Translate

dimecres, 20 de gener del 2021

Capitalisme, democràcia, populisme. En quin moment ens trobem?

 



S. Clarós

En l’anàlisi històrica les dates concretes no reflecteixen estrictament començaments o finals perquè la fenomenologia és inercial, però si que adquireixen valor simbòlic a l’obrir o tancar processos o períodes. Tal és el moment de l’assalt al Capitoli amb relació a la dinàmica dels cicles recurrents del capitalisme industrial com explica l’economia evolucionista, que ofereix avui una eina admirable quasi predictiva de l’esdevenidor.  

 

La història recordarà la data del 6 de gener de 2021 per la gran càrrega de factualitat i simbolisme de l’esperpèntic assalt al Capitoli dels EUA. La traca final del trumpisme va aixecar acta de defunció política d’una presidència anòmala, però, sobretot, va subministrar a la resta de la humanitat una vacuna, els anticossos per frenar els populismes que fa una dècada llarga venen assaltant les democràcies del món. Cabria preguntar per què personatges, com a mínim estrafolaris, arriben al poder democràticament per qüestionar l’statu quo quan el sistema es troba en hores baixes? La resposta és òbvia. Llavors, per què un cop sacsejat el sistema s’imposa novament la raó institucional i la calma, i no la revolució? Hi ha una certa explicació des del dinamisme de les crisis econòmiques del capitalisme industrial.

L’assalt al Capitoli posa fi simbòlica a un període confús i convuls de crisi política i institucional pastada des de la por i la indignació que, d’ençà que va esclatar el cataclisme financer de Lehman Brothers, esdevingué el combustible populista que ho ha sacsejat tot. No s’ha d’entendre l’assalt capitolí com el final dels populismes sinó l’inici de la seva remissió com amenaça que, aclarit el camí, permetrà la recuperació i el sanejament de les institucions per reorientar l’economia productiva, domesticar al capital financer i retornar la confiança per obrir un període de bonança i benestar. Algú pot pensar que soc un gran optimista perquè res d’això està garantit. Dependrà de com actuïn els diferents actors socials i polítics, però la porta ara està oberta perquè els imitadors de Trump arreu del món quedin més sols i aïllats, i perquè els EUA emprenguin les grans reformes que ha començat ja la UE amb la presidenta Úrsula Von der Leyen, expressades en els discursos d’obertura de juliol de 2019 i, especialment, el discurs sobre l’Estat de la Unió de setembre passat. Aquesta és la seqüència lògica i recurrent del sistema capitalista, com explicaré a continuació.    

L’aparell institucional de les democràcies capitalistes s’ha vist sotmès a fortes tensions animades per la indignació popular davant del frau, l’elevada corrupció, les pèrdues econòmiques i l’escandalós augment de la desigualtat de la era neoliberal. També pel temor a la globalització, la pèrdua de sobirania nacional, i d’hegemonia blanca davant dels fluxos migratoris. En algun moment l’Estat ha de reaccionar per posar ordre després de la catàstrofe. Però el desbloqueig polític no arriba fins que la recessió no és prou gran i devastadora. Ha calgut la recaiguda de l’economia per la COVID-19 perquè la Comissió Europea alliberés finalment els fons per a la recuperació, i també perquè Donald Trump perdés les eleccions.

Així és com el capitalisme ha funcionat fins ara, amb una seqüència pendular que genera dues o tres dècades turbulentes on regeix el lliure mercat, instigades per l’individualisme i l’hegemonia del capital financer (el període neoliberal) fins que esclaten les bombolles borsàries. I un altre període a continuació (dos o tres dècades) impulsat per l’economia productiva, amb un creixement més ordenat que crea major benestar fins que la maduresa tecnològica i la saturació d’uns mercats molt competits esgota el cicle. La fase que separa els dos períodes és l’anomenada de reacondicionament, (veure Revoluciones tecnològicas y capital Financiero; Carlota Pérez, 2004). En resum, cada cicle està format per tres moments: el període d’instal·lació del nou paradigma tecnoeconòmic, tot ell governat pel capital financer. El de reacomodament, caracteritzat per la disputa política. I el de desplegament del nou paradigma, governat ara pel capital productiu.

El reacondicionament és un temps de pausa i recomposició per digerir el malestar que va ocasionar el desordre neoliberal que culminaria amb el col·lapse borsari de 2008, submergint el món en una crisi de dimensió secular. La pandèmia del coronavirus s’hi va afegir com un rebrot, aprofundint encara més la crisi fins que finalitza, simbòlicament com ja he explicat, amb l’assalt capitolí que posa fi a l’era Trump, desinflant els populismes per rearmar les institucions, retornar la credibilitat governamental i la seguretat jurídica necessària que faci possible el desplegament del potencial tecnològic i social de l’economia digital.

