Translate

diumenge, 8 de gener del 2023

Quarta Revolució industrial. Efectes socials i econòmics

 Salvador Clarós i Ferret

Professor tutor: Javier Tébar Hurtado

Febrer de 2018

Postgrau UAB: IDEES I EXPERIÈNCIES POLÍTIQUES TRANSFORMADORES

Quarta Revolució industrial. Efectes socials i econòmics 


El mundo está viviendo un proceso de cambio de paradigma. Desde los años setenta, el planeta entero vive tiempos turbulentos. Estamos todos inmersos en una compleja transición que abarca desde la base tecnológica hasta el marco social e institucional, pasando por una reestructuración profunda del aparato productivo de cada uno de los países (Carlota Pérez)

Presentació

L’objectiu d’aquest treball és fer una aproximació als fenòmens socials i econòmics que estan transformant la societat industrial, i definir a grans trets els reptes que planteja l’esdevenidor en l’actual segle. Entendre quina és la magnitud i potència d’aquests canvis que, en l’influx de la quarta revolució industrial, porten a transitar cap a nous paradigmes: un canvi de model productiu, un canvi de model energètic, i canviar les formes de relacionar-se entre les persones i d’aquestes amb el medi natural. En definitiva, porta a replantejar en profunditat les bases de l’economia davant de la imperiosa necessitat de compatibilitzar el desenvolupament amb un progrés sostenible. Prenc com a referència l’obra de l’economista veneçolana Carlota Pérez, per fer una aproximació a la dinàmica de les revolucions industrials i els cicles o onades tecnològiques, per comprendre les seves característiques, els seus temps i fets predictibles des del coneixement de processos històrics homòlegs en el capitalisme industrial. I així descriure el moment present i avançar l’onada de canvis que estan per venir. En segon lloc, abordem principalment des de les obres del doctor en ciències econòmiques José Manuel Naredo i el sociòleg i economista Jeremy Rifkin la qüestió de les barreres insalvables que presenta per l’actual model econòmic l’evidència de la finitud dels recursos disponibles al planeta, i la constricció del sistema industrial i de consum que imposen els metabolismes que regeixen la naturalesa. L’obra del filòsof i estudiós de l’antropologia econòmica Karl Polanyi, en la seva crítica al liberalisme de mercat, contribueix a comprendre les tensions en el sistema capitalista, qüestionant la base intel·lectual del model que ha conduït a l’actual cruïlla civilitzatòria. Com a colofó, algunes reflexions al voltant dels efectes socials i polítics de la mutació històrica que estem vivint a partir, principalment, de l’obra de Zygmunt Bauman en la seva crítica a la idea moderna de progrés i de les crítiques postmodernes del mateix. També algunes notes al respecte de la filòsofa Marina Garcés i de la catedràtica de literatures eslaves Svetlana Boym contribueixen a la comprensió del sentir social i de les respostes polítiques que s’articulen en resposta a la crisi civilitzatòria actual. A mode de resum, un apartat de conclusions expressa de forma molt sintètica la progressió d’aquesta quarta revolució industrial, els seus efectes i alguns reptes incerts.

Cicles tecnològics: quarta revolució industrial

Per analitzar els canvis i transformacions estructurals que tenen lloc avui a l’economia i a la societat sota el paradigma de la digitalització i la globalització, allò que anomenem la quarta revolució industrial, prenem com a referència els estudis de la professora Carlota Pérez sobre els cicles tecnològics i la dinàmica de les revolucions industrials a “Revoluciones tecnológicas y Capital Financiero. La dinàmica de las grandes burbujas financieras y las épocas de bonanza”(Pérez (2004). L’estudi de la història mostra que les revolucions industrials, amb els seus cicles tecnoeconòmics, segueixen un patró de comportament. L’anàlisi de les successives revolucions industrials d’ençà del món del vapor, a la segona meitat del segle XVIII, permet comprendre la regularitat històrica observada en els cicles recurrents ocorreguts en els darrers 250 anys. Quines fases comprèn i quines són les seves característiques, i quines són les palanques o motors que impulsen els canvis de paradigma tecnològic: les innovacions, el comportament del capital financer, les dinàmiques globalitzadores i l’acció política.

A partir del moment que la màquina substituí massivament el treball humà gràcies a l’energia del carbó, (la primera revolució industrial) el capitalisme va entrar en una rutina, o seqüència evolutiva, comandada per les transformacions tecnològiques. El coneixement és el comandant invisible que, amb una cadència pròxima al mig segle, transforma la societat de soca-rel: “Una revolución tecnològica puede ser definida como un poderoso y visible conjunto de tecnologia, productos e indústrias nuevas y dinámicas, capaces de sacudir los cimientos de la economía y de impulsar una oleada de desarrollo de largo plazo”(Pérez, 2004: 32).

Tot i que la tecnologia evoluciona amb progressivitat: un coneixement porta a un altre coneixement i així successivament, arribat el moment, els nous béns i serveis produïts fruit de la innovació transformen la lògica del sistema, “el sentit comú” –diu Carlota Pérez- provocant un canvi disruptiu que suposa trencar amb el model anteriorment establert. El microprocessador de Intel (1971), fruit de la innovació en la electrònica d’estat sòlid, inaugurava l’actual onada tecnològica sota el paradigma de la  digitalització, la informàtica i les telecomunicacions. Les noves empreses (inicialment al Silicon Valley), els productes relacionats (ordinadors, tablets, software...) i les noves infraestructures (Internet, telefonia sense fils, xarxes telemàtiques..) conformaven pròpiament el “paradigma” tecnològic. Però la capacitat d’aquest per a transformar profundament la resta de l’economia i també de la societat, és el que justifica veritablement el terme revolució: “Una oleada de desarrollo se define aquí como el proceso mediante el qual una revolución tecnológica y su paradigma se propagan por toda la economia, trayendo consigo cambios estructurales en la producción, distribución, comunicación y consumo, así como cambios cualitativos profundos en la sociedad” (Pérez, 2004: 46).

En el transit d’un paradigma tecnològic al següent, processos de destrucció i de creació ocorren simultàniament en un combat que té per escenari el mercat. El nou paradigma tecnològic irromp en un procés de destrucció creadora, en el sentit schumpeterià del concepte, en el qual les industries del vell paradigma, aquelles que continuen amb el vell patró, representen un obstacle per a les noves empreses innovadores, del nou model, que per emergir necessiten destruir la tecnologia anterior. I a cada cicle tecnològic la societat canvia els seus valors, la forma de produir i de fer els negocis, les relacions laborals, l’estil de vida... i l’entorn: “Cada revolución tecnològica, entonces, es una explosión de nuevos productos, industrias e infraestructuras la cual conduce gradualmente al surgimiento de un nuevo paradigma tecnoeconómico capaz de guiar a los empresarios, gerentes, innovadores, inversionistas y consumidores, tanto en sus decisiones individuales como en su interacción, durante todo el periodo de propagación de ese conjunto de tecnologias” (Pérez, 2004: 33).

