El CO2 de la Champions

S. Clarós

El 27 de maig de 2009 es va disputar la final de Lliga de Campions de la UEFA entre el Barça i el Manchester United a l’estadi Olímpic de Roma. 15.000 persones van viatjar de Barcelona a Roma per veure en directe la final en 65 vols xàrter que van emetre pel cap baix 3.300 tones de CO2 en el desplaçament. El fervor de la victòria del Barça amagava un fet dramàtic: la crisi galopant que en aquell moment s’abalançava sobre tota Europa marcava a Catalunya una caiguda del PIB del 4%, i l’atur començava créixer a gran velocitat, el 112% de variació interanual el segon trimestre d’aquell any, un creixement mai vist. Mentre que la fotografia que publicaven els diaris l’endemà de la victòria del Barça vessava d'eufòria futbolística, la fotografia dels indicadors macroeconòmics mentre es jugava aquell partit, que no va ser portada en cap diari, ens glaçaria avui l’ànima per la frivolitat i l’irresponsabilitat col·lectiva d’una petjada ecològica colossal en temps de crisi rampant! Fotografies com aquesta darrera omplen arxius diàriament a la nostra societat benestant. Arxius fotogràfics que ningú vol mirar.

El turisme de masses, del qual el futbol de la UEFA n'és un cas particular, és energèticament insostenible. M’explicaré: Un Airbus  A320 ple pesa 77.000 Kg. L’expedició blaugrana a Roma de 2009 va recórrer prop de 2.000 Km (anar i tornar) aixecant 5.000 tones a 10.000 metres d’altura. L’energia  no renovable consumida en aquella expedició no tornarà a estar disponible almenys en desenes de milers d’anys. Tot un despropòsit energètic. El que vull dir és que sense l’energia de font no renovable aquell disbarat energètic, que tothom va celebrar tant perquè ningú va voler mirar la factura ecològica de l’esdeveniment, mai no s’hauria produït.

El món s’adreça cap a un nou paradigma energètic on només hi haurà disponible l’energia de font renovable, per més que alguns interessos encara avui del capital ho vulguin negar. El sindicalisme ja s’ha alineat amb el canvi profund de vida sobre el planeta que significarà viure de l’energia del sol i de l’aire. La tecnologia facilitarà un ús més eficient de l’energia. Els governs, han de vetllar per la planificació i perquè la transició sigui justa, posant els recursos necessaris per no deixar enrere cap grup social ni cap territori que es vegi afectat per la transformació industrial del nou paradigma energètic.

El rellotge d’aquests canvis ja està en marxa: la limitació, d’obligat compliment, de les emissions de carboni, és a dir, la limitació dels combustibles fòssils, entrarà en vigor a partir de 2021 segons els acords de les cimeres del clima de París i de Katowice. El Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima traçarà d’aquí a pocs mesos el camí d’adaptació a les noves formes de consumir energia, de produir industrialment en una economia circular i, en definitiva, de viure. Els canvis més importants en l’estil de vida de les nostres societats estan per arribar, i són una oportunitat per acabar amb l’economia oligopòlica i extractiva dels dos darrers segles. 

La revolució digital

S. Clarós

Una por difusa que no és el coronavirus recórrer des de fa dècades el món sembrant incertesa, confusió, malestar... Hi ha un corrent marí de fons, d’aquells que remouen la sorra arrossegant els esculls d’aquestes aigües poc profundes de les democràcies industrials. Els valors que sustenten la societat certament tenen poca solidesa. Són còdols a expenses de l’onatge del coneixement i la tecnologia, ara remoguts per la digitalització. Fa més d’un segle i mig el fantasma del comunisme recorria Europa amb la convicció de la revolució del proletariat. No obstant, avui la força invisible que mou el món no és ni una epidèmia ni un ideal sinó les innovacions i la tecnologia.

Des dels primers rellotges i calculadores de la marca Casio, fins el Compact Disc, els ordinadors IBM, la telefonia cel·lular i Internet, entre altres, el món s’ha digitalitzat. Primer es va manifestar en la vida domèstica i en l’automatització dels serveis, sobretot la banca amb els caixers automàtics. Va continuar amb altres serveis, el comerç i l’administració pública, fins acabar canviant hàbits personals i col·lectius. Ara la tecnologia digital penetra també a la indústria (la indústria 4.0) accelerant encara més la revolució en curs: la interacció entre persones i màquines, i aquestes entre sí (l’Internet de les coses); la capacitat de computació per a processar quantitats ingents de dades (Big Data i intel·ligència artificial).    

Ja fa més de 40 anys que, amb el microprocessador d’Intel,  les economies industrials van emprendre el rumb de la digitalització. Amb la progressiva substitució de molècules per bytes -els seus equivalents numèrics- vam entrar en una altra modernitat industrial que removia el fons marí aixecant els llots del neoliberalisme i la globalització: acomiadaments massius, deslocalitzacions, negocis en xarxa, pèrdua de drets laborals. Amb nous productes, nous models de negoci i nous paradigmes empresarials apareixia una nova lògica o sentit comú que ha fet la societat cada cop més líquida, sense forma, adaptada a l’entretant, a una transició que va de l’obsolescència d’un món que quasi ja no existeix a un futur cada cop més incert. Aquest moment de crisi, de transició, és el camp del combat polític. És el moment de la indignació i de la proposta ideològica, i també de l’oferta populista d’un ordre nou enmig del desconcert. És el moment dels nacionalismes i lideratges autoritaris que proliferen arreu, com va passar també els anys 30 del segle passat.

Fins que les innovacions no es difonen per tot el teixit social assentant el nou paradigma, que ara no és altre que la sostenibilitat, no es donaran les condicions per una nova època de prosperitat. Alguns diuen que aquest determinisme tecnològic és irreal perquè el que determina l’esdevenidor és el conflicte social, resolt en democràcia a través de les majories. En la meva opinió, el cicle tecnològic digital és la causa, la turbulència que ha arrossegat fins aquesta platja del segon decenni del nou segle les restes flotants dels debats eterns i altres novells sobre el treball assalariat, el sindicalisme, el progrés, la democràcia... i tants altres materials que despresos del vell i rònec edifici del segle XX l’onatge ha varat sobre la sorra. Que el nou paradigma esdevingui en una nova etapa de progrés i benestar dependrà de l’acció de reconstrucció dels agents socials i polítics, passada la tempesta neoliberal.