La revolució digital

S. Clarós

Una por difusa que no és el coronavirus recórrer des de fa dècades el món sembrant incertesa, confusió, malestar... Hi ha un corrent marí de fons, d’aquells que remouen la sorra arrossegant els esculls d’aquestes aigües poc profundes de les democràcies industrials. Els valors que sustenten la societat certament tenen poca solidesa. Són còdols a expenses de l’onatge del coneixement i la tecnologia, ara remoguts per la digitalització. Fa més d’un segle i mig el fantasma del comunisme recorria Europa amb la convicció de la revolució del proletariat. No obstant, avui la força invisible que mou el món no és ni una epidèmia ni un ideal sinó les innovacions i la tecnologia.

Des dels primers rellotges i calculadores de la marca Casio, fins el Compact Disc, els ordinadors IBM, la telefonia cel·lular i Internet, entre altres, el món s’ha digitalitzat. Primer es va manifestar en la vida domèstica i en l’automatització dels serveis, sobretot la banca amb els caixers automàtics. Va continuar amb altres serveis, el comerç i l’administració pública, fins acabar canviant hàbits personals i col·lectius. Ara la tecnologia digital penetra també a la indústria (la indústria 4.0) accelerant encara més la revolució en curs: la interacció entre persones i màquines, i aquestes entre sí (l’Internet de les coses); la capacitat de computació per a processar quantitats ingents de dades (Big Data i intel·ligència artificial).    

Ja fa més de 40 anys que, amb el microprocessador d’Intel,  les economies industrials van emprendre el rumb de la digitalització. Amb la progressiva substitució de molècules per bytes -els seus equivalents numèrics- vam entrar en una altra modernitat industrial que removia el fons marí aixecant els llots del neoliberalisme i la globalització: acomiadaments massius, deslocalitzacions, negocis en xarxa, pèrdua de drets laborals. Amb nous productes, nous models de negoci i nous paradigmes empresarials apareixia una nova lògica o sentit comú que ha fet la societat cada cop més líquida, sense forma, adaptada a l’entretant, a una transició que va de l’obsolescència d’un món que quasi ja no existeix a un futur cada cop més incert. Aquest moment de crisi, de transició, és el camp del combat polític. És el moment de la indignació i de la proposta ideològica, i també de l’oferta populista d’un ordre nou enmig del desconcert. És el moment dels nacionalismes i lideratges autoritaris que proliferen arreu, com va passar també els anys 30 del segle passat.

Fins que les innovacions no es difonen per tot el teixit social assentant el nou paradigma, que ara no és altre que la sostenibilitat, no es donaran les condicions per una nova època de prosperitat. Alguns diuen que aquest determinisme tecnològic és irreal perquè el que determina l’esdevenidor és el conflicte social, resolt en democràcia a través de les majories. En la meva opinió, el cicle tecnològic digital és la causa, la turbulència que ha arrossegat fins aquesta platja del segon decenni del nou segle les restes flotants dels debats eterns i altres novells sobre el treball assalariat, el sindicalisme, el progrés, la democràcia... i tants altres materials que despresos del vell i rònec edifici del segle XX l’onatge ha varat sobre la sorra. Que el nou paradigma esdevingui en una nova etapa de progrés i benestar dependrà de l’acció de reconstrucció dels agents socials i polítics, passada la tempesta neoliberal.