
beneficis decreixents. Coincidí també amb un sobtat augment del preu de
l’energia, la crisi del petroli de 1973, que aprofundiria la crisi estructural
rebel·lant no només l’esgotament de la capacitat innovadora del vell cicle
tecnològic sinó també un inici del final de la era dels combustibles fòssils.
La microelectrònica i la informàtica prenien llavors el relleu amb les
innovacions de la digitalització.
El període d’instal·lació, la primera meitat del
cicle, ve dominat fortament per les tensions del capital financer. Els
accionistes, acostumats a uns majors rendiments del capital, eleven l’exigència
als consells d’administració de les velles industries ja exhaustes. És en
aquest escenari que els lobbys industrials i financers pressionen als governs
forçant desregulacions del mercat laboral amb el fi d’esgarrapar el que es
pugui de les rendes del treball. Les empreses de la vella onada busquen
millorar la competitivitat devaluant salaris i condicions laborals, i
deslocalitzant manufactures a països amb menors costos productius. En
definitiva, el capital financer intenta escapar als controls i regulacions
estatals, atraure fons, especular i inflar el valor dels actius: “En esta fase
prevalece el capital financiero; sus intereses inmediatos gobiernan la
operación de la totalidad del sistema. La economia de papel se desacopla de la
economia real i las finanzas de desacoplan de la producción, mientras crece el
abismo entre las fuerzas economicas y el marco regulatorio ahora impotente”
(Pérez, 2004: 82). Aquest és l’escenari neoliberal viscut en les tres darreres
dècades. Amb un atur creixent i amb la davallada del poder adquisitiu de les
classes mitjanes s’alenteix el creixement econòmic en un bucle realimentat que
provoca més precarietat laboral i pobresa en un procés de bombolla financera,
amb forta polarització social, fins que col·lapsa la borsa i s’entra en
recessió.
El desplegament del nou paradigma apareix a la segona
meitat de la gran onada tecnològica, després del parèntesi del “crac” financer.
Aquest període (que just ara s’inicia) és molt menys turbulent, ve impulsat pel
capital productiu en cooperació amb l’Estat1 , el qual torna a crear les
condicions de regulació, control i facilitació de les infraestructures per la
difusió harmònica de tot el potencial innovador. L’Estat, en aquesta fase,
recupera el control que havia deixat en la fase anterior a mans dels mercats, i
esdevé clau per a la creació de confiança dels inversors. En la fase de
desplegament, la innovació canvia no només els béns i serveis que s’erigiran en
hegemònics sinó també la forma de produir-los i la forma de difondre’ls per
tota la societat. La digitalització, més enllà de generar béns i serveis com ja
venia fent, transforma els processos de producció en massa del segle passat amb
economies d’escala en una nova organització postfordista. D’acord al model que
explica Carlota Pérez, és de preveure que la fàbrica deixarà de ser el centre.
En el seu lloc, una xarxa d’empreses interconectades telemàticament gestionen
tota la cadena de valor des del disseny, la planificació de la producció,
l’enginyeria de producció, la manufactura i tots els serveis logístics,
administratius, financers i de màrqueting, en una constel·lació de centres
perfectament articulats. Les manufactures i la logística estan altament
robotitzades, amb cada vegada menys treball humà, mentre que es creen nous
llocs de treball en altres sectors tecnològics que depenen de la creativitat humana,
les habilitats relacionals, l’atenció a les persones, com els centres de
recerca i de disseny, l’atenció sociosanitària, l’ensenyament, etc. Els bens i
serveis produïts són personalitzats i amb gestió de la demanda enlloc de
l’oferta. La fabricació avançada utilitza replicadors materials polivalents
(impressores 3D) per a productes específics i personalitzats. Es produeixen
màquines i electrodomèstics duradors i reprogramables per tal de poder-los actualitzar en les seves
funcions i característiques, retardant la seva obsolescència. Les màquines
interconnectades, entre elles i també amb les persones constitueixen un nou
univers que s’anomena Internet de les coses (IoT). La tecnologia del Big Data
permet gestionar una quantitat immensa d’informació de forma que complexos
algoritmes adquireixen la funció de prendre decisions i d’autoaprendre
adquirint experiència semblantment a les persones. La penetració de lo digital
a la indústria és el que anomenem Indústria 4.0. Nous materials sintètics amb
propietats avançades substitueixen progressivament les matèries primeres minerals
de forma que desapareix la mineria extractiva, mentre es va introduint la
circularitat en tots els processos productius, començant pel disseny per a la
prevenció de la generació del residu, la reparació, remanufacturació,
reutilització i valorització material i energètica dels subproductes de rebuig.
El reciclatge, l’energia de font renovable i l’alta eficiència en la cadena
productiva crea un món descarbonitzat amb baixos consums i de baix impacte
ambiental. Aquest escenari de canvis és el que ja ha començat a tenir lloc i
veurem desplegar en els propers decennis.