Carlota Pérez descriu el patró de comportament dels cicles que anomena tecnoeconòmics. Cada cicle consta de dos grans períodes: el de «instal·lació» del nou coneixement o tecnologia, i el de «desplegament» d’aquesta. Entre l’un i l’altre, es produeix sempre un col·lapse financer al qual seguirà una recessió, que separa la fase d’esgotament del vell paradigma i esllanguiment de les empreses industrials en procés d’obsolescència de la fase d’enlairament definitiu del nou paradigma. La fase d’instal·lació està liderada pel capital financer el qual regula el desenvolupament tecnològic d’acord a les millores de la productivitat que aporten les innovacions, en funció de les expectatives de benefici que aquestes creen. Després del lapsus del col·lapse borsari i la recessió, en la fase de desplegament, retorna el lideratge del capital productiu. A aquest lapse l’anomena interval de relleu.

Quadre 1: font: Carlota Pérez, “Revoluciones tecnológicas y capital financiero”

L’actual cicle «digital» va irrompre cap els anys 70 amb un big-bang de la ma de joves emprenedors, coincidint amb la fase final d’un cicle industrial ja madur, amb uns mercats saturats en el qual les empreses del vell paradigma tecnològic veien estancada la productivitat amb beneficis decreixents. Coincidí també amb un sobtat augment del preu de l’energia, la crisi del petroli de 1973, que aprofundiria la crisi estructural rebel·lant no només l’esgotament de la capacitat innovadora del vell cicle tecnològic sinó també un inici del final de la era dels combustibles fòssils. La microelectrònica i la informàtica prenien llavors el relleu amb les innovacions de la digitalització.

El període d’instal·lació, la primera meitat del cicle, ve dominat fortament per les tensions del capital financer. Els accionistes, acostumats a uns majors rendiments del capital, eleven l’exigència als consells d’administració de les velles industries ja exhaustes. És en aquest escenari que els lobbys industrials i financers pressionen als governs forçant desregulacions del mercat laboral amb el fi d’esgarrapar el que es pugui de les rendes del treball. Les empreses de la vella onada busquen millorar la competitivitat devaluant salaris i condicions laborals, i deslocalitzant manufactures a països amb menors costos productius. En definitiva, el capital financer intenta escapar als controls i regulacions estatals, atraure fons, especular i inflar el valor dels actius: “En esta fase prevalece el capital financiero; sus intereses inmediatos gobiernan la operación de la totalidad del sistema. La economia de papel se desacopla de la economia real i las finanzas de desacoplan de la producción, mientras crece el abismo entre las fuerzas economicas y el marco regulatorio ahora impotente” (Pérez, 2004: 82). Aquest és l’escenari neoliberal viscut en les tres darreres dècades. Amb un atur creixent i amb la davallada del poder adquisitiu de les classes mitjanes s’alenteix el creixement econòmic en un bucle realimentat que provoca més precarietat laboral i pobresa en un procés de bombolla financera, amb forta polarització social, fins que col·lapsa la borsa i s’entra en recessió.

El desplegament del nou paradigma apareix a la segona meitat de la gran onada tecnològica, després del parèntesi del “crac” financer. Aquest període (que just ara s’inicia) és molt menys turbulent, ve impulsat pel capital productiu en cooperació amb l’Estat1 , el qual torna a crear les condicions de regulació, control i facilitació de les infraestructures per la difusió harmònica de tot el potencial innovador. L’Estat, en aquesta fase, recupera el control que havia deixat en la fase anterior a mans dels mercats, i esdevé clau per a la creació de confiança dels inversors. En la fase de desplegament, la innovació canvia no només els béns i serveis que s’erigiran en hegemònics sinó també la forma de produir-los i la forma de difondre’ls per tota la societat. La digitalització, més enllà de generar béns i serveis com ja venia fent, transforma els processos de producció en massa del segle passat amb economies d’escala en una nova organització postfordista. D’acord al model que explica Carlota Pérez, és de preveure que la fàbrica deixarà de ser el centre. En el seu lloc, una xarxa d’empreses interconectades telemàticament gestionen tota la cadena de valor des del disseny, la planificació de la producció, l’enginyeria de producció, la manufactura i tots els serveis logístics, administratius, financers i de màrqueting, en una constel·lació de centres perfectament articulats. Les manufactures i la logística estan altament robotitzades, amb cada vegada menys treball humà, mentre que es creen nous llocs de treball en altres sectors tecnològics que depenen de la creativitat humana, les habilitats relacionals, l’atenció a les persones, com els centres de recerca i de disseny, l’atenció sociosanitària, l’ensenyament, etc. Els bens i serveis produïts són personalitzats i amb gestió de la demanda enlloc de l’oferta. La fabricació avançada utilitza replicadors materials polivalents (impressores 3D) per a productes específics i personalitzats. Es produeixen màquines i electrodomèstics duradors i reprogramables  per tal de poder-los actualitzar en les seves funcions i característiques, retardant la seva obsolescència. Les màquines interconnectades, entre elles i també amb les persones constitueixen un nou univers que s’anomena Internet de les coses (IoT). La tecnologia del Big Data permet gestionar una quantitat immensa d’informació de forma que complexos algoritmes adquireixen la funció de prendre decisions i d’autoaprendre adquirint experiència semblantment a les persones. La penetració de lo digital a la indústria és el que anomenem Indústria 4.0. Nous materials sintètics amb propietats avançades substitueixen progressivament les matèries primeres minerals de forma que desapareix la mineria extractiva, mentre es va introduint la circularitat en tots els processos productius, començant pel disseny per a la prevenció de la generació del residu, la reparació, remanufacturació, reutilització i valorització material i energètica dels subproductes de rebuig. El reciclatge, l’energia de font renovable i l’alta eficiència en la cadena productiva crea un món descarbonitzat amb baixos consums i de baix impacte ambiental. Aquest escenari de canvis és el que ja ha començat a tenir lloc i veurem desplegar en els propers decennis.

