Translate

dilluns, 2 de novembre del 2020

Reiniciar el sistema polític


S. Clarós 

Hi ha una remor de fons que anuncia la tempesta de sorra que s’acosta destorbant la quietud de l’oasi. Aquesta remor que se sent no és de paraules ni de pensaments prohibits. Aquesta remor que se sent és el brunzit d’una munió d’insectes que enfosqueix el cel, i de cop es fa un silenci fals i tens... amb la respiració continguda a l’espera que quan escampi la pols descobrim amb estupor un paisatge remodelat, irreconeixible. 

 L’ambient polític, contagiat de la bronca i el postureig d’insubordinació que sobrepassa la maleducada i naïf disputa de politiquets en pràctiques, està enrarit per incapacitat d’interpretar els mapes del temps que indiquen canvis profunds a la vista. En dona fe la tempesta que escombra el planeta amb successives crisis: econòmica, energètica, ecològica, sanitària... impulsades, a l’albor de la quarta revolució industrial, per la tecnologia digital i el canvi climàtic. No són paraules ni idees sinó la física del món industrial que està destruint els fonaments materials de l’edifici del consum i del creixement il·limitat que havia promès Adam Smith, i esfondra el model econòmic que l’ha ideat. 

 Davant l’evidència d’algun senyal inesperat com l’estat d’alarma que trastoca convencions sobre la llibertat i els drets individuals i col·lectius, disrupcions com les zones de baixes emissions, mascaretes, drets sexuals, urbanisme tàctic... el clima social s’ha impregnat de confusió i incertesa. Hi ha dubtes respecte de la petjada definitiva del Coronavirus més enllà de l’ansiejada vacuna. Hi ha desconfiança i preocupació pel futur de les condicions de vida que depara als més joves la crisi mediambiental i de recursos. També hi ha incertesa sobre el futur del treball. En paraules de Zigmunt Bauman “El futur s’ha transformat i ha deixat de ser l’hàbitat natural de les esperances i de les més legítimes expectatives per convertir-se en un escenari de malson”. I és en la buidor aparent d’un “sistema” que s’ha quedat sense paraules, que resisteix i sobreviu en un món que s’esgota, que es manifesten els fantasmes -les pors- en figures de salvació inversemblants: trumpistes que neguen la major com si tot fos una gran mentida, Abascals incitant a l’odi i la violència aprofitant el malestar que no ha parat de créixer des de la caiguda de Leehman Brothers, i nacionalistes inflamant conflictes cantonals, que cerquen en la romàntica i excloent grandesa del poble un refugi emocional que dissimuli la seva petita i fràgil dimensió real. Entre tant, el món aliè a futileses ha emprès, de la ma de la presidenta de la Comissió Úrsula von der Leyen, el trànsit de l’industrialisme liberal i materialista cap a les democràcies digitals sostenibilistes encara per descobrir. 

 Un recent informe del Deusche Bank qualifica aquest temps de Era del desordre, que comporta un reformateig de tot, la política i l’estil de vida inclosos. Els analistes del món financer saben que s’està iniciant un nou cicle perquè el capitalisme global ha entrat en crisi. El reinici que anhela i alhora tem el món del capital probablement no agradà. Hi ha estudis solvents que indiquen que en algun moment entre les dues properes dècades s’estancarà el creixement mundial. El nou model energètic renovable comportarà una dramàtica contenció en l’ús d’energia perquè, a més, disminuirà de forma generalitzada la taxa de retorn energètic (TRE) dels petrolis i altres combustibles fòssils encara necessaris. Aquests escenari de transició ensopegarà en aquests mateix horitzó temporal amb un coll d’ampolla en el subministrament de minerals i recursos naturals estratègics com el liti, el coure, el cobalt i altres metalls encara més escassos que la UE ha inventariat com a matèries primeres fonamentals, sense el proveïment de les quals no serà possible la societat digital. El sector del transport i la mobilitat serà el més afectat per l’austeritat energètica. El turisme internacional que viatja amb avió disminuirà necessàriament, deixant una part de la flota a terra. També el transport de mercaderies de llarga distància. L’increment exponencial de tràfic de dades a Internet es podria veure compromès pel seu enorme consum energètic. El paradigma de la sostenibilitat requereix un altre model de governança, amb unes altres aliances, amb la cooperació com a eix d’un ordre internacional on no hi ha lloc per a la maleducada i naïf disputa de politiquets en pràctiques que no cessa a casa nostra. 

 La confusió generada pel primer front tempestuós de la sèrie que va començar amb la crisi financera ha desestabilitzat l’escenari polític a Catalunya i a l’Estat fins incapacitar els governs per traçar sortides cooperatives abordant els canvis transcendentals. Catalunya, que tenia un índex d’atur per sota de la mitjana de la UE abans de la crisi, es va deixar arrauxar per l’insòlit procés dels tribunals i les forces reaccionàries de l’Estat contra l’Estatut. La resposta assenyada i responsable no era embrancar el país en un conflicte sense sortida sinó emprendre una transformació profunda del model productiu per encarar el futur que s’acosta no amb més recursos sinó amb progressivament menys, transformant el model productiu i l’estil de vida d’acord a un nou paradigma de progrés sostenible. La resposta catalana, abstreta de realisme, va ser el procés a la independència. Un embolic del que encara ningú sap com sortir-ne. 

 Catalunya té molts deures pendents per culpa de la paràlisi política que arrosseguem. La transició digital i ecològica requereix transformar l’Administració Pública: fer de l’Institut Català d’Energia (ICAEN) una Agència d’Energia de Catalunya com preveu la Llei de Transició Energètica, sense la qual Catalunya continuarà sense desplegar el seu potencial de generació renovable; transformar l’Agència de Residus en Agència de recursos per desenvolupar l’estratègia d’una Catalunya Circular; Crear una agència per a la digitalització com a principal instrument públic per a la competitivitat de l’empresa. Si el país no aborda aquests deures pendents, les polítiques industrials no canviaran res i continuarem perdent posicions entre les regions d’Europa. 

 Europa és el projecte, no només pels europeus sinó també el tercer contrapoder mundial. El pla de recuperació per a Europa Next Generatión amb 750.000 milions d’euros que impulsa la presidenta Von der Leyen és el full de ruta que, amb la descarbonització i la digitalització de l’economia, impulsarà un nou progrés sense el qual l’Estat espanyol i Catalunya navegarien avui en plena pandèmia sense rumb i cap el desastre. Catalunya necessita un reinici polític per tornar a ser una regió amb pes industrial, i Barcelona una capital econòmica rellevant entre les ciutats europees. Cal centrar el projecte polític en la modernització del país recuperant pes industrial i fent de la política una eina de progrés i no de confrontació.

El més llegit