dilluns, 7 de desembre de 2020

A propòsit del fill del xofer


S. Clarós

“Per què, al nostre país, ningú diu la veritat?” Així comença  el relat de “El fill del xofer”, de Jordi Amat, que, a tomb de la truculenta vida del periodista Alfons Quintà, treu a la llum els silencis que amaguen persones influents de la vida política, econòmica i mediàtica catalana. Silencis que expliquen com els fils que teixien l’aparent recés de pau a Catalunya abans del procés, en contrast amb la sempre sorollosa Villa y Corte madrilenya, no eren tals. Eren cordes tenses que subjectaven un entramat de complicitats. Era una xarxa protectora que embolicava l’edifici del poder per evitar possibles despreniments. Era el sistema circulatori que irrigava una trama corrupta des de l’elit del poder polític convergent. El fill del xofer sabia més del que publicava. Les veritats i els silencis que gestionava a la seva manera el portarien a una descoberta.

En algun moment es refereix al clan dels Pujol però sense acabar-ho de dir... És per això que la cita d’un reportatge que el periodista John Lee Anderson havia publicat el 29 de novembre de 1999 al magazín The New Yorker titulat “Letter from Panama: 233,000 Acres, Ocean Views”, cobra un enigmàtic interès. Precisament, aquell article d’Anderson al setmanari neoiorquès m’havia conduit ja fa un grapat d’anys cap al personatge a qui Quintà es vol referir sense citar, que és Josep Pujol Ferrusola. Vaig arribar a ell seguint el rastre que havia deixat Juan Manuel Rosillo a les hemeroteques. Rosillo era l’home “d’afers” que es trobava -com explica el reportatge d’Anderson- junt amb l’antic president de la República de Panamà Nicolás Ardito Barletta i un fill del president del govern autonòmic de Catalunya. John Rosillo, com era conegut a Catalunya, un home gras, impetuós i vestit amb una cridanera americana daurada -descriu Anderson l’escena- era un important inversor i amic de Josep Pujol, aquest més baix i eixut, amb més discreta vestimenta, i figura rellevant en el món espanyol de la construcció. Ambdós feien negocis immobiliaris a la zona del Canal. Barletta, que els tractava com veritables personalitats, els havia posat un helicòpter a la seva disposició perquè contemplessin les propietats disponibles. 

M’ha provocat certa emoció la cita que fa Alfons Quintà d’aquella escena en un país estranger -recollida per Jordi Amat en “El fill del Xofer”- perquè, coneixedor d’aquella Carta des de Panamà, em vaig animar a escriure sobre el cas de corrupció urbanística al voltant de la compravenda de terrenys de l’antiga fàbrica Macosa al barri del Poblenou de Barcelona on es preveia edificar el complex urbanístic Diagonal Mar que va resultar ser una de les operacions més especulatives a la Barcelona post-olímpica. Vaig publicar un primer article a la revista El Carrer l’any 2001 “L’elevada hipoteca de Diagonal Mar”. Posteriorment, també vaig incloure el relat en un llibre “Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona (S. Clarós, edicions UB, 2016).

Anem als fets. L’empresari hispano-texà, Juan Manuel Rosillo era l’home de la immobiliària Nord-americana Kepro a Espanya que es proposava edificar un complex urbanístic anomenat Diagonal Mar. L’empresari multimilionari enlluernava les elits del país amb ambiciosos projectes immobiliaris. A través d’una empresa intermediaria, Diagonal Mar SA, creada a tal fi, s’instrumentaria la venda d’uns terrenys al barri del Poblenou en favor de Kepro pel valor de 12.500 milions de pessetes (El valor real dels terrenys, segons una auditoria superava els 30.000 milions) per construir el macrocomplex urbà Diagonal Mar, amb un gran centre comercial, pisos i edificis d’oficines. L’operació va resultar una gran estafa.

El tribunal Suprem va condemnar John Rosillo l’any 2002 a més de cinc anys de presó i a una multa de 3.500 milions de pessetes per tres delictes fiscals relacionats amb aquella compra de terrenys[i]. Els ex-directius de Macosa Eduardo Santos i Federico Albinyana, al front de l’operació van ser acusats i condemnats per apropiació indeguda d’uns 1.000 milions de pessetes que van defraudar a Hisenda en la venda dels solars. El jutge instructor d’aquell cas, Lluís Pascual Estevill, junt amb l’advocat Joan Piqué Vidal (advocat de Jordi Pujol en el cas Banca Catalana) van ordir una trama per extorsionar presumptes delinqüents a qui estalviarien la presó a canvi de diners, fets pels quals acabarien també a la presó[ii].

Rosillo feia negocis amb el vist i plau de la Generalitat i de l’Ajuntament, habitualment envoltat de persones influents com Josep Pujol Ferrusola amb qui tenia negocis immobiliaris a Panamà[iii]. Era un home molt ric i respectat per polítics com l’exconseller d’economia Macià Alavedra, un  dels puntals polítics dels governs de Jordi Pujol, que va intercedir davant el jutge demanant clemència per a Rosillo quan aquest va ser condemnat. Amistats que sovint amaguen silencis, com sabia Alfons Quintà. Silencis i complicitats imprescindibles pel poder. Silencis que quan es trenquen provoquen daltabaixos com va ser el cas de Javier de la Rosa, amic del president Jordi Pujol que, en ser condemnat a presó per defraudar a Hisenda, va acabar denunciant comptes suissos del President. Però el gran respecte que tenia per Rossillo determinada classe política contrasta amb la baixa categoria moral del personatge. Segons expliquen alguns cronistes, era de vida alegre, freqüentava prostíbuls, i en determinada ocasió va matar una persona al empotrar-li el seu flamant Bentley que conduïa en estat d’embriaguesa, fet pel qual va ser jutjat i condemnat per homicidi involuntari[iv].

L’inspector d’Hisenda Álvaro Pernas va intentar extorquir a Rosillo al demanar-li 50 milions de pessetes per silenciar el que havia descobert durant la inspecció fiscal de la firma Kepro, promotora de Diagonal Mar. Rosillo ho va denunciar, i a Álvaro Pernas li van caure 10 anys de presó que no va complir perquè va fugir a Cuba. Llavors, a la Delegació d’Hisenda de Barcelona es va destapar una trama corrupta (l’anomenat cas hisenda) que demostrava allò que ja tothom sospitava: tractes de favor fiscal al sector immobiliari català en les persones de Josep Lluís Núñez (expresident del Barça) i Baltasar Aznar de la immobiliària Metro 3. Josep Lluís Nuñez i el seu fill, també condemnat, no van ingressar a presó fins el novembre de 2014 per complir una minsa condemna de dos anys i dos mesos, després de quasi dues dècades de recursos i tota classe d’estratagemes per evadir la Justícia. Tot i així, la Direcció General de Serveis Penitenciaris de la Generalitat els hi va atorgar el règim de tercer grau escassament un mes després d’entrar a la presó. Un altre fill del President, Oriol Pujol Ferrusola, condemnat a dos anys i mig de presó per tràfic d'influències, delicte continuat de suborns i falsedat documental amb relació a l’anomenat cas ITV, va sortir amb el tercer grau als dos mesos d’haver ingressat a la presó però la fiscalia va recórrer i el jutge de vigilància penitenciaria el va revocar. No obstant, 4 mesos més tard se li va concedir de nou. Molta era la indignació acumulada en una ciutadania cansada de pagar el cost de la crisi mentre les elits campaven a la seva. Tot plegat constitueix una ben representativa fotografia d’una curiosament venerada elit política, jurídica i empresarial catalana, que sempre ha campat lliurement amb la protecció i els silencis d’altes instàncies del poder.

Les malifetes al voltant de Diagonal Mar superaven de molt la imaginació més pertorbada. John Rosillo, va ser trobat mort per causes no aclarides l’octubre de 2007 en una habitació de l’hotel Ambasador de Ciutat de Panamà[v] , just quan es disposava a declarar, per terror d’alguns prohoms del món de la política i els negocis a Catalunya. Fugit de la justícia espanyola i amb una ordre de cerca i captura internacional, havia tramat un pla junt amb els seus socis, els germans Saenger, per estafar 1.000 milions de pessetes a Hisenda interposant la societat pantalla Profimar per la compra dels solars de Macosa. Per esquivar responsabilitats van posar al capdavant de l’empresa una persona amb disminució mental que van trobar al voltant dels jardinets Turó Park de Barcelona[vi]. Després de fer-li signar documents van intentar desfer-se’n facturant-lo en un avió amb destí a Caracas, després de vestir-lo amb roba cara i joies d’or. Miraculosament l’indigent en va tornar viu, i es va destapar tot. També es van servir d’una peruana sense papers, de la qual no se n’ha sabut mai més res. Aquestes facècies, que semblen sortides d’una novel·la negra, estan àmpliament documentades a les hemeroteques.  

El projecte urbanístic, però, no va trigar a fracassar perquè la promotora Kepro, tot i tenir els permisos governamentals, va fer suspensió de pagaments el 1995 amb un deute de 30.000 milions de pessetes. Llavors va arribar un altre inversor, la immobiliària texana Hines. Davant del temor que aquell projecte quedés “penjat”, l’Ajuntament va claudicar novament redefinint-lo a gust del nou promotor que volia més pisos i menys oficines. El projecte definitiu, segons reconeix l’ex-gerent del Sector d’Urbanisme Borja Carreres-Moysi[vii] respon a tres condicions que la promotora Hines va exigir a l’Ajuntament: la realització immediata d’un gran centre comercial amb 67.000m2 de sostre; la requalificació del sòl per convertir la major part del sostre inicialment terciari en habitatge, més rendible que el terciari previst; i, finalment, que les edificacions haurien d’estar situades a l’interior del parc públic resultant de les cessions de verd urbà. L’interès especulatiu de propietaris, compradors i intermediaris va prevaler per sobre de l’interès públic, i Diagonal Mar, tal com venien ja molts advertit, es va convertir en un nefast gueto, mostra del pitjor urbanisme des de l’època de la dictadura. La proposta dels inversors texans va tirar endavant amb el vistiplau d’un Ajuntament agenollat que va requalificar els terrenys, sense reclamar al promotor ni un sol habitatge de protecció oficial, malgrat la gravíssima manca d’habitatge assequible a la ciutat. A canvi, va permetre construir habitatges de luxe a l’interior d’un parc públic.

Com que la memòria és la cosa més volàtil que existeix, fa pocs anys es van tornar a sentir cants de sirena que provenien de nou de l’altre banda de l’Atlàntic. La proposta del multimilionari Sheldon Adelson per a construir un complex lúdic i de casinos al parc agrari del Baix Llobregat (Eurovegas) amb la promesa de milers de llocs de treball. Alguns polítics desmemoriats, seduïts pel diner s’hi van lliurar de nou. Per sort, l’ambició dels representants de les institucions de Madrid era superior, com superiors van ser les ofertes per endur-se el projecte a la capital, que no es va acabar fent. Només conèixer el govern de la Generalitat que Adelson havia optat per portar el negoci a Madrid en comptes de Barcelona, va començar a buscar substitut: “Barcelona World”, un succedani made in Spain d’inversió amb capitals de la bombolla immobiliària. Els capitalistes exigien algunes futileses que alguns polítics amb aparent bona reputació sempre estan disposats a acceptar, com rebaixes en la fiscalitat, entre altres.... Ara mateix, el punt de mira de la sospita es concentra en el polèmic PDU Gran Via Sud que just acaba de declarar nul el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, però la cosa no quedarà aquí.



[i] El Mundo, 3 setembre de 2002. “El Supremo condena al ex presidente de Kepro a más de 5 años de cárcel.

[ii] El País, 4 de gener de 2005, “El juex Estevill i el abogado Piqué Vidal, condenados a 9 y 7 años de cárcel por cohecho”.

[iii] Les connexions de John Rosillo amb la família Pujol estan documentades per un article publicat per Jon Lee Anderson a The New Yorker el 29 de novembre de 1999 Carta desde Panamà: “233,000 acres, ocean views”. L’autor relata el seu encontre amb John Rosillo i Josep Pujol Ferrusola. Diu de Pujol que era un personatge important en el negoci de la construcció a Espanya que treballava sovint amb el senyor Rosillo en projectes internacionals a gran escala.

[iv] Elmundo.es, 8/11/2007, Félix Martínez, “Panamá investiga la misteriosa muerte en un hotel del prófugo español John Rosillo”

[v] El Confidencial, 30/10/2015, Los Pujol se enriquecieron con John Rosillo, muerto en 2007 justo cuando iba a confesar”. L’article explica que John Rosillo va alimentar la fortuna del “clan” Pujol evadida a Andorra, amb “pelotazos inmobiliarios”, plantejant un interrogant sobre la mort de Rosillo.

[vi] El País, edició impresa de 2/12/1993, “Un deficiente mental fue utilizado como tapadera para un fraude fiscal de 350 millones en barcelona”. El País, edició 4/12/1993, “Varios testigos avalan que un deficiente mental intervino en una compra immobiliaria de Kepro”.

[vii] Barcelona 1979/2004, Ajuntament de Barcelona, 1999. pàg 185

El més llegit