El nou paradigma tecnoeconòmic es difon en tots els sectors econòmics, transformant no només la indústria sinó el conjunt de la societat, creant el que Carlota Pérez anomena un nou “sentit comú”: “El cambio de patrón modifica las condiciones de eficiencia productiva hasta tal punto que lleva a un cambio de paradigma gerencial y organizativo. Ese reemplazo sistemático de los criterios tradicionales de decisión puede ser calificado de cambio en el sentido común" (Pérez, 2010). Els canvis que arrossega el nou paradigma capgiren completament la lògica del sistema productiu i de l’organització social, canviant conceptualment els processos que passen d’una intensiva dependència física, material i energètica a la utilització intensiva del coneixement:

En efecto, se está abandonando un patrón tecnológico basado en el uso intensivo de la energía y las materias primas y adoptando uno fundamentado en el uso intensivo de la información y la «materia gris». Aquel llevaba casi inevitablemente a la sobre-explotación del medio ambiente y a su degradación; éste tiene el potencial de protegerlo y contribuir a su utilización armónica. Aquel favorecía la centralización política y económica y las grandes aglomeraciones urbanas; éste propicia la descentralización y el reencuentro con el territorio. Aquel se fundamentaba en el capital físico tangible; éste se basa en el capital intangible de la información y el conocimiento, incorporados esencialmente en el «capital humano.(Pérez, 2010)

La quarta revolució industrial és un canvi de model en el qual el sector manufacturer, a diferencia de la revolució anterior, no serà l’hegemònic en ocupació ni probablement tampoc en PIB, sinó que ho seran els serveis associats als productes industrials. Les noves indústries són les que generaran els millors llocs de treball, però no la major part perquè l’automatització i la robotització continuaran substituint la ma d’obra. En canvi, creixerà exponencialment l’ocupació en altres àrees de serveis. La nova tecnologia només destrueix ocupació globalment si la societat no canvia l’estil de vida. Però els nous hàbits i les noves formes d’ocupar el temps crearan noves ocupacions. A mode d’exemple altament significatiu, la quarta revolució industrial acabarà per destruir la gran icona del model productiu del segle XX: el cotxe particular (que va arribar a crear una “cultura”) perquè en el nou paradigma deixarà de ser un bé de consum, substituït per un servei de mobilitat. Efectivament, la tecnologia de gestió mecànica i la infraestructura viària de navegació suprimirà el volant de l’automòbil, i per tant la necessitat de ser conduit. El vehicle s’haurà convertit en un servei de mobilitat, amb les conseqüències que això tindrà per a l’actual indústria de producció i venda massiva. El mercat evolucionarà amb tota probabilitat de la propietat dels béns al lloguer d’aquests pel temps d’ús que se’n demandi. L’economia es desmaterialitzarà passant al mercat sobretot d’intangibles, de serveis, de relacions....

El cicle econòmic, en la fase de desplegament, inicia una època de bonança que dura fins que s’esgoti el nou paradigma tecnològic, el qual serà substituït per una altre, reiniciant el cicle. És en aquest període de bonança quan es donen les condicions perquè aparegui un nou big-bang, i comenci a instal·lar-se una nova revolució tecnològica que ja es venia gestant simultàniament durant la fase de desplegament.

La crisi ecològica i de model econòmic

Les crisis econòmiques de les societats industrials sempre han estat motivades per un estancament de la productivitat com a símptoma de defalliment dels motors o palanques que impulsen el creixement. A cada crisi li succeeix un nou paradigma tecnològic que ve a substituir la vella i obsoleta fase productiva, per expandir i difondre per tota la societat nous vectors de competitivitat industrial, a mode de salt endavant, recuperant l’impuls perdut. Però mai abans el món modern s’havia trobat davant d’un mur que l’impossibilités continuar la trajectòria. Aquest mur són els límits físics del planeta que es manifesten ara amb l’escassesa de recursos materials i energètics i la pèrdua dramàtica de biodiversitat de la qual depèn el metabolisme que governa l’ecosistema. La revolució industrial del passat segle, que s’ha caracteritzat pel model fordista de producció en massa, l’expansió planetària de les infraestructures, el consumisme com a cultura d’una abundància aparent que va fer créixer a Occident unes societats interclassistes que, després de les guerres, assolien l’anomenat Estat del benestar ha arribat a la seva fi, però no només. Amb ella s’esgota el model industrial extractiu que ha saquejat el patrimoni natural de la Terra. Els efectes de l’escalfament global provocat per la combustió massiva d’hidrocarburs (el model energètic de la era industrial) és la manifestació més palmària de la fragilitat de la biosfera, i de la necessitat de reorientar el desenvolupament humà. La quarta revolució industrial no és només un recanvi tecnològic sinó un canvi d’època. A més de l’eclosió de lo digital, que representa el progrés de la intel·ligència com a recurs d’una civilització industrial, el canvi essencialment ha de tenir un caràcter re-civilitzador, que meni cap a una altra forma de desenvolupament que sigui sostenible amb relació al medi. El canvi climàtic és el principal símptoma de l’actual era, que alguns anomenen l’Antropocè2 , en la qual l’acció humana està transformant substancialment els equilibris sistèmics del planeta, comprometent l’existència de l’espècie humana i de la resta d’espècies vives. Una era geològica que bé podria albergar la sisena extinció massiva de la vida sobre el planeta, la darrera va ocórrer per altres causes no antropogèniques farà uns 65 milions d’anys.

Amb la màquina i l’energia del carbó i dels hidrocarburs es va iniciar un procés multiplicador de la capacitat de producció industrial, amb creixement exponencial, abans mai vist. Un canvi d’època que va crear un nou estil de vida i una nova lògica social. El productivisme ha comportat un creixement global al llarg de diversos cicles tecnològics fins arribar a sobrepassar els límits de la capacitat de càrrega de l’ecosistema, posant en qüestió no només la continuïtat del propi desenvolupament industrial sinó la mateixa supervivència de l’home. Els efectes d’aquesta superació i desequilibri es manifesten ara amb importants impactes en el medi ambient i en el medi social amb desequilibri climàtic, pèrdua de biodiversitat, escassesa de recursos i fam, amb desigual distribució en el planeta. Continuar amb la lògica del creixement portaria a un col·lapse tard o d’hora inevitable. Tal com pronosticava l’estudi encarregat pel Club de Roma al MIT “Más Allá de los límites del crecimiento” (Meadows, 1992), la comunitat científica no ha deixat d’advertir que si no es posa fre al creixement el món col·lapsarà. Donat que el model industrial ha soscavat els seus propis fonaments materials i energètics, s’imposa en aquesta quarta revolució industrial un canvi de rumb en el model social i econòmic. Un canvi de model de desenvolupament i d’estil de vida que tindrà lloc amb una altra energia, l’energia del Sol.

