dimecres, 19 d’agost de 2020

El món que va canviar


S. Clarós

El món que mor

Fa 70 anys Europa encarava un repte de dimensions majúscules. Calia reconstruir el continent després d’una guerra que havia empobrit i arrasat ciutats i infraestructures. El Pla Marshall va impulsar un creixement econòmic amb un pla industrial sense precedents. El Món s’havia tornat més complex. Es creaven estructures d’associació multinacional com les Nacions Unides (1945) o la Comunitat Econòmica Europea (1957) que donaria lloc a la UE. A Espanya, encara sota una dictadura autàrquica que no s’acabava mai, es va posar en marxa el Plan de Estabilización (1959) que va obrir el país al capital exterior per evitar l’asfíxia econòmica. El ressorgiment industrial canviava radicalment la perspectiva d’Espanya. El periodista Enric Juliana explica “Aquí no hem vingut a Estudiar” que mentre el PCE a l’exili i des de la presó de Burgos dirigia la resistència, l’Espanya de Franco proveïa a les famílies neveres, televisors i Seat 600 accelerant l’èxode del camp a les grans ciutats. Al cinturó metropolità de Barcelona es van aixecar barris dormitori construïts amb pressa i sense miraments. Precisament en aquell industrialisme es va forjar una nova ofensiva antifranquista des de les fàbriques i els barris de perifèria amb les Comissions Obreres i el moviment veïnal. Ni des de l’exili ni des de la presó de Burgos es va saber percebre que el món havia canviat, conclou Juliana.  

L’embull polític que ens afecta ara, que manté empantanat el sistema català, espanyol i europeu, i més enllà, delata un món encara més complex. Un conjunt d’innovacions digitals van anar gestant un nou sentit comú social gens fàcil de copsar pels baby boomers que van néixer a l’empara del Plan de Estabilización de 1959. No és fàcil copsar la naturalesa dels canvis mentre passen. Amb la fallida de Lehman Brothers (2008) moria un món de progrés impossible. Estem a l’espera d’un naixement que no acabarà d’arribar mentre no es posin les bases polítiques de la nova societat en la era digital. Molt més complexa, molt més global. Mentrestant, nacionalismes i populismes creuen que és el seu moment. El nou repte té una dimensió encara més descomunal: reconstruir un planeta agònic per la crisi climàtica, que demana entendre el canvi, no negar-lo ni simplificar-lo, i sobretot estar disposat a pactar i negociar les solucions.        

Espanya en conjunció

En la foscor de les primeres nits d’agost es va poder veure Júpiter i Saturn alineats amb la lluna. Diuen que els astres condicionen l’esdevenir. Bé podria ser l’alineació del PSOE, UP i C’s. També Plutó, que li passa com al PNB, és tant petit i llunyà que no es veu a simple vista però es nota que hi és. El sistema polític necessita massa crítica, és a dir entitat suficient. La constel·lació catalana no surt a la foto per ordre expressa del seu president, però els efectes del seu poderós camp gravitatori es deixen sentir sobre la resta de cossos que graviten per l’espai ibèric i no gaire més enllà. Assolir una estabilitat per aprovar lleis i pressupostos és un exercici newtonià d’interacció, de pacte, de suma vectorial d’interessos diversos i diferents amb una resultant que permeti executar un programa de govern. Per aconseguir-la cal aprofitar els moments que hi ha conjunció com la dels primers dies d’agost que es van alinear la lluna, Júpiter, Saturn i Plutó.  

Europa és la galàxia, és la Via Lactea d’on emana la força que alinea els planetes del sistema Ibèric. L’acord europeu per la reconstrucció (21de juliol de 2020) en plena tempesta solar de la Covid-19 és el que ha realineat els astres a Espanya entorn d’una nova configuració per aprovar decrets, pressupostos i executar un programa de reindustrialització. Anirà acompanyat d’una lleterada de milions que arribaran des del nucli central de la galàxia creuant el firmament com una pluja de Persèids. Milions imprescindibles ara que el turisme de masses ja no tornarà a ser el que era, la indústria serà digital i l’economia circular, però caldrà implicació en la transformació. L’equilibri en la física gravitatòria és provisional com en la política. És un joc de sumes i restes, amb vaivens, amb tensió. Amb geometries variables, com es diu ara. O sumes o restes. O facilites o bloqueges! Però ara una força global que ve d’Europa alinea voluntats amb una lleterada de milions.

