Elogi de la ignorància

 

S. Clarós

Dubtant de l’expectativa inquietant que suscita el debat públic sobre la intel·ligència artificial, em pregunto ¿que passaria si confrontem dialècticament dos cervells artificials, cada un dels quals amb idèntica capacitat de procés de milers de milions de dades en fraccions de temps, superant de molt la capacitat d’un cervell humà? Sense saber del cert el resultat, se m’acut que tal vegada allò que singularitza la intel·ligència humana, el que ens fa diferents i desperta interès per a l’individu, no és allò que sabem sinó allò que ignorem. La limitada memòria, la finitud de la nostra xarxa neuronal, i les circumstàncies socials i ambientals que modelen en dimensió i orientació l’aprenentatge humà, aproximen les persones a àmbits de coneixement específics amb profusió d’informació, des d’on teixim el pensament. Els humans tenim un cervell molt modelable, de plastilina, que ens fa únics, irrepetibles. Els cervells artificials tenen una arquitectura modular escalable, vull dir que creixen per apilament modular, per acumulació d’informació però són poc mal·leables perquè el seu aprenentatge no ve condicionat per factors ambientals. No és l’abundància sinó les llacunes del coneixement el que governa el cervell humà des de la subtil i minuciosa construcció de la raó i el pensament.

A aquestes disquisicions hi arribo des de la meva imaginació que és deutora del meu desconeixement. Vaja, que parlo per parlar, com diríem amb to casolà. Però és que el que m’empeny a parlar, i per tant a pensar, no és res més que les preguntes que brollen de la pròpia ignorància. Pensar és cercar respostes a allò que es desconeix. Els humans pensem perquè ignorem. La intel·ligència artificial no pensa, només computa, alimentada per un oceà de dades per a nosaltres inabastable. La intel·ligència humana s'aprofita de la interacció entre els individus per crear una intel·ligència col·lectiva o social a través de consensos i dissensos, confrontant dialècticament les opinions individuals. Comparem les nostres ignoràncies per reafirmar-nos amb relació a l’altre. En realitat, la comparació, igual que sumar, restar, negar o contraposar, són les operacions logico-aritmètiques que fa el nostre cervell, igual que la ALU (Arithmetic Logic Unit) d’un microprocessador de silici.

Hauríem d’estar més preocupats per la intel·ligència humana que no pas l’artificial. Mantenir un desig immoderat per preguntar-nos sobre allò que ignorem enlloc de pretendre simular coneixement com a sinònim d’intel·ligència. La nostra ignorància és el que ens fa intel·ligents.