El canvi de règim energètic sumat a la digitalització per dotar d’intel·ligència les xarxes (inclosa l’energètica) que irriguen la societat industrial esdevenen ara la gran palanca del canvi de model econòmic. Un dels autors actuals que ha tractat abastament la qüestió és Jeremy Rifkin, el qual introdueix reflexions, a propòsit d’estudis previs com els treballs de Georjescu-Roegen3 sobre la necessitat d’introduir les ciències ecològiques en el pensament econòmic. El món enfronta canvis de gran envergadura a la vista de les tensions generades per la crisi econòmica i la crisi ambiental, i les seves derivades: la crisi de l’Estat del Benestar, la crisi dels refugiats, l’escassesa dels recursos, etc. Ja no és possible mantenir l’economia humana al marge de l’ecosistema global, i no es pot continuar ignorant quins són els límits materials i quines són les regles que regeixen i sustenten la vida en el planeta, que és tant com dir en quines condicions serà possible mantenir la vida en el futur. L’escalfament global ensenya que les úniques lleis d’una economia possible són les que governen la naturalesa. Més enllà d’elles no hi haurà vida. Els objectius de l’economia i els ambientals no haurien de competir com passa en el model d’economia liberal de mercat. El repte és la sostenibilitat del sistema, entenent per tal la definició que proposa el Club de Roma: “La sostenibilitat es basa en satisfer les necessitats de la població actual sense comprometre els recursos i possibilitats de les generacions futures”.

Rifkin planteja la importància cabdal de les lleis de la termodinàmica en una reformulació de la teoria econòmica clàssica de Adam Smith. Aquest autor explica en el capítol “La hora de la jubilación para Adam Smith” (Rifkin, 2011: 267-312) que els principis que regeixen l’economia clàssica de mercat vigent pel capitalisme industrial s’assimilen a un concepte “newtonià” (en referència a Isaac Newton) com a teoria. universal que trasllada a l’economia els principis físics (les lleis de Newton) a partir dels quals el mercat funcionaria de forma anàloga a l’univers de manera que una ma invisible governaria el mercat, semblantment a com ho fa la gravetat, en una mena d’automatisme oferta-demanda assimilable al principi d’acció-reacció (Rifkin, 2011: 268). No va ser fins la segona meitat del segle XIX quan els físics van formular les dos primeres lleis de la termodinàmica, la veritable base científica sobre la qual descriure la naturalesa física i les constriccions que imposa a l’activitat humana.

Conceptes com el de productivitat queden qüestionats en l’univers teòric subjecte a les lleis de la termodinàmica ja que aquesta hauria de ser mesurada d’acord amb les eficiències termodinàmiques així com les seves conseqüències entròpiques. La factura entròpica –diu Rifkin- ve a ser allò que en un procés productiu anomenem “externalitats negatives”, és a dir, els efectes no desitjats i perjudicials de l’activitat del mercat sobre tercers no implicats directament en el procés d’intercanvi comercial: residus abocats al medi, energia residual no recuperable, emissions contaminants o desestabilitzadores de la biosfera (CO2), etc (Rifkin, 2011: 285). “Si es comptabilitzessin de veritat, en la part comercial dels intercanvis del mercat caldria pagar en la majoria d’ocasions compensacions molt superiors als beneficis particulars de cada un d’ells, i el capitalisme de mercat hauria deixat de tenir sentit”(Rifkin, 2011: 285). En realitat, tota activitat econòmica consisteix en un préstec d’energia i de recursos materials de la naturalesa. Caldria canviar el concepte de producció industrials pel de simple transformació industrial ja que l’única capaç de produir és la naturalesa. Tota activitat productiva genera un deute que en el millor dels casos es deriva cap a les generacions futures en forma d’escassesa i degradació ambiental. Igualment, el concepte de PIB com indicador de la riquesa generada no té gaire interès en una comptabilitat econòmica real ja que es tracta només d’una mesura del valor energètic temporal incorporat als bens i serveis produïts a costa de disminuir les reserves energètiques disponibles i acumular un rebuig entròpic. Des d’una perspectiva termodinàmica seria millor parlar de “cost interior brut” (Rifkin, 2011) ja que cada vegada que consumim recursos, una part d’aquests deixa definitivament d’estar disponible per a un ús futur.

La crisi ambiental i del creixement qüestiona i invalida les premisses de l’economia clàssica, rebel·lant que la forma en la que les societats industrials desenvolupades comptabilitzen els fluxos econòmics és pura ficció. José Manuel Naredo, estadístic, geògraf i economista, ha explicat en la seva extensa obra les raons i el procés històric del divorci entre economia i ecologia. Concretament a “Luces en el Laberinto. Autobiografia intelectual” Naredo explica: “la ideologia que canta los parabienes de la llamada globalización y justifica los poderes hoy hegemónicos en el mundo no es ningún fruto postmoderno, sinó una simple herència del empeño ilustrado o moderno de construir una civilización universal apoyada en bases pretendidamente racionales (...) se mantiene bien firme la visión moderna del individuo y de la sociedad, con sus ideales de sistema político y económico, para ofrecer al poder coartadas de racionalidad” (Naredo, 2009: 130). La idea de sistema econòmic que en el passat va consolidar l’economia com a disciplina y que ha monopolitzat la reflexió dels economistes data del segle XVIII, diu Naredo: “Al proponer la noción de producción (y de su deseable crecimiento) como centro de esta disciplina, se desterró la idea anterior que concebia la actividad mercantil como una especie de juego de suma cero, en el que si unos se enriquecian era a costa de otros”(Naredo, 2009).

La patologia actual del planeta és la patologia del model econòmic: competència per sobre de cooperació, i extracció depredadora enlloc de producció renovable. Naredo, bon analista dels metabolismes de l’economia diu: “el metabolismo de la civilización industrial, a diferencia del correspondiente a la biosfera, se caracteriza por no cerrar los ciclos materiales y por simplificar o deteriorar drásticamente la diversidad propia de los ecosistemas naturales para aumentar las extracciones de determinados productos. Así las cosas, la especie humana se ha erigido en la cúspide de la pirámide de la depredación planetària”(Naredo, 2009: 156). Aquest model de gestió, com diu Rifkin, condueix cap a estats de major entropia planetària. La qual cosa explica el deteriorament de la base dels recursos de la Terra, i l’horitzó d’insostenibilitat cap al que apunta el metabolisme de la societat actual.

