S. Clarós
En l’anàlisi
històrica les dates concretes no reflecteixen estrictament començaments o
finals perquè la fenomenologia és inercial, però si que adquireixen valor
simbòlic a l’obrir o tancar processos o períodes. Tal és el moment de l’assalt
al Capitoli amb relació a la dinàmica dels cicles recurrents del capitalisme
industrial com explica l’economia evolucionista, que ofereix avui una eina
admirable quasi predictiva de l’esdevenidor.
La història recordarà
la data del 6 de gener de 2021 per la gran càrrega de factualitat i simbolisme
de l’esperpèntic assalt al Capitoli dels EUA. La traca final del trumpisme
va aixecar acta de defunció política d’una presidència anòmala, però, sobretot,
va subministrar a la resta de la humanitat una vacuna, els anticossos per frenar
els populismes que fa una dècada llarga venen assaltant les democràcies del món.
Cabria preguntar per què personatges, com a mínim estrafolaris, arriben al
poder democràticament per qüestionar l’statu quo quan el sistema es
troba en hores baixes? La resposta és òbvia. Llavors, per què un cop sacsejat el
sistema s’imposa novament la raó institucional i la calma, i no la revolució?
Hi ha una certa explicació des del dinamisme de les crisis econòmiques del
capitalisme industrial.
L’assalt al Capitoli posa
fi simbòlica a un període confús i convuls de crisi política i institucional
pastada des de la por i la indignació que, d’ençà que va esclatar el cataclisme
financer de Lehman Brothers, esdevingué el combustible populista que ho ha
sacsejat tot. No s’ha d’entendre l’assalt capitolí com el final dels populismes
sinó l’inici de la seva remissió com amenaça que, aclarit el camí, permetrà la
recuperació i el sanejament de les institucions per reorientar l’economia
productiva, domesticar al capital financer i retornar la confiança per obrir un
període de bonança i benestar. Algú pot pensar que soc un gran optimista perquè
res d’això està garantit. Dependrà de com actuïn els diferents actors socials i
polítics, però la porta ara està oberta perquè els imitadors de Trump arreu del
món quedin més sols i aïllats, i perquè els EUA emprenguin les grans reformes
que ha començat ja la UE amb la presidenta Úrsula Von der Leyen, expressades en
els discursos d’obertura de juliol de 2019 i, especialment, el discurs sobre l’Estat
de la Unió de setembre passat. Aquesta és la seqüència lògica i recurrent del
sistema capitalista, com explicaré a continuació.
L’aparell institucional
de les democràcies capitalistes s’ha vist sotmès a fortes tensions animades per
la indignació popular davant del frau, l’elevada corrupció, les pèrdues
econòmiques i l’escandalós augment de la desigualtat de la era neoliberal.
També pel temor a la globalització, la pèrdua de sobirania nacional, i d’hegemonia
blanca davant dels fluxos migratoris. En algun moment l’Estat ha de reaccionar per
posar ordre després de la catàstrofe. Però el desbloqueig polític no arriba
fins que la recessió no és prou gran i devastadora. Ha calgut la recaiguda de l’economia
per la COVID-19 perquè la Comissió Europea alliberés finalment els fons per a
la recuperació, i també perquè Donald Trump perdés les eleccions.
Així és com el capitalisme
ha funcionat fins ara, amb una seqüència pendular que genera dues o tres
dècades turbulentes on regeix el lliure mercat, instigades per l’individualisme
i l’hegemonia del capital financer (el període neoliberal) fins que esclaten
les bombolles borsàries. I un altre període a continuació (dos o tres dècades) impulsat
per l’economia productiva, amb un creixement més ordenat que crea major
benestar fins que la maduresa tecnològica i la saturació d’uns mercats molt
competits esgota el cicle. La fase que separa els dos períodes és l’anomenada
de reacondicionament, (veure Revoluciones tecnològicas y capital
Financiero; Carlota Pérez, 2004). En resum, cada cicle està format per tres moments:
el període d’instal·lació del nou paradigma tecnoeconòmic, tot ell governat pel
capital financer. El de reacomodament, caracteritzat per la disputa política. I
el de desplegament del nou paradigma, governat ara pel capital productiu.
El reacondicionament és
un temps de pausa i recomposició per digerir el malestar que va ocasionar el desordre
neoliberal que culminaria amb el col·lapse borsari de 2008, submergint el món
en una crisi de dimensió secular. La pandèmia del coronavirus s’hi va afegir
com un rebrot, aprofundint encara més la crisi fins que finalitza,
simbòlicament com ja he explicat, amb l’assalt capitolí que posa fi a l’era Trump,
desinflant els populismes per rearmar les institucions, retornar la credibilitat
governamental i la seguretat jurídica necessària que faci possible el
desplegament del potencial tecnològic i social de l’economia digital.