El nou paradigma tecnoeconòmic es difon en tots els
sectors econòmics, transformant no només la indústria sinó el conjunt de la
societat, creant el que Carlota Pérez anomena un nou “sentit comú”: “El cambio
de patrón modifica las condiciones de eficiencia productiva hasta tal punto que
lleva a un cambio de paradigma gerencial y organizativo. Ese reemplazo
sistemático de los criterios tradicionales de decisión puede ser calificado de
cambio en el sentido común" (Pérez, 2010). Els canvis que arrossega el nou
paradigma capgiren completament la lògica del sistema productiu i de
l’organització social, canviant conceptualment els processos que passen d’una
intensiva dependència física, material i energètica a la utilització intensiva
del coneixement:
En efecto, se está
abandonando un patrón tecnológico basado en el uso intensivo de la energía y
las materias primas y adoptando uno fundamentado en el uso intensivo de la
información y la «materia gris». Aquel llevaba casi inevitablemente a la
sobre-explotación del medio ambiente y a su degradación; éste tiene el
potencial de protegerlo y contribuir a su utilización armónica. Aquel favorecía
la centralización política y económica y las grandes aglomeraciones urbanas;
éste propicia la descentralización y el reencuentro con el territorio. Aquel se
fundamentaba en el capital físico tangible; éste se basa en el capital
intangible de la información y el conocimiento, incorporados esencialmente en
el «capital humano.(Pérez, 2010)
La quarta revolució industrial és un canvi de model en
el qual el sector manufacturer, a diferencia de la revolució anterior, no serà
l’hegemònic en ocupació ni probablement tampoc en PIB, sinó que ho seran els
serveis associats als productes industrials. Les noves indústries són les que
generaran els millors llocs de treball, però no la major part perquè
l’automatització i la robotització continuaran substituint la ma d’obra. En
canvi, creixerà exponencialment l’ocupació en altres àrees de serveis. La nova
tecnologia només destrueix ocupació globalment si la societat no canvia l’estil
de vida. Però els nous hàbits i les noves formes d’ocupar el temps crearan
noves ocupacions. A mode d’exemple altament significatiu, la quarta revolució
industrial acabarà per destruir la gran icona del model productiu del segle XX:
el cotxe particular (que va arribar a crear una “cultura”) perquè en el nou
paradigma deixarà de ser un bé de consum, substituït per un servei de
mobilitat. Efectivament, la tecnologia de gestió mecànica i la infraestructura
viària de navegació suprimirà el volant de l’automòbil, i per tant la
necessitat de ser conduit. El vehicle s’haurà convertit en un servei de
mobilitat, amb les conseqüències que això tindrà per a l’actual indústria de
producció i venda massiva. El mercat evolucionarà amb tota probabilitat de la
propietat dels béns al lloguer d’aquests pel temps d’ús que se’n demandi.
L’economia es desmaterialitzarà passant al mercat sobretot d’intangibles, de
serveis, de relacions....
El cicle econòmic, en la fase de desplegament, inicia
una època de bonança que dura fins que s’esgoti el nou paradigma tecnològic, el
qual serà substituït per una altre, reiniciant el cicle. És en aquest període
de bonança quan es donen les condicions perquè aparegui un nou big-bang, i
comenci a instal·lar-se una nova revolució tecnològica que ja es venia gestant
simultàniament durant la fase de desplegament.
La crisi ecològica i de model
econòmic
Les crisis econòmiques de les societats industrials
sempre han estat motivades per un estancament de la productivitat com a
símptoma de defalliment dels motors o palanques que impulsen el creixement. A
cada crisi li succeeix un nou paradigma tecnològic que ve a substituir la vella
i obsoleta fase productiva, per expandir i difondre per tota la societat nous
vectors de competitivitat industrial, a mode de salt endavant, recuperant
l’impuls perdut. Però mai abans el món modern s’havia trobat davant d’un mur
que l’impossibilités continuar la trajectòria. Aquest mur són els límits físics
del planeta que es manifesten ara amb l’escassesa de recursos materials i
energètics i la pèrdua dramàtica de biodiversitat de la qual depèn el
metabolisme que governa l’ecosistema. La revolució industrial del passat segle,
que s’ha caracteritzat pel model fordista de producció en massa, l’expansió
planetària de les infraestructures, el consumisme com a cultura d’una
abundància aparent que va fer créixer a Occident unes societats interclassistes
que, després de les guerres, assolien l’anomenat Estat del benestar ha arribat
a la seva fi, però no només. Amb ella s’esgota el model industrial extractiu
que ha saquejat el patrimoni natural de la Terra. Els efectes de l’escalfament
global provocat per la combustió massiva d’hidrocarburs (el model energètic de
la era industrial) és la manifestació més palmària de la fragilitat de la
biosfera, i de la necessitat de reorientar el desenvolupament humà. La quarta
revolució industrial no és només un recanvi tecnològic sinó un canvi d’època. A
més de l’eclosió de lo digital, que representa el progrés de la intel·ligència
com a recurs d’una civilització industrial, el canvi essencialment ha de tenir
un caràcter re-civilitzador, que meni cap a una altra forma de desenvolupament
que sigui sostenible amb relació al medi. El canvi climàtic és el principal
símptoma de l’actual era, que alguns anomenen l’Antropocè2 , en la
qual l’acció humana està transformant substancialment els equilibris sistèmics
del planeta, comprometent l’existència de l’espècie humana i de la resta
d’espècies vives. Una era geològica que bé podria albergar la sisena extinció
massiva de la vida sobre el planeta, la darrera va ocórrer per altres causes no
antropogèniques farà uns 65 milions d’anys.
Amb la màquina i l’energia del carbó i dels
hidrocarburs es va iniciar un procés multiplicador de la capacitat de producció
industrial, amb creixement exponencial, abans mai vist. Un canvi d’època que va
crear un nou estil de vida i una nova lògica social. El productivisme ha comportat
un creixement global al llarg de diversos cicles tecnològics fins arribar a
sobrepassar els límits de la capacitat de càrrega de l’ecosistema, posant en
qüestió no només la continuïtat del propi desenvolupament industrial sinó la
mateixa supervivència de l’home. Els efectes d’aquesta superació i desequilibri
es manifesten ara amb importants impactes en el medi ambient i en el medi
social amb desequilibri climàtic, pèrdua de biodiversitat, escassesa de
recursos i fam, amb desigual distribució en el planeta. Continuar amb la lògica
del creixement portaria a un col·lapse tard o d’hora inevitable. Tal com
pronosticava l’estudi encarregat pel Club de Roma al MIT “Más Allá de los
límites del crecimiento” (Meadows, 1992), la comunitat científica no ha deixat
d’advertir que si no es posa fre al creixement el món col·lapsarà. Donat que el
model industrial ha soscavat els seus propis fonaments materials i energètics,
s’imposa en aquesta quarta revolució industrial un canvi de rumb en el model
social i econòmic. Un canvi de model de desenvolupament i d’estil de vida que
tindrà lloc amb una altra energia, l’energia del Sol.