Crítica a l’economia liberal de mercat

Naredo, al igual que altres bioeconomistes, posa de manifest la manca de fonament físic del model econòmic industrialista atenent a la insostenibilitat d’una pràctica extractiva i depredadora del medi natural, que és precisament qui proporciona (i això és molt rellevant) els inputs necessaris en els processos productius. Hi ha altres autors que han fet igualment la crítica al sistema liberal de mercat des de perspectives diferents però que coincideixen a destacar que determinats mitjans de producció no poden forma part del mercat. Karl Polanyi (1886-1964) va viure el cicle tecnològic anterior a l’actual que es desenvolupà al llarg del segle XX. Amb l’aparició del primer model-T de la planta Ford a Detroit (1908) s’inaugurava la era del petroli, l’automòbil i la producció en massa, explica Carlota Pérez. Els mercats massius i les economies d’escala, l’estandarització dels productes, l’ús intensiu de l’energia amb base d’hidrocarburs, el creixement dels centres metropolitans, els materials sintètics, l’especialització funcional i les dues grans guerres mundials caracteritzen el període històric en el qual Karl Polanyi formula a la seva obra principal “La gran transformación” publicada l’any 1944, una crítica a l’economia liberal que no es limita a un enfocament exclusivament economicista sinó que incorpora perspectives més àmplies: “la concepción de Polanyi de la crisis capitalista se extiende más allá del ámbito económico para integrar otras dimensiones fundamentales, ecológicas, sociales y políticas” (Fraser, 2012).

Polanyi, en el capítol 6 de la seva obra “La gran transformación” planteja la seva teoria de les “mercaderies fictícies” en relació als tres factors de producció –treball, terra i diners- components essencials de la indústria, dels quals diu que no han sigut produïts per a la venda per tant no poden ser considerats mercaderies:

...si nos atenemos a la definición empírica de la mercancía, se puede decir que trabajo, tierra y dinero no son mercancias. El trabajo no es más que la actividad económica que acompaña a la propia vida –la cual, por su parte, no ha sido producida en función de la venta, sino por razones totalmente distintas-, y esta actividad tampoco puede ser desgajada del resto de la vida, ni puede ser almacenada o puesta en circulación. La tierrra por su parte es, bajo otra denominación, la misma naturaleza que no es producida por el hombre; en fin, el dinero real es simplemente un signo de poder adquisitivo que, en líneas generales, no es en absoluto un producto sino una creación del mecanismo de la banca o de las finanzas del Estado. Ninguno de estos tres elementos –trabajo, tierra y dinero- han sido producidos para la venta, por lo que es totalmente fictício describirlos como mercancias. (Polanyi, 1989)

Davant de la utopia liberal del mercat autorregulat, Polanyi contraposa la autoprotecció de la societat. Anomena “el doble moviment”a la tensió entre el bàndol mercantilitzador i el proteccionista. Considera que l’economia de mercat com a principi articulador de tot, ataca tot l’edifici de la societat i és capaç de destruir la organització mateixa de la producció que el mercat havia fet néixer:

Durante un siglo, la dinàmica de la sociedad moderna se ha visto gobernada por un doble movimiento: el mercado se expandió de un modo contínuo, pero este movimiento coexistió con un contramovimiento que controlaba esta expansión, orientándola hacia determinadas direcciones. Este contra-movimiento resultó de vital importància para la protección de la sociedad, pero fué a la vez compatible, en último término, con la autorregulación del mercado y, por tanto, con el mismo sistema de mercado” (Polanyi, 1989: 217)

El “doble moviment” es pot definir -diu Polanyi- com l’acció de dos principis organitzadors. El primer és el principi del liberalisme econòmic, que té per objectiu establir un instrument autorregulador en el sí del mercat. El segon és el principi de la protecció social, que té com objectiu preservar l’home i la naturalesa així com l’organització de la producció, que adopta com a mètode la legislació protectora i altres instruments d’intervenció. Polanyi, d’aquesta forma, ens aproxima a la comprensió dels mecanismes de la lluita de classes que té lloc en el sí del capitalisme. Sense citar explícitament el doble moviment de Polanyi, Carlota Pérez es refereix a aquesta tensió entre els dos principis organitzadors que es manifesta de diferent forma i intensitat en els dos períodes del cicle tecnològic: en la primera fase del cicle, la fase d’instal·lació de la nova tecnologia, mana el capital financer i el lliure mercat, desregulant els mercats, especialment el laboral, accentuant fins l’extrem la desprotecció social amb patiment de la classe treballadora: “la inexisténcia de un marco regulatorio adecuado es la razón por la cual el capital financiero puede llegar a provocar una situación caótica”. Afegeix: “El periodo de instalación extremadamente largo, iniciado en la década de 1970 y caracterizado por una competencia crecientemente globalizada nutrió la idea de que el mercado era lo único importante, y que el estado era incompetente y su influencia indeseable en la esfera económica. Después del colapso (...) y la llegada de la incertidumbre y la recesión, esta perspectiva empezó a cambiar”(Pérez, 2004).

En el segon període del cicle, la fase de desplegament de l’onada tecnològica, quan el capital financer es troba seriosament debilitat com a conseqüència del col·lapse, les forces polítiques, representant la indignació creixent de la població per l’economia de casino, tindran la oportunitat de modelar profundament el futur: “De ordinário, hacia finales del periodo de instalación, la polarización ha alcanzado extremos moralmente inaceptables y probablemente haya movilizado la rábia de los excluidos. Estas fuerzas son las que pueden ejercer presión sobre el mundo político para que acometa los ajustes estructurales capaces de favorecer la verdadera economía productiva, restringiendo algunas de las prácticas financieras más dañinas. El resultado de estas luchas de poder es, por supuesto, impredecible” (Pérez, 2004).

El factor polític al qual al·ludeix Carlota Pérez, amb relació al resultat d’aquestes lluites de poder, que s’articularà mitjançant el poder de l’Estat, ve a verificar el que Polanyi anomena “doble moviment”. El primer dels principis organitzadors, el liberal de mercat, actua principalment en la primera fase del cicle tecnològic, i el segon principi, el d’autoprotecció social, durant la segona fase. Tots dos formen part consubstancial del cicle.

Canvi social i canvi polític

Com s’ha comentat, en la descripció dels cicles tecnològics, la quarta revolució industrial s’origina cap al darrer quart del segle passat, encara que és ara quan els canvis que comporta són més evidents. El cicle tecnològic de la digitalització es va començar a instal·lar enmig d’una crisi social fruit de l’onada neoliberal que va sacsejar el món de la ma dels governs de Reagan i Thatcher (anys 70), precisament en resposta a la caiguda de la productivitat de les empreses industrials del cicle anterior, i també al sobtat increment del preu del petroli, tot en un procés accelerat de globalització dels mercats financers. Creixia progressivament el poder del capital financer en detriment del capital productiu, acompanyant una també progressiva descapitalització política dels Estats. El professor Josep Fontana s’hi refereix en la seva reflexió sobre la crisi social de començaments del segle XXI“El Futuro es un país extraño”:

La crisis de 2008 aparece en la mayoría de anàlisis de estos primeros años del siglo XXI como el gran problema de nuestro tiempo (...) la gran mutación histórica que estamos viviendo no arranca del 2008 sino de los años 70 del siglo pasado, cuando se rompieron las reglas que habían alimentado la ilusión de un mundo que evolucionaba hacia un progreso continuado, no solo en el terreno de la producción de bienes y servicios, sino en el del bienestar colectivo.(Fontana, 2013: 18)

