S. Clarós
El context mundial de la crisi climàtica i ambiental, oracle
premonitori de les amenaces de deteriorament econòmic i de les possibles
condicions de vida en el planeta, augura un futur no gens fàcil per a la
indústria catalana en el mig i llarg termini. Cada cop és més plausible el risc
de col·lapse per a les economies més dependents de recursos no renovables i
menys desacoblades del model industrial de producció i consum en massa. L’alta
probabilitat de desproveïment de gas a Europa ja ha activat alarmes al
continent. Els fluxos materials i energètics que irriguen aquestes economies
estan en revisió perquè minerals crítics com el petroli, tel·luri, gal·li,
fòsfor o urani, entre molts altres, estan al zenit de l’extracció, és a dir que
la demanda creix per sobre de la producció atesa la seva escassedat o bé per la
minvant rendibilitat de jaciments molt explotats. La geopolítica global, que té
molt a veure amb la procedència de les matèries primeres i el seu comerç, es
troba ara al divan de la història amb símptomes de paranoia. Ucraïna, la
pandèmia, les cadenes de subministrament global... Mentre els fluxos energètics
i materials contornegen el nou mapamundi geoestratègic d’aquest segle, el
mercat reacciona amb encariment del petroli i el gas, disparant la
inflació.
A Catalunya hi ha fàbriques des de la segona meitat del dinou. Tot i no tenir grans conques carboníferes, les xemeneies fumejants acreditaven l’èpica del vapor i la mecanització a la Barcelona del milnoucents, un gran empori industrial al sud d’Europa. Avui Catalunya continua sent un país industrial, més diversificat i equiparable a la mitjana de la zona euro, amb un VAB industrial que ronda el 20%, i una exportació que representa el 25% de l’exportació de l’Estat, que creix ja per sobre dels 80.000 milions d’euros l’any 2021. No obstant, hem incrementat la dependència exterior pel que fa als recursos que demanda la indústria. Els economistes que solen comptar només amb euros o dollars el que es mou dins el sistema no sabran anticipar el que pot venir a no trigar, com tampoc van anticipar les crisis actuals. Si enlloc del valor dels béns manufacturats mirem el compte de fluxos de materials (CFM) constatarem que la dependència de matèries primeres industrials i energètiques que té l’economia catalana és la seva principal vulnerabilitat en els escenaris de la transició que enfrontem. Materials i energia, junt amb una dependència també tecnològica ens resten sobirania industrial abocant el país a una crisi en l’horitzó de 2030 si no s’aborda una transformació estructural aprofitant els fons europeus de recuperació.
L’economia catalana importa de l’estranger i de la resta de l’Estat gairebé dos vegades i mitja més recursos que els que extreu (extracció domèstica). Amb un elevat Input Directe de materials IDM (suma de les importacions més l’extracció domèstica) de més de 131 milions de tones/any (Idescat 2019), l’economia catalana és molt deficitària en recursos naturals. No obstant, Catalunya té una indústria exportadora.
Gran dependència energètica i de
matèries primeres
La principal matèria primera que importem són combustibles fòssils (15,1 milions de tones) en forma de petroli cru i gas natural, el que converteix la refineria de Repsol del Camp de Tarragona, la planta regasificadora del port de Barcelona i el gasoducte procedent d’Algèria en les infraestructures més estratègiques del país. L'energia importada subministra el 93,4% del consum anual d’energia primària a Catalunya, amb un cost de 5.830 milions d’euros. El 46% és petroli, i només el 5,4% d’aquesta energia és renovable produïda en el territori. El 45% de tota l’energia final va al transport. La indústria representa el 25,5%. Els sectors domèstic i serveis, el 14,7% i el 13,1% respectivament. I el sector primari només l’1,6%. D’aquesta energia final, el 46,3% són hidrocarburs líquids destinats a la combustió, dels quals el 29,8% és gasoil emprat principalment en el transport de mercaderies, en calefacció i maquinària. Només el 25,1% de l’energia final és electricitat.
En segon lloc d’importància pel seu volum importem matèries primeres biòtiques (14,6 milions de tones) destinades principalment a alimentació. En molta menor mesura, pel que fa a volum, però no menys important, importem minerals metàl·lics (158.572 tones). Per altra banda, la principal extracció domèstica són minerals no metàl·lics (30,8 milions de tones) consistent en sorra, guix, pedres i altres materials destinats a la indústria de la construcció, i també minerals per a la fabricació de fertilitzants. A Catalunya s’extrauen també matèries primeres biòtiques (7,8 milions de tones), de les quals 3,4 milions són conreus, i 3,2 milions conreus farratgers.
Ara bé, a més de les matèries primeres per a la indústria, el principal flux d’entrada de materials a l’economia catalana són els productes manufacturats i semimanufacturats que sumen 57,5 milions de tones/any. I les sortides (exportacions de manufacturats, semimanufacturats i altres) sumen més de 65 milions de tones. En resum, i per no cansar amb més dades, Catalunya té una indústria transformadora que és molt deficitària en energia, matèries primeres, i productes i béns tecnològics. En un escenari d’encariment dels inputs energètics i materials essencials per a la indústria, però també de productes alimentaris, i d’inestabilitat de les cadenes de subministrament, per exemple de microxips, l’economia catalana presenta una elevada vulnerabilitat que pot traduir-se en una important pèrdua de competitivitat.
