Què fer amb els polígons industrials

S. Clarós

El debat sobre política industrial, ara en el marc del Pacte Nacional per a la Indústria (PNI), fa especial incidència als reptes actuals i futurs dels polígons d’activitat econòmica (PAE), els coneguts polígons industrials. El concepte de polígon -adoptat per analogia a la figura geomètrica d’una superfície plana delimitada- relegava l’ús industrial a zones ben apartades i delimitades en la lògica urbanística de zonificació. És a dir, espais destinats a usos específics i excloents. Una definició que en el segle XXI ja no s’ajusta en general als requeriments d’entorn on es desenvolupa l’activitat productiva. Les inversions de les darreres dècades en infraestructures per a la modernització dels polígons han introduït millores de diferent ordre en connectivitat, energia, mobilitat, etc. deixant un mapa molt divers i desigual segons les seves dotacions, qualitat urbanística i serveis que ofereixen els polígons. No obstant, el debat sobre els polígons d’activitat econòmica pren avui una altra dimensió que, més enllà de la progressiva millora, té a veure amb el canvi de paradigma del mateix concepte d’indústria.

Els contorns sectorials que distingien entre producció i servei s’han anat diluint. L’empresa industrial abraça tant les manufactures com els serveis associats, el transport i la distribució, l’enginyeria, la recerca científica i el desenvolupament de tecnologia, i també el client. La producció no distingeix entre el bé de consum i el servei. Tant l’un com l’altre formen part d’un tot. Els nous models de negoci viuen en una cadena (de valor) on el valor augmenta en la mesura que hi participen més membres que aporten dades i processos. La fàbrica ja no és al centre de l’espai productiu. No hi ha centre, i tot depèn de la interacció de les parts per generar valor compartit, en unes zones que -també per analogia imaginària- anomenem ecosistemes industrials, més definides per la mixtura, la complexitat i la gestió, que no pas per la seva estructura parcel·laria. Uns hàbitats que sustenten la cadena productiva on la relació simbiòtica entre agents diversos és tan important com les mateixes infraestructures per a la producció. És per això que els polígons industrials es troben al divan, amb una crisi d'identitat que no es resol apedaçant i millorant infraestructures, sinó redefinint el seu sentit i la seva raó de ser.

Quin és el canvi de paradigma? Proveir i millorar els polígons amb cobertes fotovoltaiques i altres infraestructures per a la descarbonització i la circularitat millora les condicions, però el que farà les empreses més productives i competitives és la creació de comunitats energètiques que permetin compartir els excedents entre elles, o crear associacions de simbiosi industrial per a l’intercanvi, gestió i aprofitament dels fluxos de materials i de residus. El salt qualitatiu requereix una entitat de gestió i governança de la zona industrial compartida entre empresa, treballadors, ajuntaments i altres agents vinculats a l’activitat productiva. El nou paradigma és la gestió cooperativa i l’agrupació simbiòtica, per exemple d’empreses, universitats, infraestructures tecnològiques i laboratoris d’assaig per a la transferència del coneixement i de tecnologia. La industria exportadora necessita emplaçaments prop de nodes logístics i plataformes ferroviàries de mercaderies. Les activitats agroramaderes i forestals necessiten crear espais (biopolígons) compatibles amb el processat dels residus i biomassa, generació solar i de biogàs, associant la indústria agroalimentària amb la producció energètica i de materials. L’accessibilitat és el nou paradigma que, a diferència dels coneguts plans de mobilitat que facilitaven el desplaçament dels treballadors als centres productius, busquen ara apropar el treball als nuclis urbans per tornar a les ciutats la mixtura i la proximitat que humanitzarà uns polígons que eren hostils i impersonals.

Si observem el mapa dels més de 1.400 polígons industrials de Catalunya, veiem un mosaic incomplet de peces petites, inconnexes i disperses que no dibuixen cap imatge reconeixible d’una estratègia industrial de país. Catalunya, ha de definir una nova geografia econòmica que connecti la planificació urbanística amb els objectius de desenvolupament econòmic en el marc de la política industrial del PNI i del Green Industrial Plan. Una estratègia territorial integrada a partir del capital dels recursos naturals i l’especialització del territori. També l’accessibilitat de persones i mercaderies, la provisió d’energia i infraestructures, i amb una gestió compartida entre empreses administracions i les persones que hi treballen, que són les principals usuàries. Catalunya necessita una llei d’ordenació dels espais productius que projecti una estratègia industrial i d’ocupació del territori harmonitzada, on la població rural no se senti desposseïda sinó protagonista a tots els efectes de la riquesa industrial generada a través del seu capital natural i humà.