El canvi de règim energètic sumat a la digitalització
per dotar d’intel·ligència les xarxes (inclosa l’energètica) que irriguen la
societat industrial esdevenen ara la gran palanca del canvi de model econòmic.
Un dels autors actuals que ha tractat abastament la qüestió és Jeremy Rifkin,
el qual introdueix reflexions, a propòsit d’estudis previs com els treballs de
Georjescu-Roegen3 sobre la necessitat d’introduir les ciències
ecològiques en el pensament econòmic. El món enfronta canvis de gran envergadura
a la vista de les tensions generades per la crisi econòmica i la crisi
ambiental, i les seves derivades: la crisi de l’Estat del Benestar, la crisi
dels refugiats, l’escassesa dels recursos, etc. Ja no és possible mantenir
l’economia humana al marge de l’ecosistema global, i no es pot continuar
ignorant quins són els límits materials i quines són les regles que regeixen i
sustenten la vida en el planeta, que és tant com dir en quines condicions serà
possible mantenir la vida en el futur. L’escalfament global ensenya que les
úniques lleis d’una economia possible són les que governen la naturalesa. Més
enllà d’elles no hi haurà vida. Els objectius de l’economia i els ambientals no
haurien de competir com passa en el model d’economia liberal de mercat. El
repte és la sostenibilitat del sistema, entenent per tal la definició que
proposa el Club de Roma: “La sostenibilitat es basa en satisfer les necessitats
de la població actual sense comprometre els recursos i possibilitats de les
generacions futures”.
Rifkin planteja la importància cabdal de les lleis de
la termodinàmica en una reformulació de la teoria econòmica clàssica de Adam
Smith. Aquest autor explica en el capítol “La hora de la jubilación para Adam
Smith” (Rifkin, 2011: 267-312) que els principis que regeixen l’economia
clàssica de mercat vigent pel capitalisme industrial s’assimilen a un concepte
“newtonià” (en referència a Isaac Newton) com a teoria. universal que trasllada
a l’economia els principis físics (les lleis de Newton) a partir dels quals el
mercat funcionaria de forma anàloga a l’univers de manera que una ma invisible
governaria el mercat, semblantment a com ho fa la gravetat, en una mena
d’automatisme oferta-demanda assimilable al principi d’acció-reacció (Rifkin,
2011: 268). No va ser fins la segona meitat del segle XIX quan els físics van
formular les dos primeres lleis de la termodinàmica, la veritable base
científica sobre la qual descriure la naturalesa física i les constriccions que
imposa a l’activitat humana.
Conceptes com el de productivitat queden qüestionats
en l’univers teòric subjecte a les lleis de la termodinàmica ja que aquesta
hauria de ser mesurada d’acord amb les eficiències termodinàmiques així com les
seves conseqüències entròpiques. La factura entròpica –diu Rifkin- ve a ser
allò que en un procés productiu anomenem “externalitats negatives”, és a dir,
els efectes no desitjats i perjudicials de l’activitat del mercat sobre tercers
no implicats directament en el procés d’intercanvi comercial: residus abocats
al medi, energia residual no recuperable, emissions contaminants o
desestabilitzadores de la biosfera (CO2), etc (Rifkin, 2011: 285). “Si es
comptabilitzessin de veritat, en la part comercial dels intercanvis del mercat
caldria pagar en la majoria d’ocasions compensacions molt superiors als
beneficis particulars de cada un d’ells, i el capitalisme de mercat hauria
deixat de tenir sentit”(Rifkin, 2011: 285). En realitat, tota activitat
econòmica consisteix en un préstec d’energia i de recursos materials de la
naturalesa. Caldria canviar el concepte de producció industrials pel de simple
transformació industrial ja que l’única capaç de produir és la naturalesa. Tota
activitat productiva genera un deute que en el millor dels casos es deriva cap
a les generacions futures en forma d’escassesa i degradació ambiental.
Igualment, el concepte de PIB com indicador de la riquesa generada no té gaire
interès en una comptabilitat econòmica real ja que es tracta només d’una mesura
del valor energètic temporal incorporat als bens i serveis produïts a costa de
disminuir les reserves energètiques disponibles i acumular un rebuig entròpic.
Des d’una perspectiva termodinàmica seria millor parlar de “cost interior brut”
(Rifkin, 2011) ja que cada vegada que consumim recursos, una part d’aquests
deixa definitivament d’estar disponible per a un ús futur.
La crisi ambiental i del creixement qüestiona i
invalida les premisses de l’economia clàssica, rebel·lant que la forma en la
que les societats industrials desenvolupades comptabilitzen els fluxos
econòmics és pura ficció. José Manuel Naredo, estadístic, geògraf i economista,
ha explicat en la seva extensa obra les raons i el procés històric del divorci
entre economia i ecologia. Concretament a “Luces en el Laberinto. Autobiografia
intelectual” Naredo explica: “la ideologia que canta los parabienes de la
llamada globalización y justifica los poderes hoy hegemónicos en el mundo no es
ningún fruto postmoderno, sinó una simple herència del empeño ilustrado o
moderno de construir una civilización universal apoyada en bases
pretendidamente racionales (...) se mantiene bien firme la visión moderna del
individuo y de la sociedad, con sus ideales de sistema político y económico,
para ofrecer al poder coartadas de racionalidad” (Naredo, 2009: 130). La idea
de sistema econòmic que en el passat va consolidar l’economia com a disciplina
y que ha monopolitzat la reflexió dels economistes data del segle XVIII, diu
Naredo: “Al proponer la noción de producción (y de su deseable crecimiento)
como centro de esta disciplina, se desterró la idea anterior que concebia la
actividad mercantil como una especie de juego de suma cero, en el que si unos
se enriquecian era a costa de otros”(Naredo, 2009).