A les decebudes classes mitjanes que han patit el progressiu afebliment de les estructures polítiques de l’Estat del Benestar (el divorci entre la política i el poder o, el que és el mateix, la subordinació del poder dels Estats al dictat del capital financer global) se li suma una incertesa creixent pel futur de les condicions de vida que ens depara la crisi mediambiental i dels recursos, i una major incertesa encara sobre el futur del treball amb l’amenaça de la robotització. No hauria de sorprendre que entre la ciutadania habiti un sentiment col·lectiu de desubicació i desconcert respecte del futur. I de profund malestar i desesperança, com assenyala Zigmunt Bauman:

El futur s’ha transformat i ha deixat de ser l’hàbitat natural de les esperances i de les més legítimes expectatives per convertir-se en un escenari de malson: el terror a perdre el treball i l’estatus social associat a aquest, el terror a que ens confisquin l’habitatge i la resta dels nostres bens i pertinences, el terror a contemplar impotents com els fills cauen irremeiablement per l’espiral descendent de la pèrdua de benestar i de prestigi, i el terror a veure les competències que tant ens va costar aprendre i memoritzar despullades del poc valor de mercat que les hi pogués quedar(Bauman, 2017: 15).

La consciència de límit, que trunca la idea de progrés il·limitat, és una de les principals components determinants de l’època, o més ben dit, d’aquest final d’època. D’ençà de l’informe del Club de Roma “Els límits del creixement”, que desmenteix definitivament les possibilitats d’un creixement il·limitat, apareixent en un pla ineludible del desenvolupament humà el concepte “insostenibilitat”, va prenent força la percepció d’estar assistint a un final de festa. Marina Garcés, en el breu assaig “Nova il·lustració radical” proclama que aquesta societat ha assolit una condició pòstuma:

El nostre temps és el temps en que tot s’acaba. Vam veure com s’acabaven la modernitat, la història, les ideologies i les revolucions. Hem anat veient com s’acaba el progrés: el futur com a temps de promesa, del desenvolupament i del creixement. Ara veiem com s’acaben els recursos, l’aigua, el petroli, l’aire net, i com s’extingeixen els ecosistemes i la seva diversitat. En definitiva, el nostre temps és aquell en que tot s’acaba, fins i tot el temps mateix. No estem en regressió. Diuen, algunes veus, que estem en procés d’esgotament o d’extinció. Potser no arribarà a ser així com espècie, però sí com a civilització basada en el desenvolupament, el progrés i l’expansió (Garcés, 2017: 13)

Si bé Jean-François Lyotard anomenava condició postmoderna a l’alliberament de l’home del sentit únic i lineal de la història com escenari del progrés, i del progrés com horitzó de veritat (Lyotard, 1989), apareix ara una nova condició del “després del després” (en expressió de Marina Garcés) en la que el futur, igual que en la postmodernitat es defineix com a present però, a diferència d’aquella, ja no és “el present etern de l’hiperconsum, de la producció il·limitada i de la unificació política del món” (la imatge de la comunitat salvada) sinó “un trencament del present etern, i la posada en marxa d’un no-temps. Del present de la salvació al present de la condemna” (Garcés, 2017: 23).

El món ha esdevingut insostenible i es percep la imminència d’un final en el qual l’home viu el present amb el rellotge invertit, en un compte enrere, en el qual la pregunta freqüent -diu Marina Garcés- és ¿fins quan?: “fins quan viuré amb la meva parella?, fins quan hi haurà pensions? Fins quan Europa continuarà sent laica, blanca i rica? fins quan hi haurà aigua potable? Fins quan creurem encara en la democràcia?” (Garcés, 2017:14). Podríem afegit que moltes persones creuen viure en un món en el que ja no s’hi reconeixen més que com a supervivents d’una altra època. Potser mai com ara la civilització havia concebut la possibilitat real del seu propi final, i havia desenvolupat aquesta síndrome de canvi d’època. La revolució industrial (encara no prou conscient per part dels individus i pel conjunt de la societat), en definitiva aquesta crisi de final d’època, és l’escenari inequívoc de les incerteses que impregnen un sentiment de pèrdua, i sumeixen l’individu en una complexitat extenuant, i una globalització desposseïdora que abona la inseguretat i el temor al futur.

Segons Svetlana Boym “el segle XX va començar impregnat d’una utopia futurista i va concloure immers en la nostàlgia”(Boym, 2015). Aquesta catedràtica de literatures eslaves de la Universitat de Harvard diu en la seva obra principal “El futuro de la Nostálgia” que la promesa de reconstruir la llar ideal (aquella que mai ha existit però que un ha idealitzat) està avui a la base d’algunes de les ideologies dominants: “es una tentación a renunciar al pensamiento crítico en favor de la vinculación emocional. El peligro que entraña la nostalgia es que tiende a confundir el hogar real con el imaginario. En casos extremos puede llegar a crear una patria fantasma por la cual uno esté dispuesto a matar o a morir”(Boym, 2015). Amb la desaparició de la utopia com a lloc impossible, emergeix el sentiment de nostàlgia “d’enyorança d’un passat que s’idealitza però que no es pot recuperar” (Bauman, 2017). És en aquest clima que emergeixen populismes tant a Europa com a Amèrica que rebel·len malestar i una reclamació de la ciutadania que no se sent representada pels qui exerceixen el poder. Els populismes són doncs un resultat de descontent amb el sistema.

Després del crac de 1929 (la crisi homònima a la de 2008, en el cicle tecnològic anterior), Europa va viure una onada populista com a resposta a la situació desesperada de molta gent, que desembocà en el feixisme i la guerra. És durant el període de recessió de cada cicle tecnoeconòmic, quan es manifesta més el malestar, quan apareixen respostes polítiques per redreçar la situació. No obstant, algunes d’aquestes respostes venen de moviments socials o partits populistes que aprofiten el moment d’incertesa per presentar una anàlisi simplificada i unes solucions contundents i miraculoses per mitjà d’una retòrica incendiària (Castiñeira, 2018). Fenòmens polítics com Donald Trump als EUA, o el Brexit, o partits xenòfobs amb un pes considerable a França i Àustria, entre altres, mostren una presència anormalment alta de respostes polítiques populistes a la crisi del sistema. És una crisi sistèmica, certament, que ve provocada en darrera instancia per la transformació radical de la societat de la ma de les innovacions tecnològiques que a la seva vegada mobilitzen altres transformacions socials i econòmiques. Els canvis polítics que es produeixen han de sanejar el sistema foragitant la corrupció i creant unes condicions de major justícia social i equitat. Han d’establir noves regulacions i normes que assegurin el bon funcionament dels mercats i creïn un marc de confiança jurídica òptima per atraure inversions. Només d’aquesta forma les innovacions del món digital es podran estendre per tots els sectors econòmics i crear un nou període (la fase de desplegament) de bonança fins que s’esgoti el paradigma tecnològic i sigui reemplaçat per una nova revolució industrial.

Més enllà dels populismes, tan típics en moments de crisi profunda, quan tot canvia i l’imminència dels canvis no deixa entreveure en quina direcció cal avançar, quan la fallida del poder de l’Estat manifesta amb tota la seva cruesa la indigència política i moral de la societat en haver qüestionat de cap a peus el seus valors, les seves tradicions i utopies, quan les innovacions tecnològiques extasien tant com espanten, és quan es donen les condicions perquè esclati el conflicte i la violència si la societat no és capaç de redreçar el rumb de les decisions des de la política per encaminar-se a una etapa de propagació dels nous paradigmes amb bonança econòmica i de nou benestar.

Resum i conclusions

Cap a la dècada dels 70, i després d’un període de més de vint anys de desenvolupament industrialista, acabada la segona guerra mundial, que comportà estabilitat, progrés i benestar als països industrialitzats, s’instal·là en aquests països un procés d’innovació, el de la tecnologia digital, que venia a substituir la indústria del cicle anterior que entrava en una crisi de maduresa per esgotament, saturació dels mercats i estancament de la productivitat. La reacció política a aquella situació d’esllanguiment de les economies industrials va comportar una dura reconversió dels sectors industrials més obsolets com la mineria o la siderúrgia, entre altres, i una ofensiva neoliberal amb un atac sense precedents a les organitzacions sindicals amb el fi de conculcar drets, congelar salaris i flexibilitzar condicions laborals. S’iniciava a Europa un contagi de l’onada neoliberal que comportà un retrocés en protecció social (de l’Estat del Benestar). Simultàniament noves empreses colonitzaven la societat amb les innovacions de l’electrònica digital, la informàtica i Internet, mentre el capital financer, en franca retirada de les velles empreses tradicionals, emigrava cap a refugis especulatius amb més altes i ràpides rendibilitats, inflant bombolles sobretot al mercat hipotecari i dels productes financers especulatius. Així, fins que el 2001 va caure el NASDAQ, i uns anys més tard (2008) col·lapsaria la borsa iniciant uns anys de recessió econòmica.

Tanmateix, a diferencia de les tres revolucions industrials que han precedit l’actual, en aquesta ocasió acompanya al canvi tecnològic un repte majúscul: la impossibilitat de continuar creixent a mitjà i llarg termini per l’escassesa de recursos minerals i energètics, i l’imperatiu de mitigar l’escalfament global del planeta i aturar la degradació mediambiental. El canvi de paradigma és ara més que mai “cultural” de superació dels dogmes que han regit l’economia en la modernitat. La humanitat es troba ara a les portes d’un canvi de model productiu, que vol dir passar de la linealitat del flux de recursos cap a un processament circular amb reutilització i reciclatge de materials, superant el model lineal de fabricar, usar i llençar. També en vies d’un canvi de model energètic per transitar el més aviat possible de la combustió d’hidrocarburs a l’aprofitament de l’energia del Sol. La veritable inflexió de la corba del progrés econòmic i social viscut per les economies industrials la determinarà la impossibilitat de continuar creixent, imposant una reducció dràstica del consum d’energia i de tota mena de béns materials, comportant un canvi d’hàbits del mercat per passar de la propietat dels béns a la utilització compartida d’aquests. O el que és el mateix, de la manufactura industrial massiva al proveïment de serveis. Els factors de producció clàssics de l’economia de lliure mercat deixaran de conjugar-se amb les fórmules clàssiques. I alguns conceptes del credo economicista deixaran -estan deixant ja- de tenir sentit. L’abandó de la idea de creixement com a requisit inequívoc de progrés porta al que alguns economistes han anomenat “estat estacionari” de l’economia, o en termes de debat més actual, el “decreixement”. Es qüestiona també el sentit de la productivitat com a mesura de l’eficiència dels processos productius, i amb ella el concepte de “producte nacional brut” ja no servirà per mesurar la riquesa creada si no s’inclou al valor afegit les externalitats negatives del procés de producció i venda.

Entre els efectes socials de la quarta revolució industrial cal destacar per la seva importància (i aquest és un dels debats més vius en l’actualitat) el paper del treball i el seu efecte en la distribució de les rendes. Totes les revolucions industrials han destruït ocupació perquè la mecanització i automatització dels processos productius desplaça el treball humà. No obstant, els canvis disruptius de model que comporten les innovacions del nou paradigma creen noves ocupacions en altres àrees i apareixen tasques que abans no existien, de forma que el balanç net d’ocupació d’una onada tecnològica, contemplada la totalitat del seu procés, i al marge de fluctuacions entre les seves fases, sempre ha sigut positiu fins el moment present. L’actual onada tecnològica incorpora, a més d’una major automatització de les tasques físiques fins la pràctica substitució de les tasques rutinàries, l’automatització de tasques intel·lectuals, fet que pressuposa una substitució massiva de la força de treball en les properes dècades, amb un atur estructural a l’alça.

Passats els anys de recessió de l’economia, que la professora Carlota Pérez descriu com a interval de reacomodació, en l’entremig de les fases d’instal·lació i de desplegament del cicle tecnològic, la societat es debat en tensions polítiques per substituir l’estatu quo i sanejar l’economia per emprendre un nou impuls en el qual les innovacions de la digitalització impregnaran la indústria (indústria 4.0) i tota la societat en un període de bonança i benestar. Un mar de dubtes, però, assalten en l’actualitat més enllà del model predictible de Carlota Pérez. Les limitacions físiques dels metabolismes que governen els ecosistemes, l’exhauriment de primeres matèries minerals i energètiques que pot portar en els propers anys a una escalada de preus, i els efectes ja perceptibles de l’escalfament global, en una economia globalitzada com mai on nous i importantíssims actors com la Xina, la Índia, Brasil...disputen porcions de consum i de benestar, posen un interrogant, si més no, a les possibilitats de continuar creixent, i sobre les possibilitats de mitigar els efectes del canvi climàtic. Aquestes limitacions, al meu parer, poden ser un factor nou mai abans vist en la era industrial que poden significar un trencament en la regularitat observada per Carlota Pérez en els cicles tecnoeconòmics que porten a predir una propera etapa de bonança.

