S. Clarós
La pandèmia de la Covid-19 ho ha canviat tot a Europa,
més que pel grau assolit en l’escala de cataclismes, perquè ha sigut la gota
que ha desequilibrat la fràgil arquitectura d’una Unió Europea que no acaba de
fixar els fonaments entre sobiranies enrocades i populismes centrifugadors. Si
hi ha alguna cosa capaç de fer sortir els Estats de la seva zona de confort és
una pandèmia com aquesta. Les propostes de reconstrucció de la presidenta
Ursula Von der Leyen enfoquen un camí de futur. Esperem que ni els anomenats
frugals ni ningú ho esguerri. No és que Europa s’hi jugui molt, és que s’ho
juga tot!
Europa afronta la crisi amb un pla Marshall de reconstrucció Next Generation UE que
mobilitza 750.000 milions d’euros en préstecs i subsidis, i un pressupost d’almenys
1,1 bilions per al període 2021-2027. És el major pla de política industrial
mai vist amb fons de recuperació, amb un clar objectiu: evitar una crisi social
a curt termini que malmeti definitivament el projecte europeu. Aquesta és la
prioritat absoluta. El destí d’aquests pressupostos no és només el rescat de
les empreses danyades per la pandèmia i mantenir l’ocupació, sinó una reactivació
econòmica amb la mirada posada en la pròxima generació que transformarà completament
l’economia abocant tots el recursos a la doble transició ecològica i digital per
augmentar la resiliència futura del continent. Estem parlant de fer en els
propers anys més canvis dels que hem vist mai en tota la nostra existència.
Fa anys que la UE està anunciant el pla per la
descarbonització i la digitalització de la UE. La crisi social i política que
va seguir a la crisi econòmica de 2008 estava dificultant la represa, que no és
altra cosa que posar tots els recursos disponibles al servei de desplegar les
polítiques de transició cap a l’economia circular, la substitució dels
combustibles per l’energia del sol i del vent, i la desmaterialització de la
indústria, junt amb una nova fiscalitat i un conjunt de regulacions, entre elles
el mercat de treball. En definitiva establir un marc legal que doni seguretat
jurídica afavorint la inversió del capital privat en el desplegament de la nova
industria. El fi últim és assolir una societat compatible amb els límits del
planeta.
El guió el va escriure i publicar farà 50 anys el Club
de Roma: “The límits to growth” (1972). L’estudi pioner de modelització de
l’economia mundial coordinat pels professors del MIT Donella i Dennis Meadows i
Jorgen Randers, mitjançant el programa de simulació World 3 basat en
dinàmica de sistemes, analitzava l’esdevenidor del planeta sotmès al creixement
exponencial de la població, de la producció industrial i d’aliments, la contaminació
i l’esgotament dels principals recursos. L’estudi anticipava el que avui sap
tothom: el col·lapse es produirà abans de final d’aquest segle si no s’actuava
per canviar el model econòmic de creixement il·limitat. Revisions posteriors (1994
i 2004) amb el model matemàtic millorat i explotació d’ingents quantitats de
dades confirmaven que per mitigar almenys els seus efectes calia aturar el
creixement i transformar el model econòmic evitant sobrepassar els límits de
les capacitats biofísiques del planeta. Una obvietat!
Incapaç de veure l’elefant dins l’habitació, el
sistema econòmic, és a dir, els seus actors principals, s’ha defensat negant
primer el canvi climàtic, després negant el pic del petroli, assegurant que mai
es podria prescindir de l’energia nuclear, que l’energia eòlica seria residual
i que els cotxes mai serien elèctrics. Des de llavors, i a través de quasi 50
anys les coses no han fet sinó empitjorar. El capitalisme en la seva versió
neoliberal era l’elefant a l’habitació que ningú volia veure fins que ens vam
enfrontar a la pitjor crisi del sistema econòmic coneguda per les generacions
actuals amb una llarga i dolorosa recessió. Va ser l’avís premonitori del que
estava per venir que no és altra cosa que els col·lapses anunciats quatre
dècades abans pel Club de Roma.
L’Estat espanyol ha d’aprofitar el pla de
reconstrucció per reequilibrar sectorialment una economia que té un dèficit de
balança comercial (-32.000M€, l’any 2019) degut principalment a la importació de
productes energètics (la factura de productes energètics de l’Estat el 2019 és
de 24.752,1M€). El programa industrial de l’Estat ha de corregir el
desequilibri sectorial dels territoris més vulnerables que presenten una excessiva
exposició al turisme i la construcció. El desplegament de les energies
renovables en el territori, un recurs abundant a la península, transformaria en
el llarg termini l’economia del país acabant amb el dèficit de balança
comercial amb l’exterior. Això són només algunes notes que, a grans trets, i
sense entrar en complexitats, indiquen per on pot anar un pla de política
industrial i energètica beneficiant-se dels fons de reconstrucció. Ara cal
esperar que els interessos partidistes de tota mena que litiguen fins l’exasperació
al Congreso de los Diputados no esguerrin l’oportunitat.