La patologia actual del planeta és la patologia del
model econòmic: competència per sobre de cooperació, i extracció depredadora
enlloc de producció renovable. Naredo, bon analista dels metabolismes de
l’economia diu: “el metabolismo de la civilización industrial, a diferencia del
correspondiente a la biosfera, se caracteriza por no cerrar los ciclos
materiales y por simplificar o deteriorar drásticamente la diversidad propia de
los ecosistemas naturales para aumentar las extracciones de determinados
productos. Así las cosas, la especie humana se ha erigido en la cúspide de la
pirámide de la depredación planetària”(Naredo, 2009: 156). Aquest model de
gestió, com diu Rifkin, condueix cap a estats de major entropia planetària. La
qual cosa explica el deteriorament de la base dels recursos de la Terra, i
l’horitzó d’insostenibilitat cap al que apunta el metabolisme de la societat
actual.
Crítica a l’economia liberal de
mercat
Naredo, al igual que altres bioeconomistes, posa de
manifest la manca de fonament físic del model econòmic industrialista atenent a
la insostenibilitat d’una pràctica extractiva i depredadora del medi natural,
que és precisament qui proporciona (i això és molt rellevant) els inputs
necessaris en els processos productius. Hi ha altres autors que han fet
igualment la crítica al sistema liberal de mercat des de perspectives diferents
però que coincideixen a destacar que determinats mitjans de producció no poden
forma part del mercat. Karl Polanyi (1886-1964) va viure el cicle tecnològic anterior
a l’actual que es desenvolupà al llarg del segle XX. Amb l’aparició del primer
model-T de la planta Ford a Detroit (1908) s’inaugurava la era del petroli,
l’automòbil i la producció en massa, explica Carlota Pérez. Els mercats massius
i les economies d’escala, l’estandarització dels productes, l’ús intensiu de
l’energia amb base d’hidrocarburs, el creixement dels centres metropolitans,
els materials sintètics, l’especialització funcional i les dues grans guerres
mundials caracteritzen el període històric en el qual Karl Polanyi formula a la
seva obra principal “La gran transformación” publicada l’any 1944, una crítica
a l’economia liberal que no es limita a un enfocament exclusivament
economicista sinó que incorpora perspectives més àmplies: “la concepción de
Polanyi de la crisis capitalista se extiende más allá del ámbito económico para
integrar otras dimensiones fundamentales, ecológicas, sociales y políticas”
(Fraser, 2012).
Polanyi, en el capítol 6 de la seva obra “La gran
transformación” planteja la seva teoria de les “mercaderies fictícies” en
relació als tres factors de producció –treball, terra i diners- components
essencials de la indústria, dels quals diu que no han sigut produïts per a la
venda per tant no poden ser considerats mercaderies:
...si nos atenemos a la
definición empírica de la mercancía, se puede decir que trabajo, tierra y
dinero no son mercancias. El trabajo no es más que la actividad económica que
acompaña a la propia vida –la cual, por su parte, no ha sido producida en
función de la venta, sino por razones totalmente distintas-, y esta actividad
tampoco puede ser desgajada del resto de la vida, ni puede ser almacenada o
puesta en circulación. La tierrra por su parte es, bajo otra denominación, la
misma naturaleza que no es producida por el hombre; en fin, el dinero real es
simplemente un signo de poder adquisitivo que, en líneas generales, no es en
absoluto un producto sino una creación del mecanismo de la banca o de las
finanzas del Estado. Ninguno de estos tres elementos –trabajo, tierra y dinero-
han sido producidos para la venta, por lo que es totalmente fictício
describirlos como mercancias. (Polanyi, 1989)
Davant de la utopia liberal del mercat autorregulat,
Polanyi contraposa la autoprotecció de la societat. Anomena “el doble
moviment”a la tensió entre el bàndol mercantilitzador i el proteccionista.
Considera que l’economia de mercat com a principi articulador de tot, ataca tot
l’edifici de la societat i és capaç de destruir la organització mateixa de la
producció que el mercat havia fet néixer:
Durante un siglo, la dinàmica
de la sociedad moderna se ha visto gobernada por un doble movimiento: el
mercado se expandió de un modo contínuo, pero este movimiento coexistió con un
contramovimiento que controlaba esta expansión, orientándola hacia determinadas
direcciones. Este contra-movimiento resultó de vital importància para la
protección de la sociedad, pero fué a la vez compatible, en último término, con
la autorregulación del mercado y, por tanto, con el mismo sistema de mercado”
(Polanyi, 1989: 217)
El “doble moviment” es pot definir -diu Polanyi- com
l’acció de dos principis organitzadors. El primer és el principi del
liberalisme econòmic, que té per objectiu establir un instrument autorregulador
en el sí del mercat. El segon és el principi de la protecció social, que té com
objectiu preservar l’home i la naturalesa així com l’organització de la
producció, que adopta com a mètode la legislació protectora i altres
instruments d’intervenció. Polanyi, d’aquesta forma, ens aproxima a la
comprensió dels mecanismes de la lluita de classes que té lloc en el sí del
capitalisme. Sense citar explícitament el doble moviment de Polanyi, Carlota
Pérez es refereix a aquesta tensió entre els dos principis organitzadors que es
manifesta de diferent forma i intensitat en els dos períodes del cicle
tecnològic: en la primera fase del cicle, la fase d’instal·lació de la nova
tecnologia, mana el capital financer i el lliure mercat, desregulant els
mercats, especialment el laboral, accentuant fins l’extrem la desprotecció
social amb patiment de la classe treballadora: “la inexisténcia de un marco
regulatorio adecuado es la razón por la cual el capital financiero puede llegar
a provocar una situación caótica”. Afegeix: “El periodo de instalación
extremadamente largo, iniciado en la década de 1970 y caracterizado por una
competencia crecientemente globalizada nutrió la idea de que el mercado era lo
único importante, y que el estado era incompetente y su influencia indeseable
en la esfera económica. Después del colapso (...) y la llegada de la incertidumbre
y la recesión, esta perspectiva empezó a cambiar”(Pérez, 2004).
