Prenc el títol prestat de la conversa “1962/2022 dos moments de canvi de direcció (la
història no es repeteix però rima)” entre el periodista Enric
Juliana i el sindicalista Isidor Boix, amb la conducció de Paola Lo Cascio, que
va tenir lloc aquest juliol amb la convocatòria de la fundació Cipriano Garcia
de CCOO i la revista Nous Horitzons. Soc testimoni d’aquesta incerta rima que,
amb una cadència de 60 anys i en escenaris històricament diferents, evoca canvis tecnològics, socials i polítics, eclesials,
culturals...i de tota mena, reformatant el sentit comú social.
Els anys 60 van ser anys de grans expectatives de
futur. L’impuls del Pla Nacional d’Estabilització Econòmica, promogut des de la
mateixa dictadura, havia tret al país de l’autarquia imprimint un fort
creixement industrial sobretot a Catalunya i al País Basc. Els turistes, la
televisió, el 600 i Rock & roll, entre altres esnobismes significaven modernitat
i progrés que tenia nom de ciutat. El moviment migratori de la població rural
cap a les fàbriques que desencadenà no planyia el territori buidat, com ara, sinó
que celebrava la prosperitat urbana acabada de descobrir a pesar de les draconianes
(ens semblarien avui) condicions d’existència en els barris dormitori del
cinturó industrial de Barcelona, i les penoses condicions laborals (ens
semblarien avui) a les fàbriques. Juliana aprofita sempre per recordar que just
aquell progrés industrial va sembrar la llavor de la principal contestació del
tardo-franquisme: les CCOO a les fàbriques i les AAVV a les perifèries urbanes.
El bikini, la minifaldilla, els Beatles, eren signes d’obertura, d’atreviment i
desafiament confirmant una voluntat de deixar enrere els temps de la depressió.
Els nous mites: la democràcia i la llibertat. L’onada de canvis -els 30
gloriosos anys de progrés- venia d’Europa, era fruit de del Pla (Marshall) de
recuperació que invertia milions de dollars en la reactivació de les malmeses
economies de postguerra.
La dècada que just iniciem pot ser l’inici d’una nova època
daurada de creixement i prosperitat. L’exitosa vacuna de la Covid i el pla europeu
de recuperació Next Generation (el Pacte Verd Europeu) serien els grans
artífex d’un nou període de creixement per Europa, amb una pluja de milions d’euros
per construir les infraestructures del nou temps, creant també milions de noves
ocupacions. Espanya té un Pla d’acord al full de ruta europeu: Plan de
Recuperación, transformación y Resiliéncia que es proposa desplegar l’enorme
potencial de les innovacions de la digitalització que, junt amb el paradigma de
la sostenibilitat ambiental, en un territori peninsular on hi brilla el Sòl, son
els motors de la gran transformació estructural de l’economia del país. Res no
assegura que passi perquè la història no es repeteix, però si és veritat que
rima estaríem a les portes d’un green new deal que, a semblança de quan
Espanya fa 60 anys fixava la mirada en el Mercat Comú, albiraríem ara un
futur verd i digital, més just i global.
Les expectatives dels 30 gloriosos van començar a decaure
quan el 1974 el barril de petroli multiplicava
per 7 els 1.5$ de 1962, arrossegant el
món cap a una crisi que obria la porta a l’escenari neoliberal. La rendibilitat
decreixent d’una industria en la seva maduresa i llastrada pel cost de l’energia
s’acarnissava amb els salaris i amb l’Estat del Benestar. L’escalada del preu
del petroli, amb alts i baixos, no ha deixat de créixer arribant el juny de
2008 a rondar els 147$ el barril de Brend. Avui el petroli és l’enemic a batre,
i per això el nou cicle de creixement s’enfronta novament a la crisi energètica
que ara amenaça amb un col·lapse de subministrament si no transformem molt
ràpidament l’economia descarbonitzant i desmaterialitzant el model productiu i
de consum. D’això va el nou pla Marshall, ara anomenat Next Generation
que començarà a lliurar milions aquest mateix mes d’agost.
Que la història rimi dependrà de les decisions
polítiques i de l’encert i col·laboració de governs, agents socials i econòmics
i de la ciutadania en general. Per desplegar el potencial tecnològic del nou
paradigma digital i ecològic es precisa un lideratge públic que prioritzi les
polítiques redistributives, redueixi la desigualtat i protegeixi las franges
més vulnerables. Augmentar, per exemple el salari mínim, redunda en que una
part d’aquest augment es converteixi en demanda de béns i de serveis. Perquè el
nou paradigma tecnològic creï ocupació cal reformar les institucions,
replantejar les polítiques, abandonar el fonamentalisme del mercat que va
portar a l’austeritat i començar a pensar en gran i en global. Superar en
definitiva les resistències que en forma de nacionalismes i revisionismes han
encimbellat lideratges populistes creant tensió i enfrontament entre els
ciutadans. A Espanya estem ara mateix
encara instal·lats en la fase de passar comptes. Només cal veure la preponderància
de l’estament judicial per sobre del legislatiu. Les causes pendents, els ressentiments
i picabaralles no deixen agafar velocitat a les polítiques de recuperació i
transformació. Un error històric que ens va passant factura ja ara mateix a Catalunya,
que cal superar amb urgència.