S. Clarós
La globalització, que és un mesurador planetari del
creixement i la complexitat, ha canviat l’escala i la forma del món
conegut. Les lleis de la ciència econòmica clàssica van deixar d’explicar fa
temps el món global i complex de la mateixa manera que les lleis newtonianes de
la física clàssica no expliquen tampoc l’univers quàntic, tan necessari ara per
la fabricació de microxips. El tauler de joc de la vida quotidiana ja no és el mercat
sinó l’ecosistema. Els preus de les coses no rebel·len el seu valor sinó
només la seva abundància o escassesa: ningú imaginava el que es podia arribar a
pagar per una mascareta o per un KWh elèctric o de gas. Ens movem en un món
desconegut, proveïts d’una cartografia muda, sense relleu, sense color. El
mapamundi, que és google maps, no mostra ni persones ni temperatures,
només els detalls quan t’hi aproximes, però no conté senyals que informin
tendències. Mentre ens guiem amb precisió a la darrera milla, som cecs a les
rutes transitables per encarar el destí. Sense anticipació, la humanitat queda
exposada al col·lapse.
El creixement de la població mundial, l’augment de la
temperatura mitjana del planeta, la reducció de la capa freàtica, la disminució
del terreny de conreu per càpita, la davallada de les pesqueries, la recessió
dels boscos, la pèrdua d’espècies animals i vegetals, l’esgotament dels
recursos energètics fòssils, són tendències de la nostra civilització que
determinen condicions de vida. Si volem continuar habitant el planeta, ens cal
parar més atenció als estocs de recursos naturals, als fluxos materials i
energètics i les lleis que els regulen, i als límits termodinàmics, que no pas
als balanços de pèrdues i guanys que guien els mercats. Ha arribat el moment de
substituir economia per ecologia.
El gasoil i el gas desestabilitzen el
clima i l’economia industrial
La intensitat energètica de les economies industrials,
i en menor mesura l’augment de la població mundial, pressionen sobre la resta
de variables. La gran quantitat d’energia emprada per produir una unitat
monetària de PIB (KWh/€PIB) és la causa de l’escalfament global. Sense gasoil i
electricitat no seria possible bombar aigua subterrània a ritmes que superen la
capacitat natural de recàrrega dels aqüífers de la Terra. El model
agroalimentari que sosté la dieta dels països rics no seria possible sense
l’energia del petroli necessària per fabricar els adobs, per irrigar els
cultius (calen 1.000 tones d’aigua per produir una tona de cereal) per
l’estabulació, el transport i la comercialització d’una desaforada cabana
ramadera. Aquest model alimentari està pressionant també les masses forestals
verges, on la destrucció dels hàbitats i la seva alteració per l’augment de les
temperatures i el canvi climàtic és la causa principal de la pèrdua de
biodiversitat. Les captures estan al límit o més enllà del límit a la majoria
de mars i oceans. La causa de la sobreexplotació dels caladors marins és la
indústria conservera que, a demanda dels mercats centrals, proveeix a grans
concentracions urbanes. La concentració de població en els nuclis urbans no
para de créixer. El consum d’aigua, energia, materials per a la construcció i
aliments que es transporten des de territoris llunyans és com un gran
transvasament només possible amb gasoil suficient i a un preu relativament
baix. La viabilitat del sistema econòmic depèn dramàticament del preu del
gasoil i del gas natural.
La guerra d’Ucraïna ha desestabilitzat mercats que ja
abans estaven molt tensats pel declivi dels jaciments, i per la desinversió en
exploració petrolífera, accelerant una crisi que s’entreveia fa temps. El
resultat és que Europa és molt vulnerable des del punt de vista de l’energia.
Espanya i Catalunya no ho són menys. La manca d’anticipació ens porta a la
situació actual: la flota pesquera amarrada a port pel preu del gasoil, el
malestar dels camioners provocant l’aturada de la producció d’escorxadors,
de centrals lleteres i altres productes
peribles, a més de cimenteres, foneries, ceràmica, algunes químiques i grans
consumidors d’energia i acer. El malestar dels «armilles grogues» ja va avisar
a França el 2018 amb esclat de violència als carrers de París. L’avís és de fa
temps però el món continua funcionant amb gasoil.