En el segon període del cicle, la fase de desplegament
de l’onada tecnològica, quan el capital financer es troba seriosament debilitat
com a conseqüència del col·lapse, les forces polítiques, representant la
indignació creixent de la població per l’economia de casino, tindran la
oportunitat de modelar profundament el futur: “De ordinário, hacia finales del
periodo de instalación, la polarización ha alcanzado extremos moralmente inaceptables
y probablemente haya movilizado la rábia de los excluidos. Estas fuerzas son
las que pueden ejercer presión sobre el mundo político para que acometa los
ajustes estructurales capaces de favorecer la verdadera economía productiva, restringiendo
algunas de las prácticas financieras más dañinas. El resultado de estas luchas
de poder es, por supuesto, impredecible” (Pérez, 2004).
El factor polític al qual al·ludeix Carlota Pérez, amb
relació al resultat d’aquestes lluites de poder, que s’articularà mitjançant el
poder de l’Estat, ve a verificar el que Polanyi anomena “doble moviment”. El
primer dels principis organitzadors, el liberal de mercat, actua principalment
en la primera fase del cicle tecnològic, i el segon principi, el
d’autoprotecció social, durant la segona fase. Tots dos formen part
consubstancial del cicle.
Canvi social i canvi polític
Com s’ha comentat, en la descripció dels cicles
tecnològics, la quarta revolució industrial s’origina cap al darrer quart del
segle passat, encara que és ara quan els canvis que comporta són més evidents.
El cicle tecnològic de la digitalització es va començar a instal·lar enmig
d’una crisi social fruit de l’onada neoliberal que va sacsejar el món de la ma
dels governs de Reagan i Thatcher (anys 70), precisament en resposta a la
caiguda de la productivitat de les empreses industrials del cicle anterior, i
també al sobtat increment del preu del petroli, tot en un procés accelerat de
globalització dels mercats financers. Creixia progressivament el poder del capital
financer en detriment del capital productiu, acompanyant una també progressiva
descapitalització política dels Estats. El professor Josep Fontana s’hi
refereix en la seva reflexió sobre la crisi social de començaments del segle
XXI“El Futuro es un país extraño”:
La crisis de 2008 aparece en
la mayoría de anàlisis de estos primeros años del siglo XXI como el gran
problema de nuestro tiempo (...) la gran mutación histórica que estamos
viviendo no arranca del 2008 sino de los años 70 del siglo pasado, cuando se
rompieron las reglas que habían alimentado la ilusión de un mundo que
evolucionaba hacia un progreso continuado, no solo en el terreno de la
producción de bienes y servicios, sino en el del bienestar colectivo.(Fontana,
2013: 18)
A les decebudes classes mitjanes que han patit el
progressiu afebliment de les estructures polítiques de l’Estat del Benestar (el
divorci entre la política i el poder o, el que és el mateix, la subordinació
del poder dels Estats al dictat del capital financer global) se li suma una
incertesa creixent pel futur de les condicions de vida que ens depara la crisi
mediambiental i dels recursos, i una major incertesa encara sobre el futur del
treball amb l’amenaça de la robotització. No hauria de sorprendre que entre la
ciutadania habiti un sentiment col·lectiu de desubicació i desconcert respecte
del futur. I de profund malestar i desesperança, com assenyala Zigmunt Bauman:
El futur s’ha transformat i
ha deixat de ser l’hàbitat natural de les esperances i de les més legítimes expectatives
per convertir-se en un escenari de malson: el terror a perdre el treball i
l’estatus social associat a aquest, el terror a que ens confisquin l’habitatge
i la resta dels nostres bens i pertinences, el terror a contemplar impotents
com els fills cauen irremeiablement per l’espiral descendent de la pèrdua de
benestar i de prestigi, i el terror a veure les competències que tant ens va
costar aprendre i memoritzar despullades del poc valor de mercat que les hi
pogués quedar(Bauman, 2017: 15).
La consciència de límit, que trunca la idea de progrés
il·limitat, és una de les principals components determinants de l’època, o més
ben dit, d’aquest final d’època. D’ençà de l’informe del Club de Roma “Els
límits del creixement”, que desmenteix definitivament les possibilitats d’un
creixement il·limitat, apareixent en un pla ineludible del desenvolupament humà
el concepte “insostenibilitat”, va prenent força la percepció d’estar assistint
a un final de festa. Marina Garcés, en el breu assaig “Nova il·lustració radical”
proclama que aquesta societat ha assolit una condició pòstuma:
El nostre temps és el temps
en que tot s’acaba. Vam veure com s’acabaven la modernitat, la història, les
ideologies i les revolucions. Hem anat veient com s’acaba el progrés: el futur com
a temps de promesa, del desenvolupament i del creixement. Ara veiem com
s’acaben els recursos, l’aigua, el petroli, l’aire net, i com s’extingeixen els
ecosistemes i la seva diversitat. En definitiva, el nostre temps és aquell en
que tot s’acaba, fins i tot el temps mateix. No estem en regressió. Diuen,
algunes veus, que estem en procés d’esgotament o d’extinció. Potser no arribarà
a ser així com espècie, però sí com a civilització basada en el
desenvolupament, el progrés i l’expansió (Garcés, 2017: 13)
Si bé Jean-François Lyotard anomenava condició
postmoderna a l’alliberament de l’home del sentit únic i lineal de la història
com escenari del progrés, i del progrés com horitzó de veritat (Lyotard, 1989),
apareix ara una nova condició del “després del després” (en expressió de Marina
Garcés) en la que el futur, igual que en la postmodernitat es defineix com a
present però, a diferència d’aquella, ja no és “el present etern de
l’hiperconsum, de la producció il·limitada i de la unificació política del món”
(la imatge de la comunitat salvada) sinó “un trencament del present etern, i la
posada en marxa d’un no-temps. Del present de la salvació al present de la
condemna” (Garcés, 2017: 23).
