Translate

diumenge, 18 de juliol del 2021

“La història no es repeteix però rima”




 S. Clarós

Prenc el títol prestat de la conversa “1962/2022 dos moments de canvi de direcció (la història no es repeteix però rima)” entre el periodista Enric Juliana i el sindicalista Isidor Boix, amb la conducció de Paola Lo Cascio, que va tenir lloc aquest juliol amb la convocatòria de la fundació Cipriano Garcia de CCOO i la revista Nous Horitzons. Soc testimoni d’aquesta incerta rima que, amb una cadència de 60 anys i en escenaris històricament diferents, evoca  canvis tecnològics, socials i polítics, eclesials, culturals...i de tota mena, reformatant el sentit comú social. 

Els anys 60 van ser anys de grans expectatives de futur. L’impuls del Pla Nacional d’Estabilització Econòmica, promogut des de la mateixa dictadura, havia tret al país de l’autarquia imprimint un fort creixement industrial sobretot a Catalunya i al País Basc. Els turistes, la televisió, el 600 i Rock & roll, entre altres esnobismes significaven modernitat i progrés que tenia nom de ciutat. El moviment migratori de la població rural cap a les fàbriques que desencadenà no planyia el territori buidat, com ara, sinó que celebrava la prosperitat urbana acabada de descobrir a pesar de les draconianes (ens semblarien avui) condicions d’existència en els barris dormitori del cinturó industrial de Barcelona, i les penoses condicions laborals (ens semblarien avui) a les fàbriques. Juliana aprofita sempre per recordar que just aquell progrés industrial va sembrar la llavor de la principal contestació del tardo-franquisme: les CCOO a les fàbriques i les AAVV a les perifèries urbanes. El bikini, la minifaldilla, els Beatles, eren signes d’obertura, d’atreviment i desafiament confirmant una voluntat de deixar enrere els temps de la depressió. Els nous mites: la democràcia i la llibertat. L’onada de canvis -els 30 gloriosos anys de progrés- venia d’Europa, era fruit de del Pla (Marshall) de recuperació que invertia milions de dollars en la reactivació de les malmeses economies de postguerra.

La dècada que just iniciem pot ser l’inici d’una nova època daurada de creixement i prosperitat. L’exitosa vacuna de la Covid i el pla europeu de recuperació Next Generation (el Pacte Verd Europeu) serien els grans artífex d’un nou període de creixement per Europa, amb una pluja de milions d’euros per construir les infraestructures del nou temps, creant també milions de noves ocupacions. Espanya té un Pla d’acord al full de ruta europeu: Plan de Recuperación, transformación y Resiliéncia que es proposa desplegar l’enorme potencial de les innovacions de la digitalització que, junt amb el paradigma de la sostenibilitat ambiental, en un territori peninsular on hi brilla el Sòl, son els motors de la gran transformació estructural de l’economia del país. Res no assegura que passi perquè la història no es repeteix, però si és veritat que rima estaríem a les portes d’un green new deal que, a semblança de quan Espanya fa 60 anys fixava la mirada en el Mercat Comú, albiraríem ara un futur verd i digital, més just i global.  

Les expectatives dels 30 gloriosos van començar a decaure quan  el 1974 el barril de petroli multiplicava per 7 els 1.5$  de 1962, arrossegant el món cap a una crisi que obria la porta a l’escenari neoliberal. La rendibilitat decreixent d’una industria en la seva maduresa i llastrada pel cost de l’energia s’acarnissava amb els salaris i amb l’Estat del Benestar. L’escalada del preu del petroli, amb alts i baixos, no ha deixat de créixer arribant el juny de 2008 a rondar els 147$ el barril de Brend. Avui el petroli és l’enemic a batre, i per això el nou cicle de creixement s’enfronta novament a la crisi energètica que ara amenaça amb un col·lapse de subministrament si no transformem molt ràpidament l’economia descarbonitzant i desmaterialitzant el model productiu i de consum. D’això va el nou pla Marshall, ara anomenat Next Generation que començarà a lliurar milions aquest mateix mes d’agost.  

Que la història rimi dependrà de les decisions polítiques i de l’encert i col·laboració de governs, agents socials i econòmics i de la ciutadania en general. Per desplegar el potencial tecnològic del nou paradigma digital i ecològic es precisa un lideratge públic que prioritzi les polítiques redistributives, redueixi la desigualtat i protegeixi las franges més vulnerables. Augmentar, per exemple el salari mínim, redunda en que una part d’aquest augment es converteixi en demanda de béns i de serveis. Perquè el nou paradigma tecnològic creï ocupació cal reformar les institucions, replantejar les polítiques, abandonar el fonamentalisme del mercat que va portar a l’austeritat i començar a pensar en gran i en global. Superar en definitiva les resistències que en forma de nacionalismes i revisionismes han encimbellat lideratges populistes creant tensió i enfrontament entre els ciutadans.  A Espanya estem ara mateix encara instal·lats en la fase de passar comptes. Només cal veure la preponderància de l’estament judicial per sobre del legislatiu. Les causes pendents, els ressentiments i picabaralles no deixen agafar velocitat a les polítiques de recuperació i transformació. Un error històric que ens va passant factura ja ara mateix a Catalunya, que cal superar amb urgència.

El més llegit