El món ha entrat en una fase de disputa entre les comunitats pels béns i pels recursos, també del treball i del benestar. Veiem un nou període de migracions massives a la recerca d’oportunitats perquè els recursos es troben per sota de les necessitats a satisfer, i la degradació del medi natural expulsa poblacions senceres cap a altres indrets del planeta ja sigui directa o indirectament com a refugiats polítics víctimes de disputes territorials pels recursos. Aquestes constatacions estan a la base dels debats d’actualitat sobre “decreixement”, un debat incòmode perquè desborda la lògica del model econòmic vigent. A tal magnitud de coses, la societat ve acumulant fa temps un gran capital de desesperança per les incerteses d’aquest final d’època. Un gir important que arrenca a les darreries del segle XX, amb la dissolució del status quo de la Guerra Freda, amb l’evaporació de les cosmovisions modernes, entrant en una postmodernitat que, segons Z. Bauman, ha acabat esdevenint “líquida”, és a dir, una societat on tot canvia d’un moment a l’altre. Es percep una atmosfera de desassossec, confusió, incertesa i ansietat que qüestiona la identitat de les persones i dels col·lectius, que busquen a través d’Internet construir identitats substitutòries, i alhora canalitzar la ràbia i el malestar a través de populismes, propostes polítiques que prometen solucions miraculoses, de salvació, de replegament tribal, tancament de fronteres com a reacció al divorci entre la política i el poder. La quarta revolució industrial és la causa i l’escenari d’aquests canvis que, a tenor del model cíclic que explica Carlota Pérez, s’hauria de resoldre amb una nova etapa de bonança i de progrés. No obstant, la degradació de l’ecosistema, l’esgotament de les reserves de petroli i d’altres recursos minerals i el desequilibri climàtic empenyen, en aquesta ocasió, al món industrial a repensar-se amb un altre model de desenvolupament que ha de ser sostenible, per tant a reconstruir el concepte de l’economia humana abandonant els vells dogmes del mercat liberal. És per això que aquesta quarta revolució industrial suposa un veritable final d’època?

En la meva opinió, el model dels cicles tecnoeconòmics (les revolucions industrials) amb les seves regularitats i predictibilitats explicats per Carlota Pérez és un dinamisme amb una inèrcia històrica inqüestionable. Ara bé, cal encaixar l’actual quarta revolució industrial dins un cicle d’ona més llarga que suposa ara un canvi d’època. La era industrial, entesa com el període històric en el qual el binomi energia-informació (la màquina és una combinació d’energia exògena i coneixement cientificotècnic) ha provocat una acceleració històrica de tal magnitud (amb impactes antropogènics irreversibles a la biosfera) que cal ara assimilar i corregir davant múltiples amenaces per a la humanitat (una crisis global). Les respostes a aquests reptes provenen en part de la mateixa lògica sistèmica que va redefinint l’ecosistema industrial amb nous paradigmes, i en part per les respostes polítiques, ara completament mediatitzades per l’avançat estadi de globalització que qüestiona les velles estructures dels Estats nacionals. És potser aquest un moment d’inflexió històrica que de ben segur canviarà substancialment alguns conceptes del pensament modern com dominació del medi natural, creixement econòmic, progrés... El coneixement científic es troba fortament mediatitzat per les lògiques del capital que, com observa Polanyi considera la terra i la ma d’obra mercaderies enlloc de capital natural i capital humà, que és com es va definint avui en l’univers de la quarta revolució industrial. Diu Jorge Riechmann que probablement ja ha passat la finestra històrica (en relació a les tres dècades passades) per fer una transició ordenada cap a la sostenibilitat. Però aquesta transició es farà de totes maneres perquè no existeix alternativa.

Referències bibliogràfiques

Bauman, Z. (2017), Retrotopía, Espasa Libros, Barcelona

Boym, S. (2015) El futuro de la nostàlgia, A. Machado Libros, Madrid

Castiñeira, A. (2018) Article publicat a Valors, N.155, gener de 2018

Fernández Duran, R y Gonzalez Reyes, L (2014) En la Espiral de la Energía. Historia de la humanidad desde el papel de la energía (pero no solo), Libros en Acción, Madrid

Fontana, J. (2013), El Futuro es un país extraño, Editorial Pasado y Presente, Barcelona

Fraiser, N. (2012) Reflexiones en torno a Polanyi y la actual crisis capitalista, Papeles de relaciones ecosociales y cambio global, N.118, 2012, pp.13-28 Garcés, M. (2017) Nova il·lustració radical, Anagrama, Barcelona

Georgescu-Roegen, N. (2007) Nicholas Georgescu-Roegen. Ensayos Bioeconomicos, Los libros de la Catarata, Madrid

Lyotard, JF. (1989) La condición postmoderna, Ediciones Cátedra, Madrid

Mazzucato, M (2014) El Estado Emprendedor. Mitos del sector público frente al privado, RBA Libros, Barcelona

Meadows, D. (1992) Mas allá de los límites del crecimiento, El País Aguilar, Madrid

Naredo, JM. (2009), Luces en el laberinto. Autobiografia intelectual, Los libros de la Catarata, Madrid 25

Pérez, C. (2004) Revoluciones Tecnológicas y Capital Financiero: la dinámica de las grandes burbujas financieras y las épocas de bonanza, Siglo XXI, Editores s.a, México DF.

Pérez, C. (2010) Technological revolutions and techno-economic paradigms, Cambridge Journal of Economics, Vol.34, No.1, pp 185-202.

Polanyi, K. (1989), La gran transformación, Ediciones de La Piqueta, Madrid

Rifkin, J. (2011) La tercera revolución industrial: como el poder está transformando la energia, la economía y el mundo, Espasa libros, Barcelona

NOTES:

1 Alguns autors han estudiat el paper de l’Estat en la gestió de les crisis. Destaca, per la sintonia amb les tesis de Carlota Pérez, Mariana Mazzucato en la seva obra El Estado Emprendedor.

2 El concepte Antropocè està més àmpliament explicat a Fernández Durán (2011a) El Antropoceno. La expansión del capitalismo global choca con la biosfera, Virus, Libros en Acción, Barcelona. També, del mateix autor a En la Espiral de la Energía. Historia de la humanidad desde el papel de la energía (pero no solo), Vol 1, capítol 6, El Antropoceno: la crisis ecológica adquiere dimensión mundial, pp499-519.

3 Óscar Carpintero glossa l’obra de Georgescu-Roegen, considerat un dels pares de l’economia ecològica, a Nicholas Georgescu-Roegen. Ensayos bioeconómicos Edición de Óscar Carpintero Antologia, Los libros de la Catarata, Barcelona, 2007. Més concretament, pel que aquí interessa, és a la seva obra “La ley de la entropía y el problemaeconomico” (1989 on Georgescu-Roegen aborda la qüestió de com l’escola neoclàssica construeix una ciència econòmica més inspirada en el patró de la mecànica que en els principis de la termodinàmica.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El més llegit