El món ha esdevingut insostenible i es percep la
imminència d’un final en el qual l’home viu el present amb el rellotge
invertit, en un compte enrere, en el qual la pregunta freqüent -diu Marina
Garcés- és ¿fins quan?: “fins quan viuré amb la meva parella?, fins quan hi
haurà pensions? Fins quan Europa continuarà sent laica, blanca i rica? fins
quan hi haurà aigua potable? Fins quan creurem encara en la democràcia?”
(Garcés, 2017:14). Podríem afegit que moltes persones creuen viure en un món en
el que ja no s’hi reconeixen més que com a supervivents d’una altra època. Potser
mai com ara la civilització havia concebut la possibilitat real del seu propi
final, i havia desenvolupat aquesta síndrome de canvi d’època. La revolució
industrial (encara no prou conscient per part dels individus i pel conjunt de
la societat), en definitiva aquesta crisi de final d’època, és l’escenari
inequívoc de les incerteses que impregnen un sentiment de pèrdua, i sumeixen
l’individu en una complexitat extenuant, i una globalització desposseïdora que
abona la inseguretat i el temor al futur.
Segons Svetlana Boym “el segle XX va començar
impregnat d’una utopia futurista i va concloure immers en la nostàlgia”(Boym,
2015). Aquesta catedràtica de literatures eslaves de la Universitat de Harvard
diu en la seva obra principal “El futuro de la Nostálgia” que la promesa de
reconstruir la llar ideal (aquella que mai ha existit però que un ha
idealitzat) està avui a la base d’algunes de les ideologies dominants: “es una
tentación a renunciar al pensamiento crítico en favor de la vinculación
emocional. El peligro que entraña la nostalgia es que tiende a confundir el
hogar real con el imaginario. En casos extremos puede llegar a crear una patria
fantasma por la cual uno esté dispuesto a matar o a morir”(Boym, 2015). Amb la
desaparició de la utopia com a lloc impossible, emergeix el sentiment de
nostàlgia “d’enyorança d’un passat que s’idealitza però que no es pot
recuperar” (Bauman, 2017). És en aquest clima que emergeixen populismes tant a
Europa com a Amèrica que rebel·len malestar i una reclamació de la ciutadania
que no se sent representada pels qui exerceixen el poder. Els populismes són
doncs un resultat de descontent amb el sistema.
Després del crac de 1929 (la crisi homònima a la de
2008, en el cicle tecnològic anterior), Europa va viure una onada populista com
a resposta a la situació desesperada de molta gent, que desembocà en el
feixisme i la guerra. És durant el període de recessió de cada cicle
tecnoeconòmic, quan es manifesta més el malestar, quan apareixen respostes
polítiques per redreçar la situació. No obstant, algunes d’aquestes respostes
venen de moviments socials o partits populistes que aprofiten el moment
d’incertesa per presentar una anàlisi simplificada i unes solucions contundents
i miraculoses per mitjà d’una retòrica incendiària (Castiñeira, 2018). Fenòmens
polítics com Donald Trump als EUA, o el Brexit, o partits xenòfobs amb un pes
considerable a França i Àustria, entre altres, mostren una presència
anormalment alta de respostes polítiques populistes a la crisi del sistema. És
una crisi sistèmica, certament, que ve provocada en darrera instancia per la
transformació radical de la societat de la ma de les innovacions tecnològiques
que a la seva vegada mobilitzen altres transformacions socials i econòmiques.
Els canvis polítics que es produeixen han de sanejar el sistema foragitant la
corrupció i creant unes condicions de major justícia social i equitat. Han
d’establir noves regulacions i normes que assegurin el bon funcionament dels
mercats i creïn un marc de confiança jurídica òptima per atraure inversions.
Només d’aquesta forma les innovacions del món digital es podran estendre per
tots els sectors econòmics i crear un nou període (la fase de desplegament) de
bonança fins que s’esgoti el paradigma tecnològic i sigui reemplaçat per una nova
revolució industrial.
Més enllà dels populismes, tan típics en moments de
crisi profunda, quan tot canvia i l’imminència dels canvis no deixa entreveure
en quina direcció cal avançar, quan la fallida del poder de l’Estat manifesta
amb tota la seva cruesa la indigència política i moral de la societat en haver
qüestionat de cap a peus el seus valors, les seves tradicions i utopies, quan
les innovacions tecnològiques extasien tant com espanten, és quan es donen les
condicions perquè esclati el conflicte i la violència si la societat no és
capaç de redreçar el rumb de les decisions des de la política per encaminar-se
a una etapa de propagació dels nous paradigmes amb bonança econòmica i de nou
benestar.
Resum i conclusions
Cap a la dècada dels 70, i després d’un període de més
de vint anys de desenvolupament industrialista, acabada la segona guerra
mundial, que comportà estabilitat, progrés i benestar als països
industrialitzats, s’instal·là en aquests països un procés d’innovació, el de la
tecnologia digital, que venia a substituir la indústria del cicle anterior que
entrava en una crisi de maduresa per esgotament, saturació dels mercats i
estancament de la productivitat. La reacció política a aquella situació
d’esllanguiment de les economies industrials va comportar una dura reconversió
dels sectors industrials més obsolets com la mineria o la siderúrgia, entre
altres, i una ofensiva neoliberal amb un atac sense precedents a les
organitzacions sindicals amb el fi de conculcar drets, congelar salaris i flexibilitzar
condicions laborals. S’iniciava a Europa un contagi de l’onada neoliberal que
comportà un retrocés en protecció social (de l’Estat del Benestar).