El debat i les propostes per acordar un nou Pacte Nacional per a la Indústria 2026-2030 ha de servir per definir el nou escenari de sòl productiu amb una visió innovadora que no es conformi amb la millora sinó que construeixi unes noves estructures d’espais adients per a la reindustrialització com a motor econòmic de la Catalunya del segle XXI. El Departament d’Indústria de la Generalitat ha publicat recentment el Paper de l’Observatori de la Indústria «Polígons d’activitat econòmica a Catalunya: reptes i escenaris reguladors» que analitza la situació dels polígons en l’actual context de transformació, i explora possibilitats futures, indicant que existeix un consens avui entre els agents socials i econòmics per instar al govern a redactar una llei de sòl productiu i polígons d’activitat econòmica. Una llei que ha de ser pionera no com a millora sinó en la concepció dels nous ecosistemes industrials i el seu desplegament en el territori.

Trump: un gir inesperat de la història

 

S. Clarós

La mutació de l’ordre geoestratègic, que pren un rumb inesperat amb la presidència de Donald Trump enmig d’un aparent caos civilitzatori, posa en entredit la democràcia. La crisi no és altra que un procés de degradació de la confiança en el poder polític que ha emmudit sotmès al poder econòmic.

L’any, 1989, a les vigílies de la caiguda del mur de Berlín i posterior ensorrament de la Unió Soviètica, el politòleg Francis Fukuyama publicava el seu famós i polèmic assaig ¿El fin de la historia? on postulava la democràcia liberal com a punt i final de l’evolució de les ideologies, en el sentit de refermament del progrés al llarg dels segles cap a una modernitat caracteritzada per institucions com la democràcia liberal i el capitalisme. Fukuyama va ser intensament contestat perquè d'aquella afirmació se'n desprenia la liquidació del marxisme com a guia per a la construcció d'una alternativa política al liberalisme. S’anava construint l’escenari, llavors encara incert, d’un nou ordre mundial post Unió Soviètica.

La tragèdia de l’atemptat a les torres bessones, l’onze de setembre de 2001, va brindar una oportunitat als crítics del final de la història perquè aquell insòlit i agosarat atac al cor de l’ordre liberal-democràtic anticipava un «xoc de civilitzacions» que semblava trastocar-ho tot, almenys pel que fa a allò que anomenem ordre mundial. De fet, l’atac a les torres bessones va ser perpetrat per l’acció violenta d’unes rereguardes terroristes minoritàries del món islàmic resistents a la cultura occidental que sentien amenaçada la seva existència tradicional per l’Occident liberal-democràtic.

Trump és ara la nova amenaça a l’ordre mundial que afegeix més aigua al vi a la tesi del final de la història. Trump ha vingut per destruir l’ordre liberal-democràtic que Fukuyama postulava com a definitiu. L’assalt dels seus partidaris al Capitoli el gener de 2021 va revelar l’actitud antidemocràtica i violenta que en el seu segon mandat està disposat a imposar per la força: la deportació massiva d’immigrants transgredeix el dret internacional sobre migració; l’amenaça d’annexionar territoris sobirans de Grenlàndia, el Canadà o el canal de Panamà són una transgressió de fronteres per la força que compta amb un exercit capaç d’imposar-la. La imposició d'aranzels de forma unilateral dissol l’actual ordre comercial mundial que van crear les institucions econòmiques liberals a meitat del segle passat, com l’Organització Mundial del Comerç (OMC) que constitueix la base del sistema multilateral de comerç. La retirada dels EEUU de la Organització Mundial de la Salut (OMS), i de l’Acord de París és una declaració de negacionisme global que subverteix qualsevol ordre anteriorment establert.

Pecava tal vegada d'optimisme Fukuyama i tots els que mai van imaginar que als EEUU farien un gir de guió per acabar amb la democràcia enlloc d'estendre-la pel planeta? La història continua perquè, si bé la guerra freda es va congelar abans d'acabar el segle vint, nous conflictes assetgen, i no sembla que hagi de ser un xoc de civilitzacions o la lluita contra el terrorisme internacional sinó una reconfiguració de blocs: un nou ordre geopolític en la cursa per a la supremacia mundial dels recursos minerals i el control d’enclavaments estratègics que assegurin el transport navilier de mercaderies i les posicions militars. L’annexió de Grenlàndia, el control del canal de Panamà, l’atac contra els huthis del Iemen, o la negociació d’una pau a Ucraïna a canvi d’explotar jaciments minerals que contenen les terres rares que necessita la indústria electrònica dels EEUU per competir amb Xina, són tota una declaració d’intencions.

La era del coneixement i la intel·ligència artificial profereix càntics a la virtualitat i el metavers suggerint un món desmaterialitzat. Però en realitat és esclava, més que mai, dels recursos materials sense els quals no hi ha xips ni cotxes elèctrics, com no hi ha capitalisme sense extractivisme per l’apropiació dels recursos naturals. El capitalisme ha entrat ara més que mai, en contradicció amb els límits físics, la transgressió dels quals es manifesta amb el canvi climàtic i l’erosió de la base material del planeta sotmès a un consum insostenible de recursos naturals. El sistema econòmic requereix energia barata, recursos naturals i minerals estratègics sense els quals no hi ha creixement sinó recessió, de manera que la transició cap a un model productiu descarbonitzat i preservatiu de la biosfera representa un obstacle pel capitalisme que es va quedant sense base de creixement. «La època daurada del capitalisme és ja història en el món desenvolupat, i en la resta, ho serà també en poques dècades», afirma Paul Mason a Postcapitalismo. Hacia un nuevo futuro.

A Trump i a l’elit d’empresaris tecnòcrates que l’envolten els fa nosa la democràcia, igual que a Putin, igual que a Milei. Han vist que el capitalisme ja no pot conviure amb els principis de llibertat, igualtat i fraternitat. Els neoliberals autòcrates creuen que les polítiques keynesianes que han modelat el conflicte social al llarg de més de mig segle, creant un estat de benestar que va estendre el progrés a les classes mitjanes, és un capitalisme domesticat per la socialdemocràcia, pel sindicalisme, el feminisme, l’ecologisme, la protecció social..., i han declarat la guerra a les regulacions ambientals, laborals, als impostos, a la redistribució de la riquesa, perquè «la democràcia no fa sinó diluir-nos en un món de pobres», i ells volen continuar sent rics. El trumpisme es disposa a lliurar la batalla final aniquilant la democràcia liberal. Així les coses, l’extrema dreta se serveix de la democràcia, igual que va fer el feixisme el segle passat, per acabar amb ella, i per això apel·la a la fibra més fràgil i sensible del votant: "si no hi haurà recursos per a tothom, almenys que no en faltin per a mi" justificant l’odi i el rebuig als immigrants. «Amèrica primer», diu Trump. El propòsit és generar desconfiança en les institucions i en la política. Acabar amb l’Estat democràtic.

La crisi democràtica és un procés d’esllanguiment i de descapitalització de drets i de la dignitat de la persona. Un procés que ha arrossegat l’humanisme al precipici a canvi d’una fe en la ciència i la fascinació per la tecnologia que ha conduït a la mercantilització i a l’individualisme com a norma de comportament. L’esfondrament neoliberal de la crisi de 2008, que va marcat el punt d’inflexió de l’economia financera global i especulativa, va obrir els ulls als ciutadans de les benestants democràcies occidentals: el futur no és la promesa que era. El benestar no creix exponencialment com ens havien dit. L’horitzó és ple d’amenaces naturals, polítiques, econòmiques i socials. En aquest clima social recurrent del capitalisme industrial en els períodes de canvi contextual -com explica Carlota Pérez a Revoluciones tecnológicas y capital financiero- creix el populisme i l’autoritarisme en un clima de descrèdit institucional a l’espera d’una recomposició que abordi els nous problemes estructurals que assoten el món. Ni l’eliminació de les polítiques de transició ecològica, ni la desregulació dels mercats, ni el proteccionisme aranzelari, ni l’autocràcia, donen resposta als reptes estructurals, només són sortides conjunturals que agreugen la situació. El projecte d’Europa és un retorn a l’humanisme. «l’home és la mesura de totes les coses», diu Protagoras. Anar a l’arrel de la crisi de la democràcia és prestigiar de nou el saber en contraposició a la informació i les dades; la subjectivitat humana davant la intel·ligència artificial; l’experiència i no l’experimentació; cosmopolitisme enlloc de desarrelament. L’amenaça real no són els enemics externs sinó haver deixat les disciplines humanístiques en segon pla enfront de l’artificiositat com a producte genuí del progrés de la tècnica, sotmetent el valor afegit de la subjectivitat humana al producte interior brut. No és una regressió sinó invertir capital en innovació social perquè la transició en la nova etapa de la civilització industrial no descarrili. I tanmateix res està escrit, i tot depèn de les decisions polítiques que prenguem els europeus per reconstruir-nos com a societat.

Al·legat a l’esperança en la era Trump

 

S. Clarós

Proclamar l’esperança pot semblar un gest formulàriament ben intencionat i voluntariós o potser una ironia, a la vista de la verborrea protofeixista de Donald Trump, a la que s’hi afegeixen un rastre de destrucció d’incendis i inundacions atribuïbles al canvi climàtic, guerres que caldegen als confins d'Europa, tensions entre països pels recursos naturals que escassegen, involució democràtica i més... No perdre l'esperança, no obstant, és una apel·lació a la voluntat davant les amenaces i l'absència d'un futur previsible i de progrés. L’esperança és el prerequisit per afrontar el canvi anticipant des de la voluntat els esdeveniments per transformar el món, diu el filòsof sud-coreà Biung-Chul Han que inspira aquesta reflexió (L’esperit de l’esperança, Biung-Chul Han, Herder). L’esperança doncs és una actitud imprescindible davant de la era Trump.