Els mapes d’aquest segle
El geògraf Josep Vicent Boira, valedor del corredor
mediterrani, parla d’una tercera integració d’Espanya a la UE per vèncer el
tradicional aïllament. Després de la primera integració política i
institucional, i una segona econòmica i monetària, toca ara la integració
material que esborri definitivament no la ancestral frontera imaginària dels
Pirineus sinó la física que fa de la península una illa energètica i
ferroviària. Espanya i Portugal estarien en condicions de constituir la gran
plataforma de renovació del projecte europeista des d’un rearmament en
infraestructures de gas, electricitat, alimentació, producció industrial i
logística, diu el geògraf valencià.
En l’equació de les renovables, energia és igual a sol
al quadrat, és a dir, hores de sol multiplicat per superfície (sòl). Espanya és
el país d’Europa que més compleix amb el doble requisit. L’anomenat corredor
mediterrani serà la ruta que transportarà hidrogen verd produït a la península
i a les immenses praderies fotovoltaiques del nord d’Àfrica fins al cor
d’aquesta Europa ara asfixiada sense el gas rus. Els gasoductes que avui
serveixen per transportar gas natural des dels jaciments d’Algèria irrigaran el
continent europeu. Vet aquí el gir que ha provocat Putin tancant les portes
d’Europa cap a orient. El govern espanyol ja es va adonar d’aquesta oportunitat,
i ha apostat per les valls d’hidrogen, les renovables i la infraestructura de
transport. La transformació energètica i industrial del país està perfectament
planificada en el pla nacional integrat d’energia i clima PNIEC, i els
projectes estratègics per a la recuperació i la transformació econòmica PERTE:
les energies renovables, hidrogen renovable i magatzematge; l’Agroalimentari;
digitalització del cicle de l’aigua; Economia circular. Aquest context pot
explicar alguns moviments de la diplomàcia espanyola amb relació als països del
Magreb. L’energia sempre ha dibuixat els mapes. I en la transició que ve, el
centre polític de gravetat es desplaça
cap al sud. El mapa d’Europa serà diferent en les properes dècades si Espanya i
Portugal entenen quina és ara l’oportunitat.
En aquests mapes Catalunya hi té un lloc que pot ser
rellevant o no. El president de la Generalitat Pere Aragonès ja ha viatjat a
Alemanya per fer-se veure partidari de continuar el gasoducte MidCat, ara aturat a Hostalric fins al cor d’Europa.
No vol que li passi com amb la fàbrica de bateries de Seat que per distracció s’ha
escapat a Sagunt enlloc de quedar-se a Tarragona. Però Catalunya està lluny de
figurar al mapa de l’energia d’Europa pel gran endarreriment de les
infraestructures de generació, inclús a les portes de tancar els reactors
nuclears de Vandellós i Ascó, a risc d’haver d’importar electricitat d’Aragó,
una altra Comunitat Autònoma que es va posar les piles molt abans, conscient
que el vent que bufa a la vall de l’Ebre figura en els mapes de l’energia
peninsular i europea. El president Pedro Sánchez ha visitat Puertollano, on hi
ha el Centro Nacional del Hidrogeno per reafirmar un full de ruta de l’hidrogen
verd. També va visitar Martorell per donar suport al projecte de Seat, però no
ha visitat el complex petroquímic del Camp de Tarragona, el major d’Espanya i
un dels més grans d’Europa, a on s’ha projectat la Vall d’Hidrogen de Catalunya
constituïda per 160 empreses i institucions amb una inversió estimada de 1.220
milions. Una infraestructura cabdal per a Catalunya de futur incert perquè la
seva competitivitat depèn de la disponibilitat d’una energia renovable i de
proximitat que per ara no hi ha.
S’està fabricant en aquest moments la cartografia
europea i mundial per aquest segle. Els mapamundis dibuixats el segle passat
indiquen unes rutes comercials, unes infraestructures energètiques i uns
contorns geoestratègics que ja no existeixen. Els fluxos d’energia al món han
canviat, i els mapes també.