Simultàniament noves empreses colonitzaven la societat amb les innovacions de
l’electrònica digital, la informàtica i Internet, mentre el capital financer,
en franca retirada de les velles empreses tradicionals, emigrava cap a refugis
especulatius amb més altes i ràpides rendibilitats, inflant bombolles sobretot
al mercat hipotecari i dels productes financers especulatius. Així, fins que el
2001 va caure el NASDAQ, i uns anys més tard (2008) col·lapsaria la borsa
iniciant uns anys de recessió econòmica.
Tanmateix, a diferencia de les tres revolucions
industrials que han precedit l’actual, en aquesta ocasió acompanya al canvi
tecnològic un repte majúscul: la impossibilitat de continuar creixent a mitjà i
llarg termini per l’escassesa de recursos minerals i energètics, i l’imperatiu
de mitigar l’escalfament global del planeta i aturar la degradació mediambiental.
El canvi de paradigma és ara més que mai “cultural” de superació dels dogmes
que han regit l’economia en la modernitat. La humanitat es troba ara a les
portes d’un canvi de model productiu, que vol dir passar de la linealitat del
flux de recursos cap a un processament circular amb reutilització i reciclatge
de materials, superant el model lineal de fabricar, usar i llençar. També en
vies d’un canvi de model energètic per transitar el més aviat possible de la
combustió d’hidrocarburs a l’aprofitament de l’energia del Sol. La veritable
inflexió de la corba del progrés econòmic i social viscut per les economies
industrials la determinarà la impossibilitat de continuar creixent, imposant
una reducció dràstica del consum d’energia i de tota mena de béns materials,
comportant un canvi d’hàbits del mercat per passar de la propietat dels béns a
la utilització compartida d’aquests. O el que és el mateix, de la manufactura
industrial massiva al proveïment de serveis. Els factors de producció clàssics
de l’economia de lliure mercat deixaran de conjugar-se amb les fórmules
clàssiques. I alguns conceptes del credo economicista deixaran -estan deixant
ja- de tenir sentit. L’abandó de la idea de creixement com a requisit inequívoc
de progrés porta al que alguns economistes han anomenat “estat estacionari” de
l’economia, o en termes de debat més actual, el “decreixement”. Es qüestiona
també el sentit de la productivitat com a mesura de l’eficiència dels processos
productius, i amb ella el concepte de “producte nacional brut” ja no servirà
per mesurar la riquesa creada si no s’inclou al valor afegit les externalitats
negatives del procés de producció i venda.
Entre els efectes socials de la quarta revolució
industrial cal destacar per la seva importància (i aquest és un dels debats més
vius en l’actualitat) el paper del treball i el seu efecte en la distribució de
les rendes. Totes les revolucions industrials han destruït ocupació perquè la
mecanització i automatització dels processos productius desplaça el treball
humà. No obstant, els canvis disruptius de model que comporten les innovacions
del nou paradigma creen noves ocupacions en altres àrees i apareixen tasques
que abans no existien, de forma que el balanç net d’ocupació d’una onada
tecnològica, contemplada la totalitat del seu procés, i al marge de
fluctuacions entre les seves fases, sempre ha sigut positiu fins el moment
present. L’actual onada tecnològica incorpora, a més d’una major automatització
de les tasques físiques fins la pràctica substitució de les tasques rutinàries,
l’automatització de tasques intel·lectuals, fet que pressuposa una substitució
massiva de la força de treball en les properes dècades, amb un atur estructural
a l’alça.
Passats els anys de recessió de l’economia, que la
professora Carlota Pérez descriu com a interval de reacomodació, en l’entremig
de les fases d’instal·lació i de desplegament del cicle tecnològic, la societat
es debat en tensions polítiques per substituir l’estatu quo i sanejar
l’economia per emprendre un nou impuls en el qual les innovacions de la
digitalització impregnaran la indústria (indústria 4.0) i tota la societat en
un període de bonança i benestar. Un mar de dubtes, però, assalten en
l’actualitat més enllà del model predictible de Carlota Pérez. Les limitacions
físiques dels metabolismes que governen els ecosistemes, l’exhauriment de
primeres matèries minerals i energètiques que pot portar en els propers anys a
una escalada de preus, i els efectes ja perceptibles de l’escalfament global,
en una economia globalitzada com mai on nous i importantíssims actors com la
Xina, la Índia, Brasil...disputen porcions de consum i de benestar, posen un
interrogant, si més no, a les possibilitats de continuar creixent, i sobre les
possibilitats de mitigar els efectes del canvi climàtic. Aquestes limitacions,
al meu parer, poden ser un factor nou mai abans vist en la era industrial que
poden significar un trencament en la regularitat observada per Carlota Pérez en
els cicles tecnoeconòmics que porten a predir una propera etapa de bonança.
El món ha entrat en una fase de disputa entre les
comunitats pels béns i pels recursos, també del treball i del benestar. Veiem
un nou període de migracions massives a la recerca d’oportunitats perquè els
recursos es troben per sota de les necessitats a satisfer, i la degradació del
medi natural expulsa poblacions senceres cap a altres indrets del planeta ja
sigui directa o indirectament com a refugiats polítics víctimes de disputes
territorials pels recursos. Aquestes constatacions estan a la base dels debats
d’actualitat sobre “decreixement”, un debat incòmode perquè desborda la lògica
del model econòmic vigent. A tal magnitud de coses, la societat ve acumulant fa
temps un gran capital de desesperança per les incerteses d’aquest final
d’època. Un gir important que arrenca a les darreries del segle XX, amb la
dissolució del status quo de la Guerra Freda, amb l’evaporació de les
cosmovisions modernes, entrant en una postmodernitat que, segons Z. Bauman, ha
acabat esdevenint “líquida”, és a dir, una societat on tot canvia d’un moment a
l’altre. Es percep una atmosfera de desassossec, confusió, incertesa i ansietat
que qüestiona la identitat de les persones i dels col·lectius, que busquen a
través d’Internet construir identitats substitutòries, i alhora canalitzar la
ràbia i el malestar a través de populismes, propostes polítiques que prometen
solucions miraculoses, de salvació, de replegament tribal, tancament de
fronteres com a reacció al divorci entre la política i el poder. La quarta
revolució industrial és la causa i l’escenari d’aquests canvis que, a tenor del
model cíclic que explica Carlota Pérez, s’hauria de resoldre amb una nova etapa
de bonança i de progrés. No obstant, la degradació de l’ecosistema,
l’esgotament de les reserves de petroli i d’altres recursos minerals i el
desequilibri climàtic empenyen, en aquesta ocasió, al món industrial a
repensar-se amb un altre model de desenvolupament que ha de ser sostenible, per
tant a reconstruir el concepte de l’economia humana abandonant els vells dogmes
del mercat liberal. És per això que aquesta quarta revolució industrial suposa
un veritable final d’època?