A Espanya, a més de la tempesta solar global de la Convid-19, l’equilibri va ser pertorbat pel pas d’un cometa anomenat Independència que té una poderosa influència anímica sobre la pacient espera secular dels seus admiradors. En aquest viatge ha incrementat la seva lluentor al travessar l’estela fulgurant d’un camp d’asteroides, residus de l’explosió de CDC que ha envaït l’espai amb els seus fragments però es resisteix a desaparèixer. Passat el periheli, moment de màxima excitació, el cometa serà rellançat a gran velocitat en la seva excèntrica òrbita cap a l’extrem més recòndit del sistema des d’on algun dia tornarà. Així és el periple dels cometes: passen del fulgor a la insignificancia i a l’oblit, i viceversa. Hi ha qui creu que la utopia és una veritat còsmica que arriba algun dia a l’estela d’un cometa. Els comunistes de la presó de Burgos sabien que la utopia es construeix i s’examina cada dia, i malgrat això no van saber copsar que el món havia canviat. La utopia no és una oportunitat, no és un cop de sort,  sinó una construcció constant enmig d’un camp de forces. No hi ha judici final. Hi ha avaluació contínua.

Quan afluixa l’energia que ve de la galàxia a Espanya creix la tensió centrífuga, la divisió social, la trencadissa. L’independència és l’utopia disponible en moments de confusió perquè s’ha produït un salt incremental de la complexitat molt difícil de desxifrar en temps real. La crisi econòmica de 2008 va comportar un gran empobriment de molta gent que va desbordar els governs respectius a Catalunya i a l’Estat. Es va promoure la confrontació pensant més en els interessos electorals de governs tocats per la corrupció i la mala gestió de la crisi. Així ho explicava Josep Fontana el mes de setembre de 2017. El terreny estava abonat per passions i sentiments de dubte i desconfiança en unes institucions que han decebut l’expectativa que s’hi dipositava, alimentant un sentiment de despossessió. Molts catalans, no la majoria, van veure en l’Estat espanyol unes institucions al servei d’una globalització malèvola, usurpadora, declarada culpable per aclamació, bé per maldestre o per malintencionada. Molts espanyols, no la majoria, van veure una Catalunya que sempre vol més i es desentén insolidària de l’Espanya que mai ha arribat a aixecar cap. És l’Espanya i la Catalunya que volien mostrar els seus líders polítics. És la política d’un món que va morir amb la fallida de Lehman Brothers, la política dels que no han copsat que el món ha canviat. Semblantment van veure Europa com una amenaça els nous nacionalistes antieuropeistes, que aposten per tancar fronteres com si la globalització fos un virus que cal combatre i no simplement el que és: l’estadi actual d’expansió d’un univers en evolució que des del seu Big Bang no ha fet més que créixer i adquirir més i més complexitat. Un univers social, econòmic i cultural diferent al que estàvem acostumats a gestionar, que demana repensar i reconstruir els instruments de la democràcia, les seves institucions i les constitucions per adaptar-les a la complexitat que ho ha canviat tot.

Això no treu raons a uns i altres. Tothom té les seves. Catalunya ha necessitat afirmar-se davant una incomprensió endèmica. El principi d’acció i reacció serveix per construir un sentiment col·lectiu, un relat, però la dinàmica newtoniana que governa l’univers és moguda per la gravetat. La gravetat sempre atrau i atrapa amb més o amb menys intensitat. L’antimatèria, la política del PP i dels populismes catalanistes i espanyolistes, espera la col·lisió, el cataclisme galàctic que ho canviï tot, que és altament improbable però no impossible. L’inestabilitat és l’estat més probable d’un sistema polític. Igual com passa a la galàxia res no és fixe ni definitiu. Regna el caos dins d’una lògica newtoniana que harmonitza els moviments però no garanteix regularitat ni destí. La primera regla per moure’s en la política és abandonar els absoluts com a condició, i reafirmar-se en la posició i la força relativa per pactar. La democràcia és pacte. I el pacte és la resultant de totes les forces en diferent grau. La conjunció planetària no és freqüent però si regular. És fràgil i fugissera, i per això té el poder de canviar-ho tot. 