El món digital que s’ha anat instal·lant des del darrer terç del segle passat ha canviat ara ja el sentit comú social: ha canviat productes, serveis i hàbits socials (sobretot entre les generacions joves) com ara el motor de combustió pel patinet elèctric; el disc de vinil dels Beatles o els Rolling per internet; la fàbrica pel coworking; i el cinema per Netflix. L’univers tecnosocial de les generacions sèniors està encara present però com a moda vintage.    

Podem constatar la mateixa dinàmica en el cicle tecno-econòmic que va precedir l’actual: després del crac borsari de 1929 hi va haver una fase recessiva en la que també van créixer populismes fins engrossir el monstre del feixisme que conduí el món a la guerra. Només la desolació va forçar, acabat el conflicte bèl·lic, uns acords polítics (Acords de Bretton Woods) i  l’European Recovery Program  -també conegut com el Pla Marshall- per la reconstrucció econòmica i industrial que portaria un llarg període de pau i benestar gràcies al gran desenvolupament industrial entre els anys 50 fins els 70. L’equivalència amb el moment actual no és una casualitat de la història sinó que respon a un patró o una seqüència, amb una lògica pendular, que es repeteix a cada revolució industrial. No oblidem que la matriu del sistema econòmic, amb independència de l’acció sociopolítica que és determinant per l’esdevenidor, és la indústria que, alimentada pel coneixement científic i les innovacions de tot ordre, transforma la societat, els seus valors i el seu sentit comú.  

Així com la necessitat de reconstruir Europa després de la guerra va permetre el desplegament tecnològic i industrial que va rellançar l’economia, ara el canvi de model productiu, la construcció de les infraestructures energètiques, digitals i de mobilitat seran el nou motor de creació de riquesa i ocupació. Les polítiques impulsades pels organismes internacionals i pels governs nacionals per combatre el canvi climàtic descarbonitzar l’economia i preservar els ecosistemes no només són l’esperança del planeta sinó la salvació de l’economia mundial.

Perquè tot això ocorri ha de canviar el clima econòmic. Els governants han de redissenyant el marc regulatori i l’arquitectura financera  per tal de retornar la confiança en les institucions. En altres paraules, facilitar que el capital financer abandoni els mercats especulatius i torni a l’economia real per esdevenir capital productiu. Aquesta és l’hora de l’empreneduria de l’Estat (concepte de l’economista Mariana Mazzucato), de l’Estat amb majúscules (i sobretot dels organismes supranacionals com la UE, la Conferencia pel Clima o la OMS, entre altres) que impulsa més la cooperació que la competició. És ara el moment que els governants han de regular sectors emergents com l’anomenada economia de plataforma, les emissions contaminants, els preus del mercat elèctric, gravar les transaccions financeres i domesticar sectors i activitats que campaven al lliure albir neoliberal. És l’hora de posar els instruments legislatius, impositius, i els recursos públics necessaris en forma d’inversió pública, subvencions i beneficis fiscals per canviar la rendibilitat dels vells hàbits contaminants i malbaratadors, i reduir el cost de les tecnologies netes. De la capacitat de difusió de les tecnologies, de les innovacions i el desplegament de les infraestructures per tota la societat dependrà que tinguem una època de bonança i de creixement durador fins a esgotar el paradigma.  

Aquest és el moment present i el full de ruta del que està per venir. Com s’ha comentat, l’estratègia política i econòmica es juga més que mai en l’escenari de la Comissió i del Parlament Europeu, que està demostrant voler afrontar el repte, conscient de la fragilitat que ens ha descobert, no només l’actual pandèmia del Coronavirus sinó que també, i diria que sobretot, les crisis que estan per venir.

L’horitzó referencial de 2050 que ens hem fixat com a comunitat humana per doblegar la inèrcia d’un model econòmic industrial que mena al col·lapse, és un projecte que defineix perfectament quin és el marc de les polítiques possibles en els propers decennis El pla europeu de recuperació Next Generation EU dotat amb 750.000 milions d’euros i la resta d’instruments i mecanismes per finançar aquest gran projecte de transformació de les nostres economies són una oportunitat com mai, perquè els reptes també son d’una dimensió mai abans vista. El govern d’Espanya  ja ha transposat el pla europeu en el Plan de Recuperación Transformación y Resiliència (2020), i ha posat en marxa un conjunt d’instruments com el pla España Digital 2025,  o el Plan Nacional Integrado de Energia y Clima. El gran coll de botella que enfronta ara mateix l’Estat i Catalunya en particular, és superar la situació quasi crònica de bronca política que està dificultant entrar de ple en el període de desplegament del cicle tecnoeconòmic. Fins que no es deixi enrere definitivament el populisme per encetar una cooperació s’estarà perdent el temps i l’oportunitat per pujar a la onada de modernització que requereix aquest segle.

El més llegit