En la meva opinió, el model dels cicles tecnoeconòmics
(les revolucions industrials) amb les seves regularitats i predictibilitats
explicats per Carlota Pérez és un dinamisme amb una inèrcia històrica
inqüestionable. Ara bé, cal encaixar l’actual quarta revolució industrial dins
un cicle d’ona més llarga que suposa ara un canvi d’època. La era industrial,
entesa com el període històric en el qual el binomi energia-informació (la
màquina és una combinació d’energia exògena i coneixement cientificotècnic) ha
provocat una acceleració històrica de tal magnitud (amb impactes antropogènics
irreversibles a la biosfera) que cal ara assimilar i corregir davant múltiples
amenaces per a la humanitat (una crisis global). Les respostes a aquests reptes
provenen en part de la mateixa lògica sistèmica que va redefinint l’ecosistema
industrial amb nous paradigmes, i en part per les respostes polítiques, ara
completament mediatitzades per l’avançat estadi de globalització que qüestiona
les velles estructures dels Estats nacionals. És potser aquest un moment
d’inflexió històrica que de ben segur canviarà substancialment alguns conceptes
del pensament modern com dominació del medi natural, creixement econòmic,
progrés... El coneixement científic es troba fortament mediatitzat per les
lògiques del capital que, com observa Polanyi considera la terra i la ma d’obra
mercaderies enlloc de capital natural i capital humà, que és com es va definint
avui en l’univers de la quarta revolució industrial. Diu Jorge Riechmann que
probablement ja ha passat la finestra històrica (en relació a les tres dècades
passades) per fer una transició ordenada cap a la sostenibilitat. Però aquesta
transició es farà de totes maneres perquè no existeix alternativa.
Referències bibliogràfiques
Bauman, Z. (2017), Retrotopía, Espasa Libros,
Barcelona
Boym, S. (2015) El futuro de la nostàlgia, A. Machado
Libros, Madrid
Castiñeira, A. (2018) Article publicat a Valors,
N.155, gener de 2018
Fernández Duran, R y Gonzalez Reyes, L (2014) En la
Espiral de la Energía. Historia de la humanidad desde el papel de la energía
(pero no solo), Libros en Acción, Madrid
Fontana, J. (2013), El Futuro es un país extraño, Editorial
Pasado y Presente, Barcelona
Fraiser, N. (2012) Reflexiones en torno a Polanyi y la
actual crisis capitalista, Papeles de relaciones ecosociales y cambio global,
N.118, 2012, pp.13-28 Garcés, M. (2017) Nova il·lustració radical, Anagrama,
Barcelona
Georgescu-Roegen, N. (2007) Nicholas Georgescu-Roegen.
Ensayos Bioeconomicos, Los libros de la Catarata, Madrid
Lyotard, JF. (1989) La condición postmoderna,
Ediciones Cátedra, Madrid
Mazzucato, M (2014) El Estado Emprendedor. Mitos del
sector público frente al privado, RBA Libros, Barcelona
Meadows, D. (1992) Mas allá de los límites del
crecimiento, El País Aguilar, Madrid
Naredo, JM. (2009), Luces en el laberinto.
Autobiografia intelectual, Los libros de la Catarata, Madrid 25
Pérez, C. (2004) Revoluciones Tecnológicas y Capital
Financiero: la dinámica de las grandes burbujas financieras y las épocas de
bonanza, Siglo XXI, Editores s.a, México DF.
Pérez, C. (2010) Technological revolutions and
techno-economic paradigms, Cambridge Journal of Economics, Vol.34, No.1, pp
185-202.
Polanyi, K. (1989), La gran transformación, Ediciones
de La Piqueta, Madrid
Rifkin, J. (2011) La tercera revolución industrial:
como el poder está transformando la energia, la economía y el mundo, Espasa
libros, Barcelona
NOTES:
1 Alguns autors han estudiat el paper de l’Estat en la
gestió de les crisis. Destaca, per la sintonia amb les tesis de Carlota Pérez,
Mariana Mazzucato en la seva obra El Estado Emprendedor.
2 El concepte Antropocè està més àmpliament explicat a
Fernández Durán (2011a) El Antropoceno. La expansión del capitalismo global
choca con la biosfera, Virus, Libros en Acción, Barcelona. També, del mateix
autor a En la Espiral de la Energía. Historia de la humanidad desde el papel de
la energía (pero no solo), Vol 1, capítol 6, El Antropoceno: la crisis
ecológica adquiere dimensión mundial, pp499-519.
3 Óscar Carpintero glossa l’obra de Georgescu-Roegen,
considerat un dels pares de l’economia ecològica, a Nicholas Georgescu-Roegen.
Ensayos bioeconómicos Edición de Óscar Carpintero Antologia, Los libros de la
Catarata, Barcelona, 2007. Més concretament, pel que aquí interessa, és a la
seva obra “La ley de la entropía y el problemaeconomico” (1989 on
Georgescu-Roegen aborda la qüestió de com l’escola neoclàssica construeix una
ciència econòmica més inspirada en el patró de la mecànica que en els principis
de la termodinàmica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada