A proposit dels tractors

S. Clarós 

Una llarga fila de tractors de la marca canadenca Massey-Ferguson ocupen les vores de l’avinguda Icària del barri del Poblenou de Barcelona. Som a la darreria dels anys seixanta. La tractorada estàtica sortida de la barcelonina fàbrica Motor Ibérica va deixar empremta a la retina del nen que agafat a la ma de la mare passejava tots els dissabtes cap a la fàbrica on l’avi destil·lava licors. Els tractors -més tard de la marca Ebro- explicaven el progrés industrial que amb la ma d’obra emigrada dels camps castellans, andalusos i extremenys, omplia les fàbriques del cinturó industrial de Barcelona. Hereva de la mítica Ford, Motor Ibérica proveïa la pagesia de camions, tractors i furgonetes. La mecanització del camp, junt amb la incorporació d’agroquímics i fertilitzants industrials, va multiplicar la productivitat reduint extraordinàriament els costos, alhora que deixava els agricultors sense feina alimentant un bucle pervers de migracions massives que buidaven el camp i massificaven les ciutats. L’empremta d’aquells esquelets amb rodes gegantines a la retina de l’infant resignifica un mosaic fet de fragments de carreteres, vinyes, camps de blat, i polígons industrials a les comarques metropolitanes, que ara veuen de nou la fluència del tractor com a signe d’un malestar.

Alt Penedès, tardor de 2023. Un paisatge de bosc tacat de vinyes copa turons i planures a a la ribera alta del Foix. El paisatge és d’una naturalesa humanitzada en equilibri només aparent. El silenci, destorbat pel rondineig d’un tractor llunyà enmig de la vinya, invita al passeig cap el tard quan el camp exhibeix tots els matisos d’una policromia de tardor. El pagès m’ha vist i es fa trobadís. Així com m’hi aproximo, treu revolucions al motor fins deixar-lo al ralentí. Ens saludem encara a distància, ell assegut sobre el sexagenari Barreiros de color vermell. No paro el motor, diu, perquè costa engegar-lo. I jo penso que és un miracle que encara funcioni aquella andròmina més pròpia d’un museu. El motor té les camises ratllades per la pols del camp. Ja no hi ha recanvis, així que haig de polvoritzar benzina al filtre de l’aire perquè es posi en marxa, i els temps tampoc estan per invertir en un de nou, m’etziba així tot de cop sense pauses, aixecant la veu per sobre el llindar decibèlic del motor. Entre que no plou i la moda ecològica, que quasi no ens deixen sulfatar, la cosa no dona per gaire més, conclou. Quedo un xic aclaparat per l’andanada que interpreto a parts iguals entre la reivindicació i les ganes de buidar el pap després d’hores de silenci a cavall del Barreiros vermell. Els camps que treballa ara ell tot sol -el pare ja és massa gran i ha perdut l’esma- sortiran a subhasta. Són propietat d’una empresa que va fer fallida fa temps, i s’ho ha quedat el banc Santander. No fa gaire van venir uns xinesos a mirar-les però això no val res!, sentencia, sense perdre l’animositat que mai abandona i que em té corprès. M’explica que de les poques hectàrees cultivables entre vinya i hort -la resta fa temps que l’abandó les va convertir en bosc- donen tot just per no perdre diners. Aquella naturalesa tranquil·la i humanitzadora feta de sons, colors i aromes, que componen per mi una bella simfonia espiritual en equilibri aparent, es troba a un pas de l’abisme.

El context del clima social i atmosfèric entre l’Espanya industrialista de mitjans del segle passat i l’actual ha canviat. Els tres anys de sequera extrema que venim patint a Catalunya no proven altra cosa que la dificultat d’admetre una evidència: els pantans inaugurats en temps de la dictadura, la mecanització del camp amb els tractors fabricats a Barcelona i, ja posteriorment, la mega infraestructura hidràulica del canal Segarra-Garriques per regar setanta-mil hectàrees dels camps més eixuts de les comarques de Lleida, o la desbordant cabana ramadera en explotacions intensives que recorre la C25 -com descrivia fa uns dies el Sense Ficció de TV3- han canviat alguns paisatges. Una Catalunya més verda, més blava i més gris: grans extensions de conreu d’enciams on abans hi havia vinya o cereal, camps de golf, piscines, hotels i un litoral hiperurbanitzat, que demanda una aigua que no tenim perquè l’espectacular creixement demogràfic ha quasi doblat la població els darrers cinquanta anys. El canvi no és només climàtic sinó sobretot cultural. La paraula cultura ve de cultiu. Hem deixat de cultivar la terra per cultivar els excedents econòmics de la tecnologia, ignorant-ne el seu origen. La terra sempre és l’origen i el destí. Tractors a l’autopista, urbanitzacions enmig del bosc, turistes amb xancletes a la Sagrada Família..., són fragments desendreçats que ara es recomponen en l’eclecticisme propi de la descontextualització.

Conscient que les raons i desraons de la pagesia que es manifesta aquests dies arreu de la geografia mereix més que un articulet escrit pràcticament a raig a partir de l’excitació del moment, retorno mentalment al missatge d’un pagès amb el cul escalfat per un vell tractor ranquejant: «Això no val res!». El clam és un avis avui embarcat en processó de tractors que avisa que tenim el motor gripat pel cofoisme cosmopolita i abstret de l’evidència que alguna cosa no rutlla quan les inevitables polítiques ecològiques posen la corda al coll a un sector primari ja escanyat. De nou la tecnologia, aquella modernitat de rodes gegantines que va il·luminar la mirada d’un l’infant, ens pot salvar de l’abisme si sabem recompondre els fragments en el nou context que no és altre que entendre que camp i ciutat no són pols antagònics sinó nodes d’una economia que ha de ser circular.