Translate

dijous, 27 de gener del 2022

Macrogranges

 

S. Clarós

(publicat a l'Agulla, gener de 2022)


Una rara extrapolació lingüística associa allò gran amb el que és excessiu, en ambivalència entre el moralment rebutjable i l’atractiu pervers o libidinós. Expressions com «Preu per preu, sabates grosses» donen fe de l’arbitrarietat, la golosia. Mentre que «small is beatiful» (l’expressió anglesa ha fet fortuna) invita a la falsa humilitat o la justificació. Emprar doncs el prefix «macro» predisposa ja d’entrada a la recriminació. D’aquí que estiguem assistint des de fa setmanes a una peregrina discussió sobre les «macrogranges» amb relació a una discussió que, sense la fogositat irrefrenable de Pablo Casado i els barons del partidisme hispànic, es reduiria a un debat serè sobre els impactes econòmics i ambientals de la ramaderia en les seves diverses modalitats, i els nostres hàbits alimentaris.     

Aquesta societat té una capacitat de debat i de crítica circumscrita dins d’uns límits, més enllà dels quals tot trontolla, ens sentim incòmodes, insegurs, i ens tornem negacionistes. El límit que ens posem de marge de tolerància en el debat és el «paradigma» regnant. Podem debatre mentre no es posin en qüestió els valors estructurals de la nostra cultura. Per això és tan difícil dialogar amb qui és diferent perquè és d’una altra ètnia o cultura o religió. Ara també ens costa el diàleg amb els més propers perquè estem en un moment de transició, de canvi de paradigma. El model de comprensió del món que coneixem ens predetermina per interpretar el present i el futur. Segons Thomas Kuhn, el que veiem depèn tant del que mirem com del que l’experiència visual i conceptual prèvia ens ha preparat a veure.  L’experiència és el filtre que pinta la realitat. Quan ens canvien les ulleres ja no reconeixem aquella realitat fins que no ens hi acostumem de nou. El missatge del ministre Garzón alertant de les conseqüències del consum de carn, desconcerta al ciutadà que creia que menjar carn era un signe de progrés i de benestar. Aquest dubte és el que aprofita la oposició política de Garzón en la seva histriònica resposta per desmentir-lo.

Vivíem en el creixement com a paradigma de progrés: una naturalesa proveïdora i un lloc, el medi ambient, on abocar o externalitzar els impactes negatius del desenvolupament. Tranquil·litzava saber que fixant uns límits o condicions i controls a la contaminació, vetllant pel medi ambient, no corríem perill. El ministre avança un nou paradigma, la sostenibilitat, per esmenar el malentès d’aquell progrés: no som nosaltres sinó l’ecosistema qui fixa els límits i les condicions. L’activitat humana, sigui industrial, sigui ramadera... s’ha d’ajustar a les dinàmiques de l’ecosistema per evitar un col·lapse, i en conseqüència cal inscriure el desenvolupament en el marc d’una economia circular amb recursos renovables. Cal tornar -el progrés no contemplava cap marxa enrere- a una alimentació amb més proteïna vegetal, amb menys consum de carn perquè la ramaderia industrial i intensiva consumeix aigua i energia en excés, i contamina el sòl amb les dejeccions i els abocaments nitrogenats, i fa ús abusiu d’antibiòtics: no és sostenible. Pablo Casado no es vol treure les ulleres del progrés. El drama no seria pitjor si la ministra de transports expliqués, no cal que sigui al The Guardian, que disputar partits de futbol entre el Barça i el Real Madrid  a Aràbia Saudí és un disbarat que no només no encaixa en el paradigma de la sostenibilitat, sinó tampoc en el sentit comú, es miri amb les ulleres que es miri. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El més llegit