Per més que el model econòmic, industrial i cultural capitalista es vegi esgotat i superat per la digitalització i la crisi ecològica, el que enfosqueix l’expectativa de futur és l'acomodament als vells patrons i l’actitud reaccionaria de les persones, com a forma de docilitat política, que bloqueja la voluntat d'emancipar-se'n. Els nostàlgics del passat, per més que disfressats de crítics antisistema des del sistema, recelen d'un futur que temen per desconegut. Però l'esperança viu en el futur. Un futur que no existeix en sí mateix sinó en la capacitat humana d'alliberar-se d'un present esgotat, per projectar-se endavant. Qui està esperançat no té certeses però ha posat rumb al futur, al que encara no existeix. Per a qui té esperança el futur no s’ha esgotat!

Els anys 80 van ser anys de "desencís" amb relació a l'efecte desmoralitzant de masses que comportava la crisi de la civilització industrial, colpejada per un atur juvenil massiu mai bans vist que condicionava tots els àmbits de la vida humana -explicava en una ponència Joan Garcia Nieto l'any 1985-. Uns anys més tard, un assaig: "La joventut entre l'encant i el desencant" de l'exmonjo de Montserrat Jordi Vila Abadal, reflexionava sobre els refugis i les fugides dels joves cap a la droga, les bandes juvenils i estètiques identitàries, per la manca d'incentiu i de propòsit d'una societat que només ofereix expectativa de consum, de plaer immediat i efímer.

Quan l'esperit postmodern ja havia posat en crisi la idea de futur com horitzó i sentit per al discórrer de la societat, el desencís com a fenomen social anava lligat a una percepció crepuscular, a un veritable pressentiment de decadència d'un present capitalista que aferra homes i dones al delit del que és nou i exalta l'eufòria del consum: el postmodernisme és la cultura del simulacre, l’explosió de l’immediat, de la moda, del canvi permanent i el gaudi material, que rebaixa l’expectativa de vida a un present, com a negació de futur, i a la individualitat, en detriment de la comunitat.

La crisi industrial dels anys 80 forjava un sentiment de pèrdua, de despossessió material i defalliment del progrés que portava els joves al passotisme. Els feia indiferents a allò que es debat en la vida política i social. En l’actual mutació postmoderna tardana del capitalisme del segle XXI, amb l’esclat de les xarxes socials, despunta una sociopatia o trastorn narcisisita, sobretot entre els joves, que consisteix a compartir les minucies de l’existència diària com si els detalls de les nostres vides mereixessin tanta atenció per part dels demés (Narciso desatado, Matt Colquhoun, Mutatis Mutandis Edit.). El motor libidinal que impulsa a compartir en excés, a propagar-se en les xarxes, és el mateix que el dels joves de fa 40 anys: el constant anhel del que és nou. Igual que aquells joves, als joves d’avui l’instint d’autoconservació es bloqueja en el jo i en el present enlloc de trobar satisfacció en els altres i projectar-se cap al futur. Donald Trump és el narcisista per execel·lència!

La generació de boomers afegim al compte de pèrdues l'esfondrament de les veritats i aprenentatges al llarg de la vida. En l'interval de transició cap un nou sentit comú, que s’imposa des dels nous escenaris culturals com el feminisme, el sostenibilisme i també tecnològics, amb la contribució de les xarxes socials, es desencadena un terratrèmol que assola l'edifici social en un procés de desconstrucció de valors i referents: El primer que entra en dissolució són les fronteres físiques i virtuals que donen seguretat perquè contornegen els límits de la nació, de la propietat, de la identitat i la intimitat, separant i ordenant conceptes alhora que delimitant ambicions i desitjos. Però que passa quan es dilueix la membrana que separa masculí de femení perquè el gènere es pretén performatiu?; I quan es qüestiona l'ordre internacional i les fronteres de la guerra freda que vam donar per bones però de sobte s'han tornat antigues a Ucraïna, al Líban, a Palestina o a Groenlàndia?; O quan el teletreball, l'e-commerce, la universitat online i l'estreaming fan confluir el lloc de viure, treballar, comprar i estudiar en el mateix espai? O cotxes, patinets, vianants i runners... compartint la mateixa plataforma viària? Salten pels aires convencionalismes, lleis i normes escrites i no escrites que cal resituar. Les fronteres difuses generen malestar i alimenten l’ànsia populista de reconstruir-les amb contundència. El mur amb la frontera mexicana i els aranzels a la importació són els murs de Donald Trump, que tramposament prometen la seguretat perduda. Però són inutils en un món global on les crisis ni s’originen ni es resolen en espais delimitats governables independentment sinó en les dinàmiques dels fluxos materials, energètics, d’informació, migratoris... (Societats obertes, Daniel Innerarity, La Vanguardia)

