dimecres, 24 de juny de 2020

Per fi, la reconstrucció



S. Clarós

La pandèmia de la Covid-19 ho ha canviat tot a Europa, més que pel grau assolit en l’escala de cataclismes, perquè ha sigut la gota que ha desequilibrat la fràgil arquitectura d’una Unió Europea que no acaba de fixar els fonaments entre sobiranies enrocades i populismes centrifugadors. Si hi ha alguna cosa capaç de fer sortir els Estats de la seva zona de confort és una pandèmia com aquesta. Les propostes de reconstrucció de la presidenta Ursula Von der Leyen enfoquen un camí de futur. Esperem que ni els anomenats frugals ni ningú ho esguerri. No és que Europa s’hi jugui molt, és que s’ho juga tot!      

Europa afronta la crisi amb un pla Marshall  de reconstrucció Next Generation UE que mobilitza 750.000 milions d’euros en préstecs i subsidis, i un pressupost d’almenys 1,1 bilions per al període 2021-2027. És el major pla de política industrial mai vist amb fons de recuperació, amb un clar objectiu: evitar una crisi social a curt termini que malmeti definitivament el projecte europeu. Aquesta és la prioritat absoluta. El destí d’aquests pressupostos no és només el rescat de les empreses danyades per la pandèmia i mantenir l’ocupació, sinó una reactivació econòmica amb la mirada posada en la pròxima generació que transformarà completament l’economia abocant tots el recursos a la doble transició ecològica i digital per augmentar la resiliència futura del continent. Estem parlant de fer en els propers anys més canvis dels que hem vist mai en tota la nostra existència.

Fa anys que la UE està anunciant el pla per la descarbonització i la digitalització de la UE. La crisi social i política que va seguir a la crisi econòmica de 2008 estava dificultant la represa, que no és altra cosa que posar tots els recursos disponibles al servei de desplegar les polítiques de transició cap a l’economia circular, la substitució dels combustibles per l’energia del sol i del vent, i la desmaterialització de la indústria, junt amb una nova fiscalitat i un conjunt de regulacions, entre elles el mercat de treball. En definitiva establir un marc legal que doni seguretat jurídica afavorint la inversió del capital privat en el desplegament de la nova industria. El fi últim és assolir una societat compatible amb els límits del planeta.  

El guió el va escriure i publicar farà 50 anys el Club de Roma: “The límits to growth” (1972). L’estudi pioner de modelització de l’economia mundial coordinat pels professors del MIT Donella i Dennis Meadows i Jorgen Randers, mitjançant el programa de simulació World 3 basat en dinàmica de sistemes, analitzava l’esdevenidor del planeta sotmès al creixement exponencial de la població, de la producció industrial i d’aliments, la contaminació i l’esgotament dels principals recursos. L’estudi anticipava el que avui sap tothom: el col·lapse es produirà abans de final d’aquest segle si no s’actuava per canviar el model econòmic de creixement il·limitat. Revisions posteriors (1994 i 2004) amb el model matemàtic millorat i explotació d’ingents quantitats de dades confirmaven que per mitigar almenys els seus efectes calia aturar el creixement i transformar el model econòmic evitant sobrepassar els límits de les capacitats biofísiques del planeta. Una obvietat!

Incapaç de veure l’elefant dins l’habitació, el sistema econòmic, és a dir, els seus actors principals, s’ha defensat negant primer el canvi climàtic, després negant el pic del petroli, assegurant que mai es podria prescindir de l’energia nuclear, que l’energia eòlica seria residual i que els cotxes mai serien elèctrics. Des de llavors, i a través de quasi 50 anys les coses no han fet sinó empitjorar. El capitalisme en la seva versió neoliberal era l’elefant a l’habitació que ningú volia veure fins que ens vam enfrontar a la pitjor crisi del sistema econòmic coneguda per les generacions actuals amb una llarga i dolorosa recessió. Va ser l’avís premonitori del que estava per venir que no és altra cosa que els col·lapses anunciats quatre dècades abans pel Club de Roma.  

L’Estat espanyol ha d’aprofitar el pla de reconstrucció per reequilibrar sectorialment una economia que té un dèficit de balança comercial (-32.000M€, l’any 2019) degut principalment a la importació de productes energètics (la factura de productes energètics de l’Estat el 2019 és de 24.752,1M€). El programa industrial de l’Estat ha de corregir el desequilibri sectorial dels territoris més vulnerables que presenten una excessiva exposició al turisme i la construcció. El desplegament de les energies renovables en el territori, un recurs abundant a la península, transformaria en el llarg termini l’economia del país acabant amb el dèficit de balança comercial amb l’exterior. Això són només algunes notes que, a grans trets, i sense entrar en complexitats, indiquen per on pot anar un pla de política industrial i energètica beneficiant-se dels fons de reconstrucció. Ara cal esperar que els interessos partidistes de tota mena que litiguen fins l’exasperació al Congreso de los Diputados no esguerrin l’oportunitat. 


El més llegit