Fugida del paradís

 S. Clarós

El Canvi climàtic és ja  el major desafiament. Hem trigat 30 anys a reaccionar, i encara tímidament, a l’evidencia de l’origen antropogènic de la desestabilització del clima. Cada minut que passa s’agreuja l’amenaça per a la humanitat. Les contramesures per fer front a una probable catàstrofe ambiental, econòmica i humanitària centraran els conflictes, les aliances, i les polítiques internacionals d’aquest segle. Les possibilitats que tenim d’aturar el canvi climàtic són escasses o nul·les. I la capacitat de resiliència per sobreviure’l fa temps que la vam perdre com espècie. Als humans només ens queda la política i la fraternitat.   

 

El llibre del Gènesi diu que Déu va fer la matèria i l’energia que formen l’Univers. Déu va fer els planetes, els rius, els mars i les muntanyes. La matèria s’organitzava creant ordre. Déu va fer la vida, totes les espècies, també l’home i la dona, fruit d’una evolució en la qual els organismes vius han anat adquirint forma i funcions complexes per sobreviure, competir, reproduir-se i colonitzar l’hàbitat. La seva raó de ser no era altra que desenvolupar capacitats adaptatives a un medi que per aquesta raó els seria cada cop menys hostil. Jerarquies tròfiques i de poder definien l’equilibri entre les diferents entitats. I així, l’ecosistema esdevingué el paradís i única casa de les espècies vives.

L’home i la dona –explica el Gènesi- van desobeïr el mandat de Déu. Creient-se, ells mateixos, l’obra més acabada i perfecte de la creació, els humans capgiraren l’ordre adaptatiu emmotllant l’ecosistema sencer al seu desig i ambició. En invertir la lògica adaptativa, Adam i Eva, assessorats per la raó intel·ligent, emprenien un procés involutiu lliurats al coneixement de la física de les coses, canviant la capacitat innata (genètica) de submissió a l’ordre natural per la voluntat de subvertir-lo. El camí sense retorn, tal vegada la involució neolítica, la vam desenvolupar els humans fa uns 7.000 anys amb profunds canvis socials com l’aparició de l’excedent de producció, germen del capitalisme actual. Cap al segle XV, amb els descobriments, s’accelerava un procés de globalització amb notables impactes en els ecosistemes. Fins que la revolució industrial, amb la incineració del reservori combustible fòssil, l’energia acumulada en el decurs de 4.500 milions d’anys a les entranyes del planeta, va precipitar un canvi climàtic que ja no s’aturarà, almenys en la petita escala temporal de les generacions actuals.  

El nostre paradís terrenal és un sistema energèticament obert que intercanvia amb l’espai exterior. Es comporta com un receptor i acumulador d’energia procedent de l’estrella solar, mare i senyora d’aquesta part de l’Univers, que amb l’alè dels seus raigs va infondre vida al fang inert creant la biosfera o comunitat d’essers vius. Els metabolismes de la biosfera regulen l’intercanvi d’energia amb l’exterior a través de la persiana de carboni atmosferic que en filtra el flux. D’aquest singular equilibri, que anomenem clima, en devem la forma i funció de tota espècie viva. La Terra però és un sistema tancat pel que fa a la matèria que no intercanvia amb l’espai exterior. Els balanços materials de tota activitat planetària són de suma zero. És un jardí sense portes que la comunitat humana no podrà abandonar mai perquè és la seva única raó de ser. Potser sí els seus gens. No obstant, arribada l’edat del foc, amb l’antropocentrisme arrogant fruit del coneixement i la raó, Adam i Eva van emprendre la fugida del paradís. Amb una increïble capacitat simbòlica havien inventat un metabolisme fictici, que anomenaren economia, a través del qual es creava riquesa miraculosament a partir de res. L’aparent capacitat creadora de l’Homo Sapiens ens havia negat la humilitat necessària per reconèixer, un cop ja exclosos del verger, que al capdavall allò que comptabilitzavem com a guany era tan sols un préstec d’energia de l’arbre del coneixement del bé i el mal que no podrem retornar mai més per generacions i generacions...

(L'Agulla, octubre de 2018)