Translate

dissabte, 27 de març del 2021

Cerdà i la nova modernitat



S. Clarós

“comparando tiempos con tiempos, costumbres con costumbres y elementos con elementos, comprendí que la aplicación del vapor como fuerza motriz señalaba para la humanidad el término de una época y el principio de otra, y que al presente nos encontramos en un verdadero estado de transición”.

Ildefons Cerdà


La cita és del text que encapçala la Teoria General de la Urbanización, y aplicación de sus principios y doctrinas a la Reforma y Ensanche de Barcelona, publicat a Madrid fa 154 anys. El món en transició de Cerdà és com l’actual però  enlloc del vapor ara és la digitalització el que canvia l’escala i la mesura de totes les coses. En el nostre temps són la mobilitat (enlloc del “movimiento”) i la connectivitat (enlloc de la “comunicatividad”) els factors distintius de la nova civilització que, en paraules de l’enginyer, “vendrán a transformar radicalmente la manera de ser i de funcionar la humanidad, así en el orden industrial, como en el económico, tanto en el político, como en el social”. Qui no trobi coincidència entre la percepció de Cerdà i el nostre temps no podrà entendre per què Barcelona està mutant entre consentiments i dissentiments. Per què ara les institucions són qüestionades entre populismes, conspiracions i nostàlgies. Per què el país i Europa es debat entre l’esperança i la desesperança. Els efectes del canvi de paradigma tecnològic revolucionen el sentit comú social.

El poder de transformació del carbó mitjançant la indústria, la locomotora i l’electricitat, va fer veure a Cerdà l’estretor i la mesquinesa de les velles ciutats per concebre-les amb una altra dimensió i funcionalitat. Ara és algo més invisible com els bytes que circulen per les xarxes el que ha canviat de nou l’escala dels esdeveniments per descarbonitzar i desmaterialitzar-les. Mentre encara ens mesurem amb magnituds ferroviàries de l’ordre de 300 quilòmetres per hora, el nou límit de velocitat de les comunicacions ha canviat d’escala a 300 mil quilòmetres per segon a les vies de fibra òptica per on circula la nova mercaderia, que és el coneixement, a 1Gigabit per segon amb la tecnologia 5G.

Les distàncies han deixat de ser les muralles que limiten l’acció humana perquè en el nou paradigma aquesta ja no depèn de la velocitat del mitjà de transport (la mobilitat), sinó de la via d’accés al fi, que és la connectivitat. M’explicaré: en el món que deixem enrere, la facilitat i rapidesa en la mobilitat era cabdal per als negocis, i en canvi ara el que és cabdal és disposar de connexió a xarxa de banda ampla. Si disposar de vehicle propi facilitava les coses, ara el vehicle fa nosa perquè ocupa espai i contamina, i en canvi el que facilita és tenir un mòbil a ma amb connexió a Internet per contractar el servei de mobilitat més afí, o fer la gestió directament online evitant la presència. Està canviant la relació de les persones amb l’espai físic. Està canviant la geografia humana i també el paisatge a les ciutats del món.   

No només Barcelona està canviant el paisatge urbà, amb debat i controvèrsia sobre les zones de baixes emissions, l’urbanisme tàctic, les superilles... També  es van modificant els paisatges metropolitans i els rurals, no amb menys polèmica. La CUP i ERC acaben de signar un acord de futur govern per decretar una moratòria per a la construcció de parcs eòlics i instal·lacions fotovoltaiques a Catalunya. Entre els motius hi ha la preocupació per l’impacte en el paisatge. Cal fer dos consideracions. La primera és que el desplegament de la generació d’energia renovable no és una opció sinó una necessitat urgent i vital pel país, que ja acumula un gran endarreriment amb relació a la resta de CCAA i regions d’Europa, i pel planeta en compliment de les obligacions internacionals de lluita contra el canvi climàtic. S’observa una contradicció en aquells que advoquen per la salut climàtica i llueixen el “nuclear no gràcies” a la solapa alhora que aixequen pancartes contra les infraestructures que són l’alternativa única. A menys que advoquin per reduir també dràsticament el seu propi consum d’energia, que no sembla el cas. Parlo de persones, grups polítics i de territoris. La Costa Brava que no té ni un sol parc eòlic viu gràcies a l’energia que es fabrica a les terres de Tarragona. Ho dic perquè hi ha una plataforma, amb suport d’alcaldes i alcaldesses que s’oposa a un projecte de eòlica marina a 15 Km mar endins del golf de Roses.

La segona consideració és més conceptual. El paisatge és una construcció humana. És la percepció subjectiva dels valors que conté un territori que va des dels valors naturals, les empremtes de l’activitat econòmica i productiva, i també allò simbòlic, intangible, que identifica un col·lectiu humà amb un entorn concret. Com que els humans no hem deixat mai de modificar els paisatges perquè nosaltres mateixos en formem part, igual que la resta d’espècies i d’arquitectures ja siguin geològiques o antropogèniques, hem de convenir que no hi ha millors o pitjors paisatges sinó paisatges antics i paisatges nous. Hem d’entendre que no es pot justificar qualsevol intervenció. El discerniment s’ha de fer amb criteri i coneixement, i amb el consens necessari. I per fer consens s’ha de fer política, no pactes de blindatge com l’acord entre ERC i la CUP, que sonen a imposició d’un recurrent esperit nostàlgic de la Catalunya que en moments històrics, transcendents, de transició com l’actual, de canvi d’escala i de valors, s’aferra al romanticisme i l’identitarisme, i es parapeta en una visió tradicionalista que bloqueja el progrés enlloc d’encarar els reptes veritables.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El més llegit