S. Clarós
La mutació de l’ordre geoestratègic, que pren un rumb inesperat amb la presidència de Donald Trump enmig d’un aparent caos civilitzatori, posa en entredit la democràcia. La crisi no és altra que un procés de degradació de la confiança en el poder polític que ha emmudit sotmès al poder econòmic.
L’any, 1989, a les vigílies de la caiguda del mur de Berlín i posterior ensorrament de la Unió Soviètica, el politòleg Francis Fukuyama publicava el seu famós i polèmic assaig ¿El fin de la historia? on postulava la democràcia liberal com a punt i final de l’evolució de les ideologies, en el sentit de refermament del progrés al llarg dels segles cap a una modernitat caracteritzada per institucions com la democràcia liberal i el capitalisme. Fukuyama va ser intensament contestat perquè d'aquella afirmació se'n desprenia la liquidació del marxisme com a guia per a la construcció d'una alternativa política al liberalisme. S’anava construint l’escenari, llavors encara incert, d’un nou ordre mundial post Unió Soviètica.
La tragèdia de l’atemptat a les torres bessones, l’onze de setembre de 2001, va brindar una oportunitat als crítics del final de la història perquè aquell insòlit i agosarat atac al cor de l’ordre liberal-democràtic anticipava un «xoc de civilitzacions» que semblava trastocar-ho tot, almenys pel que fa a allò que anomenem ordre mundial. De fet, l’atac a les torres bessones va ser perpetrat per l’acció violenta d’unes rereguardes terroristes minoritàries del món islàmic resistents a la cultura occidental que sentien amenaçada la seva existència tradicional per l’Occident liberal-democràtic.
Trump és ara la nova amenaça a l’ordre mundial que afegeix més aigua al vi a la tesi del final de la història. Trump ha vingut per destruir l’ordre liberal-democràtic que Fukuyama postulava com a definitiu. L’assalt dels seus partidaris al Capitoli el gener de 2021 va revelar l’actitud antidemocràtica i violenta que en el seu segon mandat està disposat a imposar per la força: la deportació massiva d’immigrants transgredeix el dret internacional sobre migració; l’amenaça d’annexionar territoris sobirans de Grenlàndia, el Canadà o el canal de Panamà són una transgressió de fronteres per la força que compta amb un exercit capaç d’imposar-la. La imposició d'aranzels de forma unilateral dissol l’actual ordre comercial mundial que van crear les institucions econòmiques liberals a meitat del segle passat, com l’Organització Mundial del Comerç (OMC) que constitueix la base del sistema multilateral de comerç. La retirada dels EEUU de la Organització Mundial de la Salut (OMS), i de l’Acord de París és una declaració de negacionisme global que subverteix qualsevol ordre anteriorment establert.
Pecava tal vegada d'optimisme Fukuyama i tots els que mai van imaginar que als EEUU farien un gir de guió per acabar amb la democràcia enlloc d'estendre-la pel planeta? La història continua perquè, si bé la guerra freda es va congelar abans d'acabar el segle vint, nous conflictes assetgen, i no sembla que hagi de ser un xoc de civilitzacions o la lluita contra el terrorisme internacional sinó una reconfiguració de blocs: un nou ordre geopolític en la cursa per a la supremacia mundial dels recursos minerals i el control d’enclavaments estratègics que assegurin el transport navilier de mercaderies i les posicions militars. L’annexió de Grenlàndia, el control del canal de Panamà, l’atac contra els huthis del Iemen, o la negociació d’una pau a Ucraïna a canvi d’explotar jaciments minerals que contenen les terres rares que necessita la indústria electrònica dels EEUU per competir amb Xina, són tota una declaració d’intencions.