Aquesta segona despossessió, la de les veritats, és a dir, les seguretats, com a conseqüència del canvi cultural, que suma a la primera despossessió, la del progrés, és més combustible per a les actituds reaccionaries, incrèdules i negacionistes que cerquen refugi en el passat. Actituds que cabussen en la nostàlgia d'un passat millor, cercant espais sentimentals on desplegar l’ansietat, l’enuig, la ira, o la confiança. Un escenari on el poder seductor de la nostàlgia orienta el vot cap a posicions d'extrema dreta i antisistema com les que han enlairat a Donald Trump a la presidència dels EE UU.

La nostàlgia, al contrari de l’esperança, és una reacció malenconiosa davant d’un ordre que se sent amenaçat. És el refugi dels que se senten desposseïts de les seves veritats. El nostàlgic anhela una pàtria que l’encadena a allò que hauria pogut ser, i així d'aquesta manera esdevé una víctima de la promesa incomplida ( El temps de la promesa, Marina Garcés, Anagrama). Ens havien promès un futur de progrés, de benestar, de creixement. Però per contra ens hem trobat el canvi climàtic, una desigualtat creixent, unes classes mitjanes que han perdut estatus, els fills que no poden emancipar-se, l’abandó del món rural... La nostàlgia és el lloc de la restauració en un sentit polític, fins i tot psicològic. És el lloc dels revivals nacionals, religiosos, ideològics que amb la seducció i manipulació anul·len el pensament crític en favor d'una vinculació emocional. És el retorn de Donald Trump, de Milei, de Marine Le Pen, Meloni, Abascal o Sílvia Orriols.

El que porta a la desesperança és la policrisis global que ens enfronta a factors adversos i riscos que es realimenten provocant un efecte multiplicador de la incertesa i la inestabilitat. El món està en transició i el canvi de paradigma és global. Canvien els valors, es difuminen els contorns conceptuals d’allò conegut o que es creia conegut. Cauen fronteres virtuals, per exemple en la concepció de gènere. Els coneixements tant temps conreats per a una vida professional han perdut valor i les noves skills digitals generen bretxa. S’apilen muntanyes d’electrodomèstics que ja no tenen ús, alhora que creix l’escepticisme cap a les ciutats sense cotxes, vacances sense lowcost, identitats digitals i algoritmes que suplanten treballadors... Els canvis de paradigma global, en la transició d’una revolució industrial, sempre tenen efectes traumàtics sinó violents, perquè desapareix una lògica, un sentit comú social, que com el vent del desert esborra les petjades i els camins sense els quals la societat deambula indigent, sense rumb.

Pessimistes amb la raó, però optimistes amb la voluntat -cita atribuïda a Gramsci-. La voluntat ho pot tot. En canvi la raó només rastreja el que ja existeix. Només hi entén d’allò que ja ha passat, del que es coneix, però no diu res sobre el que ha d’esdevenir. Altrament, l’esperança genera el seu propi coneixement. La seva forma de conèixer no és retrospectiva sinó prospectiva. El pensament esperançat s’articula en l’anticipació i el pressentiment. Quan la raó invitaria a recular, l'esperança ens permet continuar. Biug-Chul Han diu: «L’esperança basteix una passarel·la sobre un abisme al qual la raó no s’atreveix a sortir».

Tenir esperança és somiar despert, no perquè l’optimisme ens porti al convenciment que tot anirà bé: que acabaran les guerres, que aturarem el canvi climàtic o que Europa no tornarà a ser feixista, sinó perquè val la pena fer que sigui possible, al marge de com acabi després. L’esperança és una passió per la possibilitat. Qui està esperançat no té certeses però ha posat rumb al futur, al que encara no existeix. L’esperança és l’únic que pot salvar Europa del moviment contracultural i antidemocràtic que alimenta el populisme. Sense esperança estariem ja derrotats. Amb esperança conquerirem el futur.

Canvi d’època

 

S. Clarós

«Hi ha factors estructurals que apunten a la fi de l’automòbil com aquell objecte icònic del desig masculinitzat de les societats industrials interclassistes del segle passat»

"Hem passat de la idealització i l’eròtica del motor a la màgia de l’influencer que acapara més likes"

"En aquest tardocapitalisme del segle XXI, Narcís es reflexa a la pantalla d’unaltre vehicle: l’smartphone!"