El món que va naixent

Mentre a l’Espanya dels anys 60, les mines del nord, la siderúrgia, les fàbriques d’automòbils i de detergents... funcionaven a tot drap -si no hi havia vaga- per proveir d’aquell model de benestar les llars de la cada cop més nombrosa classe mitjana, als EUA es produïa un Big Bang. En la maduresa del cicle tecnològic iniciat a la primera meitat del segle XX, quan el potencial innovador de la indústria de l’electricitat i el petroli començava a defallir, l’empresa nord-americana Intel llançava al món el primer microprocessador (1971) que iniciava el cicle digital. Dos anys més tard, els països productors del Golf Pèrsic van augmentar sobtadament el preu del petroli, la sang que irrigava tot el sistema industrial d’Occident. Les conseqüències per a l’economia industrial espanyola i mundial determinaran l’inici de la fi d’una era. Coincidí amb el peak-oil dels EUA, un fenomen predit per MK Hubbert 15 anys abans alertant de la impossibilitat d’incrementar la producció de cru quan s’ha sobrepassat l’explotació de la meitat de les reserves existents. Avís per a navegants: el petroli es podria acabar. Llavors els EUA van redirigir la geoestrategia militar per assegurar-se el proveïment amb el petroli del Golf. Els seus efectes es veurien cap a la dècada dels 90 amb la invasió de l’Irak, i més enllà la contraofensiva de l’Estat Islamic i el terrorisme yihadista. Els cicles tecnoeconòmics solen anar acompanyats d’un canvi de paradigma energètic.

Mentre es començava a instal·lar incipientment la tecnologia que substituiria les magnituds físiques per equivalents numèrics i magatzems intangibles d’informació, queia la productivitat de les fàbriques i dels processos industrials intensius en energia i en ma d’obra. L’impuls que va armar el moviment obrer com exercit de l’antifranquisme amb les CCOO a l’avantguarda perdia alè. L’ofensiva de Margaret Thatcher contra la classe obrera industrial va esdevenir nou catecisme neoliberal. La City de Londres era la demostració de com l’economia del carbó i l’acer era substituïda per una economia financera assentada a Internet. El cicle d’innovacions de primera meitat de segle que va desenvolupar el gran potencial militar de la segona Guerra Mundial, va viatjar a la Lluna, i que després gràcies als acords de Bretton Woods va construir l’Estat del benestar a Europa, Amèrica del Nord i Japó, esllanguia amb respiració assistida en competició schumpeteriana amb les incipients empreses tecnològiques anomenades puntocom. El resultat d’aquell llarg període de pau i prosperitat iniciat després de la segona Guerra Mundial, i gràcies als milions de barrils diaris de petroli bombats des de la península aràbiga i els Emirats del Golf és un escalfament general de l’atmosfera que junt amb importants canvis soferts pels metabolismes de la biosfera planteja ara el repte més colossal al que s’ha enfrontat mai la humanitat.

La crisi política, avantsala d’un gran acord, és el mecanisme de reacondicionament del sistema per tornar a dirigir tota l’energia cap a un benestar sostingut per la força generadora del cicle d’innovació (la digitalització). L’acord polític és el resultat d’una victòria relativa de les forces de progrés que han de posar novament les condicions de regulació del sistema econòmic, laboral, fiscal..., els capitals financers, i els pactes d’estabilitat. Si no hi ha un cataclisme còsmic el món tornarà a funcionar fins el següent big bang.     

El més llegit