El món digital que s’ha
anat instal·lant des del darrer terç del segle passat ha canviat ara ja el
sentit comú social: ha canviat productes, serveis i hàbits socials (sobretot entre
les generacions joves) com ara el motor de combustió pel patinet elèctric; el
disc de vinil dels Beatles o els Rolling per internet; la fàbrica pel coworking;
i el cinema per Netflix. L’univers tecnosocial de les generacions sèniors està encara
present però com a moda vintage.
Podem constatar la
mateixa dinàmica en el cicle tecno-econòmic que va precedir l’actual: després
del crac borsari de 1929 hi va haver una fase recessiva en la que també van
créixer populismes fins engrossir el monstre del feixisme que conduí el món a
la guerra. Només la desolació va forçar, acabat el conflicte bèl·lic, uns
acords polítics (Acords de Bretton Woods) i l’European Recovery Program -també
conegut com el Pla Marshall- per la reconstrucció econòmica i industrial que
portaria un llarg període de pau i benestar gràcies al gran desenvolupament industrial
entre els anys 50 fins els 70. L’equivalència amb el moment actual no és una
casualitat de la història sinó que respon a un patró o una seqüència, amb una
lògica pendular, que es repeteix a cada revolució industrial. No oblidem que la
matriu del sistema econòmic, amb independència de l’acció sociopolítica que és determinant
per l’esdevenidor, és la indústria que, alimentada pel coneixement científic i
les innovacions de tot ordre, transforma la societat, els seus valors i el seu sentit
comú.
Així com la necessitat
de reconstruir Europa després de la guerra va permetre el desplegament tecnològic
i industrial que va rellançar l’economia, ara el canvi de model productiu, la
construcció de les infraestructures energètiques, digitals i de mobilitat seran
el nou motor de creació de riquesa i ocupació. Les polítiques impulsades pels
organismes internacionals i pels governs nacionals per combatre el canvi
climàtic descarbonitzar l’economia i preservar els ecosistemes no només són l’esperança
del planeta sinó la salvació de l’economia mundial.
Perquè tot això ocorri ha
de canviar el clima econòmic. Els governants han de redissenyant el marc regulatori
i l’arquitectura financera per tal de retornar
la confiança en les institucions. En altres paraules, facilitar que el capital
financer abandoni els mercats especulatius i torni a l’economia real per esdevenir
capital productiu. Aquesta és l’hora de l’empreneduria de l’Estat (concepte de
l’economista Mariana Mazzucato), de l’Estat amb majúscules (i sobretot dels
organismes supranacionals com la UE, la Conferencia pel Clima o la OMS, entre
altres) que impulsa més la cooperació que la competició. És ara el moment que els
governants han de regular sectors emergents com l’anomenada economia de
plataforma, les emissions contaminants, els preus del mercat elèctric, gravar les
transaccions financeres i domesticar sectors i activitats que campaven al
lliure albir neoliberal. És l’hora de posar els instruments legislatius, impositius,
i els recursos públics necessaris en forma d’inversió pública, subvencions i
beneficis fiscals per canviar la rendibilitat dels vells hàbits contaminants i malbaratadors,
i reduir el cost de les tecnologies netes. De la capacitat de difusió de les tecnologies,
de les innovacions i el desplegament de les infraestructures per tota la
societat dependrà que tinguem una època de bonança i de creixement durador fins
a esgotar el paradigma.
Aquest és el moment
present i el full de ruta del que està per venir. Com s’ha comentat, l’estratègia
política i econòmica es juga més que mai en l’escenari de la Comissió i del
Parlament Europeu, que està demostrant voler afrontar el repte, conscient de la
fragilitat que ens ha descobert, no només l’actual pandèmia del Coronavirus
sinó que també, i diria que sobretot, les crisis que estan per venir.
L’horitzó referencial
de 2050 que ens hem fixat com a comunitat humana per doblegar la inèrcia d’un
model econòmic industrial que mena al col·lapse, és un projecte que defineix perfectament
quin és el marc de les polítiques possibles en els propers decennis El pla
europeu de recuperació Next Generation EU dotat amb 750.000 milions
d’euros i la resta d’instruments i mecanismes per finançar aquest gran projecte
de transformació de les nostres economies són una oportunitat com mai, perquè els
reptes també son d’una dimensió mai abans vista. El govern d’Espanya ja ha transposat el pla europeu en el Plan de
Recuperación Transformación y Resiliència (2020), i ha posat en marxa un
conjunt d’instruments com el pla España Digital 2025, o el Plan Nacional Integrado de Energia y
Clima. El gran coll de botella que enfronta ara mateix l’Estat i Catalunya
en particular, és superar la situació quasi crònica de bronca política que està
dificultant entrar de ple en el període de desplegament del cicle
tecnoeconòmic. Fins que no es deixi enrere definitivament el populisme per
encetar una cooperació s’estarà perdent el temps i l’oportunitat per pujar a la
onada de modernització que requereix aquest segle.