Més de cent-mil cotxes convertits en ferralla i amuntegats als carrers de la conurbació metropolitana de València és la imatge que ha explicat al món la destrucció de la rierada a través de l’omnipresència del cotxe a la nostra societat. Una vegada, en un fòrum europeu, vaig mostrar la fotografia aèria d’una fàbrica de casa nostra. El que més va cridar l’atenció dels col·legues europeus va ser els nombrosos cotxes aparcats al voltant de la fàbrica. Van preguntar: és que no hi ha transport públic? La resposta era obvia. Cotxes per tot arreu certifiquen que estem en la era de l’automòbil, tot i que els cotxes han començat a formar part més del problema que de la solució.

Cada revolució tecnològica suma un conjunt d’innovacions en un procés de transformació radical que canvia el mode de produir, de comerç i de consum, fins i tot l’estil de vida. El segle XX va ser l'era de l’electrificació massiva, els electrodomèstics i les telecomunicacions, el plàstic, els hidrocarburs i la producció en massa, amb l’automòbil com a producte més emblemàtic. L’any passat es van fabricar al món més de 90 milions de vehicles. Espanya és el vuitè productor mundial (2,5 milions) i el segon europeu. La indústria de l’automòbil és encara un fenomen econòmic, social i cultural, en un procés, però, de canvi. El grup VW, el més important d’Europa, ha anunciat 35.000 acomiadaments. La major part de productors ajusten plantilles i redueixen fàbriques perquè hi ha sobreproducció. El canvi cap al vehicle elèctric, que lidera la indústria xinesa, ha agafat als fabricants europeus desprevinguts. Regna la incertesa en un Sector acostumat al creixement, que vol creure que la crisi és conjuntural. Però no!

«El sector de l'automòbil transita cap a nous escenaris tecnològics, així com de concepte i sentit de la seva raó de ser» -explica un informe de CCOO sobre el futur del sector, de 2019- «La indústria s’enfronta a una reconversió que no és només tecnològica sinó sobretot de model de negoci. La centralitat del negoci tendeix a desplaçar-se de la producció en massa i el vehicle de propietat cap al proveïment de serveis de mobilitat». Els fabricants continuen, però i malgrat l’evidència, ancorats en el model tradicional de producció i consum massiu tot i que la tectònica que sacseja el mercat té el seu epicentre en un canvi de valors impulsat per una consciència mediambiental, la cultura digital, nous hàbits de mobilitat entre les generacions més joves, i regulacions nacionals i supranacionals per reduir emissions.

Quin és el canvi de sentit de la seva raó de ser? Quin és el canvi de sentit comú, que apunta a la fi de l’automòbil com aquell objecte icònic del desig masculinitzat de les societats industrials interclassistes del segle passat? El cotxe ha deixat de ser un tòtem. En un moment de demolició cultural d’allò existent i de cerca de nous horitzons feministes, ecologistes, digitals... on el narcisisme es projecta a les xarxes socials, i el selfie és una nova forma adulterada de cultura de masses, el desig d’emancipació i alliberament ja no corre sobre rodes impulsat per cavalls de potència, sinó sobre la ubiqüitat d’internet. No atrau el desig de l’objecte per una estètica arrodonida i lluent, sinó que les formes del desig estan ara subordinades a l’univers del nou règim capitalista de la informació. Hem passat de la idealització i l’eròtica del motor a la màgia de l’influencer que acapara més likes. En aquest tardocapitalisme del segle XXI, Narcís es reflexa a la pantalla d’un nou vehicle: l’«smartphone»! El canvi disruptiu no és tecnològic: la nova raó de ser és una revolució social i cultural.

La schumpeteriana destrucció creadora ha vingut per posar remei al malbaratament de la societat de consum que ha portat el planeta al límit, a l’exhauriment i al col·lapse. Les muntanyes de ferralla de València simbolitzen el desballestament que, com l’abocador, la incineradora i altres patis del darrere suburbans, són l’estora sota la que amaguem les nostres contradiccions. La digitalització, la sostenibilitat i l’energia del sol venen a habilitar un nou paradigma substitutiu al de la fordista cultura de l’automòbil. Ara bé, haurà de lluitar contra les resistències i les barreres socials d’aquells que no entendran les zones de baixes emissions, les superilles o eixos de vianants, els impostos al gasoil, el cost inassequible dels cotxes elèctrics... i podríem continuar enumerant allò que irrita a les persones que van néixer i han viscut en un món on l’hegemonia de l’automòbil era indiscutible. On la planificació urbanística dels polígons industrials no contemplava com arribarien els treballadors a la fàbrica. On tot girava entorn de carreteres, fins el punt d’eliminar línies de ferrocarril per innecessàries. On ni el fum, ni el soroll, ni la invasió de l’espai urbà es qüestionava. Vam assumir una normalitat que fa que ara alguns no entenguin el món actual. 

