(publicat a l'Agulla, gener de 2022)
Una rara extrapolació lingüística associa allò gran
amb el que és excessiu, en ambivalència entre el moralment rebutjable i
l’atractiu pervers o libidinós. Expressions com «Preu per preu, sabates
grosses» donen fe de l’arbitrarietat, la golosia. Mentre que «small is
beatiful» (l’expressió anglesa ha fet fortuna) invita a la falsa humilitat
o la justificació. Emprar doncs el prefix «macro» predisposa ja d’entrada a la
recriminació. D’aquí que estiguem assistint des de fa setmanes a una peregrina
discussió sobre les «macrogranges» amb relació a una discussió que, sense la
fogositat irrefrenable de Pablo Casado i els barons del partidisme hispànic, es
reduiria a un debat serè sobre els impactes econòmics i ambientals de la
ramaderia en les seves diverses modalitats, i els nostres hàbits alimentaris.
Aquesta societat té una capacitat de debat i de
crítica circumscrita dins d’uns límits, més enllà dels quals tot trontolla, ens
sentim incòmodes, insegurs, i ens tornem negacionistes. El límit que ens posem
de marge de tolerància en el debat és el «paradigma» regnant. Podem debatre
mentre no es posin en qüestió els valors estructurals de la nostra cultura. Per
això és tan difícil dialogar amb qui és diferent perquè és d’una altra ètnia o
cultura o religió. Ara també ens costa el diàleg amb els més propers perquè
estem en un moment de transició, de canvi de paradigma. El model de comprensió
del món que coneixem ens predetermina per interpretar el present i el futur.
Segons Thomas Kuhn, el que veiem depèn tant del que mirem com del que
l’experiència visual i conceptual prèvia ens ha preparat a veure. L’experiència és el filtre que pinta la
realitat. Quan ens canvien les ulleres ja no reconeixem aquella realitat fins
que no ens hi acostumem de nou. El missatge del ministre Garzón alertant de les
conseqüències del consum de carn, desconcerta al ciutadà que creia que menjar
carn era un signe de progrés i de benestar. Aquest dubte és el que aprofita la
oposició política de Garzón en la seva histriònica resposta per desmentir-lo.
Vivíem en el creixement com a paradigma de
progrés: una naturalesa proveïdora i un lloc, el medi ambient, on abocar o
externalitzar els impactes negatius del desenvolupament. Tranquil·litzava saber
que fixant uns límits o condicions i controls a la contaminació, vetllant pel
medi ambient, no corríem perill. El ministre avança un nou paradigma, la
sostenibilitat, per esmenar el malentès d’aquell progrés: no som nosaltres sinó
l’ecosistema qui fixa els límits i les condicions. L’activitat humana, sigui
industrial, sigui ramadera... s’ha d’ajustar a les dinàmiques de l’ecosistema
per evitar un col·lapse, i en conseqüència cal inscriure el desenvolupament en
el marc d’una economia circular amb recursos renovables. Cal tornar -el progrés
no contemplava cap marxa enrere- a una alimentació amb més proteïna vegetal, amb
menys consum de carn perquè la ramaderia industrial i intensiva consumeix aigua
i energia en excés, i contamina el sòl amb les dejeccions i els abocaments
nitrogenats, i fa ús abusiu d’antibiòtics: no és sostenible. Pablo Casado no es
vol treure les ulleres del progrés. El drama no seria pitjor si la ministra de
transports expliqués, no cal que sigui al The Guardian, que disputar
partits de futbol entre el Barça i el Real Madrid a Aràbia Saudí és un disbarat que no només no
encaixa en el paradigma de la sostenibilitat, sinó tampoc en el sentit comú, es
miri amb les ulleres que es miri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada