dimarts, 23 de març de 2021

Reconfiguració urbana en la era digital

 


S Clarós

El Poblenou és un dels cinquanta millors districtes del món per viure, diu la revista Time Out. Qui hagi llegit el reportatge haurà vist que està fet en clau de reclam turístic. Vol mostrar una ciutat cosmopolita i alhora amb caràcter, cultura, tradició, gastronomia, sabor mediterrani..., massa tòpics innecessaris de màrqueting d’agència de viatges, perquè l’atracció d’aquest barri barceloní s’explica amb unes altres claus. La barreja i la diversitat urbana, la interacció de les persones i les activitats imprimeix un dinamisme que fa que passin coses diferents del que és esperable en un teixit urbà monolític com són els barris estrictament residencials o els centres urbans falsejats per paisatges de souvenir.

En la complexitat de les perifèries, dels llocs inacabats, on es conviu amb certa informalitat, prolifera l’esperit creatiu. Hi ha llocs on hi viu gent però mai esdevenen comunitat. Per fer comunitat hi ha d’haver relació. Perquè sigui dinàmica, cal diversitat. Segons com es conjugui la relació i la diversitat hi ha cooperació o conflicte. Per això al Poblenou hi passen coses a diferencia d’altres llocs on la quietud és tedi.    

Una component de la fórmula de les ciutats d’èxit és la proximitat entre tot allò que forma part de la vida quotidiana, que va des de l’escola, les botigues, els espais de treball, els casals o centres cívics i culturals, el lleure, etc. La densitat és amiga de la relació, i la relació és el motor de la creativitat. Això s’havia perdut de vista perquè l’estil de vida deutor de l’economia del petroli va encimbellar el cotxe, el pont aeri i el turisme global. Va desterrar la indústria, i va concentrar el comerç i el lleure als afores. Quan va arribar la crisi vam prendre consciència de la fragilitat i de la inconsistència d’aquell model de vida que posava distancia entre unes coses i unes altres. Que omplia aquesta distància de cotxes, de soroll, de fum i de temps de vida perdut. Que menystenia allò que necessitem que és la feina, les cures, també els visitants, el comerç...i les fàbriques, per exemple de mascaretes i de tantes coses.

Però Barcelona ja fa algun temps que està canviant. El Poblenou potser és alumne avantatjat o simplement un laboratori d’assaig de la ciutat que ve. Els carrers cada vegada tenen menys trànsit i ara s’hi fan curses, s’hi passeja, s’hi està. No és que els recuperem com diuen alguns perquè els carrers del Poblenou mai van estar lliures de tràfic. No tothom n’és conscient.

Costa reconfigurar la ciutat, reprogramar els seus usos: implantar superilles, fer que els cotxes respectin el límit de 30 quilòmetres hora. Que els patinets i les bicicletes adoptin la disciplina viària. Però amb menys tràfic hem descobert la gran oportunitat que representa l’espai viari pacificat per a noves activitats. A això em volia referir en aquest article: cal repensar tots els usos i trobar els nous equilibris de la ciutat.

L’ús principal a ciutats com Barcelona o l’Hospitalet (primera i segona ciutat de Catalunya) és el residencial, a continuació i amb diferencia el viari, i després l’activitat econòmica. L’expectativa emergent, que durant la pandèmia ha precipitat el teletreball i la transformació digital que experimenta l’economia, deixa entreveure canvis importants en l’ús d’oficines. No perquè hagin de desaparèixer per l’efecte del teletreball. Contràriament al que semblaria, la servitització industrial que imprimeix l’economia digital demandarà molt més espai de treball a la ciutat. Treball de proximitat que es combinarà amb el treball des de casa o teletreball. L’efecte d’aquesta nova demanda ja es veia abans de la pandèmia: tendència a disminuir l’ús de grans edificis corporatius, a canvi d’una major proliferació d’oficines de lloguer del format coworking (oficina compartida i de proximitat). Al 22@, aquest és el tipus d’espai de treball que s’està  comercialitzant majoritàriament. La tendència doncs serà a reduir el desequilibri relatiu entre la superfície residencial i la de treball en favor de la segona. Poso un exemple: té algun sentit que avui en la era digital la gent vagi a treballar en una megaoficina del Banc de Sabadell a un polígon de Sant Cugat del Vallès? La majoria d’aquests treballadors viuen a Barcelona, a Sabadell o a altres ciutats metropolitanes. En un futur  no llunyà podran treballar en espais més petits a prop de la seva residencia, a la seva ciutat, i contribuiran a reduir els col·lapses circulatoris de cada matí a la B-30.

També es reduirà el desequilibri relatiu entre l’espai viari de la ciutat, una gran part ocupat per vehicles aparcats, en favor de la peatonalitat i altres usos que fomenten la relació entre les persones. Les superilles no són altra cosa que una forma de requalificar el viari en desús a altres usos i activitats incrementant la biodiversitat, com el verd urbà. El que estem veient a Barcelona, ja sigui amb tècniques d’urbanisme tàctic, és a dir provisional, o amb intervencions consolidades com per exemple la del carrer Cristobal de Moura al Poblenou, que ha passat de la consideració de via prioritària prevista en el PGM de l’any 76 a pràcticament zona verda, amb vials d’accés i no de pas, és un gir cultural, de valors, d’acord al moment singular de tombant d’època que viu la nostra societat en procés d’adaptació al paradigma de la sostenibilitat. La reconfiguració espanta als que consideren desvirtuat el model Cerdà, i il·lusiona altres que creuen que simplement es reinterpreta d’acord a la conjuntura actual, és a dir es modernitza. Tradició i modernitat és un sistema de vectors en equilibri dinàmic, canviant. Aquesta tensió és una de les claus de l’eròtica, si se’m permet l’expressió, de la Barcelona d’èxit.

Cap comentari:

Publica un comentari

El més llegit