El temporal, Draghi y la industria del automóvil

 

S. Clarós

“La fotografía del amasijo de coches arrastrados y amontonados nos enfrenta impúdicamente, como metáfora visual, a las contradicciones que escondemos bajo las alfombras de nuestro modelo de progreso”

La riada

El amasijo de coches arrastrados y amontonados en las calles por la fuerza del temporal en la Comunidad Valenciana es una de las imágenes impactantes que ha dejado el insólito paisaje de dolor y destrucción acorde con la física del modelo socio-económico industrial y de mercado que no es ajeno a la catástrofe. La fotografía atroz, que ha recorrido el mundo, es una metáfora visual del achatarramiento que produce nuestro modelo de crecimiento. Y nos enfrenta impúdicamente, a semejanza de las plantas de desguace de automóviles, vertederos y otros patios sociales traseros suburbanos, a su inconsistencia y a las contradicciones que escondemos bajo las alfombras del progreso y el bienestar.

Desde hace algunas décadas, que tomamos conciencia de la crisis ecológica, el mundo se debate entre dos fuerzas: una expansiva y otra de contención. La primera, construye en una senda de crecimiento que conduce al colapso. La segunda tiende a retener el caballo desbocado del capitalismo industrial mediante leyes, directivas y regulaciones para mitigar el cambio climático. Andamos simultáneamente caminos antagónicos, generando mucha confusión. Mientras España lidera en estos momentos el mayor crecimiento del PIB de la UE, la bronca política que no cesa y un cierto desánimo social advierten que nos encontramos ante un cambio de paradigma y de escala de los acontecimientos. Mientras tanto, una gota fría en el Mediterráneo occidental, en el levante español, y si se quiere en la huerta valenciana que surtía de cítricos y de vacaciones al Continente y ahora aspira a devenir motor industrial y de progreso con la industria del vehículo eléctrico (VE) en Sagunto, viene no a negar sino ningunear el tan recientemente aclamado informe Draghi que nos alecciona proponiendo una salida a la crisis industrial que se ve envuelta Europa.

El informe Draghi

El cambio de paradigma y de escala revela el nuevo contexto geopolítico: la quiebra de las normas que regían el comercio mundial en tiempos de globalización con vuelta a los aranceles y redireccionamiento del transporte marítimo desde los peligrosos estrechos a las desheladas rutas árticas, al tiempo que dinamitan gaseoductos; Un nuevo mapamundi de la energía renovable y de las materias primas redistribuye pesos y alianzas estratégicas; Una nueva bomba demográfica con oleadas migratorias que sacude las fronteras del mundo económicamente desarrollado. En ese contexto, el informe Draghi para una UE más competitiva trata de como Europa debe reaccionar ante los competidores y principales actores mundiales, China y EEUU, para no perder el tren del cambio de modelo industrial. Enumera como debilidades la fuerte dependencia de materias primas, sobretodo energéticas y de minerales críticos que nos desventaja frente a EEUU y China; la brecha tecnológica abierta respecto de los países asiáticos tras años de deslocalización productiva; o la falta de agilidad y cohesión política de la UE en contraste con unas administraciones, americana y china, mucho menos escrupulosas en materia social, democrática y ambiental y más determinadas en lo económico. El informe, que se propone interrogar nuestro modelo productivo, debería concitar alguna reflexión que trascienda la simple actualización del programa de reindustrialización y crecimiento. Descarbonizar mientras se mantiene la competitividad industrial, aumentando la productividad sin incrementar la intensidad material y energética, son preguntas que no responde Draghi. ¿Cual es el sentido y el valor social que debe orientar las economías europeas más allá de competir? ¿Se pueden apaciguar tensiones geopoliticas sin reducir la dependencia de materias primas críticas, blindándonos ante la inmigración y sin combatir la desigualdad? Más preguntas sin respuesta.

La industria del automóvil

El coche destaca visualmente en la fotodrama de las embarradas calles valencianas, y no es casual. El sector del automóvil, que en 2021 representaba entorno al 10% del valor añadido bruto del sector manufacturero de la UE y el 8% del empleo, es uno de los espejos donde se refleja la merma competitiva de la industria europea. El Sector se ve ahora lastrado por el retraso tecnológico respecto de la industria China de VE, tanto en fabricación de baterías como electrónica embarcada. En los últimos 5 años China se ha convertido en el primer fabricante y exportador de VE con más de 1,5 millones de unidades. La ventaja competitiva de los VE chinos y sus exportaciones se sustentan en: menores costes de producción, subsidios gubernamentales fuera del amparo de las normas internacionales, y la adopción temprana del VE en el propio país. Los aranceles ahora impuestos a las importaciones chinas para proteger nuestra industria europea, de la que España es el segundo fabricante en importancia, amenaza con agravar el conflicto comercial. De momento el mayor fabricante europeo, el grupo Volkswagen, se plantea cerrar fábricas en la misma Alemania, con efectos más que probables en la producción de Seat en Martorell. Cabe preguntar si los europeos estamos aprendiendo algo de las crisis que venimos afrontando hace ya más de una década.