La era del coneixement i la intel·ligència artificial profereix càntics a la virtualitat i el metavers suggerint un món desmaterialitzat. Però en realitat és esclava, més que mai, dels recursos materials sense els quals no hi ha xips ni cotxes elèctrics, com no hi ha capitalisme sense extractivisme per l’apropiació dels recursos naturals. El capitalisme ha entrat ara més que mai, en contradicció amb els límits físics, la transgressió dels quals es manifesta amb el canvi climàtic i l’erosió de la base material del planeta sotmès a un consum insostenible de recursos naturals. El sistema econòmic requereix energia barata, recursos naturals i minerals estratègics sense els quals no hi ha creixement sinó recessió, de manera que la transició cap a un model productiu descarbonitzat i preservatiu de la biosfera representa un obstacle pel capitalisme que es va quedant sense base de creixement. «La època daurada del capitalisme és ja història en el món desenvolupat, i en la resta, ho serà també en poques dècades», afirma Paul Mason a Postcapitalismo. Hacia un nuevo futuro.
A Trump i a l’elit d’empresaris tecnòcrates que l’envolten els fa nosa la democràcia, igual que a Putin, igual que a Milei. Han vist que el capitalisme ja no pot conviure amb els principis de llibertat, igualtat i fraternitat. Els neoliberals autòcrates creuen que les polítiques keynesianes que han modelat el conflicte social al llarg de més de mig segle, creant un estat de benestar que va estendre el progrés a les classes mitjanes, és un capitalisme domesticat per la socialdemocràcia, pel sindicalisme, el feminisme, l’ecologisme, la protecció social..., i han declarat la guerra a les regulacions ambientals, laborals, als impostos, a la redistribució de la riquesa, perquè «la democràcia no fa sinó diluir-nos en un món de pobres», i ells volen continuar sent rics. El trumpisme es disposa a lliurar la batalla final aniquilant la democràcia liberal. Així les coses, l’extrema dreta se serveix de la democràcia, igual que va fer el feixisme el segle passat, per acabar amb ella, i per això apel·la a la fibra més fràgil i sensible del votant: "si no hi haurà recursos per a tothom, almenys que no en faltin per a mi" justificant l’odi i el rebuig als immigrants. «Amèrica primer», diu Trump. El propòsit és generar desconfiança en les institucions i en la política. Acabar amb l’Estat democràtic.
La crisi democràtica és un procés d’esllanguiment i de descapitalització de drets i de la dignitat de la persona. Un procés que ha arrossegat l’humanisme al precipici a canvi d’una fe en la ciència i la fascinació per la tecnologia que ha conduït a la mercantilització i a l’individualisme com a norma de comportament. L’esfondrament neoliberal de la crisi de 2008, que va marcat el punt d’inflexió de l’economia financera global i especulativa, va obrir els ulls als ciutadans de les benestants democràcies occidentals: el futur no és la promesa que era. El benestar no creix exponencialment com ens havien dit. L’horitzó és ple d’amenaces naturals, polítiques, econòmiques i socials. En aquest clima social recurrent del capitalisme industrial en els períodes de canvi contextual -com explica Carlota Pérez a Revoluciones tecnológicas y capital financiero- creix el populisme i l’autoritarisme en un clima de descrèdit institucional a l’espera d’una recomposició que abordi els nous problemes estructurals que assoten el món. Ni l’eliminació de les polítiques de transició ecològica, ni la desregulació dels mercats, ni el proteccionisme aranzelari, ni l’autocràcia, donen resposta als reptes estructurals, només són sortides conjunturals que agreugen la situació. El projecte d’Europa és un retorn a l’humanisme. «l’home és la mesura de totes les coses», diu Protagoras. Anar a l’arrel de la crisi de la democràcia és prestigiar de nou el saber en contraposició a la informació i les dades; la subjectivitat humana davant la intel·ligència artificial; l’experiència i no l’experimentació; cosmopolitisme enlloc de desarrelament. L’amenaça real no són els enemics externs sinó haver deixat les disciplines humanístiques en segon pla enfront de l’artificiositat com a producte genuí del progrés de la tècnica, sotmetent el valor afegit de la subjectivitat humana al producte interior brut. No és una regressió sinó invertir capital en innovació social perquè la transició en la nova etapa de la civilització industrial no descarrili. I tanmateix res està escrit, i tot depèn de les decisions polítiques que prenguem els europeus per reconstruir-nos com a societat.