La pèrdua de competitivitat de la indústria no ha fet més que
començar en alguns sectors més exposats que no han reaccionat a temps davant
les actuals crisis, algunes anunciades amb molta antelació com la crisi
climàtica o el Pic del petroli. Altres inesperades com la pandèmia de la
COVID-19 o la guerra d’Ucraïna. Les contramesures governamentals per
frenar l’escalada de preus reduint impostos o intervenint en els mercats
majoristes de l’energia, amén de corregir abusos dels oligopolis energètics i
altres càrtels perpetrats en les dècades neoliberals, tenen molt poc recorregut
com es veurà ben aviat perquè el problema no és de preus sinó de subministrament
de materials. No parlem d’euros sinó de tones o de quilowatts hora.
Alternatives per guanyar sobirania
energètica i industrial
En l’expectativa de possibles escenaris futurs de desabastiment, Catalunya s’ha de dotar d’una política industrial a mig i llarg termini que transformi estructuralment el sistema productiu per guanyar sobirania industrial, tecnològica i energètica, així com incrementar l’autosuficiència alimentaria i dels recursos per a una major resiliència davant dels avatars del canvi climàtic, de la limitació de les emissions i contaminants, i de les cadenes de subministrament global.
Per combatre la crisi energètica que afecta directament la rendibilitat d’alguns processos industrials electrointensius, i afecta també el transport, i altres processos tèrmics com les cimenteres, cal desplegar amb rapidesa l’aprofitament dels recursos de vent, sol i biomassa del territori. Electrificar el transport i millorar l’eficiència dels processos industrials, també els que requereixen energia tèrmica.
Cal desplegar el més aviat possible un programa per l'aprofitament dels recursos biomasics dels boscos de
Catalunya que constitueixen en dimensió,
junt amb l’energia renovable del sol, el principal recurs autòcton que disposa
el país. Substituir els recursos minerals no renovables sempre que sigui possible. Catalunya és una de les
regions més verdes d’Europa. Disposa d’unes masses forestals que ocupen més del
60% del territori (41% del territori són boscos) que estan en expansió en els
darrers decennis per l’abandonament de conreus i pastures. La producció de
biomassa dels boscos catalans és aproximadament de 2 milions de metres cúbics
anuals, el que permetria fer-ne una valorització material i energètica a escala
industrial, fet que ajudaria a l’hora a minimitzar el risc d’incendis i
millorar el mosaic agroforestal.
Les estratègies de descarbonització i reducció de la petjada ecològica
incentivades pel Pacte Verd Europeu apunten a una transformació industrial que
depengui cada cop menys dels recursos no renovables, i desenvolupi una
bioindústria transformadora de la biomassa en matèries primeres i combustibles
verds, a més de l’aprofitament de la fusta per materials de construcció.
La principal porta d’entrada dels fluxos materials i energètics de Catalunya, que és el port i el polígon petroquímic de Tarragona, s’ha de transformar en els propers anys en biorrefineria de recursos agroforestals i en ecoplantes de química molecular per la transformació dels residus sòlids urbans en metanol per a la producció de matèries primeres. La química ha de substituir els hidrocarburs en la elaboració de polímers, amoníac per a la fabricació d’adobs. Produir hidrogen verd i biocombustibles per a la indústria i l’aviació. La bioindústria amb les ecoplantes s’ha d’estendre pel territori, també a l’àrea metropolitana en substitució de les incineradores que és a on ara mateix es valoritzen un milió i mig de tones d’escombraries que es generen anualment a Catalunya amb les seves corresponents emissions de CO2. Així mateix, cal instal·lar reactors de biogàs per transformar les dejeccions de la sobredimensionada cabana estabulada a Catalunya en biometà per a l’aprofitament tèrmic o altres usos industrials.
Sense ànim d’exhaustivitat, el que aquí s’apunta, són algunes directrius per una transformació estructural de la indústria catalana que permeti transitar cap a una economia sostinguda per matèries renovables i autòctones, reduint les importacions. La digitalització pot ajudar per exemple a substituir les tecnologies d’adobs artificials i fitosanitaris d’ús agrícola per la gestió dels conreus amb dades massives, sensòrica, algoritmes, el que es coneix com agricultura de precisió o agricultura 4.0. Només amb tecnologia digital i tecnologies per a la irrigació es podrà fer front a la disminució de precipitació que afecta a les regions mediterrànies, per reduir el risc de plagues i evitar que caigui la productivitat del camp.
Necessitem un Pla Industrial per transformar estructuralment l'economia, amb la vista posada en el mig i llarg termini, amb consens dels agents socials i econòmics. Un Pla de País, amb un nou contracte social que situï Catalunya en el que serà sens dubte la gran revolució industrial d’aquest segle. La revolució ecològica i digital, de la que Catalunya no en pot quedar al marge.