En octubre de 2019, un informe de CCOO, Metamorfosis y Renacimiento del sector de la automoción enCatalunya. Como afronta el sector la revolución de la movilidadsostenible, anticipaba cual era la dirección y la magnitud percibida de la transformación: “El sector del automóvil transita hacia nuevos escenarios tecnológicos, así como de concepto y sentido de su razón de ser. La industria se enfrenta a una reconversión que no es solo tecnológica sino de modelo de negocio. La centralidad del negocio tiende a desplazarse de la producción en masa de vehículos hacia el abastecimiento de servicios de movilidad”. Sin embargo el Sector sigue anclado en el modelo tradicional de fabricación y venta masiva a pesar de que la tectónica que sacude al sector de la automoción tiene su epicentro en un cambio de valores impulsado por la conciencia medioambiental, la cultura digital, los nuevos hábitos de movilidad entre las generaciones más jóvenes y las regulaciones nacionales y supranacionales. Todo ello da por tierra con el objeto icónico del deseo masculinizado de las sociedades industriales interclasistas del siglo pasado que fue el automóvil.

Aprender de la história

La fotografia de la riada explica el modelo ya caduco, donde el automóvil es protagonista invadiendo el espacio urbano ante una red de transporte público metropolitano, en el caso de la conurbación de Valencia, incapaz de articular e irrigar los núcleos urbanos. Ese modelo es el dominante en la mayoría de la ciudades españolas más que las centroeuropeas. A ello se añade la fiebre constructora de los últimos decenios, primando el negocio antes que la seguridad, que ha ocupado imprudentemente los cauces de rieras y desguaces naturales, y ha llenado de hoteles y urbanizaciones la línea litoral desoyendo la anunciada amenaza del aumento del nivel del mar y los fenómenos meteorológicos extremos.

En Europa y América, el declive empezó cuando la rentabilidad de los negocios industriales disminuyó por una triple presión: el encarecimiento de las materias primas, especialmente el petróleo. Por la presión de los salarios ante el aumento del poder negociador de los trabajadores en el sí de la empresa. Y la presión fiscal también en aumento con el fin de financiar los servicios públicos dirigidos mayoritariamente a las clases medias y trabajadores industriales. Por aquel entonces, años 80, soplaban vientos neoliberales. Los profesores Antonio Martín Artiles (UAB) i Pere Jódar(UPF), explicaban la descentralización productiva: «el capital ha optado por obtener mayor movilidad y flexibilidad frente al Estado y las relaciones laborales, con el objetivo de recomponer las relaciones de fuerza. Esto es: gobernabilidad en la empresa, flexibilidad en el mercado de trabajo y recuperar la tasa de ganancias». El neoliberalismo extendido por Occidente desregulaba el mercado laboral para anular la fuerza sindical y hacía recortes y privatizaciones en la educación y la sanidad. Al tiempo que las empresas industriales desplazaron la producción más intensiva en mano de obra a terceros países con costes inferiores. Entrados los 90, las empresas europeas deslocalizaban las manufacturas al continente asiático, y Volskwagen, líder de automoción en Europa, exprimía los últimos réditos de los motores diésel como si se tratara de la gallina de los huevos de oro, aun a sabiendas de su obsolescencia. Mientras tanto, chinos, coreanos, taiwaneses… reinventaban, esta vez no desde un garaje en Nagoya o San Francisco sino a pié de fábrica, replicando la tecnología occidental, abriendo camino a la nueva tecnología con las baterías de ion-lítio, los semiconductores de alta integración, paneles fotovoltaicos, pantallas planas con tecnología CMOS, y más. Hoy llevan una ventaja tecnológica ya inalcanzable para la vieja industria europea.

El mensaje de Draghi hay que interpretarlo en clave de cambio de modelo. La industria europea del automóvil no podrá competir en fabricación con la industria china sino es con una reconversión hacia un nuevo modelo de movilidad sostenible enfocada a la fabricación local de vehículos e infraestructuras de transporte público colectivo. Un modelo de economía circular que en lugar de fabricar, usar y achatarrar, dé segundos usos a los vehículos, recicle las baterías y todos sus componentes. Un modelo de uso no de propiedad del vehículo sino de alquiler del servicio que presta. Políticas de reducción del transito privado en beneficio del transporte colectivo y de la mejora ambiental en las ciudades. Mayores inversiones enfocadas a la investigación en nuevos materiales que sustituyan a las tecnologías actuales. Políticas urbanísticas responsables que consuman menos territorio con núcleos urbanos conectados y articulados con infraestructuras de movilidad, suministro energético y de agua, que no sobrepase las capacidades del territorio. Europa puede y debe reindustrializarse pero abandonando los viejos modelos de progreso que nos han llevado hoy al borde del colapso.